Alemanya Federal, 1- Itàlia, 1 (Euro 88-Primera fase)

231. Roberto Mancini (0-1)

El futbol italià ha tingut sempre sentiments oposats respecte dels jugadors talentosos. Els ha idolatrat, però també han estat sempre els primers criticats quan les coses no han anat bé. A final de la dècada dels vuitanta, la formació transalpina havia de renovar l'equip que havia guanyat el mundial d'Espanya'82, però que posteriorment no s'havia classificat per a l'Eurocopa del 84 i havia fracassat a la Copa del Món de Mèxic, el 1986. A l'horitzó, el mundial que s'havia de disputar a casa, dos anys més tard. El 1988, davant de l'Eurocopa d'Alemanya, el nou seleccionador, Azeglio Vicini, va confiar en una davantera d'estils oposats que donaria els millors anys a la Sampdoria, la força de Gianluca Vialli i el virtuosisme encarnat en Roberto Mancini.

Mancini era el típic jugador que passava estona desapercebut però que llavors obsequiava el personal amb una jugada de fantasia. Creava accions de perill i tenia, també, molt gol. Nascut a prop de la costa Adriàtica, va debutar a la Serie A amb 17 anys al Bolonya i en la seva primera campanya ja va anotar nou gols. Una aparició tan fulgurant no va ser menystinguda per la Sampdoria, conjunt que acabava d'ascendir, que va apostar per aquell jove talent.

Amb ell, el conjunt genovès va anar creixent. De fet, va guanyar dues Copes, el 1985 i el 1988 i, tot i que no va igualar els registres golejadors del debut, ell anava progressant en el seu joc. Va debutar amb la selecció el 1984, però la seva presència va ser intermitent. Amb l'antic seleccionador, Enzo Bearzot, no va anar encara al mundial del 1986 i va formar part de la nova fornada de Vicini. Tot i disputar només tres partits en la classificació per a l'Eurocopa del 1988, en què Itàlia va superar amb facilitat Suècia, Portugal i Suïssa, va sortir de titular en el debut en l'únic gran campionat en què va estar damunt del camp. I el partit era dels importants.

El gol

Perquè Itàlia va debutar contra l'amfitrió, una Alemanya Federal que venia de dues finals perdudes en dos mundials, de caure eliminada en la primera fase de l'última Eurocopa i a la qual no valia res que no fos guanyar. El partit va ser intens i igualat i es va resoldre en tres minuts. La pressió italiana va donar resultat als vuit de la represa. Després d'un servei de banda efectuat pel mateix Mancini, va provocar que entre Matthäus i el central Herget no poguessin allunyar la pilota. Va ser Donadoni, a les portes de ser peça clau al Milan de Sacchi, qui la va recuperar. Va entrar a l'àrea i va fer la passada de la mort perquè Mancini, que havia seguit l'acció, no s'ho pensés i superés el porter Immel amb un xut creuat.

L'alegria dels italians va durar poc, ja que Brehme va empatar de falta directa només tres minuts més tard. Mancini no podia saber aleshores que aquell seria l'únic gol que marcaria en un gran torneig de seleccions. El duel acabaria amb empat. El camí italià va seguir amb bona marxa, amb victòries contra Espanya i Dinamarca, però la URSS es va creuar en les semifinals i va derrotar el conjunt de Vicini per 2-0. Mancini va jugar els quatre partits, però l'inaugural va ser l'únic sencer.

Els seus millors anys amb la Sampdoria eren a punt d'arribar. A Marassi, durant les sis campanyes següents, hi va guanyar una lliga, el 1991, dues Copes més, uns Supercopa italiana i una Recopa. Es va quedar a les portes de la Copa d'Europa, perduda per culpa del gol de Koeman a Wembley. També li va faltar jugar en un mundial. De fet, va ser convocat en el de casa, el 1990, però el seleccionador Vicini no li va donar ni un sol minut en set partits, ni tan sols en la final de consolació. Devia ser difícil de gestionar quan no jugava. Quatre anys més tard, tampoc no va anar al mundial dels Estats Units després d'una disputa amb el nou tècnic, Arrigo Sacchi, que no li assegurava un lloc de titular. Mancini devia pensar que no volia tornar a anar a una Copa del Món a fer de figurant. Ja no es tornaria a vestir més la camiseta azzurra.

El 1997, ja amb 32 anys, va fitxar per la Lazio, on hi va fer tres esplèndides campanyes plenes de títols, amb una altra lliga, Copa, Supercopa italiana i europea i l'última Recopa de la història. Va poder dir que el seu últim partit a la Serie A va ser guanyant un campionat. Encara va tenir forces per emprendre una aventura anglesa, al Leicester, tot i que només hi va disputar cinc partits. A mitja temporada, va trucar al club dient que no hi tornaria perquè havia rebut una oferta de la Fiorentina per entrenar. Va ser l'inici d'una llarga i exitosa carrera, que encara dura, i que de moment ha acabat amb el lloc de seleccionador italià. Va tornar l'equip a un gran torneig després que, en mans de Gian Piero Ventura, no es classifiqués per al mundial de Rússia. A l'Eurocopa 2021 intentarà reprendre el camí iniciat amb el gol a Düsseldorf, el primer del torneig del 1988.