Bèlgica, 1- Alemanya Federal, 2 (Euro 80-Final)

236. René Vandereycken (1-1)

En la història dels grans campionats hi ha jugades polèmiques que han pogut decidir títols. Molts recorden el tercer gol d'Anglaterra en la final del mundial del 1966, en què la pilota va botar sobre la línia després de picar el travesser i l'àrbitre va donar gol. O el penal a favor d'Alemanya en la final del mundial del 1990, encara avui en dia protestat pels argentins. En d'altres finals, hi ha hagut errors arbitrals que, al final, pel resultat, no han estat decisius, però que han existit. Un d'ells va permetre marcar al rocós centrecampista belga René Vandereycken.

Nascut a Hasselt, a l'est del país, va ser captat als vint anys per Bruges, el gegant de l'altra punta de l'estat belga. Allà és on va fer carrera i on va formar part de l'equip que va guanyar quatre lligues en la part final de la dècada dels setanta i que va estar a punt de ser dos cops campió d'una competició continental. Sempre va tenir el mateix botxí a davant, el Liverpool, que va vèncer la final de la Copa de la UEFA del 1976, a doble partit, i la de la Copa d'Europa del 1978, a enfrontament únic, per culpa d'un gol de Kenny Dalglish.

Vandereycken era un centrecampista dels d'abans, que corria tot el camp i amb un notable sentit tàctic. No estava exempt de tècnica amb una fiable cama esquerra, amb la qual feia grans desplaçaments de pilota i fins i tot disparava a porta. També tenia un fort caràcter que li va jugar males passades en alguns moments de la seva carrera.

Bèlgica no va poder entrar en el mundial del 1978, però el seleccionador Guy Thijs sí que va comptar amb ell en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1980. Va jugar tots els partits i els belgues, basats en la potència dels seus clubs i en una tàctica de reducció d'espais que les donava molts avantatges, es van plantar a Itàlia després de superar Àustria, Escòcia i Portugal, entre d'altres.

I en el torneig van ser la revelació. Amb Vandereycken de pilar al centre del camp, van vèncer Espanya i amb dos empats, contra els amfitrions i Anglaterra, es van classificar per a una final a la qual no eren esperats. El rival era Alemanya Federal.

El gol

Els alemanys es van avançar a la primera part amb un xut creuat del seu davanter centre, el gegant Horst Hrubesch. A divuit minuts per al final del partit, la jugada polèmica. Els belgues enganxen una contra amb el rival mal situat i el centrecampista Frankie van de Elst va corrent tot sol cap a la porteria de Schumacher. Abans d'entrar a l'àrea, és caçat per darrere per Uli Stielike en una acció que avui en dia seria vermella directa. Aleshores no existia la norma de l'últim defensa. Tampoc no hi havia VAR i el col·legiat romanès Nicolae Rainea, pèssimament ajudat pel seu jutge de línia, va decretar penal. La falta va ser un parell de metres abans d'arribar a la línia. Ningú no va protestar. Vandereycken va prendre la responsabilitat i va anotar el tercer i últim gol que marcaria amb la camiseta dels diables vermells.

Però el gol no va tenir transcendència perquè a l'ultim minut Hrubesch, amb un cop de cap, va donar el títol als alemanys i va deixar els belgues sense el trofeu que han tingut més a prop en tota la seva història.

Vandereycken va deixar el Bruges l'estiu següent i va intentar una aventura italiana al Genoa. En la primera temporada, les coses van anar molt bé. Va ser molt utilitzat i va anar al mundial d'Espanya, tot i que no hi va actuar durant cap minut. Ja hi començava a tenir problemes amb el seleccionador, Guy Thijs, que va preferir d'altres jugadors. El segon any va ser un desastre per culpa d'una lesió a la segona jornada al camp de la Fiorentina que li va fer perdre gairebé tot el curs.

A final d'any va decidir tornar a casa però al gran rival del Bruges, l'Anderlecht, de cara a preparar l'Eurocopa del 1984. Hi va jugar els tres partits de titular, ja recuperat de la lesió, però l'equip va ser eliminat per culpa d'una remuntada rebuda per Dinamarca. Amb el seu equip, aquella primavera, havia disputat la final de la UEFA, perduda contra el Tottenham, i hi va guanyar dues lligues.

Semblava que arribava en forma al mundial de Mêxic 86, ja amb 33 anys, i hi va disputar els dos primers partits, però després de vèncer Iraq es va tornar a encarar amb el seleccionador Thijs i va ser enviat cap a casa. Va ser el seu últim partit amb la camiseta nacional, amb la qual cosa no va poder celebrar el quart lloc mundialista de la formació. Aquell estiu va provar l'aventura a Alemanya, amb el Blau-Weiss Berlín, nou conjunt de la Bundesliga que va tornar a baixar tal com havia pujat. Va finalitzar la seva carrera als 36 anys després de dues campanyes al Gant.

Com a entrenador, va passar per un gran nombre d'equips en els quals ja havia jugat, com el propi Gant o l'Anderlecht, a part de l'Standard, el Molenbeek, el Mainz alemany, el Twente neerlandès o el Genk, abans de ser nomenat seleccionador el 2006. Li va tocar gestionar un període de vaques magres de l'equip nacional i va ser cessat tres anys més tard sense haver pogut classificar l'equip per a cap torneig.