Anglaterra, 1- URSS, 3 (Euro 88-Primera fase)

240. Oleksii Mikhailitxenko (1-2)

El tram final de la història de la selecció de la Unió Soviètica va veure com l'equip passava de la possibilitat de proclamar-se campió d'Europa a quedar totalment desmembrat en el temps que hi ha entre una Eurocopa i una altra. El 1988 va ser un gran any per al futbol del país unificat, amb el subcampionat a l'Eurocopa d'Alemanya i, posteriorment, amb la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Seül. Una de les estrelles emergents d'aquell equip era l'ucraïnès Oleksii Mikhailitxenko.

Anomenat Aleksei per la nomenclatura russa dominant a la URSS, Mikhailitxenko va néixer a Kíev i va desenvolupar gairebé tota la seva carrera, fins als 27 anys, al Dinamo. Encara era jove quan l'equip va guanyar la Recopa del 1986 a l'Atlètic de Madrid. Aquell any només hi va disputar un partit, de la competició europea, però ja va actuar en la Supercopa perduda contra l'Steaua. Es tractava d'un centrecampista molt dinàmic, que ocupava molt camp gràcies al seu físic, i amb bona relació amb el gol.

A Kíev va guanyar quatre lligues i una Copa de l'antiga Unió Soviètica. Havia debutat amb la selecció absoluta en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1988 en què havia marcat un important gol contra França, l'empat a 1 a Moscou, que possibilitaria la classificació, en detriment dels gals, per a la fase final del campionat disputat a Alemanya.

En la fase final, va ser titular des del primer dia, impulsat per la presència del seu entrenador al Dinamo, Valeri Lobanovski, com a seleccionador. Va participar en la victòria contra els Països Baixos i després en l'empat davant d'Irlanda. El tercer partit era contra Anglaterra, i amb un ull posat en l'Irlanda-Països Baixos que es jugava a la mateixa hora. Guanyant, la URSS era primera de grup i evitava un creuament amb Alemanya.

El gol

I en el partit jugat a Frankfurt, Mikhailitxenko va ser essencial. L'enfrontament va tenir una primera mitja hora de vertigen. Aleinikov va avançar els soviètics als tres minuts i Adams va empatar per als britànics, que havien encadenat dues derrotes seguides i ja no es podien classificar. Al minut 28 va arribar el gol de Mikhailitxenko, en què va demostrar totes les seves virtuts.

Primer va ser cabdal en robar una pilota passada per Hoddle. Tot i que Adams la va recuperar, els anglesos la van perdre ràpidament. Els soviètics van iniciar aleshores una seqüència de passades, inaugurada pel central Khidiatulin. Va ser Mikhailitxenko qui va obrir l'esfèrica a la banda i va córrer a l'espai buit a l'àrea. El lateral Rats va mirar, va centrar, i el centrecampista del Dinamo va arribar just a temps per rematar de cap al fons de la porteria de Chris Woods. Era l'1-2.

Els soviètics guanyarien el partit per 1-3 i també les semifinals contra Itàlia per 2-0, però caurien a la final pel mateix resultat contra els Països Baixos en el partit del cèlebre gol de Van Basten. L'estiu, però, no s'acabaria aquí per a Mikhailitxenko. Va ser seleccionat per als Jocs Olímpics, que aquell any es disputaven a Seül entre el setembre i l'octubre. I la cosa va anar tan bé que l'equip soviètic es va endur l'or en derrotar la Brasil de Romário i Bebeto a la final per 2-1 a la pròrroga. Mikhailitxenko no va marcar a la final, però sí cinc gols en el torneig, entre ells un a quarts de final contra Austràlia i un altre de decisiu davant d'Itàlia a la pròrroga de les semifinals, a part de dos contra el rival polític etern, els Estats Units. Només va ser superat per tres davanters, el brasiler Romário, amb 7 gols, i el seu company d'equip Dobrovolski i el zambià Kalusha Bwalya, amb sis. Amb tots aquests mèrits, va ser escollit millor jugador soviètic de l'any.

Dues temporades més tard, amb 27 anys, va poder abandonar una Unió Soviètica que era a punt de caure a trossos i anar a una lliga de les grans d'Europa. El va fitxar la gran Sampdoria de Vialli i Mancini que, amb ell a l'equip, va guanyar el campionat italià. Mikhailitxenko hi va jugar 24 partits, amb tres gols anotats. També havia guanyat la Supercopa italiana, però el seu rendiment va anar de més a menys i, a final de temporada, va decidir sortir-ne. El va fitxar el Glasgow Rangers, en què va triomfar plenament, amb cinc lligues consecutives guanyades i un joc d'anada i tornada que s'avenia totalment amb les seves característiques.

El gran punt negre de Mikhaylitxenko és que no va poder disputar mai cap mundial. El d'Itàlia 90, que l'hauria agafat en el seu millor moment, se'l va perdre per lesió. Va tornar a l'Eurocopa del 92, però la URSS ja no existia. Va actuar en el combinat de la Comunitat d'Estats Independents que va ser eliminada a la primera fase. Encara va arribar a temps de jugar dos partits amb la nova selecció del seu país, Ucraïna, però sense cap transcendència.

Es va retirar el 1997, amb 34 anys, i va ser acollit sota l'ala protectora del seu entrenador al Dinamo, Valeri Lobanovski. Es va convertir en el seu assistent i també en el seu substitut quan el vell tècnic va morir, el 2002. La carrera de Mikhailitxenko com a entrenador ha anat a cavall del Dinamo i de la selecció, amb la qual no va poder entrar al mundial de Sud-àfrica, i també en una breu etapa al Hearts escocès.