Països Baixos, 1- Anglaterra, 4 (Euro 96-Primera fase)

253. Teddy Sheringham (0-2 i 0-4)

Hi ha futbolistes als quals l'èxit els arriba tard. En contraposició a aquells que es donen a conèixer des de ben joves, n'hi ha molts que han de picar pedra en equips petits, en divisions inferiors o a l'estranger perquè se'ls reconegui. La majoria d'ells no arriba mai a l'elit. D'altres, ho aconsegueixen ni que sigui més a prop de la trentena que no pas de la vintena d'anys. Va ser el cas del davanter Edward Paul Teddy Sheringham.

Sheringham va néixer a Londres un parell de mesos abans que la selecció anglesa aconseguís el seu únic gran títol internacional, la Copa del Món de l966. I es va formar a un dels clubs més durs de la capital, el sempre rocós Milwall, on forjaria un caràcter de no donar mai res per fet, ni per perdut, que l'acompanyaria sempre. Va passar un any a l'Aldershot, un club de categories inferiors, i fins i tot va emigrar a Suècia, al Djurgardens, conjunt que aleshores era a la segona categoria del país escandinau. Va tornar al Milwall i hi va viure cinc grans anys, en què va formar una rocosa parella atacant amb l'irlandès Tony Cascarino. No cal dir que el joc dels Lions, com és conegut l'equip, consistia en buscar els seus dos caps i ells aprofitaven les reduïdes dimensions del camp, The Den, per esperonar l'afició.

El 1991 va fitxar-lo el Nottingham Forest i allà va debutar amb la selecció. Va ser en un empat a Polònia d'una fase de classificació en què els anglesos quedarien fora del mundial dels Estats Units. Va estar-s'hi i el gran salt va ser fitxar pel Tottenham, el 1992, amb 26 anys. Es va estar cinc temporades a White Hart Lane, on es va atipar de marcar gols, però sense cap títol al palmarès. Amb la selecció, l'arribada de Terry Venables al càrrec, amb el seu innegociable 4-4-2, li va anar molt bé i es va convertir en la parella del gran golejador nacional, Alan Shearer, quan el 1996 va arribar l'Eurocopa que es jugava a casa.

Els gols

El torneig no va començar gaire bé per a Anglaterra, amb un empat davant de Suïssa, però es va arreglar amb una victòria contra Escòcia. El tercer partit semblava el més complicat, contra els Països Baixos, però va ser un festival, sobretot a la segona meitat. Shearer havia avançat els locals de penal, al minut 23, i en qüestió d'onze minuts va quedar tot liquidat. El 0-2 va ser de Sheringham en una acció simple com ella sola. Un córner llançat per Gascoigne al segon pal va permetre al davanter del Tottenham superar fàcilment en el salt Aron Winter i enviar una rematada de cap poderosa fora de l'abast de Van der Sar.

Sis minuts més tard, Sheringham va assistir per al tercer gol, marcat per Shearer, i cinc després, va arribar el 0-4. Va ser en una acció del seu company d'equip Darren Anderton. Va anar cap al mig i va disparar. La pilota va tocar en Danny Blind i va obligar Van der Sar a refusar-la com va poder. Sheringham, atent a l'acció, va guanyar la partida a Bogarde i va anotar el seu segon gol del dia.

Anglaterra no va poder guanyar l'Eurocopa ja que, després d'eliminar Espanya per penals, va caure davant d'Alemanya de la mateixa manera. Sheringham va marcar l'últim gol a la tanda contra els teutons abans de l'errada de Southgate que va suposar l'adeu al torneig.

Un any després del torneig, ja amb 31, Sheringham va fer un pas que no s'espera d'algú de la seva edat i va fitxar pel Manchester United, un dels millors equips d'Europa del moment. No era titular, però donava minuts de qualitat a Alex Ferguson a l'ombra de la parella Cole-Yorke. En les quatre temporades que va jugar a Old Trafford va guanyar tres lligues, una Copa, una Supercopa i, sobretot, la Lliga de Campions del 1999. Ell va ser peça fonamental en el triomf, en la remuntada històrica en els últims minuts al Camp Nou contra el Bayern, ja que hi va anotar l'empat a un gol i va prolongar la pilota perquè Solskjaer fes el segon. Com sempre, sortint des de la banqueta. A més, va sumar una Copa Intercontinental a la llista de trofeus.

Abans, el 1998 havia disputat dues estones del mundial de França i va repetir, ja amb 36 anys, quatre temporades després al de Japó i Corea. Anglaterra hi va caure a vuitens de final i a quarts, respectivament, i ell no va marcar. A nivell de clubs, quan va sortir del United, el 2001, encara va voler allargar el seu moment amb dues temporades de nou al Tottenham, una al Portsmouth i tres al West Ham. Amb 40 anys va marcar el seu últim gol a la Premier, Encara tenir forces per disputar un any més al Colchester, a la segona categoria, i fer-hi quatre gols. Els èxits i el reconeixement li van arribar tard, però els va aprofitar fins al final.