Txecoslovàquia, 2 (5)- Alemanya Federal, 2 (3)

1. Antonín Panenka (5-3 en els penals)

La funció d'aquesta llista ha estat divertir, entretenir i aprendre. Cadascú tindrà un gol favorit dels 366 (fins i tot més) que hi han aparegut, o fins i tot algun que no hi ha estat inclòs. L'ordre del rànquing és totalment personal i intercanviable. Sobre el que no hi ha dubtes, de tota manera, és que el número 1 és un gol que va més enllà del partit en concret en què va succeir, d'aquell torneig i gairebé del joc en si. Va ser una genialitat en un moment de màxima tensió, una pràctica que encara s'anomena quan algú la du a terme i ha convertit el seu protagonista en llegenda. Això sí, no va ser un gol de jugada, sinó en una tanda. Es tracta del llançament sorprenent del centrecampista txec Antonin Panenka.

Txecoslovàquia va ser un país particular. Format per persones de diferents nacionalitats, principalment els txecs d'una banda (Bohèmia i Moràvia) i els eslovacs d'una altra, va existir durant 74 anys, excepte en els set de la Segona Guerra Mundial, en què va ser annexionat pel Tercer Reich alemany. Futbolísticament, va ser important. En el seu palmarès hi ha dos subcampionats del món, el 1934 i el 1962, a part d'un or olímpic, el 1980, i una plata, el 1964. Dins dels països de l'est d'Europa, els txecoslovacs sempre van ser dels més creatius, i de la seva factoria va sorgir una figura com la de Panenka.

Com va quedar clar en una altra entrada d'aquest rànquing, mai no va actuar en un conjunt punter, ni tan sols al seu país. Es va mantenir fidel, de vegades per obligació, al Bohemians, conjunt de Praga amb el qual el màxim que va aconseguir va ser quedar tercer de la lliga tres vegades. Panenka no era ràpid, ni físic, però sí molt tècnic, amb gran visió de joc i un gran xut a porteria, sobretot a pilota parada. Ell va debutar a la selecció el 1973, a punt de fer 25 anys, en un període en què l'equip va quedar fora del mundial del 1974 després d'haver disputat el de Mèxic 70, en què havia fracassat.

Txecoslovàquia es basava a mitja dècada dels setanta en la plantilla de l'Slovan de Bratislava, conjunt eslovac que havia quedat campió de la Recopa el 1969. De fet, els eslovacs eren majoria en una selecció comandada per un txec, Vaclav Jezek, però amb un representant de l'altra comunitat, Jozef Venglos, com a segon tècnic, que feia de contrapès i que es convertiria després en seleccionador.

L'equip va arribar a la final a quatre del 1976 després d'haver deixat fora Anglaterra per un sol punt en la fase de grups i d'haver-se desfet del germà gran soviètic en l'eliminatòria de quarts de final. En l'anada d'aquesta ronda, Panenka va disputar un dels dos únics partits en què va aparèixer en tot aquest camí i hi va anotar un gol en el 2-0 final, que ja no seria remuntat pels soviètics a Moscou (2-2). Txecoslovàquia arribava al campionat com a ventafocs al costat del campió del món, Alemanya Federal, el subcampió, els Països Baixos, i l'amfitrió, Iugoslàvia. 

La primera sorpresa va arribar en les semifinals de Zagreb, quan va derrotar els Països Baixos per 3-1 en un duríssim, plujós i controvertit partit que va significar l'ocàs de Johan Cruyff amb l'equip neerlandès. Els problemes interns dels taronja van ser ben aprofitats pels txecoslovacs, molt més sòlids com a equip, que es van classificar per a la final. En el partit decisiu, el rival serien els alemanys, que havien remuntat un 2-0 contrari davant de Iugoslàvia gràcies a tres gols del gegant Dieter Müller a Belgrad. La final semblava tenir clar color teutó, però no va ser així.

Perquè en una primera part sorprenent, els txecoslovacs es van avançar per 2-0, gràcies a l'oportunisme de Svehlik i a un xut llunyà del lateral Dobias. Tal com va passar en les semifinals, Alemanya Federal va reaccionar i ho va fer amb una altra rematada de Dieter Müller a la mitja hora i, posteriorment, en l'últim minut, amb un cop de cap de Hölzenbein facilitada per una mala sortida del porter Viktor. La pròrroga va anar endavant sense gols i es va arribar a la tanda de penals, la primera en tota la història d'un gran campionat de seleccions.

El gol

Els txecoslovacs, i posteriorment els txecs, tenen una gran marca en les tandes dels campionats: mai no han errat cap dels xuts que han intentat. Això, el 1976 encara no se sabia abans d'iniciar una tanda particular en els set primers llançaments.

Va ser perquè mentre el porter alemany Maier, un dels millors de l'època, va encertar la direcció d'alguns dels xuts de Masný, Nehoda, Ondrus o Jurkemík, el txecoslovac, Viktor, no es va ni aproximar a tocar els dels alemanys Bonhof, que va picar al pal abans d'entrar, Flohe i Bongartz. D'aquesta manera es va arribar al vuitè, a peus d'una de les grans estrelles del Bayern campió d'Europa d'aquell moment, Uli Hönness.

Semblava que, donada la poca perícia de Viktor en els penals, si anava a porteria ja seria gol. Però el seu xut va ser terrible. Va empalar la pilota per sota i aquesta va sortir per damunt de la porteria. L'errada deixava l'oportunitat a Txecoslovàquia de ser campiona si anotava el seu cinquè xut. La transmissió televisiva de l'època, plena de talls, gairebé va deixar el món sense poder gaudir d'un moment històric. Un dels txecs de l'equip, el centrecampista Panenka, era l'encarregat de fer el llançament.

I el que va passar després ja ho sap tothom. Va veure com Maier se n'aniria cap a la seva esquerra i, amb gran tranquil·litat, va xutar amb suavitat la pilota que, sense aixecar-se gaire de terra, va entrar lentament pel centre de la porteria. No només havia convertit Txecoslovàquia, per fi, en campiona, sinó que havia inventat una acció que es convertiria en un genèric, en una manera d'explicar un xut que tothom coneixeria a partir de llavors. El penal de Panenka va superar el seu propi autor.

En entrevistes posteriors, el jugador del Bohemians ha declarat que ja feia temps que el practicava, sobretot en partits de la lliga local. Però aleshores no hi havia tan accés a la informació com ara i ningú a l'oest d'Europa no havia vist un xut d'aquest tipus. Panenka explica que l'assajava amb el porter del Bohemians, Hruska, i que el de la selecció, Viktor, sabia que el duria a terme en la final. Va pensar que Maier es movia molt en els penals. De fet, en el segon de la tanda de Belgrad, el de Nehoda, el jugador txecoslovac ja va xutar pel mig, tot i que més fort.

Tot i que es va fer famós amb el gol, Panenka va continuar xutant penals d'aquest tipus, fins i tot en partits internacionals. Com a mostra, aquest duel contra França disputat gairebé tres anys després de la final de Belgrad.

El duel a Bratislava contra els francesos obria la fase de classificació per a l'Eurocopa posterior, la del 1980. Faltaven 25 minuts per al final i el resultat era d'empat a zero, quan el col·legiat, curiosament alemany, Aldinger, va indicar penal sobre Masný. Panenka va prendre la responsabilitat. Semblava que tothom havia de saber que podia fer aquest llançament menys el porter francès Dropsy, de l'Estrasburg. Es va llançar cap a l'altra costat que havia fet Maier el 1976, però es va empassar igualment el xut de Panenka, Txecoslovàquia guanyaria aquell partit per 2-0 i es classificaria per a l'Eurocopa per un sol punt sobre els gals. El penal Panenka havia tornat a ser decisiu.

La trajectòria de Panenka va acabar sent llarga, tant al terreny de joc, com als despatxos porteriorment. Txecoslovàquia ja no existeix com a país unit des del 1993. Més tard, els txecs han arribat a ser subcampions d'Europa, el 1996, i han disposat de grans jugadors de l'escena continental. Però cada cop que arriba una Eurocopa, com la que comença avui, i es recorden els grans moments d'aquest torneig, ningú no pot passar per alt la novetat que va representar aquell penal, una sort encara vigent, arriscada i temerària, que qualsevol jugador pot haver après i executar en el moment menys pensat.

URSS, 0- Països Baixos, 2 (Euro 88-Final)

2. Marco van Basten (0-2)

Per a molts aquest és el millor gol de la història de l'Eurocopa, el més icònic i el que fa pensar en aquest torneig quan es veu una vegada i una altra. No va ser determinant, ni del tot decisiu, però sí fabulós i no hi ha cap manera de trobar un defecte a una rematada perfecta d'un dels davanters més talentosos, però també efímers, de la història del futbol. Al minut 9 de la segona part de la final del 1988 a Munic va arribar l'instant de glòria amb la selecció del genial Marco van Basten.

El cigne d'Utrecht, sobrenom que se li va posar per la gracilitat dels seus moviments, tenia 23 anys en el moment de l'Eurocopa i ja havia viscut molt. Havia arribat al campionat després d'una temporada gairebé en blanc per culpa d'una lesió de turmell, la qual cosa no l'havia deixat brillar en la seva primera campanya en el Milan. Però va recuperar-se a temps i va ser inclòs en la llista de Rinus Michels per al torneig alemany.

Allà, en dues setmanes havia passat del no-res al tot. Els Països Baixos havien debutat contra la URSS a Colònia en un partit que havien perdut per 0-1, amb un gol de Rats, i en què ell no havia estat titular. El tècnic havia apostat per Johnny Bosman i, tot i haver entrat a la segona part, ell no va poder marcar. El seu esclat va arribar en el segon partit, amb tres gols d'una sola tacada que deixaven Anglaterra fora del torneig. Encara va faltar la victòria contra Irlanda, amb una miraculosa rematada de Wim Kieft, i la batalla de semifinals d'Hamburg, en què un gol seu a l'últim minut va suposar la revenja històrica contra Alemanya Federal.

Així, catorze dies després de la derrota contra la URSS, que va arribar en diumenge, arribava la final, en un dissabte a la tarda a l'Estadi Olímpic, amb un conjunt neerlandès molt més reforçat però també amb un combinat soviètic que, malgrat que disposava de baixes en defensa, era molt rocós i difícil de vèncer.

El gol

Els soviètics van pagar la falta del central Kuznetsov i del lateral Bessonov, amonestats en les semifinals davant d'Itàlia, i aviat es van veure superats en el marcador després que Aleinikov, improvisat lliure, trenqués el fora de joc i propiciés el gol de Gullit a passada del mateix Van Basten. El duel estava lluny de quedar finiquitat, però als nou minuts de la represa va arribar la volea de tots els temps.

Va ser en un passada arriscada de Khidiatullin a Zavarov, que no la va controlar bé. El marcador Van Tiggelen li va prendre l'esfèrica i va combinar a l'esquerra, on evolucionava el veterà Muhren. Aquest va enviar una centrada a l'àrea que no era res de l'altre món, molt alta, molt bombada i molt passada cap al segon pal. Allà pujava Van Basten, seguit a distància per Rats, precisament l'autor del gol de la derrota en el debut a Colònia. Semblava que el davanter tornaria la pilota al mig, però sense pensar-ho va deixar anar una volea amb poquíssim angle que va representar la perfecció. Perquè la pilota va anar cap amunt, el just per superar la posició de Dassaev, i caure a pes per picar amb violència amb la part interior de la xarxa de l'altre costat. Ningú no s'ho creia, un golàs descomunal que representava el 0-2.

En la seva recent autobiografia anomenada "Basta", Van Basten ha reconegut que potser si no hagués tingut el turmell lesionat des de feia anys, físicament no hauria estat possible que el seu xut adquirís aquella trajectòria. La realitat és que va entrar i es va convertir en una icona d'aquell títol. Perquè els soviètics van reaccionar i fins i tot van provocar un penal per escurçar la distància, però Van Breukelen va aturar el xut de Belànov i els Països Baixos es van convertir en campions per primera i, fins ara, única vegada.

Aquella Eurocopa va ser l'inici dels grans anys de la trajectòria de Marco van Basten. En concret, van ser quatre i mig, en què va atresorar tres Pilotes d'Or, va guanyar dues Copes d'Europa amb el Milan, va anar a un altre mundial, en què va fracassar a Itàlia, i una Eurocopa, en què una errada seva des del punt de penal va suposar l'eliminació contra els sorprenents danesos i, sobretot, va ser considerat el millor davanter del món.

Va ser el desembre del 1992, però, quan una operació al seu turmell maleït va suposar el principi del final. Van Basten ja no va tornar a ser el mateix i la seva retirada virtual va tenir lloc amb la final de la Copa d'Europa del 1993, perduda davant de l'Olympique de Marsella. A partir d'aquí, un calvari per a una recuperació que mai no va arribar i que va forçar la seva retirada als 28 anys. 

Més enllà de la seva etapa com a futbolista, Van Basten també va viure una altra Eurocopa des de la banqueta. Va ser el 2008, vint anys després de la seva volea i, com que tot torna, els antics soviètics, ara russos, van ser els que es van venjar del gol de Munic. Els Països Baixos estaven duent a terme un torneig sensacional, amb ple de punts a la primera fase, i eren màxims favorits al títol fins que es van creuar amb Rússia en els quarts de final de Basilea. Allà, un equip tocat per afers extraesportius, com la mort de la filla del central Bouhlarouz, o d'altres de desafortunats, com la lesió de Robben, va claudicar i va quedar fora del torneig. Va ser el final de l'etapa de Van Basten a les banquetes, després d'haver arribat als vuitens de final del mundial de dos anys abans.

Com es pot llegir en l'autobiografia abans destacada, que ja és un best-seller, la trajectòria esportiva i vital de Marco van Basten no va ser fàcil a causa d'una personalitat particular i dels problemes amb les lesions. Però hi ha accions en la història del futbol que converteixen en immortal el seu protagonista, més enllà de la importància esportiva que tingués. La seva volea de Munic és una de les jugades més plàstiques i més impossibles de tornar a veure de la història del futbol, un moment únic i impossible d'oblidar.

Portugal, 1- França, 0 (Euro 2016-Final)

3. Éder (1-0)

Aquesta pot ser la història d'un antiheroi, de la persona que va sorgir quan ningú l'esperava i que va donar a un país l'èxit més gran de la seva història sense que ningú no hagués pensat que ell en seria el protagonista. Durant dècades, el futbol portuguès va buscar un gran títol. Sovint es va estavellar en semifinals d'Eurocopa i de mundials i fins i tot va perdre una final a casa. El 2016, quan l'equip no era entre els favorits, va arribar la victòria contra pronòstic del peu dret d'un futbolista que mai no ha passat per cap dels equips grans del país. Va ser el moment d'Ederzito António Macedo Lopes, Éder.

A més, el protagonista d'aquest gol no va ni néixer a Portugal. Ho va fer a Guinea Bissau, una de les antigues colònies africanes del país europeu. De ben petit , als tres anys, va arribar a la metròpoli juntament amb la seva família, però aquesta no el podia mantenir i va haver d'ingressar a un orfenat proper a Coïmbra, la Lar Girassol. Allà va començar a jugar a futbol a un equip anomenat Adémia. Tenia un pacte amb un carnisser de la zona, que li regalava una peça de carn cada vegada que anotava un gol.

Als 18 anys el va contractar el Tourizense, d'uns quilòmetres al nord-est de la seva ciutat adoptiva, i poc després l'Académica Coïmbra, amb el qual va debutar a la màxima categoria, amb vint anys, el 2008. El joc d'Éder no és excessivament tècnic sinó més aviat de potència. Davanter centre de bones qualitats físiques, destaca per la rematada, tot i que tampoc no té xifres de gols altes. En els primers anys va anar jugant i va assolir el títol de Copa del 2012, tot i que ell no va actuar ni en la tornada de les semifinals, ni en la final. Aquell estiu el va fitxar l'Sporting de Braga.

Va ser llavors quan va debutar amb la selecció portuguesa de la mà de Paulo Bento. Amb el Braga va ser campió de la Copa de la Lliga del primer any i el seu perfil, diferent al dels altres atacants de l'equip nacional, el va fer anar convocat per al mundial de Brasil del 2014, en què va ser suplent en els dos primers partits i va entrar en el tercer des de l'inici per la lesió del veterà Hélder Postiga.

Portugal va rellevar Paulo Bento i va situar en el seu lloc, a la banqueta, Fernando Santos, que hi va seguir confiant tot i que les seves dades anotadores tampoc no eren estel·lars. El 2015, l'estiu abans de l'Eurocopa, va fer un gir a la seva carrera i a la seva vida i va ser contractat pel Swansea, de la Premier League. Només va ser mig curs a Gal·les i, en el mercat d'hivern, el va fitxar el Lilla francès. El final de temporada va ser bo, amb sis gols en tretze partits del campionat, i per això Santos el va introduir a la llista per al torneig europeu.

No es pot dir que la seva actuació a França fos enlluernadora. Només va jugar tretze minuts abans de la final, en els empats de la primera frase contra Islàndia i Àustria. No va entrar a terreny de joc en cap de les eliminatòries, ni en el decisiu duel de la primera ronda davant d'Hongria. Tenia a davant Cristiano, Nani i Quaresma que li barraven el pas. Però en la final de Saint-Denis, davant de l'amifitrió, França, un fet el va afavorir. 

Cristiano Ronaldo es va lesionar en la primera part i Quaresma va entrar al seu lloc. Aquest fet obria la porta a l'entrada d'un altre atacant durant el partit. Aquest moment va ser a onze minuts per al final. Santos va buscar un davanter de referència per a les pilotes llargues, amb els dos conjunts ja cansats, algú que fixés els centrals i el va trobar en Éder. El partit va arribar a la pròrroga.

El gol

En el temps suplementari, va semblava que l'empenta dels francesos no era tan forta. Portugal podia sortir més del seu camp i, als tres minuts de la segona part de la pròrroga, un moment del partit en què els lusitans havien perdut dues semifinals contra els francesos en edicions anteriors, va arribar l'instant que ningú va veure venir.

Un servei de banda sense aparent perill va ser ben pressionat per Moutinho, un altre dels suplents, que va trobar Éder molt lluny de la porteria i d'esquena a l'àrea. Aquest es va regirar davant de Koscielny, que no el va poder seguir, i va encarar un Umtiti molt contemplatiu. Quan ningú no s'ho pensava, va deixar anar un xut violentíssim i ras. El porter Lloris semblava que el tenia controlat, però la pilota se li va anar allunyant cada vegada més cap al pal i va foradar la seva porteria. Va ser el gol que França ja no va poder igualar, tot i un pal en el tram final, i que va donar a Portugal el títol que feia dècades que buscava, amb un heroi del tot inesperat.

La tornada a la realitat d'Éder, que llavors ja tenia 28 anys, va ser dura ja que va haver de tornar a Lilla, al país a qui havia pres el campionat. Va dur-hi a terme una temporada correcta i l'estiu del 2017 el va fitxar el Lokomotiv de Moscou, amb el qual ha guanyat una lliga, una Copa i una Supercopa i ha participat a la Lliga de Campions, tot i que amb un rendiment irregular.

Després del seu històric gol, la trajectòria a la selecció va tenir poca continuïtat. Només hi va jugar cinc partits més, tres d'ells oficials, i no va ser convocat per al mundial de Rússia, del 2018. Encara ara, dos dies abans de l'inici de l'Eurocopa del 2021, el seu gol es manté com l'últim del torneig amb cinc anys de vigència. Portugal ha tingut grans jugadors a la seva història, des d'Eusébio, a Jordao, a Figo, Rui Costa, Déco o Cristiano Ronaldo. La majoria d'ells han aparegut en aquesta llista que ja toca a la fi. Però l'únic que li ha donat un títol va ser un nen que va créixer a una casa d'acollida, l'aneguet lleig que un dia, amb un gran xut, es va convertir en cigne.

França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

4. David Trezeguet (2-1)

L'Eurocopa es va decidir en dues edicions consecutives gràcies a una normativa que s'havia canviat a mitjana dècada dels noranta. El 1996, els alemanys es van imposar gràcies al Gol d'Or d'Oliver Bierhoff, que determinava que el partit s'acabava en el moment en què un dels dos conjunts foradava la porteria contrària en el temps suplementari. La norma es va instaurar en el mundial del 1998 i només es va haver d'aplicar un cop, en un triomf a vuitens de final de França contra Paraguai. Aquesta mateixa selecció, precisament, en resultaria beneficiada en el torneig europeu del 2000 i va ser amb l'anotació de David Trézéguet.

L'atacant d'origen argentí, que ja ha tingut una altra aparició en aquesta llista, per un gol que va anotar posteriorment, va tenir en el decurs de la seva carrera una relació d'amor-odi amb les finals, primer, i amb els italians, després. Trézéguet arribava a l'Eurocopa del 2000 amb 22 anys i després d'haver estat campió del món el 1998, on va jugar tots els partits excepte la final. La seva gran temporada amb el Mònaco, amb el qual s'havia proclamat campió de lliga, el van fer consolidar-se en les convocatòries de l'equip nacional, que ara dirigia Roger Lemerre, però no en la titularitat.

Així, en l'Eurocopa, no va disputar cap dels dos primers partits. El tècnic confiava en la nova gran estrella, Thierry Henry, i en un Nicolas Anelka que, tot i un curs irregular, havia estat campió d'Europa amb el Reial Madrid. Va ser en el tercer partit quan va debutar, amb una tripleta estranya amb Wiltord i Dugarry que no van poder evitar la derrota contra els Països Baixos i haver de quedar segons de grup.

Trézéguet va tornar a ser suplent en els quarts de final, davant d'Espanya, en què no va saltar cap minut al terreny de joc. En les semifinals va entrar a l'inici de la segona part de la pròrroga davant de Portugal i va assistir, damunt del camp, al penal que va permetre Zidane classificar l'equip per a la final. De cara al partit decisiu, va tornar a arrencar des de la banqueta. El rival, Itàlia, un país on trobaria el futur.

Perquè aquell 2 de juliol, a Rotterdam, feia poques hores que Trézéguet ja era jugador de la Juventus, a la qual va marcar època i on va arribar per més de 23 milions d'euros. El rival en el partit era el combinat transalpí, que va sorprendre tothom amb un joc molt més alegre que en les semifinals i es va avançar amb una rematada de Marco Delvecchio a la segona meitat. El partit es posava molt d'esquena per als campions del món i Lemerre va haver d'utilitzar el carregament pesant.

El gol

Després que Wiltord entrés per un poc hàbil Dugarry, a 14 minuts per al final Trézéguet va fer el mateix en el lloc de Djorkaeff, jugador més associatiu amb el centre del camp. França buscava el joc directe i, tot i que va estar a punt de rebre un gol de Del Piero, va empatar de manera miraculosa amb una rematada de Wiltord en el descompte, després d'una acció directa que havia guanyat el nou atacant de la Juventus. Començava una pròrroga que trigaria tretze minuts a resoldre's.

És Zidane qui sembla que maregi la pilota a la zona de mitjos i mira de combinar amb Henry, que perd la pilota. Però els centrals italians, els habitualment segurs Cannavaro i Nesta, no s'entenen i aquesta va a parar a peus de Pirès, un altre jove suplent que havia entrat cinc minuts abans dels noranta. Aquest no s'ho va pensar i va realitzar un gran eslàlom per la banda esquerra. Va superar Cannavaro i va enviar una centrada perfecta al cor de l'àrea. Allà, Trézéguet va utilitzar el recurs que el va fer ric, la rematada al primer toc, i sense pensar-s'ho, va deixar anar un obús amb l'esquerra que va foradar l'escaire de Toldo. Segon gol d'or seguit, tant per a França, com en una final de l'Eurocopa, i segon títol per als gals davant de l'alegria  del jugador i dels seus companys.

El gol va consolidar Trézéguet abans d'anar a Itàlia, on va guanyar dues lligues amb els torinesos, amb els quals aconseguiria 138 gols en 245 partits. El de la final de l'Eurocopa va ser un dels moments més importants de la seva carrera, però l'atacant no va tenir una bona relació amb moments decisius de les finals en el futur, sobretot amb les tandes de penal.

Així, el 2003, va arribar amb la Juventus a la final de la Lliga de Campions contra el Milan a Manchester. El partit es va decidir en aquesta ocasió amb la tanda de tirs des dels onze metres. Trézéguet va errar el primer i, tot i que no seria l'únic, ja que se n'errarien quatre més, dos per banda, va ser decisiu en la derrota final. 

Encara va ser pitjor en la final del mundial del 2006. Aleshores, Trézéguet ja tenia 28 anys i no era titular en la formació de Raymond Domènech. En la final va entrar al camp als 10 minuts de la pròrroga, just abans de l'expulsió de Zidane amb el seu cop de cap, i va haver de tornar a prendre la responsabilitat en la tanda. El rival, els italians, els mateixos a qui havia fulminat sis anys abans a Rotterdam. Aquest cop, a Berlín, va sortir creu. Va efectuar el segon xut i el va enviar al travesser. Va ser l'única errada de la tanda, que evitava que França tornés a regnar.

A més, aquell estiu va ser doblement dur per a un Trézéguet que va veure com la Juventus era descendida per l'escàndol Moggigate de compra de partits. Ell, però, es va quedar a la segona categoria i, amb els seus gols, va ajudar l'equip a ascendir de nou on li pertocava. No va ser l'últim cop que ho faria. El 2012, ja en el crepuscle de la seva carrera, va fitxar per River Plate quan l'equip de Buenos Aires havia baixat a la Primera B i també el va ajudar a pujar en una última feina dedicada al país d'origen dels seus pares. Trézéguet, que es va retirar dos anys més tard a la Índia, després d'haver jugat també amb Newell's Old Boys, va ser un davanter centre de primer ordre, amb moments complicats a la seva trajectòria però amb un d'estel·lar, aquella volea amb l'esquerra, aquell gol d'or que va convertir França en campiona d'Europa als Països Baixos. 

República Txeca, 1- Alemanya, 2 (Euro 96-Final)

5. Oliver Bierhoff (1-2)

Un partit pot canviar la carrera d'un jugador. Hi ha hagut casos en el decurs de la història i encara més si són en enfrontaments destacats, decisius o finals. Fins i tot, la trajectòria més aviat mediocre d'un futbolista que ja té 28 anys pot experimentar un gir gràcies a una actuació puntual i passar d'actuar en conjunts de segona línia i no comptar en els campionats internacionals a ser present en totes les llistes de convocats. És el que li va succeir, gràcies als seus dos gols a la final de l'Eurocopa del 1996, a l'alemany Oliver Bierhoff.

Fa unes setmanes ja vam veure com es va gestar la seva arribada a la selecció, amb la qual va debutar el mateix any del torneig europeu. Formava part de la plantilla de l'Udinese, conjunt que no és dels principals d'Itàlia, i voltava lluny del radar del seleccionador Berti Vogts. Però la seva gran temporada al Friuli, amb 17 gols a la lliga, va convèncer el tècnic que potser li aniria bé un ariet de l'estil dels Dieter Müller o Horst Hrubesch, que tant bon resultat havien donat en el passat. Bierhoff, per tant, va entrar a al llista per a Anglaterra.

Allà només va jugar vuit minuts en el primer partit, contra la República Txeca, i 85 del segon, contra Rússia. Vogts va decidir comptar amb d'altres atacants més dinàmics en la resta de partits abans de la final, novament contra els txecs. Però en el partit decisiu el va necessitar. 

El gol

Després de l'anotació inicial de Patrik Berger, el va fer entrar al camp i als quatre minuts va aconseguir el gol de l'empat, que va conduir a la pròrroga. Per primera vegada hi havia gol d'or, és a dir, triomf per a l'equip que marqués primer, i el davanter de l'Udinese va entrar a la història.

No es pot dir que un gol tan històric fos excessivament treballat. Als quatre minuts de la pròrroga, el central Thomas Helmer no es va estar de romanços i va enviar una pilota llarga buscant les seves dues referències en atac, el potent Bierhoff i el veterà Klinsmann. El primer va guanyar l'acció a Rada i el segon va recollir l'esfèrica. Es va girar, davant de l'oposició de Suchoparek, i li va retornar la bola al seu company. Aquest, encara amb Rada, va fer com un pivot de bàsquet, va regirar-se i va xutar amb la cama esquerra gairebé on anés la pilota. Aquesta va passar pel costat del defensa Hornák i és possible que això despistés el porter Kouba, que va posar les mans amb poca força i va permetre que la pilota entrés mansament a la porteria després de tocar el pal. Alemanya era campiona, no hi havia possibilitat de canvi.

Fins als 28 anys, Bierhoff només havia disputat cinc partits amb l'equip nacional. A partir d'aquella Eurocopa en va jugar 61 més en sis anys. Els gols a la final de Wembley i la seva evolució li van donar un estatus que li van permetre, per exemple, marcar sis gols en nou partits en la fase de classificació per al mundial del 1998, a França, en què va fer tres gols més, tot i que l'equip quedés eliminat en els quarts de final per Croàcia.

El 1998, als 30 anys, Bierhoff va fitxar pel Milan i en la seva primera temporada a San Siro va guanyar el seu únic títol a nivell de clubs, la lliga. Va vestir tres temporades de vermell-i-negre i després de la segona va tornar a participar a una Eurocopa, tot i que aquest cop sense tanta fortuna. Només va jugar un partit, el primer, un empat davant de Romania, malgrat que els seus companys no ho van fer gaire millor i el combinat dirigit per Erich Ribbeck va quedar eliminat a la primera fase. El 2001, Bierhoff va deixar la lliga que l'havia catapultat, la italiana, i va provar fortuna en la francesa.

Va estar una sola campanya al Mònaco, amb el qual va estar a punt de baixar a la Ligue 2. Tot i les seves actuacions no gaire bones, un altre davanter mitic, Rudi Völler, ara seleccionador, va confiar en ell per al mundial de Japó i Corea. Miroslav Klose li havia pres el lloc de titular, però ell sortia sempre a la represa i encara va marcar un gol, en el debut contra Aràbia Saudita. Després del torneig, va decidir abandonar la selecció, ja amb 34 anys. Després va tornar a Itàlia i va ajudar el Chievo a ser setè, una de les seves millors classificacions a la lliga.

La carrera de Bierhoff després de retirar-se va seguir molt lligada a la selecció. Des de la seva posició de mànager i de director esportiu és a darrere de l'estabilitat que ha tingut l'equip, amb Jürgen Klinsmann, primer, i amb Joachim Löw, després. I és que per molt tard que arribis als llocs, sempre hi pot haver temps per fer-hi bona feina. Bierhoff va aprofitar els seus dos gols a la final de l'Euro 96 per fer-se un nom, agafar el destí amb les mans i no deixar-lo anar.

Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

6. Marcelino (2-1)

Durant moltes dècades, el futbol espanyol de seleccions va viure de dos èxits, la plata en els Jocs Olímpics del 1920 a Anvers, superada 72 anys després per l'or a Barcelona, i per un triomf en una de les Eurocopes més polititzades de la història. La dicotomia entre el feixisme del general Franco i el comunisme soviètic, que ja s'havia mostrat quatre anys abans, es va resoldre a l'estadi Santiago Bernabéu de Madrid en la final de la segona edició del torneig, determinada per una rematada del davanter gallec del Saragossa Marcelino Martínez.

Espanya va acollir la fase final del campionat després que la seva selecció s'hagués autoexclòs de la del 1960. Franco no va voler jugar contra els màxims representants del comunisme com eren els soviètics en els quarts de final i va facilitar el camí cap al títol dels futurs campions. Quatre anys més tard, els espanyols havien entrat entre els quatre millors del continent i van convèncer el dictador que, per al règim, seria una bona propaganda organitzar l'esdeveniment. Això sí, un dels contendents tornava a ser la URSS, amb la qual cosa una possible derrota contra el comunisme a Madrid preocupava terriblement el Caudillo.

L'equip espanyol venia de decebre en el mundial de Xile i es va entregar les seves regnes a un militar. José Villalonga, que havia guanyat les dues primeres Copes d'Europa del Reial Madrid. La selecció es va convertir en un crisol de jugadors de diversos clubs. Un dels més destacats del moment era el Saragossa, que estava creant el conjunt dels Cinc Magnífics que en les temporades posteriors s'enduria títols com la Copa o la Copa de Fires. L'estilet d'aquell equip era Marcelino.

Nascut a Ares, a Galícia, havia estat seminarista de jove i només tenia un any d'experiència a Segona, amb el Ferrol, i amb dos gols anotats, quan el van fitxar els aragonesos. Als 19 anys va arribar al costat de l'Ebre i gairebé des de l'inici va començar a marcar gols. Es tractava d'un davanter alt, el típic caçagols que acabava les accions dels companys a un toc i, moltes vegades, amb una gran rematada de cap. Va debutar amb la selecció el 1961, en una eliminatòria contra Marroc de classificació per al mundial, però no va entrar a a la llista definitiva d'Helenio Herrera per al torneig. Era massa inexpert per destronar Di Stéfano, Puskas, Adelardo o Collar, els atacants d'aquella formació.

Això sí, va participar en dos partits i amb dos gols contra Irlanda en els quarts de final previs a la fase definitiva del 1964. Aquella temporada, el Saragossa va guanyar la Copa contra l'Atlètic de Madrid per 2-1 i la Copa de Fires davant del València, amb un gol seu al Camp Nou, i tant ell com els seus companys Lapetra i Reija van ser convocats per Villalonga. En el debut, Espanya va vèncer Hongria a la pròrroga per 2-1 amb un gol d'Amancio després d'una deixada de Marcelino. La final contra els soviètics era un fet.

El gol

Els primers minuts van ser molt moguts. Pereda va avançar els espanyols i, tot seguit, Khussaínov va empatar pels soviètics. El partit, durant el qual va ploure, no donava treva i podia caure de qualsevol banda, davant del nerviosisme del Generalísimo a la llotja. Va ser sis minuts abans del final quan va arribar l'acció decisiva.

Una combinació de la davantera espanyola acaba amb una ascensió a zones atacants del defensa Rivilla. Aquest troba Pereda, que havia recorregut tot el front d'atac. El centrecampista del FC Barcelona du a terme una acció fantàstica per la banda dreta, troba espai davant d'Anitxin i envia una centrada perfecta a l'àrea. Allà, el defensa Xustíkov, que ja havia fallat en el primer gol, no toca la pilota i Marcelino, amb els dos peus plantats a terra, deixa anar un terrible cop de cap ajustat al pal que sorprèn Iàixin. 

Seria el gol decisiu que, però, va tenir una història al darrere protagonitzada per Televisió Espanyola. Durant molts anys, aquesta no va ser la imatge del gol que es va difondre, sinó la següent.

El noticiari NODO va mostrar una acció del gol segons la qual la centrada era d'Amancio, jugador del Reial Madrid, i no de Pereda. L'ens públic va argumentar que no havia pogut enregistrar tota l'acció i que havia calgut un muntatge entre una centrada d'Amancio d'una altra jugada i el gol de Marcelino. De fet, en les mateixes imatges es pot veure Pereda, amb el dorsal 8, venint de la banda i anant a abraçar l'autor del gol. Però aquest fet va despertar suspicàcies i es va dir que el mateix Franco havia incentivat el muntatge per enaltir el madridista Amancio, un dels seus futbolistes favorits.

El fet cert és que el gol de Marcelino es va convertir en un símbol de l'Espanya de l'època i fins als tres títols seguits, dues Eurocopes i un mundial, d'aquest segle va ser la gesta més gran de la selecció hispana. Pel que fa al davanter gallec, que aleshores tenia 24 anys, havia de viure les seves millors temporades. Va guanyar una Copa, dos anys més tard, i aquell mateix 1966 va arribar a participar al mundial d'Anglaterra. Va fer una assistència de gol a Fusté en el duel decisiu davant d'Alemanya Federal, però l'equip va perdre en aquell partit, l'únic que va jugar Marcelino, i se'n va haver d'anar cap a casa. Va ser el seu últim gran campionat internacional amb la selecció, amb la qual jugaria un sol partit més, als 27 anys, a Txecoslovàquia.

El final de la seva etapa de futbolista li va arribar d'hora a Marcelino. Als 29 anys, després d'un curs en què només va disputar sis partits en el tram inicial de la temporada, va decidir que ja n'hi havia prou. Va tornar a Ares i es va dedicar als negocis de la construcció fins a la seva jubilació. No en va voler saber res més, de futbol, tot i que apareixia als mitjans cada vegada que es recordava el títol del 1964 i aquell cop de cap decisiu amb el qual Espanya va ser campiona per primera vegada.

Alemanya Federal, 2- Bèlgica, 1 (Euro 80-Final)

7. Horst Hrubesch (2-1)

Tret de la victòria en l'Eurocopa del 1972, totes les finals que ha guanyat la selecció alemanya han tingut un component èpic. En totes elles hi va haver un heroi que va anotar el gol decisiu. En els mundials, Rahn davant d'Hongria, el 1954, Gerd Müller contra els Països Baixos, el 1974, Andreas Brehme enfront d'Argentina, el 1990 i Mario Götze, amb el mateix rival, el 2014. I en les Eurocopes, Oliver Bierhoff va anotar el gol d'or del 1996. El 1980, els teutons també van tenir un estilet decisiu que va aparèixer quan no se l'esperava. Va ser el gegant Horst Hrubesch.

Fa només deu dies s'explicava en aquest rànquing la seva trajectòria, des de l'anonimat gairebé absolut, fins a l'elit i a practicament debutar amb l'equip alemany en un gran torneig. Hrubesch havia estat el davanter de la temporada al campionat alemany i també a la Copa d'Europa, que es va resistir per culpa del Nottingham Forest al Bernabéu. L'atacant de l'Hamburg s'havia anat fent un lloc a la selecció de Jupp Derwall i va esclatar en la final de Roma.

Va anotar el primer gol d'aquell partit, amb un xut gens col·locat però sí fort, davant del qual no va presentar oposició el porter belga Jean-Marie Pfaff. Però la final de l'Estadi Olímpic estava molt oberta i els belgues van aprofitar una greu errada del col·legiat romanès Nicolae Rainea, que va indicar com a penal una falta a fora de l'àrea de Stielike a Van der Elst. El llançament el va transformar Van der Eycken en el gol de l'empat. La final tornava a començar.

El gol

Els alemanys, favorits davant d'un adversari nouvingut a l'elit europea i que disputava la seva primera final, semblaven més obligats a anar a buscar la victòria. No se sap què hauria passat si el duel se n'hagués anat a la pròrroga. I no se sabrà mai perquè una jugada a pilota parada va decidir el partit.

Una bona acció dels germànics va acabar amb un córner cedit per Pfaff a un minut i mig per al final dels noranta reglamentaris. Rummenigge va enviar el llançament al cor de l'àrea petita. Els defenses belgues feien la cobertura en zona i entre Millecamps i Mommens no van poder aturar l'entrada del tanc Hrubesch, que va agafar carrera des de lluny i va rematar amb tota la força. Val a dir, també, que per segon cop en el partit el porter Pfaff va estar desencertat, quedant-se enganxat a mitja sortida i deixant la porteria buida. Alemanya Federal obtenia la seva segona Eurocopa de les tres últimes.

Van ser bons anys per a Hrubesch, que va saldar les temporades següents amb 17 i 27 gols a la Bundesliga i amb el títol el 1982. Tot i el seu èxit a l'Euro, no era un dels fixos de Derwall a la selecció, on competia amb Klaus Fischer, un altre gran anotador i de característiques semblants. Va anar convocat per al mundial d'Espanya, on va ser protagonista d'un dels episodis més lamentables de la història de la Copa del Món, un triomf contra Àustria per 1-0 a Gijón en què totes dues formacions van pactar el resultat per deixar fora Algèria. 

Va ser titular en els tres partits de la fase inicial, però no va jugar en la segona. Va aparèixer en les semifinals, des de la banqueta, contra França i hi va anotar l'últim penal de la tanda guanyadora. En la final, perduda per 3-1 davant d'Itàlia, va entrar al camp quan Paolo Rossi ja havia aconseguit el primer gol i no va tenir cap influència en el resultat. Va ser el seu últim partit internacional, amb 31 anys.

Però el seu últim any a l'Hamburg li amagava una bonica sorpresa. A part de tornar a guanyar la lliga, va arribar de nou a la final de la Copa d'Europa, aquest cop contra la Juventus a Atenes. Ell havia marcat dos gols en el torneig, en les fases inicials. En la final no ho va fer, però l'anotació de Magath va donar el trofeu als hanseàtics. Va ser el seu últim partit a l'equip. Després, va jugar dos anys a l'Standard de Lieja belga i es va retirar als 35 anys amb una última campanya a Dortmund.

Però Hrubesch va seguir lligat al món del futbol com a entrenador. Va preparar un gran nombre d'equips d'Alemanya, Àustria i Turquia i, sobretot, va passar més d'una dècada com a tècnic de les seleccions de base del seu país, amb les quals va assolir bons èxits. Entre ells, va forjar les seleccions campiones d'Europa sub-19 i sub-21 del 2008 i 2009 d'on van sortir molts dels campions del món del 2014 i també va assolir una medalla de plata en els Jocs de Rio, en perdre per penals la final davant de Brasil. El 2018 també va preparar durant vuit partits la selecció femenina, una versatilitat a les banquetes que no demostrava al camp, on amb un repertori força lineal va fer una gran carrera i va portar el seu país a un títol europeu.

França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

8. Sylvain Wiltord (1-1)

En el cinema hi ha premis per als millors actors secundaris. Les seves intervencions en les pel·lícules són essencials per explicar la història, malgrat que el seu nom no aparegui mai en les primeres pàgines dels mitjans de comunicació. En el futbol també hi ha hagut, en els grans equips, un gran estol de secundaris sense els quals les victòries no haurien estat possibles. En la selecció francesa campiona d'Europa del 2000 i subcampiona del món del 2006, els focus anaven cap a Henry o Trézeguet, però sobretot en el primer cas va tenir una importància vital l'atacant que sortia des de la banqueta. Era Sylvain Wiltord.

Era un jugador de difícil catalogació. No es tractava d'un extrem nat, ja que li faltava velocitat, ni tampoc un ariet, per manca de cos, ni un mitja punta, per dèficit de toc. Era un davanter amb una gran capacitat associativa, bona ètica de treball i freqüent relació amb el gol. Els seus pares procedien de les Antilles i ell era el vuitè i últim de vuit germans que van créixer en una localitat propera a París. Aviat va demostrar talent per al futbol i jugava en categories superiors a les de la seva edat. 

Als disset anys, mentre era al Joinville, club amateur, el president del club, persona amb contactes amb el Rennes, els va oferir que avaluessin el jugador. Com explica el cap del centre de rendiment del club bretó, Patrick Rampillon, en aquell moment estaven buscant atacants i els va agradar el que van veure, tot i que li van haver de polir una disciplina una mica dispersa a l'inici. Després de començar al segon equip del Rennes, va debutar amb els grans amb 19 anys i va ajudar amb nou gols a l'ascens de l'equip.

Wiltord va actuar quatre anys a l'equip vermell-i-negre durant els quals va ser internacional sub-21 i va arribar a ser tercer en un europeu. En aquell període va ser fitxat pel Deportivo de la Corunya, tot i que no va arribar a debutar amb l'equip gallec, que el va cedir al seu club d'origen i ja no el va recuperar. Aquell mateix any va participar en els Jocs d'Atlanta i el 1997 va fitxar pel Bordeus. Era l'any premundialista. Ja en tenia 24 però Aimé Jacquet encara no l'havia dut a l'absoluta. Va preferir el davanter de l'Auxerre Guivarc'h per anar a la Copa del Món guanyada pel seu país. L'exercici 1998-99 va ser el millor. Va ser campió de lliga amb el Girondins i va començar a ser convocat per l'equip nacional, que ara dirigia Roger Lemerre. Va marcar dos gols en la complicada fase de classificació per a l'Eurocopa i va debutar a la Champions, on va marcar quatre gols. Al final del curs següent, va entrar a la llista per al seu primer gran torneig.

Wiltord va ser suplent en tots els partits d'aquell campionat menys en el tercer de la fase de grups, amb França ja classificada per als quarts. Fins i tot no va disputar cap minut en aquesta ronda, contra Espanya. Havia marcat un gol en el debut, davant de Dinamarca, tot i estar només vuit minuts al camp. En les semifinals, amb Portugal, va entrar als 72 minuts i va ser decisiu en protagonitzar el xut que va interceptar Abel Xavier amb una mà a tres minuts per al final de la pròrroga i que va permetre Zidane classificar l'equip per a la final. En aquesta tornaria a assumir el paper de revulsiu.

El gol

En el partit decisiu de Rotterdam, molt tancat, Itàlia es va avançar a la segona part amb un gol de Marco Delvecchio i va perdonar la sentència, sobretot en una ocasió claríssima d'Alessandro del Piero. Wiltord va entrar al camp al minut 58, en el lloc d'un inefectiu Dugarry. Ja en el temps de descompte, els italians estaven abraçats a punt de celebrar el títol, quan una acció ho va canviar tot.

En lloc de conservar l'esfèrica, els italians van provocar un fora de joc en el seu atac en una passada a l'espai de Pessotto a Totti, tot i que el que entrava era Montella i segurament el col·legiat, el suec Frisk, no l'havia d'indicar. Barthez va enviar a la desesperada la pilota amunt. Trézeguet va guanyar el salt als defenses i Cannavaro no va estar gens encertat en el tall. L'esfèrica va caure a Wiltord, establert a la banda esquerra, que amb poc angle va xutar. La pilota va passar per entre les cames de Iuliano, va doblegar la mà esquerra de Toldo i va entrar a la porteria. No es va arribar ni a servir del centre del camp. Va ser un gol miraculós per a França que, pocs minuts després, guanyaria la final amb un gol d'or de David Trézeguet.

Aquell mateix estiu, Wiltord va fitxar per l'Arsenal, club en el qual va actuar quatre campanyes i hi va guanyar dues lligues, entre elles la del 2004, en què l'equip va finalitzar invicte el torneig. Com en la selecció, tampoc no era titular, però jugava molt, principalment en els tres primers anys, tot i que en l'últim ja no ho va fer tant. En aquest període també va guanyar dues Copes i una Supercopa anglesa.

Amb la selecció ja era un fix. Va guanyar-hi dues Copes Confederacions seguides, el 2001 i el 2003, tot i que va fracassar amb tot l'equip el 2002 al mundial de Corea i Japó, en l'intent de revalidar el títol, just quan s'havia fet amb la titularitat. El 2004, França, de la mà de Jacques Santini, també va ser eliminada prematurament en l'Eurocopa de Portugal per Grècia, als quarts de final. Després del torneig, va deixar l'Arsenal i va fitxar pel gran Olympique de Lió de les set lligues seguides. Ell en va aconseguir tres, entre el 2005 i el 2007.

El 2006, va ser convocat per al seu segon mundial, el d'Alemanya. Va ser titular els dos primers dies, amb Raymond Domenech d'entrenador, però després d'un empat contra Corea del Sud en el segon partit va ser relegat a la suplència, de la qual ja no va sortir. Es va proclamar subcampió del món. En la final, contra Itàlia, el rival a qui havia pres el títol sis anys abans, va jugar els tretze últims minuts de la pròrroga. Al cap de tres, Zidane seria expulsat pel cop de cap a Materazzi. Ell va efectuar el primer xut de la tanda i el va marcar. L'errada de Trézeguet, precisament l'autor del gol de la victòria a Rotterdam, el 2000, va condemnar els gals. Wiltord jugaria només tres partits més amb la selecció. En total 92, amb 26 gols.

El 2007, amb 33 anys, va tornar al Rennes, però no s'hi va retirar. Hi va actuar dues campanyes i després encara va tenir temps de jugar al Marsella, el Metz i el Nantes abans de retirar-se, amb 38 anys a Segona Divisió i amb vuit gols en la seva campanya final. Després va ser comentarista de televisió, s'entreté jugant a footgolf i el 2015 es va convertir en ambaixador del Rennes, el club en el qual va fer el gran salt. Wiltord no deu estar entre els deu jugadors més anomenats de la gran generació francesa del tombant de segle, però va ser decisiu en moltes ocasions, sobretot en aquella nit de juliol en què va impedir que França perdés la seva segona Eurocopa.

URSS, 2- Iugoslàvia, 1 (Euro 60-Final)

9.Viktor Ponedelnik (2-1)

Ja no queda viu cap integrant de la selecció soviètica que va guanyar la primera Eurocopa, la del 1960. El passat mes de desembre ens va deixar l'últim que, curiosament, va ser el que va donar el títol al seu país amb una rematada sis minuts abans del final de la pròrroga. El davanter centre d'aquell equip hi havia debutat un mes abans i va ser el segon jugador de la història de fer- ho sense haver disputat mai cap partit a la màxima categoria. Era el decisiu atacant Viktor Ponedelnik.

El seu cognom és molt poc habitual. En rus, Ponedelnik significa "dilluns". Segons una besàvia del jugador, quan els seus avantpassats van sortir de Moscou després de l'abolició de la servitud al país, en la revolució camperola del 1961, es van traslladar al sud, a Rostov. En ser inscrits, un funcionari que anava begut els va apuntar el dia en què va fer el tràmit en la columna dels cognoms, i aquell dia era dilluns, ponedelnik.

De petit, Viktor va jugar a l'acadèmia militar del Don i a un equip que primer es deia Torpede i després es va passar a anomenar Rostselmash. El 1959 el va fitxar el Rostov, de la segona categoria, i gràcies als seus mèrits, tal com s'estilava en aquell moment, va rebre una invitació per jugar en l'equip nacional. El debut no va poder ser millor, amb tres gols en un 7-1 davant de Polònia. Faltaven sis setmanes per a la primera edició de l'Eurocopa i el seleccionador, Gavriil Katxalin, el va incloure a la llista.

I no només això, sinó que va ser titular en del debut, una fàcil victòria davant de Txecoslovàquia en què Ivanov va anotar dos gols i ell va fer el tercer. 

Va ser després d'una acció de Bubukin que va acabar en una deixada cap a la dreta que l'atacant del Rostov, que aleshores tenia només 23 anys, va allotjar a la xarxa. Dos partits i quatre gols. Evidentment, seria el 9 titular en la final de quatre dies després al Parc dels Prínceps, contra Iugoslàvia.

El gol

El partit va començar a dos quarts de nou de la nit d'un diumenge, una hora més tard a Moscou, i no va ser fàcil per a l'equip soviètic. A punt d'acabar la primera part, Milan Galic va avançar els iugoslaus, que venien de superar França per 4-5 en una semifinal espectacular. Però just a l'inici de la segona part, Slava Metreveli va empatar el duel, que va arribar al final dels noranta minuts sense més canvis. El partit va entrar al temps suplementari i, amb els dos combinats cansats, i quan tothom ja creia que caldria un enfrontament de desempat, va arribar l'acció decisiva.

Va ser en una llarga jugada d'atac que va acabar amb una centrada de Bubukin a la qual no va arribar Voinov. L'esfèrica va caure a l'esquerra, on Ivanov va enviar una gran centrada al cor de l'àrea. Allà, Ponedelnik es va elevar enmig dels centrals iugoslaus i va deixar anar un cop de cap inapel·lable al qual no va poder respondre Vidinic. Era el minut 114. A Moscou, ja passaven de les dotze de la nit i ja era dilluns, és a dir, ja era "ponedelnik".

L'atacant jugaria a la selecció soviètica fins al 1966 i va deixar aquest periple amb 29 partits jugats i 20 gols, una gran marca. Va col·laborar en la classificació per al mundial de Xile, al qual va participar i va anotar dos gols, un en una altra victòria davant de Iugoslàvia i l'altre contra Colòmbia, en la primera fase. En aquesta ocasió, però, els amfitrions es van creuar en el camí soviètic. La selecció arribaria més lluny a l'Eurocopa del 1964, en la final contra Espanya que ell va jugar. Havia marcat un gol en les semifinals davant de Dinamarca, però va caure en el partit decisiu. Només jugaria dos enfrontaments més amb la URSS abans de retirar-se'n, amb 29 anys.

A nivell de clubs, el 1961 el va fitxar el CSKA, però no hi va arribar a debutar i va decidir tornar al Rostov, on va tornar a rendir. En el tram final de la seva carrera, va tornar a marxar a Moscou, però quedava clar que aquell no era el seu lloc, ja que a l'Spartak tampoc no va arribar a debutar. Això sí, va ser objecte d'un homenatge per part de la URSS, la selecció a la qual havia fet campiona sis anys abans, en la seva retirada en un partit contra la República Democràtica Alemanya a l'estadi Lenin.

Desprès de la seva etapa de jugador, Ponedelnik va entrenar el Rostselmash i després es va passar al costat obscur. Va seguir les passes del seu pare, que havia estat periodista, i es va convertir en un reputat columnista esportiu, no només de futbol, sinó també d'hoquei gel, esport que també dominava molt. El novembre del 2019, es va convertir en l'últim supervivent de l'equip campió del 1960, amb la mort del seu company Krutikov. Només el va sobreviure poc més d'un any, ja que el 5 de desembre del 2020 va morir després d'una llarga malaltia. Aquell dia no era dilluns, sinó dissabte. El primer dia de la setmana el guardava per als grans moments, com aquell cop de cap al Parc dels Prínceps, el 1960.

Portugal, 0- Grècia, 1 (Euro 2004-Final)

10. Angelos Charisteas (0-1)

L'Eurocopa ha estat, en el decurs de la història, un torneig de grans sorpreses. Si el comparem amb el mundial, veurem que mentre en la Copa del Món hi ha hagut només vuit campions per a 21 edicions, el campionat europeu ha tingut deu vencedors en quinze tornejos i només Alemanya, Espanya i França han repetit. Per tant, és un certamen sense favorits clars. Enmig d'aquest panorama, si haguéssim de decidir quin ha estat el resultat més sorprenent, tindríem pocs dubtes: el campionat de Grècia el 2004, decidit per un gol del davanter Angelos Charisteas.

I és que hi ha molts motius per considerar el títol de Grècia el més inesperat. Fins al 2004, el país hel·lè només havia participat en una fase final del campionat, i va ser gairebé testimonial. El 1980, l'equip es va classificar per a la fase final de vuit equips a Itàlia, però només hi va sumar un punt, amb una igualada estèril contra la posterior campiona, Alemanya Federal, i hi va marcar un gol, el de Nikos Anastopoulos davant de Txecoslovàquia. 

A més, la seva presència a grans tornejos internacionals era molt limitada. De fet, només havia participat en una edició de la Copa del Món, deu anys abans, als Estats Units, amb un resultat molt decebedor, amb tres derrotes, cap gol a favor i deu en contra. Per tant, es pot considerar que el futbol grec, tant a nivell de seleccions com de clubs, no estava a cap dels vagons capdavanters del Vell Continent.

En els quatre anys anteriors al torneig, tampoc no es pot dir que el seu esclat es veiés a venir. Per a l'Eurocopa del 2000, Grècia va ser tercera en un grup liderat per Noruega i amb Eslovènia en segona posició, dos combinats que vivien bones èpoques, però molt lluny de ser inaccessibles. De cara al 2002, el resultat encara va ser pitjor. És cert que havia quedat enquadrada en un grup molt difícil, amb Anglaterra i Alemanya, però també que un conjunt gens potent del panorama europeu, Finlàndia, li havia tret cinc punts de diferència. De tota manera, hi havia alguns brots verds, ja amb l'alemany Otto Rehhagel com a entrenador, com un empat a dos gols a Wembley.

La fase de classificació per a l'Eurocopa de Portugal va arrencar amb dues derrotes consecutives, a casa contra Espanya i a Ucraïna, les dues per 2-0, però a partir d'aquí l'equip va trobar una identitat. No era l més atractiva del món, però sí que va resultar efectiva. Rehhagel va blindar la defensa i Grècia no rebria cap més gol en els sis partits que faltaven. Va ser primera, davant dels espanyols, i va afrontar la seva segona Eurocopa com a ventafocs del torneig juntament amb Letònia.

La primera gran sorpresa va arribar amb el triomf sobre l'amfitrió, Portugal, amb gols de Karagounis i Basinas, que li donava opcions de passar de ronda. Després, es va retrobar amb Espanya, a qui havia derrotat a Saragossa en la fase prèvia i a qui va arrencar un empat salvador amb el primer gol de Charisteas al torneig, i es va salvar de l'eliminació per diferència d'anotacions tot i perdre per 2-1 davant de Rússia amb un gol, al qual en aquell moment no se li va donar la importància que després va tenir, de Vryzas. Amb quatre gols era a la segona fase i només en va necessitar tres més per ser campiona.

Ja va ser prou sorprenent deixar fora la vigent campiona, França, amb el segon gol de Charisteas. Aquest resultat es va poder atribuir a la decadència gala, que ja havia quedat clara en l'últim mundial, en què els francesos havien quedat eliminats en la primera ronda. El següent adversari va ser un dels favorits, l'equip que va oferir millor futbol ofensiu, una República Txeca que va caure amb un gol de plata del central Traianos Dellas. Els portuguesos, rivals en la final, estaven contents perquè es pensaven que el seu equip era superior i que es podrien venjar del debut. L'Estadi da Luz dictaria sentència.

El gol

La final va seguir el guió que Rehhagel volia. Les ofensives lusitanes s'estavellaven contra un mur davant del qual ja havien xocat molts rivals. El partit va entrar a la segona part i semblava que seria qüestió de temps que cauria, però els grecs estaven molt animats. L'experiència dels partits anteriors els ensenyava que alguna ocasió tindrien, i aquesta es va fer realitat als dotze minuts de la represa.

Com es veu en les imatges, els grecs buscaven una acció a pilota parada i la van trobar en un córner. Basinas el va efectuar a la curta, el porter Ricardo es va perdre entre el garbuix d'atacants i defenses i Charisteas es va convertir en etern. El davanter aleshores del Werder Bremen, un futbolista que va canviar fins a tretze vegades de conjunt en la seva trajectòria, un desconegut per al gran públic, es va avançar a Ricardo Carvalho, el central del Porto campió de tot setmanes abans, i va introduir la pilota a la porteria.

Tot i que Portugal ho va intentar amb tota la seva artilleria, el mal ja estava fet. La dinàmica era grega i entre Nikopolidis i la resta de l'equip van segellar del tot la porteria. És cert que pocs esperaven els triomfs de Txecoslovàquia o de Dinamarca davant de les Alemanyes campiones del món el 1976 i el 1992, o la victòria de Portugal sobre la totpoderosa França el 2016, però va ser el triomf de Grècia el més increïble de tots. Com a llegat, va deixar participacions en els següents anys en dues Eurocopes (2008 i 2012) i dos mundials (2010 i 2014). Ara, els hel·lens passen per hores baixes, però han de pensar que tot és possible si treballen bé en el futur, com els va demostrar el gol de Charisteas aquella nit del 4 de juliol del 2004 a Lisboa.

Alemanya, 0- Espanya, 1 (Euro 2008-Final)

11. Fernando Torres (0-1)

Tret de la victòria en l'Eurocopa del 1964, la selecció espanyola havia arribat al segle XXI ben entrat òrfena de grans tornejos absoluts a les seves vitrines. Tot va canviar en qüestió de quatre anys, en què la formació hispana va sumar dues Eurocopes i una Copa del Món i va passar a dominar el futbol de combinats estatals a tot el món. El primer d'aquests torneigs va caure el 2008 gràcies a un gol, en la final, del talentós i precoç Fernando Torres.

Torres va debutar amb només 17 anys amb l'Atlètic de Madrid en un període ben complicat per a la formació matalassera, quan aquesta es trobava a Segona Divisió. Es va convertir en la gran esperança de futur de l'entitat, malgrat que va haver d'estar-se una temporada més a la segona categoria i no va debutar a Primera fins al 2002. Ja aleshores, havia estat decisiu en les seleccions espanyoles sub-16 i sub-19, a qui havia donat el títol europeu en anys consecutius. Es tractava d'un atacant modern, amb un físic privilegiat i amb prou tècnica com per combinar amb els companys i resoldre dins de l'àrea.

L'impacte de Torres a la Primera Divisió va ser immediat. En els cinc anys en què va actuar amb l'Atlètic en la seva primera etapa no va baixar mai dels tretze gols i, donada la seva trajectòria, era de calaix que havia d'iniciar una llarga trajectòria a l'equip nacional. Hi va debutar el 2003 i encara va arribar a disputar un parell de partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa de Portugal, de l'estiu següent, que seria el seu primer gran torneig amb 20 anys. Torres va ser suplent en els dos primers partits i titular en l'últim, en què un gol de Nuno Gomes va deixar fora el combinat d'Iñaki Sáez del campionat en la primera fase. 

Torres es va consolidar a l'equip espanyol amb una llegenda de l'Atlètic de Madrid a la banqueta, Luis Aragonés. Va anotar sis gols en nou partits en la fase de classificació per al mundial del 2006 i, en la fase final, va marcar tres vegades en les victòries contra Ucraïna i Tunísia, en aquest últim duel en dues ocasions, que va permetre a Espanya arribar a vuitens de final. En aquesta fase, però, la llavor del gran equip del futur va ser eliminada per la França de Zidane. 

Un any després, amb 23, Torres va fer un gran pas i va deixar la lliga espanyola per fitxar pel Liverpool. A Anfield, tot i no guanyar-hi cap títol en tres anys i mig, es va convertir aviat en una estrella, va anotar 24 gols en la primera temporada i no va tenir cap problema per entrar a la llista de Luis Aragonés per a l'Eurocopa de Suïssa i Àustria del 2008. Allà, la seva entesa amb l'altre davanter de l'equip, David Villa, era total. Ell va marcar un gol en la victòria contra Suècia per 1-2 a la primera fase i va quedar com a davanter fix quan l'asturià es va lesionar en les semifinals contra Rússia. El conjunt espanyol, amb molts centrecampistes per assortir de pilotes l'atacant, havia de jugar contra Alemanya la final del torneig.

El gol

Les dues seleccions tenien comptes pendents en les Eurocopes des dels anys vuitanta. Un gol de Maceda havia eliminat els teutons de la del 1984 en la primera fase i dos de Rudi Völler havien fet el mateix amb els espanyols quatre anys després. L'equip de Joachim Löw buscava el quart títol per a la Mannschaft, liderada per Michael Ballack al camp, davant d'una formació que tenia una urgència històrica en no haver guanyat res en 44 anys. Però alguna cosa havia canviat i l'acció decisiva va arribar passada la mitja hora de joc.

I va tenir Xavi com a protagonista. El centrecampista del FC Barcelona, triat el millor futbolista del campionat, va demostrar com d'important era participant en l'inici de l'acció i després avançant-se entre línies per rebre la passada del mig centre Senna. Ràpidament es va girar i va enviar una pilota a l'espai, entre el lateral Lahm i la sortida del porter Lehmann. Semblava que un dels dos hi arribaria, però les passes llargues de Torres el van ajudar a superar per físic el defensor, arribar a l'esfèrica i tocar-la per damunt de la sortida del porter de l'Arsenal per anotar l'únic gol d'un partit en què Espanya no va meravellar, però que va dominar amb solvència.

El gol de Torres va fer canviar la mentalitat de la seva generació. El segon títol europeu d'Espanya la va situar al capdavant de la llista de favorits del següent mundial, el del 2010, que va aconseguir, i també en l'Eurocopa de quatre anys més tard, en què el madrileny, especialista en anotar en finals de seleccions, va convertir-se en el primer jugador en fer gol en dues finals del campionat europeu. "El Niño" s'havia fet gran i el seu equip nacional, també.