Bulgària, 0- Dinamarca, 2 (Euro 2004-Primera fase)

288. Jon Dahl Tomasson (0-1)

Quan es pensa en la selecció danesa de futbol, la memòria se'n va cap a dues èpoques. La primera, a la dècada dels vuitanta, amb la Dinamita Vermella que va entusiasmar, sobretot, a l'Eurocopa del 84 i al mundial del 86. La segona, poc després, amb l'equip que, contra tot pronòstic, es va proclamar campió continental el 1992. Després, tret de moments puntuals, com al mundial 98, l'equip nòrdic ha estat pocs cops en les últimes rondes continentals, tot i que no es poc menysprear que es classifiqui sovint per als grans tornejos, tenint en compte que parlem d'un país que no arriba a sis milions d'habitants lluitant contra els grans transatlàntics europeus.

Possiblement per això, els jugadors danesos d'aquest segle no reben una consideració tan gran com els del final de l'anterior, ni que hagin obtingut grans xifres i una carrera destacada a les millors lligues del continent. És el cas del davanter Jon Dahl Tomasson.

Però Tomasson, d'arrels islandeses i finlandeses, va ser segurament el talent danès més gran de la primera dècada del segle XXI. Jugador intel·ligent, com millor funcionava era acompanyant un davanter que fixés les defenses rivals, associant-se amb el centre del camp i arribant des de segona línia per golejar. I en va fer molts, de gols, en el decurs d'una carrera d'anades i vingudes a diferents competicions esquitxada de victòries notables.

Perquè després de sortir del seu país i d'anotar molt a una lliga agraïda com la neerlandesa al Heerenveen, Tomasson va provar de jugar a la Premier, al Newcastle. Amb només tres gols en 23 partits de lliga va decidir tornar a un hàbitat conegut, als Països Baixos, però aquest cop a un club gran, el Feyenoord. A Rotterdam, a part de guanyar una UEFA el 2002, va mostrar el seu millor joc i, després de quatre anys, el va fitxar el Milan, club amb el qual va ser campió d'Europa el 2003, malgrat que ell no va actuar en les últimes rondes. La seva millor temporada a Itàlia va ser la següent, amb dotze gols al campionat i en la prèvia de l'Eurocopa de Portugal del 2004.

El gol

Tomasson ja tenia experiència amb l'equip nacional. Havia debutat en un gran torneig en l'anterior Eurocopa i havia demostrat les seves credencials en el mundial del 2002, en què havia marcat quatre gols a la primera fase abans que el seu equip fos eliminat a vuitens per Anglaterra. En aquell moment era el millor jugador del país, actuava a un dels grans del continent i volia liderar Dinamarca en un nou torneig. El conjunt de Morten Olsen havia debutat amb un meritori empat sense gols contra Itàlia i ara arribava el partit que s'havia de vèncer, contra Bulgària.

El duel de Braga, contra un adversari que havia estat apallissat en el debut contra Suècia per 5-0, no va ser fàcil i va costar de trencar. Va fer falta esperar a l'últim minut de la primera part perquè els danesos marquessin en una típica acció d'entesa dels davanters.

Va ser en una pilota robada en defensa per un altre jugador que havia estat al Milan, Thomas Helveg. La transició la va conduir Gravesen, qui va enviar una pilota llarga a Jörgensen. Aquest va mirar de centrar, però la pilota va tocar en un defensa. Aleshores va ser quan els dos davanters es van compenetrar. Va ser el punta, Ebbe Sand, qui va endarrerir-se atraient els centrals. Va tornar l'esfèrica a Gravesen i aquest va descobrir de seguida l'espai per a la penetració de Jörgensen davant d'una cobertura que sortia. L'extrem no va ser egoista i, davant del porter Zdravkov, va donar el gol fet a Tomasson, qui havia ocupat la teòrica posició de Sand i ara rematava sense oposició a porta buida.

Dinamarca va guanyar per 0-2, amb un gol de Gronkjaer a la segona part, i va passar a quarts gràcies a un polèmic empat a dos contra els veïns suecs que els beneficiava tots dos i que deixava Itàlia fora del torneig. Tomasson va marcar els dos gols del partit. En quarts de final, la República Txeca va ser massa forta i va deixar els danesos fora del torneig.

Tomasson es va estar un any més al Milan abans d'iniciar una aventura a Alemanya amb l'Stuttgart, que va durar un any i mig, el mateix temps que va estar-se al millor Vila-real de la història, el que va acabar segon de la lliga espanyola, tot i que ell hi va contribuir amb només tres gols. El 2008, amb 33 anys, va tornar al Feyenoord on, amb menys exigència, es va retirar.

Amb l'equip nacional, després del 2004 va pagar el fet que Dinamarca no entrés als grans certàmens fins al mundial del 2010 on, com ha passat amb d'altres grans jugadors, ell també va penjar les botes del futbol en un gran torneig. El seu últim partit va ser una derrota contra Japó per 1-3 que apartava l'equip del torneig, però ell va voler deixar el seu segell fins al final i va marcar l'últim dels 52 gols aconseguits en 112 internacionalitats.