Països Baixos, 3- Letònia, 0 (Euro 2004-Primera fase)

285. Roy Makaay (3-0)

Algunes seleccions, en moments puntuals de la seva història, han disposat d'un excés de producció de jugadors de primer nivell en algunes posicions. Molts porters han tapat el pas a d'altres de semblant categoria perquè només en podia jugar un. Amb els davanters centres sol passar el mateix. Els Països Baixos van veure com, entre final de segle i principi del següent, coincidien estrelles golejadores com Kluivert, Van Nistelrooy, Huntelaar, Van Hooydonk, Kuyt, en una època en què era ariet, i d'altres. Aquesta situació va provocar, segurament, que no tingués prou protagonisme internacional una estrella del futbol de clubs de l'època com Roy Makaay.

No es tractava només d'un rematador. Podia ocupar tot el front d'atac i era ideal per conjunts que jugaven a la contra per la seva velocitat, tot i que també va demostrar que podia actuar en equips grans per l'oportunisme a l'hora d'ocupar els espais i la rapidesa i duresa en la rematada amb les dues cames.  El Tenerife va tenir la vista de fitxar-lo del Vitesse amb només 22 anys i el va gaudir dues temporades, tot i que els resultats no va ser els esperats per als canaris, que van baixar a Segona.

El Deportivo va anar llest a contractar-lo i el resultat va ser espectacular. Va liderar l'ofensiva gallega en l'únic títol de lliga de la seva història, la temporada 1999-2000, amb 22 gols en 36 partits. Va estar-se quatre temporades a Riazor i, en l'última, va guanyar la Bota d'Or amb 29 anotacions. Ja l'any anterior l'havia volgut fitxar el Bayern arran d'una actuació seva contra els bavaresos a la Champions i va ser l'estiu del 2003 quan hi va arribar. Això sí, va haver de posar diners de la seva butxaca per ajudar al traspàs, ja que el president Lendoiro s'hi tancava en banda.

A Munic va entrar amb bon peu i, com a davanter d'un gran d'Europa, va afrontar, als 29 anys, l'Eurocopa del 2004. Fins llavors, només havia participat amb un paper testimonial a l'Eurocopa del 2000 i, quatre anys més tard, les coses no van ser diferents. Va començar a l'ombra de Van Nistelrooy. Curiosament, tots dos havien coincidit a la selecció sub-21 en un europeu a Romania. Aleshores era Makaay el titular. Sis anys després, havia d'intentar aprofitar oportunitats en comptagotes.

El gol

I no es pot dir que vint minuts en un partit ja decidit contra Letònia siguin una oportunitat gaire sucosa. Va ser el que li va donar el seleccionador, Dick Advocaat, en la primera fase del torneig. En el duel definitiu, amb tot solucionat, va entrar al camp i encara va tenir temps de marcar en una acció típica d'ell. Va ser en una penetració a l'àrea d'un jove i prometedor, amb 20 anys, Arjen Robben. Li va cedir l'esfèrica i Makaay va parar la pilota amb la dreta i, en dècimes de segon, es va regirar per rematar de manera seca, amb l'esquerra, lluny de l'abast del porter Kolinko.

Advocaat no li va donar gaire més oportunitats en el campionat. Va entrar a intentar arreglar el 0-0 contra Suècia en quarts de final. Encara va tenir temps de marcar un gol a la tanda de penals en la classificació neerlandesa. En semifinals, va rellevar Overmars a la mitja part quan el seu equip perdia per 1-0 contra Portugal. Va acabar caient per 2-1 i no va poder empatar. Van ser els seus últims minuts en un gran campionat. De fet, només va jugar sis partits més i l'aconseguit contra Letònia va ser el seu últim gol.

A nivell de clubs, va guanyar dues lligues i dues Copes al Bayern fins al 2007. Amb 32 anys va tornar al seu país, a jugar amb el Feyenoord. El club de Rotterdam li va permetre guanyar una Copa, ser convocat, com un dels més grans de 23 anys, per als Jocs Olímpics de Pequín, amb poc èxit, i retirar-se el 2010, amb una dolorosa derrota per 1-4 contra l'Ajax en una altra final de Copa. En acabat, va passar a formar part de les categories inferiors de l'entitat com a entrenador.

Alemanya, 2- República Txeca, 0 (Euro 96-Primera fase)

286. Christian Ziege (1-0)

Alemanya, encara amb el cognom Federal, tot i que el Mur de Berlín havia caigut mesos enrere, es va proclamar campiona del món el 1990 amb un sistema defensiu de tres centrals i dos laterals llargs que li va durar uns quants anys. A Itàlia 90, qui actuava de lateral esquerre era Andreas Brehme, jugador que també podia intervenir al centre del camp i que va ser decisiu en aquella final, marcant l'únic gol, de penal. El seu successor, sis anys després, va ser un futbolista que, al Bayern i a la Mannschaft, es va convertir en el paradigma d'aquells als quals es va començar a anomenar "carrilers" en aquella època. Era Christian Ziege.

Nascut a Berlín Occidental, ell mateix havia explicat, precisament, que jugava al futbol als carrers que hi havia just al costat del mur i que moltes pilotes, impulsades amb excessiva força, l'havien creuat per dalt i ja no havien tornat. Amb quinze anys, justament l'estiu que Alemanya guanyava el mundial italià, va ser captat pel totpoderós Bayern procedent de l'Hertha Zehlendorf, un club popular a l'actual capital que té un escut semblant a l'Hertha més conegut de la ciutat.

A Baviera, en set temporades, va guanyar dues lligues i havia acabat la temporada 1995-96 com a campió de la Copa de la UEFA davant del Girondins liderat per Zidane. Feia tres anys que havia debutat amb la selecció absoluta, tot i que va quedar fora de la llista per al mundial dels Estats Units, i afrontava la seva revàlida, ja establert a la titularitat, en l'Eurocopa del 1996, a Anglaterra.

El gol

Alemanya debutava contra la República Txeca a Manchester, en un grup que completaven Itàlia i Rússia. El combinat de Berti Vogts volia oblidar la decepció de la derrota a quarts de final del campionat nord-americà i va resoldre l'estrena en només sis minuts. Amb un primer gol del seu carriler.

Va ser amb una pilota jugada amb calma des de darrere que va evolucionar cap a una acció no gaire típica. El central esquerrà, Thomas Helmer, va buscar el davanter centre, Freddy Bobic. Però aquest no va descarregar l'esfèrica cap a un centrecampista, ni cap al lateral, a la banda, que hauria pogut ser Ziege. Aquest va fer el moviment cap al mig, marxant del lateral Látal i va rebre la pilota. Va regatejar el central Kadlec, però aleshores li va quedar l'acció per xutar amb la cama dreta, la menys hàbil. Tot i això, no s'ho va pensar i va deixar anar un tret molt col·locat amb el qual va superar el porter Kouba.

Alemanya va guanyar aquell partit per 2-0 perquè, només sis minuts després, Andreas Möller sentenciaria el duel. Justament, aquell mateix partit es repetiria a la final de Wembley. Els alemanys van tornar a vèncer i s'endurien la seva tercera Eurocopa, amb Christian Ziege de titular en tots els partits.

Un any més tard, va deixar el Bayern temptat pels diners del Milan. A Itàlia, però, no va trobar gairebé mai el seu lloc mentre els seus excompanys arribaven a últimes rondes de les competicions internacionals, com el subcampionat europeu del 1999 o el títol del 2001. Va disputar el mundial del 1998, però ja de suplent d'un Jörg Heinrich, del Dortmund, que li havia pres el lloc. El 1999, amb 27 anys, va provar sort a la Premier League de la mà d'un Middlesbrough que aleshores tenia diners. Aquest cop li va sortir bé.

El bon rendiment a Riverside li va permetre fitxar pel Liverpool, on no va jugar gaire, tot i que va conquerir la seva segona UEFA, en una final contra l'Alabès Va ser-hi dos anys i va fitxar pel Tottenham, on va reviscolar en una nova posició al centre del camp. Els equips ja no jugaven amb cinc defenses i el seu lloc primigeni de carriler al Bayern ja no existia. Va fer algun bon any a White Hart Lane i, fins i tot, després de la primera temporada va anar al mundial de Japó i Corea on Alemanya va ser subcampiona. Ell va disputar alguns partits, però cap minut de la final, perduda contra Brasil per 2-0. Després de tres anys a Londres, va tornar a casa i es va retirar al Borussia Mönchengladbach.

Va iniciar llavors una carrera d'entrenador a aquest mateix equip que el va dur a preparar conjunts més modestos. Fins i tot, com a bon alemany, va viure un any i mig a Mallorca, on va entrenar l'Atlètic Balears, en l'intent de l'equip blanc-i-blau per pujar a Segona Divisió entre el 2015 i el 2017. No se'n va sortir i va ser cessat. L'equip balear no va poder superar un mur alt com el que veia passar les pilotes xutades pel jove Christian a la part occidental d'un Berlín encara dividit.

Portugal, 2- Turquia, 0 (Euro 2008-Primera fase)

287. Pepe (1-0)

La història del futbol està plena de jugadors reconeguts per la seva contundència, duresa i, fins i tot, violència. Però molts d'ells, a part d'aquestes característiques, sovint útils per al seu equip però no gaire agradables per a l'espectador, posseeixen virtuts que potser passen a un segon terme però que són les que els han fet estar molts anys a l'elit, ja que sent només un destraler no s'arriba gaire lluny. Aquesta dualitat entre Doctor Jekyll i Mister Hyde ha acompanyat tota la carrera del brasiler nacionalitzat portuguès Pepe.

Képler Laveran Lima Ferreira, el nom autèntic del central, es fa dir Pepe ja que el seu pare l'anomenava Pepinho, en homenatge a un antic jugador del Santos. Ell mateix ha explicat que un entrenador seu li va començar a dir Pepe perquè era molt alt i no tenia sentit d'utilitzar el diminutiu. Format a un modest club del nord de Brasil, el Corinthians Alagoano, va ser captat per la xarxa del Marítimo de Funchal. Va estar-se tres anys a Madeira i, com sol succeir a Portugal, si algun jugador destaca en un conjunt de menys categoria és captat ràpidament pels grans del país. Així, el 2004, just després de guanyar la Champions, el Porto el va contractar per suplir la baixa de Ricardo Carvalho, que havia anat al Chelsea. Les seves tres temporades al club van acabar amb dues lligues, una Copa i una Intercontinental i va ser fitxat pel Reial Madrid el 2007 aprofitant que s'havia nacionalitzat portuguès i no ocupava plaça d'estranger.

Al club blanc es va convertir en un ídol, tot i que va haver de superar etapes en què va ser més notícia per les seves dures entrades i fins i tot agressions que pel seu joc. I era una llàstima, ja que Pepe ha estat sempre un central rapidíssim, esplèndid corrector, amb un excel·lent joc aeri i que ha anat aprenent a treure la pilota jugada amb el pas del temps.

Ja era al Reial Madrid quan va ser convocat per primer cop amb Portugal. I el seu impacte va ser tan gran que, amb només dos amistosos, es va guanyar la confiança del seleccionador, Luiz Felipe Scolari, per integrar la llista de convocats per a l'Eurocopa de Suïssa i Àustria del 2008. Aleshores tenia 25 anys i estava en plenitud física.

El gol

Portugal arribava al torneig després del subcampionat de quatre anys abans i de la quarta posició al mundial d'Alemanya del 2006. Amb Cristiano Ronaldo en plena forma, encara al Manchester United, era una de les favorites al títol. Debutava contra la sempre imprevisible Turquia. El partit es mantenia amb empat a zero fins que, al quart d'hora de la segona meitat, va arribar una acció anàrquica de Pepe que ho va desequilibrar tot.

Va ser just després d'una intercepció seva a una passada de Servet Çetin. Va passar l'esfèrica a Cristiano Ronaldo i va semblar que tornava a la seva posició de central, però no va ser així. Es va quedar al mig del camp i va tornar a rebre l'esfèrica de l'estrella de l'equip. Aleshores va observar que la defensa turca estava mal col·locada i va decidir avançar tot sol. Va fer la paret amb Nuno Gomes, que li va tornar la pilota esplèndidament i, davant del porter Volkan, l'entrada del lateral Emre Asik només va servir perquè el xut de Pepe s'enverinés i entrés mansament a la porteria.

Portugal va guanyar el partit per 2-0, amb un gol a última hora de Raúl Meireles, i va passar a quarts de final, on es va topar amb Alemanya, que la va eliminar. Pepe va ser convocat sempre amb l'equip lusità en tots els torneigs posteriors, tot i que en els mundials de Sud-àfrica, amb Carlos Queiroz, i de Brasil, amb Paulo Bento, no va rebre tanta confiança com en les Eurocopes, en la del 2012 amb Bento mateix, i l'equip a semifinals, i la del 2016 amb Fernando Santos. Pepe s'hi va proclamar campió perdent-se només la semifinal contra Gal·les.

A nivell de clubs va jugar onze temporades amb el Reial Madrid, durant les quals va proclamar-se tres cops campió d'Europa, entre d'altres títols. Va estar-se dos anys al Besiktas i va retornar al Porto, on es manté en plena forma. Tot i que durant l'Eurocopa del 2021 ja tindrà 38 anys, no es pot descartar per a la cita després d'haver intervingut en la part final de la fase de classificació portuguesa i d'haver-s'hi proclamat campió de la Lliga de Nacions, tot i que ell no va ser present a la final per una lesió que es va fer al colze dret en la semifinal davant de Suïssa.

Bulgària, 0- Dinamarca, 2 (Euro 2004-Primera fase)

288. Jon Dahl Tomasson (0-1)

Quan es pensa en la selecció danesa de futbol, la memòria se'n va cap a dues èpoques. La primera, a la dècada dels vuitanta, amb la Dinamita Vermella que va entusiasmar, sobretot, a l'Eurocopa del 84 i al mundial del 86. La segona, poc després, amb l'equip que, contra tot pronòstic, es va proclamar campió continental el 1992. Després, tret de moments puntuals, com al mundial 98, l'equip nòrdic ha estat pocs cops en les últimes rondes continentals, tot i que no es poc menysprear que es classifiqui sovint per als grans tornejos, tenint en compte que parlem d'un país que no arriba a sis milions d'habitants lluitant contra els grans transatlàntics europeus.

Possiblement per això, els jugadors danesos d'aquest segle no reben una consideració tan gran com els del final de l'anterior, ni que hagin obtingut grans xifres i una carrera destacada a les millors lligues del continent. És el cas del davanter Jon Dahl Tomasson.

Però Tomasson, d'arrels islandeses i finlandeses, va ser segurament el talent danès més gran de la primera dècada del segle XXI. Jugador intel·ligent, com millor funcionava era acompanyant un davanter que fixés les defenses rivals, associant-se amb el centre del camp i arribant des de segona línia per golejar. I en va fer molts, de gols, en el decurs d'una carrera d'anades i vingudes a diferents competicions esquitxada de victòries notables.

Perquè després de sortir del seu país i d'anotar molt a una lliga agraïda com la neerlandesa al Heerenveen, Tomasson va provar de jugar a la Premier, al Newcastle. Amb només tres gols en 23 partits de lliga va decidir tornar a un hàbitat conegut, als Països Baixos, però aquest cop a un club gran, el Feyenoord. A Rotterdam, a part de guanyar una UEFA el 2002, va mostrar el seu millor joc i, després de quatre anys, el va fitxar el Milan, club amb el qual va ser campió d'Europa el 2003, malgrat que ell no va actuar en les últimes rondes. La seva millor temporada a Itàlia va ser la següent, amb dotze gols al campionat i en la prèvia de l'Eurocopa de Portugal del 2004.

El gol

Tomasson ja tenia experiència amb l'equip nacional. Havia debutat en un gran torneig en l'anterior Eurocopa i havia demostrat les seves credencials en el mundial del 2002, en què havia marcat quatre gols a la primera fase abans que el seu equip fos eliminat a vuitens per Anglaterra. En aquell moment era el millor jugador del país, actuava a un dels grans del continent i volia liderar Dinamarca en un nou torneig. El conjunt de Morten Olsen havia debutat amb un meritori empat sense gols contra Itàlia i ara arribava el partit que s'havia de vèncer, contra Bulgària.

El duel de Braga, contra un adversari que havia estat apallissat en el debut contra Suècia per 5-0, no va ser fàcil i va costar de trencar. Va fer falta esperar a l'últim minut de la primera part perquè els danesos marquessin en una típica acció d'entesa dels davanters.

Va ser en una pilota robada en defensa per un altre jugador que havia estat al Milan, Thomas Helveg. La transició la va conduir Gravesen, qui va enviar una pilota llarga a Jörgensen. Aquest va mirar de centrar, però la pilota va tocar en un defensa. Aleshores va ser quan els dos davanters es van compenetrar. Va ser el punta, Ebbe Sand, qui va endarrerir-se atraient els centrals. Va tornar l'esfèrica a Gravesen i aquest va descobrir de seguida l'espai per a la penetració de Jörgensen davant d'una cobertura que sortia. L'extrem no va ser egoista i, davant del porter Zdravkov, va donar el gol fet a Tomasson, qui havia ocupat la teòrica posició de Sand i ara rematava sense oposició a porta buida.

Dinamarca va guanyar per 0-2, amb un gol de Gronkjaer a la segona part, i va passar a quarts gràcies a un polèmic empat a dos contra els veïns suecs que els beneficiava tots dos i que deixava Itàlia fora del torneig. Tomasson va marcar els dos gols del partit. En quarts de final, la República Txeca va ser massa forta i va deixar els danesos fora del torneig.

Tomasson es va estar un any més al Milan abans d'iniciar una aventura a Alemanya amb l'Stuttgart, que va durar un any i mig, el mateix temps que va estar-se al millor Vila-real de la història, el que va acabar segon de la lliga espanyola, tot i que ell hi va contribuir amb només tres gols. El 2008, amb 33 anys, va tornar al Feyenoord on, amb menys exigència, es va retirar.

Amb l'equip nacional, després del 2004 va pagar el fet que Dinamarca no entrés als grans certàmens fins al mundial del 2010 on, com ha passat amb d'altres grans jugadors, ell també va penjar les botes del futbol en un gran torneig. El seu últim partit va ser una derrota contra Japó per 1-3 que apartava l'equip del torneig, però ell va voler deixar el seu segell fins al final i va marcar l'últim dels 52 gols aconseguits en 112 internacionalitats.

França, 3- Dinamarca, 0 (Euro 2000-Primera fase)

289. Thierry Henry (2-0)

Una de les coses bones de l'esport és que gairebé sempre hi ha la possibilitat de la revenja, d'arreglar allò que ha sortit malament o no de la manera que un s'esperava. En el futbol, el fet que hi hagi campionats contínuament permet aquesta opció als equips i als jugadors. En l'estrena a l'Eurocopa del 2000, la selecció francesa i el seu davanter estrella, Thierry Henry, van poder saldar alguns comptes amb el passat.

La formació francesa de Roger Lemerre debutava en el torneig a Bruges contra Dinamarca. Els nòrdics no eren de gaire bon record per als gals. Dues Eurocopes abans, el 1992, un gol de Lars Elstrup a Malmö els havia deixat fora del campionat que es disputava a Suècia a la primera fase. És cert que s'havien trobat després, al mundial del 1998, amb victòria francesa a la ronda inicial, però era un partit intranscendent, ja que tots dos conjunts ja estaven classificats per a vuitens de final. En aquesta ocasió, el duel era més important, ja que era el primer del campionat.

Pel que fa a Henry, s'havia proclamat campió mundial però amb l'espina de no haver disputat cap minut a la final. L'aleshores jugador del Mònaco, que dos anys després ja havia passat per la Juventus i havia iniciat el seu fantàstic periple a l'Arsenal, va disputar els sis primers partits de la Copa del Món però no va actuar ni un segon a la final de Saint-Denis contra Brasil. El partit de Bruges era el primer en una fase final que jugava França després del títol universal i Henry volia demostrar que el lloc de titular era seu.

A més, durant la fase de classificació només havia disputat un sol partit, El seu ostracisme a Torí l'havia perjudicat. Però des de l'inici de l'any 2000 havia tornat a les llistes, impulsat pel seu bon rendiment a Londres, i ara era indiscutible. El partit del debut va començar bé per a França, amb un gol de Laurent Blanc just després del primer quart d'hora. A l'inici de la represa, va sorgir Henry amb una acció marca de la casa.

El gol

Va ser després que els danesos intentessin una acció atacant i perdessin la pilota. La contra francesa va ser fulminant. La mala centrada de Bisgaard va ser recuperada per Lizarazu. Aquest va passar a Henry, molt ficat al seu camp, que va descarregar la pilota cap a Zidane. El cervell de la selecció va observar que hi havia molt camp per córrer i va enviar la pilota llarga cap al seu company, que va agafar descol·locada la defensa nòrdica. Henry va entrar rapidíssimament per la banda esquerra i, en una acció que duria a terme centenars de vegades durant la seva carrera, va entrar a l'àrea, va posar l'interior del peu dret i va enviar l'esfèrica al pal més allunyat de la posició del porter Schmeichel.

França va guanyar aquell partit per 3-0, amb un gol posterior de Wiltord a l'últim minut. Henry va disputar tots els partits, va anotar tres gols i, aquest cop sí, va poder jugar la final, amb victòria, contra Itàlia, i no només noranta minuts, sinó els cent-vint que va durar. Va ser l'inici de deu anys seguits de participació en els grans torneigs, fins al mundial de Sud-àfrica del 2010, durant els quals es va convertir en un dels millors jugadors del continent. Aquella tarda, a Bruges, tant ell com el seu equip van allunyar fantasmes del passat que els van permetre aconseguir, a curt i a llarg termini, fer realitat els seus objectius.

Ucraïna, 0- França, 2 (Euro 2012-Primera fase)

290. Jérémy Menez (0-1)

Hi ha molts casos de jugadors que, per una raó o per una altra, no han pogut acabar de mostrar mai tot el seu potencial. De vegades són les lesions. D'altres, el caràcter particular d'alguns futbolistes. Normalment són esportistes d'una gran qualitat tècnica, que despertaven moltes expectatives quan eren joves i que han tingut èpoques bones, però que no han arribat a ser estrelles. Quan s'ajunten totes aquestes variables ens trobem casos com el del francès Jérémy Menez.

Campió d'Europa sub-17 el 2004 en una generació considerada d'or del futbol francès, amb noms com Benzema, Ben Arfa o Nasri (tots ells amb problemes extraesportius en les seves carreres i de caràcter no gaire senzill), Menez es va formar prop de París abans de ser professional amb el Sochaux. Però va començar a ser conegut amb el Mònaco, equip amb el qual va tenir les primeres lesions importants de la seva carrera. Malgrat això, la seva qualitat amb la cama esquerra va cridar l'atenció d'equips estrangers.Va semblar que aniria a Anglaterra però, finalment, el va contractar la Roma.

A la capital italiana va destacar més com a assistent que com a golejador. Aquí va començar a treure el caràcter. Un enfrontament amb el tècnic, Vincenzo Montella, va suposar la seva sortida al París Saint-Germain, el 2011. El seu bon rendiment li va valer la convocatòria per a l'Eurocopa del 2012. Fins aleshores, la seva trajectòria a l'equip nacional havia estat més aviat pobra. Poques convocatòries i, fins i tot, només dos partits jugats en la fase de classificació. Però el seleccionador, un home els equips del qual practiquen un joc ofensiu com Laurent Blanc, hi va confiar i el va fer viatjar a Polònia i Ucraïna.

El gol

Menez va rebre confiança, la que necessita un jugador de les seves característiques. Però se la va haver de guanyar. El fluix partit dels francesos contra Anglaterra en el debut, amb empat a un gol i sense la seva participació, va obligar Blanc a introduir canvis ofensius. L'aposta li va sortir bé a l'inici de la segona part en el duel disputat contra Ucraïna a Donetsk.

Va ser Ribéry qui va conduir la pilota per la banda esquerra i la va cedir a Benzema. El davanter del Reial Madrid va mostrar la seva esplèndida visió de joc i va observar com Menez entrava per l'altre costat. Li va cedir l'esfèrica amb avantatge. Aquest la va aturar, va regatejar el lateral Khacheridi i, amb la seva cama bona, va disparar pel pal curt i va superar Pyatov. Només tres minuts més tard, un segon gol, de Cabaye, també a passada de Benzema, va decidir el partit.

Menez va ser rellevat en aquest enfrontament i va haver d'esperar a la banqueta en els altres dos de França en el torneig, dues derrotes, una d'intranscendent contra Suècia i la dels quarts de final davant d'Espanya, en què va entrar com a revulsiu sense poder fer res per evitar l'eliminació. En l'any següent va gaudir de la confiança del nou seleccionador, Didier Deschamps, però poc a poc la va anar perdent i ja no el va convocar més des del 2013.

A nivell de clubs, Menez va viure el seu millor moment a partir del 2014. La seva última temporada al PSG havia estat poc menys que dramàtica. Blanc, que ara era el tècnic dels parisencs, li va donar confiança però entre una hèrnia i la falta de compromís va acabar l'exercici refugiant-se de nou a Itàlia, aquest cop a un decadent Milan. I va ser la seva millor temporada, amb 16 gols a la lliga en 33 partits a San Siro. Però les lesions el van tornar a atacar. Se li va reproduir l'hèrnia i a final de temporada va tornar a França.

A partir d'aquí, amb només 28 anys, decadència absoluta. Primer amb el Girondins on, a sobre, va perdre un tros d'orella per una trepitjada. La baixada de rendiment i una altra afectació a l'engonal va provocar una sortida a l'Antalyaspor turc i, finalment, el 2018, l'any en què França es proclamava campiona del món, una aventura exòtica a l'Amèrica mexicà. Allà, entre les lesions fingides i les que no ho eren van anar passant mesos, amb una cessió puntual al París FC de segona francesa per recuperar-se, sense retrobar les sensacions del que prometia i que mai no va arribar a oferir del tot.

Turquia, 1- Itàlia, 2 (Euro 2000-Primera fase)

291. Antonio Conte (0-1)

Tot el caràcter que ha mostrat Antonio Conte en el decurs de la seva carrera, com a jugador i com a entrenador, li deu venir del seu origen. Nascut a prop de Lecce, al sud de la penísula italiana, durant els seus anys de futbolista va ser dels que contagien els companys pel seu esperit de lluita. A la banqueta, la vehemència que mostra li ha costat no poques baralles amb deixebles i col·legues de professió. De tota manera, si no hagués estat per aquest tarannà probablement no hauria arribat on ha arribat.

La infància i la joventut de Conte va venir marcada pel seu pare, Cosimino. En un ambient que de vegades no era amistós, li va marcar estrictes regles a seguir, tant a ell com als seus germans, i això el va ajudar en la seva formació. Amb només setze anys va debutar a la Serie A amb l'equip de la seva ciutat i hi va romandre sis temporades de les quals va aprendre tot el que es pot aprendre en un club ascensor, que un any és a l'elit i un altre, a la Serie B.

El 1991 li va arribar la gran oportunitat de la seva vida. El va fitxar la Juventus i s'hi va estar tretze anys, en els quals va guanyar tot, amb cinc lligues i la Lliga de Campions del 1996 al capdavant. El seu caràcter guanyador, irascible i enèrgic queda explicat en una biografia, "Antonio Conte, l'ultimo gladiatore", de l'autor Alvise Cagnazzo, amb un subtítol que deixa ben clara la seva filosofia de vida: "A la Juventus, guanyar no és important, és l'única cosa que compta".

Actuant en un dels millors equips d'Itàlia, la trucada de la selecció li havia d'arribar. I no ho va fer en un millor moment. Arrigo Sacchi el va convocar per al mundial dels Estats Units sense haver debutat amb la camiseta "azzurra". En el torneig només va jugar dues estones, de titular en els quarts contra Espanya i de suplent en les semifinals davant de Bulgària. No va participar a la final i es va proclamar subcampió del món.

Tot i els seus èxits de club, ni Sacchi, primer, ni Cesare Maldini, després, no el van tenir entre els fixos per anar a l'Eurocopa del 1996, ni al mundial del 1998. Va ser Dino Zoff, tècnic de perfil molt més defensiu, qui el va reclutar per la causa en la fase de classificació de l'Eurocopa 2000. En aquesta, va marcar el primer dels dos únics gols que anotaria en 20 partits internacionals, contra Dinamarca. I va arribar a la fase final.

El gol

Itàlia va debutar a Arnhem contra Turquia. Conte va ser titular en una estrena de joc travat que es va començar a resoldre a l'inici de la segona part. Va ser en una transició conduïda per Totti. La pilota va anar a la banda dreta. Inzaghi va rematar sense angle, el porter Rüstü va respondre amb una bona intervenció, però va deixar la pilota solta a l'àrea. Conte, que seguia l'acció, es va trobar amb l'esfèrica a l'abast, però d'esquena a la porteria. Va decidir rematar de xilena i va ser una bona resolució. La pilota va entrar a la porteria otomana.

Turquia empataria amb un gol d'Okan Buruk, tot seguit, però Filippo Inzaghi, en transformar un penal, va donar els tres punts als italians. Conte va repetir de titular en el segon partit, un triomf contra Bèlgica que significava l'accés matemàtic als quarts de final. Va descansar davant de Suècia i va encarar la primera eliminatòria contra Romania. Itàlia va guanyar, però Conte va haver de deixar el camp a l'inici de la segona part per culpa d'una lletgíssima trepitjada de Gica Hagi que li va provocar una lesió als lligaments del turmell dret. Ell no ho sabia, però va ser la seva última jugada amb la camiseta de la selecció, als 31 anys. El combinat de Zoff va ser subcampió en aquell torneig. Per tant, dues intervencions de Conte en grans torneigs, dues segones posicions.

Els subcampionats van ser una constant per a ell, ja que ho va ser tres cops de la Lliga de Campions amb la Juventus, el 1997, el 1998, i el 2003, en un duel contra el Milan en què ell va estavellar una pilota al travesser. Es va retirar la temporada següent i, pràcticament a continuació, va iniciar una sòlida trajectòria d'entrenador que el va dur a guanyar la lliga italiana amb la Juventus, l'anglesa amb el Chelsea i a ser el seleccionador italià en l'Eurocopa del 2016. Alemanya i els penals se li van creuar al camí. Ara entrena l'Inter de Milà on, tal com feia al costat del seu pare, la rigorositat en la feina i el fort caràcter no són negociables.

Romania, 0-Albània, 1 (Euro 2016-Primera fase)

292. Armando Sadiku (0-1)

Algunes de les seleccions que fa poques dècades acostumaven a tancar tots els grups de classificació per a Eurocopes o mundials, i rebre grans golejades,  han evolucionat molt durant els últims anys. El fet que els seus jugadors hagin sortit a disputar d'altres lligues i també que algunes d'elles s'hagin beneficiat de futbolistes nascuts a d'altres estats arran de diàspores o moviments migratoris, ha fet augmentar el seu nivell. Si fa pocs anys haguessin dit que Albània seria capaç d'arribar a la fase final d'una Eurocopa, poca gent s'ho hauria cregut. L'augment a 24 equips de la fase final va facilitar el seu accés al torneig on, a més, va anotar el seu primer gol. L'autor en va ser el davanter Armando Sadiku.

Sadiku té parents coneguts en el món del futbol. A partir de la seva mare, nascuda a la veïna Kosovo, té relació familiar amb els germans Xhaka, Granit, que actua amb Suïssa, i Taulant, que és company seu a la selecció albanesa. Les guerres als Balcans van obligar els Xhaka a emigrar, però no als Sadiku. El pare d'Armando, nom gens habitual a Albània i que, per referències a Maradona, denota la seva afició al futbol, és de Trebisht, a la frontera amb Macedònia del Nord. I la família es va traslladar a Elbasan, uns quilòmetres cap a l'oest i al sud-est de Tirana.

El jove Armando va anar actuant en equips locals fins que amb vint anys va emigrar a Suïssa, on viuen molts compatriotes i albano-kosovars. Va ser el Locarno el conjunt que el va reclutar. Va fer bones temporades a aquesta formació i al Lugano, totes dues de segona categoria, fins que el va contractar al Zuric, de la màxima divisió. Però la facilitat golejadora no es va repetir al màxim nivell i, just abans de l'Eurocopa, va sol·licitar una cessió al Vaduz. L'equip de la capital de Liechtenstein disputa la lliga helvètica, ja que no hi ha campionat al petit principat. Els set gols en setze partits van ser suficients perquè fos convocat pel torneig de França.

Albània s'hi havia classificat de manera sorprenent deixant enrere Dinamarca i quedant segona d'un grup comandat per qui seria la futura campiona, Portugal. Sadiku només hi va jugar dos partits, però van ser transcendentals. Un va ser l'empat a zero gols a Copenhaguen, en què va estar 27 minuts al camp, i l'altre, també de suplent, el duel que va segellar la classificació a Armènia. Ell va anotar el 0-3 definitiu. Amb aquest bagatge, als 25 anys, va afrontar el torneig.

El gol

Contràriament al que va succeir a la fase de classificació, el seleccionador, Vladímir Petkovic, va confiar en ell a França. Va jugar 82 minuts en la derrota per 0-1 contra Suïssa i tot el partit davant de França, que els amfitrions van resoldre a favor en el darrer instant per 2-0. Cap gol anotat i només faltava un partit, contra Romania. Un triomf encara podia suposar la classificació com un dels millors tercers de grup.

A punt d'arribar al descans va ser el jugador del Pescara Memushaj qui va centrar des de la banda dreta. El porter Tatarusanu va calcular molt malament la sortida i Sadiku, amb un cop de cap, li va tocar la pilota pel damunt i va entrar a la història. Era el primer gol d'Albània en un gran torneig internacional. L'equip ho va seguir intentant fins al final tot i que Sadiku va ser rellevat al minut 13 de la represa. Tenint en compte que a Albània li faltaven dos gols per superar Irlanda del Nord, que al final es va classificar, en el gol average, no va ser gaire comprensible retirar del camp l'únic golejador. La selecció va marxar cap a casa, però ho va fer guanyant.

Les posteriors convocatòries de Sadiku han arribat si ell jugava als seus equips. Albània no va entrar al mundial de Rússia, ni tampoc jugarà l'Eurocopa del 2021, però ell hi ha aconseguit sis gols més. La seva trajectòria posterior ha estat erràtica. Va tornar al Zuric, a Segona, i va guanyar-se un fitxatge pel Lugano, de Primera. Després, cessions al Legia Varsòvia i al Llevant, de la màxima categoria espanyola, per acabar al Màlaga, a Segona. Ja amb 29 anys, Sadiku no ha acabat de trobar el seu lloc en cap equip en concret, però sí al llibre d'or del futbol del seu país.

Anglaterra, 0- Irlanda, 1 (Euro 88-Primera fase)

293. Ray Houghton (0-1)

El futbol, i l'esport en general, ens ofereix tantes històries rebuscades que segurament no ens ha d'estranyar que dos dels gols més importants de la història d'una selecció els hagi marcat algú nascut en una altra i que ha fet tota la carrera en una tercera. Si als aficionats de la República d'Irlanda d'una certa edat se'ls pregunta quines han estat les anotacions més recordades de l'Eire, nom irlandès antic per designar el país, segurament entre aquestes n'hi ha un parell del centrecampista Ray Houghton.

Però Houghton no és irlandès. Va néixer a Glasgow, a Escòcia i, de fet, va jugar amb la selecció d'aquest país fins a la categoria sub-18. La seva família es va traslladar a Londres quan tenia deu anys i ell va començar a jugar a equips de la ciutat. Primer a l'est de la metròpoli, al West Ham, amb el qual va debutar a Primera. Després a l'oest, al Fulham i, finalment, a l'Oxford United, conjunt que llavors disputava la màxima categoria.

Va ser en aquesta última etapa quan va iniciar la seva carrera internacional. I no ho va fer amb l'equip escocès, que llavors tenia un gran potencial i havia assistit als tres últims mundials. Segurament la gran competència el va fer tirar enrere i potser pensava que el seu joc, eminentment físic, no seria acceptat per la formació que llavors preparava Andy Roxburgh. Així, el seu pare, nascut a Buncrana, al comtat de Donegal, a l'illa del costat, li va donar l'argument necessari per vestir-se amb la camiseta verda de la República d'Irlanda.

Houghton hi va debutar amb 24 anys i va ajudar l'equip dirigit per l'exdefensa de la selecció anglesa Jackie Charlton, germà del mític Bobby, a classificar-se per al primer gran torneig de la seva història, l'Eurocopa d'Alemanya del 1988. Sorprenentment, va superar un grup en què, a més de Bèlgica, Bulgària i Luxemburg, també hi era Escòcia. En els partits que els van enfrontar, Irlanda va empatar a casa i va aconseguir una gran victòria a Hampden Park, a Glasgow, amb Houghton de titular i de rival a la ciutat on havia nascut. Un gol de Mark Lawrenson va ser vital per a la classificació.

El 1987, a més, Houghton havia fet un salt endavant a la seva carrera. Havia deixat Londres i havia fitxat pel Liverpool. La temporada havia estat bona, amb 28 partits i 5 gols a una lliga que els reds s'havien emportat amb facilitat. Ara tocava la ratificació a nivell internacional. I si en la classificació s'havia enfrontat a un dels seus països, a la fase final jugaria contra l'altre.

El gol

Perquè el sorteig capriciós va propiciar que el debut irlandès fos contra Anglaterra a Stuttgart. Molts dels jugadors irlandesos havien nascut o jugaven a la lliga del país al qual s'enfrontaven, amb la qual cosa l'ambient que es va viure al Neckarstadion va ser sensacional. I el duel es va decidir ben aviat, als sis minuts de joc.

Va ser en una pilota penjada a l'àrea per Galvin per la banda esquerra que el lateral anglès Sansom es va complicar llançant-la cap amunt. Quan va caure, John Aldridge, davanter del Liverpool, que també havia preferit defensar la selecció irlandesa i no la de la seva Anglaterra natal, va guanyar en el salt al central Adams. L'esfèrica va anar cap al seu company Houghton qui, sense deixar-la caure, va fer una vaselina també amb el cap i va superar el porter Peter Shilton. El resultat ja no canviaria en els 84 minuts restants.

Irlanda va estar a punt de passar a quarts de final, però ho va evitar un gol dels posteriors campions, els Països Baixos, en el tram final de l'últim partit de la primera fase. Però Houghton i Irlanda van iniciar un camí que els va dur als seus millors anys. Mentre el jugador s'estaria cinc temporades a Anfield abans de fitxar l'Aston Villa, el 1992, Irlanda jugaria el mundial d'Itàlia 90, en el qual arribaria als quarts de final. No va ser a l'Eurocopa del 92, però sí a la Copa del Món dels Estats Units. Allà, a Nova Jersey, Houghton marcaria un altre gol històric, el que serviria al seu país per derrotar Itàlia, també en el debut, per 0-1. Aquell equip, ja molt veterà, va arribar a vuitens de final del torneig, l'últim del centrecampista en grans campionats de seleccions.

La trajectòria de Houghton, que ja tenia 32 anys, va anar passant pel Crystal Palace i el Reading abans d'acabar-se a l'Stevenage Borough, de cinquena categoria. Després va iniciar una carrera als mitjans de comunicació, com a comentarista, i també de col·laborador de jocs interactius.

Bèlgica, 0- Itàlia, 2 (Euro 2016-Primera fase)

294. Graziano Pellè (0-2)

El jugador italià de futbol és una espècie que sol estar molt arrelada a la seva terra. Que fins fa uns quants lustres la Serie A fos el millor campionat del món i les especials característiques del joc que s'hi desenvolupa provoca que els millors jugadors del país s'hagin quedat a casa. La norma s'ha trencat últimament, quan la lliga ha estat superada per d'altres com, sobretot, la Premier League, i els futbolistes han començat a emigrar. El que no és gens normal és el cas d'un jugador que hagi estat internacional per Itàlia després d'haver triomfat abans a l'estranger. És el que va succeir amb el fornit davanter Graziano Pellè.

El que no és tan conegut és que Pellè no havia de ser futbolista sinó ballarí. La seva mare volia que es dediqués al ball de saló i, de petit, el va començar a practicar amb la seva germana Fabiana. De fet, ell admet que li agradava i que li havien dit que era bo. Però el seu pare era aficionat al futbol, tota una religió a tot al país i encara més al sud, a Lecce, d'on era la família. Al final, es va decidir per la pilota. Però li va costar moltíssim arribar a dalt.

Va provar sort amb l'equip de la ciutat, amb el qual va debutar a primera, i després de passos pel Catània, el Crotone i el Cesena va iniciar la seva primera aventura als Països Baixos, a l'AZ. S'hi va estar quatre anys, amb un bon rendiment, i això li va permetre tornar a Itàlia, al Parma i a la Sampdoria, amb més pena que glòria. El 2012 va fer el gran pas de la seva vida. Conegut pels neerlandesos, va ser contractat pel Feyenoord, i va explotar.

Va començar a ser conegut a nivell europeu en marcar 27 gols a la lliga el primer any i 23 el segon. El seu estil era d'un davanter falsament matusser, amb més moviments del que podria esperar-se pel seu físic i amb una molt bona rematada a gol. Els seus dos bons exercicis a l'Eredivisie van provocar que el 2014, ja amb 29 anys, el fitxés el Southampton. Les dues temporades jugades a bon nivell amb l'equip de Ronald Koeman el van dur a la selecció, a la qual no tornava des d'una bona prestació en les categories inferiors. I va ser convocat per l'Eurocopa del 2016, a punt de fer 31 anys.

El gol

Itàlia venia de fer un mal mundial a Brasil, el 2014, en què havia caigut en la primera ronda. Antonio Conte havia heretat el lloc de seleccionador de Cesare Prandelli i va dotar la formació de l'empenta que semblava que havia perdut. L'equip va afrontar com a víctima perfecta el duel de debut davant de Bèlgica, favorita en totes les apostes, a Lió. I va plantar tanta cara que es va avançar en el marcador amb un gol de Giaccherini a la primera part. Els belgues van assetjar la porteria de Buffon sense gaires idees, però la defensa transalpina va aguantar fins que, en l'últim minut, Pellè va sentenciar el duel.

Amb els diables vermells bolcats en atac, Inmobile va conduir una contra pel centre i va obrir a la dreta a Candreva. Aquest va aixecar el cap i, amb calma, va fer una centrada tova. Graziano Pellè, que havia estat titular, va veure a venir l'esfèrica i va enganxar una volea amb tota l'ànima per superar Courtois. L'equip italià presentava la seva candidatura a fer alguna cosa gran.

I tot va anar bé per al conjunt i el jugador durant la primera fase, que Itàlia va superar matemàticament abans de l'últim partit, i els vuitens de final, amb un triomf contra el vigent campió, Espanya, amb gol de Pellè inclòs. Però en els quarts de final es va creuar Alemanya. En un duel esgotador, i amb divuit penals disparats entre tots dos equips, Itàlia quedava fora. El davanter del Southampton va ser un dels quatre jugadors del seu equip que va errar un llançament.

I en el moment més alt de la seva carrera, Graziano Pellè va tornar a fer el que no pensava ningú. Va deixar el futbol europeu d'elit i va fitxar pel Shandong Luneng xinès, on ha continuat marcant gols, però lluny del focus mediàtic i, evidentment, de la selecció, com un ballarí que abandona l'escenari després d'haver ofert la seva millor actuació.

Països Baixos, 2- Romania, 0 (Euro 2008-Primera fase)

295. Klaas Jan Huntelaar (1-0)

El caçador. El sobrenom del jugador neerlandès Klaas Jan Huntelaar va ser una bona troballa. En anglès, "hunt", les quatre primeres lletres del seu cognom, vol dir "caçar". I això justament és el davanter, un autèntic caçagols. El seu àmbit d'acció sol estar molt reduït a l'interior de l'àrea, però allà és letal. Segurament, en un futbol en què cada cop es demanen més prestacions als davanters centres, Huntelaar és massa unidimensional en el seu joc, però també extremadament útil per als equips que necessiten algú per rematar les seves oportunitats i ho ha demostrat en la pràctica totalitat dels equips en què ha estat.

Tot i que havia desenvolupat la seva formació al PSV Eindhoven, equip amb el qual va arribar a debutar a la màxima categoria, es va donar a conèixer a l'Ajax, després d'haver passat per equips menors com el De Graafschap i el Heerenveen. El 2006 va ser campió europeu sub-21 amb la selecció oranje, quan ja havia estat contractat per la formació d'Amsterdam després d'haver totalitzat 33 gols en les seves dues últimes temporades a la màxima divisió. En el Campionat d'Europa de la categoria va anotar quatre gols en cinc partits, dels quals dos en la final que els Països Baixos van guanyar a Ucraïna per 3-0.

El mateix any va debutar amb la selecció i dues temporades després va rebre la primera convocatòria per a una Eurocopa després d'haver acabat el campionat domèstic amb una espectacular xifra de 33 gols en 34 partits, tot i que el seu equip no va guanyar la lliga. En el torneig europeu d'Àustria i Suïssa, però, Huntelaar hauria d'esperar pacientment a la banqueta. Els galons eren per a Ruud van Nistelrooy. Els Països Baixos, a més, havien començat llançats el campionat, amb dos triomfs contra Itàlia i França que el deixaven classificat per als quarts de final com a primer de grup. En el tercer partit, el seleccionador, Marco van Basten, va fer rotacions.

El gol

El rival era Romania, que sí que es jugava la classificació. L'equip neerlandès no va començar tan fort com d'altres dies i es va arribar al descans amb empat. Huntelaar havia entrat com a titular i, a la represa, va trigar poc més de deu minuts a anotar un gol que el defineix totalment.

Va ser en una pilota robada per De Cler. La va passar a Robben, que va iniciar una cavalcada marca de la casa, tot i que aquest cop per la banda esquerra i no per la dreta com era habitual en ell. Va arribar a la línia de fons i va centrar. El que va succeir després diferencia el caçador de qui no ho és. Orlando Engelaar, un centrecampista molt físic que aleshores jugava al Schalke, va intentar rematar la centrada, però no se'n va sortir. L'esfèrica va creuar l'àrea i va arribar a Ibrahim Afellay, que va tornar a centrar. Novament va buscar Engelaar, però aquest va tornar a errar en la rematada. Darrere, però, hi havia Huntelaar qui, arribant en el moment adequat, va necessitar un subtil toc amb l'interior del peu dret per superar el porter Lobont.

Huntelaar va ser rellevat per Vennegoor of Hesselink al minut 83 d'aquell partit i ja no era al camp quan Van Persie el va sentenciar amb el 2-0. Tampoc no jugaria cap minut en els quarts de final, que els Països Baixos perdrien per 1-3 contra Rússia. En total, ni un partit sencer en joc i un gol. L'hivern següent sortiria de l'Ajax amb destinació al Reial Madrid, on només va jugar mitja temporada però al qual va poder marcar vuit gols.

Quan no va poder seguir a l'equip madrileny va fitxar pel Milan, on va passar un any no gaire afortunat, i va iniciar un periple de set temporades al Schalke, amb anys prou bons, com el 2011-12, amb 29 gols en 32 partits. El 2017 va tornar a l'Ajax, on encara juga i on l'any passat, al costat d'una nova fornada de talent i amb 36 anys, va estar a punt d'arribar a una final de la Champions. Amb la selecció, mai no ha estat titular indiscutible. Ha marcat un gol en cadascun dels dos mundials disputats, el 2010 i el 2014, i també va ser present a l'Eurocopa 2012. Després de perdre's els dos últims grans campionats, els Països Baixos seran al torneig del 2021 però, tret de gran sorpresa, sense Huntelaar, que va deixar l'equip nacional el 2015 malgrat que mantingui l'escopeta de caçador en actiu.

Rússia, 0- Eslovàquia, 2 (Euro 2016-Primera fase)

296. Marek Hamsik (0-2)

Ser superior a Maradona en qualsevol cosa relacionada amb el futbol ja és complicat. Si ho aconsegueixes a Nàpols, i al Nàpols, gairebé impossible. L'astre argentí és Déu a la ciutat italiana, però els aficionats de l'equip també han venerat d'altres jugadors en el decurs de la història. Si fem un repàs de l'última dècada, segurament cap altre futbolista no ho ha estat tant com l'eslovac Marek Hamsik.

L'estimació pel centrecampista de l'eterna cresta queda clara amb una anècdota. Segons s'explica, el jugador va ser atracat a punta de pistola mentre conduïa el seu cotxe. Li van robar un rellotge Rolex valorat en 25.000 euros. Quan se'n van assabentar, els aficionats radicals del club van moure fils pels baixos fons de la ciutat fins que van recuperar el rellotge i el van retornar al jugador. De fet, ho solen fer per tots els futbolistes. Abans havien recuperat un BMW que havia estat robat al davanter Andrea Russotto.

Però Hamsik és tan estimat perquè va estar-se tretze temporades al club de San Paolo, en els quals va superar el rècord de gols de Maradona, de 115, aconseguit entre la dècada dels vuitanta i principi de la dels noranta. Va tenir l'oportunitat de fitxar pels grans d'Itàlia. De fet, Silvio Berlusconi va arribar a dir que no l'havia portat al Milan perquè si el robava de la falda del Vesubi tots els vots que hi deixaria d'obtenir li farien perdre unes eleccions generals.

Si a Nàpols és estimat, també ho és per la seva contribució a la selecció. Pocs binomis de país-jugador s'identifiquen tant com Eslovàquia i Hamsik. La formació centreeuropea va arribar al seu primer gran torneig el 2010, al mundial de Sudàfrica. En l'últim partit de la primera fase, va donar la gran sorpresa guanyant precisament Itàlia, vigent campiona, i deixant-la fora de la competició. Sis anys més tard, aprofitant l'ampliació de l'Eurocopa a 24 equips, Eslovàquia també hi va accedir. Una derrota en el debut contra Gal·les, per 2-1, l'obligava a superar Rússia en el segon partit, a Lilla. I ho va aconseguir.

El gol

El tram final de la primera part va ser decisiu per als eslovacs. L'exjugador de l'Espanyol Vladimir Weiss va avançar la seva formació i, just abans del descans, va arribar el moment de Hamsik. Habitualment, el jugador ha destacat sempre més pel seu dinamisme, arribada a l'àrea i bona capacitat de rematada que no pas per intervenir gaire en el joc i que aquest sigui de combinació. Just abans del descans, va recollir la pilota a la banda esquerra de l'àrea, en posició atacant, va retallar el rus Xatov i, quan ningú no s'ho pensava, va deixar anar un xut fortíssim amb la cama dreta que va superar Akinfeev, va picar amb violència al pal i va entrar espectacularment a la porteria.

El gol posterior del rus Gluixàkov no va servir de res. Eslovàquia va vèncer, la qual cosa, sumada amb un empat contra Anglaterra en el tercer partit, la va conduir a vuitens de final. D'aquí ja no va passar i va ser derrotada per 3-0 per Alemanya.

Hamsik va mantenir-se al Nàpols fins al 2019, quan va ser traspassat al Dalian Yifang xinès, ja amb 32 anys. Tot i això, segueix sent important per a la selecció eslovaca. Va marcar tres gols en la fase de classificació per a l'Eurocopa. L'equip va ser superat per Croàcia i Gal·les, que van classificar-se per al torneig. Quan va començar la pandèmia, Eslovàquia estava pendent de disputar un play-off contra Irlanda i, posteriorment, si el guanya, contra Bòsnia i Hercegovina o Irlanda del Nord, per accedir al campionat. Quan es puguin jugar aquests partits, el caràcter guanyador de Hamsik, conreat des de ben jove a Itàlia, segur que serà un actiu per a la formació eslovaca.

Itàlia, 2- Bèlgica, 0 (Euro 2000-Primera fase)

297. Stefano Fiore (2-0)

A part de les estrelles, hi ha un ecosistema de jugadors italians, dels anomenats d'equip, tallats pel mateix patró. Són treballadors, adaptables, ràpids i útils. Habitualment solen ser nòmades, ja que les seves carreres estan plenes de canvis de formació, amb algunes alegries puntuals en forma d'arribades a conjunts més importants i a convocatòries per a la selecció coincidint amb bons estats de forma. Aquest és el patró segons el qual es podria resumir la carrera de Stefano Fiore.

Atacant amb tendència a partir des d'una banda, tenia un bon u contra u i assistia més que no pas anotava gràcies a una tècnica prou destacable que l'ajudava a inserir-se al mig del camp. Molt bo en els seus primera anys per a equips habituats a jugar a la contra, va arribar a enfundar-se fins a vuit camisetes de conjunts de la Serie A del seu país. Els seus períodes al Parma i a la Lazio són els més triomfals i, personalment, a l'Udinese també hi va tenir un bon rendiment. Va provar una experiència al València que acabava que acabava de ser campió de lliga i de la UEFA el 2004, del qual acabava de sortir el tècnic Rafa Benítez. El va fitxar un compatriota, Claudio Ranieri, però no hi va tenir sort i va tornar a Itàlia, a viure els seus últims anys.

Des del punt de vista internacional, Dino Zoff i Giovanni Trapattoni van confiar en ell i el van portar a dues Eurocopes, en èpoques en què destacava a Udine i a la part blau cel de Roma. Quedaven enrere els anys al Parma, el d'una arrencada no gaire bona i una segona etapa de gran rendiment. Entre totes dues van caure un parell de Copes de la UEFA a un palmarès que al final no seria tan folgat. El 2000, jugava a l'Udinese quan Zoff el va convocar per al seu primer gran campionat, l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos.

El gol

I el seu rendiment no va poder ser més bo. Es va convertir en un dels homes de referència del tècnic. Va ser titular en cinc dels sis partits, inclosa una final que es va escapar als italians per un sol minut. Abans, havien vençut Turquia en el duel inaugural i es jugaven el primer lloc del grup contra els amfitrions belgues, que també havien guanyat en l'estrena, a Heysel.

Els transalpins es van presentar a aquell campionat amb defensa de cinc, amb Albertini, un organitzador, i Conte, un treballador, al mig, i tot l'atac per als artistes. Aquests eren Fiore, Totti i Inzaghi, i a la banqueta, un recanvi de la categoria de Del Piero, que no tenia lloc en un plantejament tan siderúrgic. Contra els belgues, Totti es va avançar en una jugada d'estratègia a la primera part i, a la represa, va arribar el moment de Fiore.

Amb molta llibertat per caure a les dues bandes, aquest cop va partir des de l'esquerra, va combinar amb Inzaghi, qui li va deixar la pilota de cara, i sense parar-la va enviar un xut molt col·locat que es va convertir en imparable per al porter De Wilde. Llavors no ho sabia, però va ser un dels dos únics gols que va aconseguir en 38 partits internacionals. L'altre arribaria l'any següent en un amistós perdut contra Argentina, a Roma.

Després de l'Eurocopa, Fiore va seguir un any més a l'Udinese abans de fitxar per la Lazio. Semblava un pas endavant, però no es va entendre amb el tècnic, Alberto Zaccheroni, que el va canviar de posició i això va provocar que es perdés el mundial. No jugaria mai cap Copa del Món. Però l'arribada de Roberto Mancini a la banqueta de l'equip romà li va tornar a donar protagonisme. Va recuperar la seva posició i va ser convocat per a l'Eurocopa del 2004. Només va ser titular a un dels tres partits, l'únic que l'equip va guanyar abans de ser eliminat.

Va ser l'estiu que va arribar a València i l'any en què va jugar els seus dos últims partits internacionals. El seu fracàs va provocar que el conjunt de Mestalla l'anés cedint a diversos equips. Va ser a Florència on va rendir més. Després va anar a préstec al Torí i al Livorno abans de desvincular-se definitivament del club valencià el 2007, amb 32 anys. El pas per Màntua i Cosenza van anticipar el declivi definitiu i la retirada. El llarg viatge de tantes etapes s'havia acabat.

Suïssa, 0- República Txeca, 1 (Euro 2008-Primera fase)

298. Vaclav Sverkos (0-1)

És injust reduir la trajectòria d'un jugador que ha actuat quinze temporades a la primera divisió de diversos països a una sola jugada. El davanter txec Vaclav Sverkos va intervenir en clubs del seu país, Alemanya, Àustria i França, però és recordat per un gol marcat quan feia tretze minuts que havia debutat amb la selecció txeca en un partit oficial. El més destacable és que, després d'aquell moment de lucidesa, i dels 33 minuts que va ser damunt del camp en aquell partit, Sverkos no va disputar cap més moment d'aquell torneig internacional, ni de cap altre.

Sverkos era el típic punta oportunista, mòbil, que mirava d'estar ben col·locat a l'àrea. Després d'una gran temporada 2002-03 al seu primer equip, el Banik Ostrava, amb el qual va marcar 14 gols, amb 20 anys va emprendre un trajecte per Alemanya que va anar de més a menys, al Borussia Mönchengladbach i a l'Hertha Berlín, on va ser cedit. Quan se li va acabar el contracte, quatre anys més tard, no va tenir cap oferta satisfactòria al mercat i va haver de tornar al punt de partida, al Banik, i allà es va destapar.

Va fer un campionat extraordinari i se'n va proclamar màxim golejador, amb 16 gols, amb la qual cosa va classificar el seu conjunt per a la Copa de la UEFA. No havia estat cridat mai per la selecció absoluta, després d'una trajectòria destacada amb les formacions de base que es va estroncar quan va iniciar la seva carrera a l'estranger. Sense haver participat en cap duel de la fase de classificació, el seleccionador, el veteraníssim Karel Brückner, el va convocar per a l'Eurocopa del 2008.

El gol

I els txecs es veien les cares en el debut amb un dels dos països amfitrions. St. Jakob Park, a Basilea, acollia el duel contra Suïssa amb Sverkos, evidentment, a la banqueta. La seva trajectòria internacional es resumia en 90 minuts repartits en dos amistosos previs al campionat, contra Lituània i Escòcia. Amb el gegantí Jan Koller sol en punta com a referència per al seu equip, no hi havia lloc per a ell.

Però Brückner va veure alguna cosa en la defensa helvètica i va arriscar-se amb un canvi sorprenent. Amb empat a zero, va retirar Koller del camp i va fer entrar Sverkos. Només va necessitar tretze minuts per obtenir un gran resultat de la decisió.

Va ser en un córner per als visitants llançat per Jankulovski. Després d'una sèrie de rebots, i de la lluita de Plasil, els suïssos van rebutjar, però Galasek, que es trobava tapant el contraatac, va tocar amb el cap endavant per damunt de tota la cobertura. Sverkos, que no estava en fora de joc, va ser el més atent, va quedar-se davant del porter Benaglio i, no se sap si volent o no, va rematar amb l'exterior del peu dret. Va ser l'únic gol del partit inaugural del campionat.

I també va ser l'última intervenció de Sverkos en un gran torneig. No va jugar cap més minut en l'Eurocopa, ni en la derrota contra Portugal (1-3), amb moltes ocasions errades, ni en la dolorosa remuntada patida contra Turquia (3-2) que va suposar l'adéu al torneig.

En la següent fase de classificació, Sverkos va jugar cinc partits, amb dos gols contra la dèbil San Marino. El Banik el va traspassar al Sochaux francès, a mitja temporada i, a partir d'allà, va caure en l'oblit. Només va actuar en dos amistosos més fins al final de la seva carrera. A nivell de clubs, després d'un any i mig al país gal i de mitja temporada al Panionios grec, va tornar al Banik, on més havia rendit. Una lesió al genoll, amb recaiguda posterior, un cop s'havia recuperat, va precipitar la seva retirada quan no havia fet ni 32 anys. Molts equips, moltes pujades i baixades i moltes voltes, però recordat per un sol toc de pilota, amb l'exterior del peu, que no va tenir continuïtat.

Dinamarca, 2- Espanya, 3 (Euro 88-Primera fase)

299. Rafael Gordillo (2-3)

El gran Reial Madrid de la Quinta del Buitre és famós pels jugadors que la formaven, alguns dels quals, com el que li donava nom, Butragueño, a part de Míchel, Sanchis i Martín Vázquez, van oferir tardes i nits de glòria al Bernabéu. Però paral·lelament, un dels integrants d'aquell gran equip, el mexicà Hugo Sánchez, va crear la que va anomenar Quinta de los Machos, formada pels elements que van arribar a Chamartín la temporada 1985-86, en què el Madrid va guanyar la primera de cinc lligues seguides. La formaven ell, el central Antonio Maceda, que després va tenir molts problemes amb les lesions, i Rafael Gordillo.

El jugador nascut a Almendralejo era un ídol del Betis, equip al qual va jugar dels 19 als 28 anys i va obtenir una Copa, el 1977. Era conegut per la seva estampa amb cames primes, mitges sempre abaixades i inacabables cavalcades que finalitzaven amb centrades mil·limètriques des de la banda esquerra. L'estiu del 1985 es va acabar el seu contracte amb els andalusos. Però aleshores, quan als jugadors se'ls esgotava la relació contractual, l'equip que els volia fitxar encara havia de pagar drets de formació. Per això, el club que el va incorporar, el Reial Madrid, va haver de negociar amb el Betis, que aleshores tenia greus problemes financers.

Els blancs van pagar 139 milions de pessetes (835.000 euros) per contractar-lo, de les quals l'entitat només en va ingressar 28 (168.000 euros) ja que la resta va anar a pagar els deutes amb un banc. Sigui com sigui, amb 28 anys Gordillo va anar al Madrid, on va guanyar les cinc lligues i una Copa, contra el Valladolid, amb un gol seu. Enmig d'aquesta etapa, el 1988, va ser cridat per Miguel Muñoz per jugar l'Eurocopa d'Alemanya del 1988. Ja havia estat en les dues últimes Eurocopes i els dos darrers mundials. El debut de l'equip espanyol era contra Dinamarca.

El gol

El partit va tenir cinc gols, però el de Gordillo va ser el millor. Es va avançar Espanya amb un gol de Míchel, empatat per Laudrup. El mateix Michel va errar un penal abans del descans i Butragueño va anotar l'1-2 en clar fora de joc. Era just l'equador de la segona part quan els espanyols van disposar d'una falta a favor, que en el següent vídeo es pot veure a partir del segon 57. No semblava propícia per llançar-se a porteria sinó per ser centrada. Gallego va passar per damunt de l'esfèrica i Gordillo, sense canviar el gest com si la pengés, va disparar a porteria i va anotar un golàs per damunt del sorprès Rasmussen.

https://www.youtube.com/watch?v=VqXV8wdmWD0

Dinamarca va reduir la distància amb un gol de Poulsen però el partit va ser per als espanyols. Tot i això, la selecció perdria els dos següents enfrontaments, contra Itàlia i Alemanya, i quedaria fora del torneig. Va ser el comiat de Gordillo a la selecció. El 1992 va tornar al seu Betis, equip que presidiria força anys després, abans de retirar-se a l'Écija. Ara mateix és director de relacions institucionals del club verd-i-blanc i una llegenda. Tant, que en una votació amb la participació de guanyadors de la Pilota d'Or, va sortir escollit un dels trenta millors jugadors europeus del segle XX. De tots, ell era l'únic nascut a l'estat espanyol.

França, 2- Romania, 1 (Euro 2016-Primera fase)

300. Olivier Giroud (1-0)

La importància d'alguns jugadors de vegades va més enllà de la xifra de gols o d'assistències que aconsegueixen. Alguns fan una feina fosca de la qual se'n beneficien d'altres, i també l'equip, per guanyar partits i assolir títols. La feina de certs davanters, que es barallen amb els centrals d'altres equips i obren espais per als companys, pot ser molt ingrata i d'això, en els últims anys, a la selecció francesa, en sap molt Olivier Giroud.

L'atacant, que el mes que ve ja farà 34 anys, va completar una estadística ben curiosa en el passat mundial de Rússia. La seva selecció, França, va quedar campiona del món i ell va actuar en els set partits, sis dels quals de titular, sense disparar cap vegada a la porteria rival. Això sí, la seva feina va ser vital perquè els seus companys d'atac, Griezmann i Mbappé, es convertissin en decisius en termes d'anotació. 

El recorregut de Giroud amb la selecció va començar als 25 anys, la temporada 2011-12, en què va començar a ser conegut a tot arreu. Va ser aquella en la qual va impulsar el modest Montpeller al títol de lliga a França. L'equip de René Girard va sorprendre tothom, sobretot el PSG, i li va prendre el títol amb 21 gols de l'atacant, que només dues temporades enrere jugava al Tours, a Segona Divisió. Giroud va jugar l'Eurocopa del 2012 i tot seguit va marxar a l'Arsenal, on s'hi va estar sis temporades.

A la selecció era substitut de Karim Benzema, jugador més talentós que ell. Però els problemes que el davanter del Reial Madrid va tenir amb la justícia després del mundial del 2014, i pels quals va ser apartat de l'equip nacional, van provocar que es creés un espai que Giroud va aprofitar molt bé. Així, el 2016, va començar l'Eurocopa de casa des de la titularitat.

El gol

França encetava el torneig a Saint-Denis contra Romania en un partit que havia de guanyar amb facilitat. Però els romanesos van plantar cara de veritat i els amfitrions van necessitar un gol polèmic per avançar-se. Va ser en una centrada molt alta des de la banda dreta de Payet. Giroud va saltar amb el porter Tatarusanu per rematar i va semblar que ho feia netament per marcar l'1-0. El col·legiat, l'hongarès Viktor Kassai, va concedir gol.

Però en una de les repeticions posteriors es va veure clarament com, en el salt, Giroud toca amb el colze el braç dret del porter, amb la qual cosa l'impedeix arribar a la pilota, i pot rematar a porteria. El gol, per tant, hauria d'haver estat anul·lat. Però llavors encara no hi havia VAR.

Romania va empatar gairebé a continuació amb un penal transformat per Stancu i França va haver d'esperar a l'últim minut quan Payet va resoldre el partit amb un golas. L'equip gal va entrar sense problemes a vuitens de final, Giroud va fer un doblet a quarts per eliminar Islàndia per 5-2 i l'equip va arribar a la final, que va perdre, davant del seu públic, contra Portugal.

El seleccionador, Didier Deschamps, va continuar confiant en ell. El gener del 2018 va ser traspassat al Chelsea i va iniciar el mundial com a suplent de Dembélé, però va entrar al camp i ja no en va sortir. Va fer una tasca impagable per als seus companys i es va proclamar campió del món. Tot i la seva veterania, ha seguit sent un fix en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 2021, amb deu partits jugats i sis gols en sis partits diferents. Arribarà al campionat amb un any més, però sembla complicat que, si no hi ha cap lesió, Deschamps l'afronti sense algú que per a ell és tan valuós.

República Txeca, 1- Portugal, 3 (Euro 2008-Primera fase)

301. Deco (0-1)

En les últimes dècades cada vegada ha adquirit més importància l'aspecte físic en el futbol. Molts entrenadors ho basen gairebé tot en aquesta variable per formar els seus equips. Però paral·lelament ha anat creixent un corrent contrari, el que explica que la creació de joc correspon a futbolistes, habitualment petits, amb el centre de gravetat baix, que aporten tota la creativitat que els equips necessiten. Aquest tipus de jugador ha de suplir les seves carències morfològiques amb molta intel·ligència i astúcia. I aquestes són dues de les característiques que adornaven el joc d'Anderson Luis de Souza, conegut per tothom com Deco.

Va viure i jugar a futbol al seu Brasil natal fins als vint anys. Del Corinthians de Sao Paulo va fer el salt a Portugal. Va ser el Benfica l'equip que el va dur a Europa, però el conjunt lisboeta el va cedir a l'Alverca i no li va fer mai cas. En una de les errades més clamoroses del futbol d'aquell país en tota la història, va permetre la seva sortida i que el fitxés el gran rival, el Porto, que el va deixar cedit un any al Salgueiros. Quan es va incorporar als Dragões, el 1999, l'entitat va iniciar una de les millors etapes en la seva història, sobretot a partir del 2002, quan va arribar José Mourinho a la banqueta. En dues temporades, des de la seva posició de mitja punta, va portar el seu equip a guanyar la UEFA i la Champions consecutivament. Era el jugador de moda.

Aquell 2004, ja nacionalitzat portuguès, va ser un dels puntals de la selecció que va estar a punt de guanyar l'Eurocopa jugada a casa. Només la derrota en la final contra Grècia li ho va impedir. Se'l rifaven els millors d'Europa i va acabar al FC Barcelona. Es deia que no lligaria amb Ronaldinho, però Frank Rijkaard li va trobar una nova posició al centre del camp. S'hi va adaptar de seguida i va guiar els blaugrana fins a la Lliga de Campions del 2006 i a l'equip lusità a les semifinals del mundial d'Alemanya. Dos anys després, però, la carrera de Deco al Camp Nou s'havia acabat. Una vida extrafutbolística no excessivament cuidada van provocar que Pep Guardiola demanés la seva sortida tot just aterrar. Aquell estiu, el del 2008, hi havia una altra Eurocopa, la d'Àustria i Suïssa. A punt de fer 31 anys, va tornar a ser convocat pel seleccionador Luiz Felipe Scolari.

El gol

Deco va ser titular en la primera victòria portuguesa, contra Turquia, i també en el segon partit, contra la República Txeca, a Ginebra. I als set minuts va aconseguir marcar. Va ser en una acció típica seva, arrencant des de la banda esquerra en una bona conducció. Va combinar amb Cristiano Ronaldo i aquest va fer la paret amb Nuno Gomes. Ja a dins de l'àrea, el porter Cech va evitar que l'aleshores jugador del Manchester United pogués marcar, però la pilota va quedar a Deco, que seguia l'acció. Aquest va guanyar la batalla a Cech, que s'havia aixecat de terra, i va anotar en una de les seves especialitats, marcar fent rebotar la pilota en un contrari. La víctima en aquesta ocasió va ser el lateral Marek Jankulovski. Es pot veure en la primera acció del vídeo del següent enllaç.

https://www.dailymotion.com/video/xyxw1h

Els txecs empatarien tot seguit, però un gol de Cristiano, a passada del protagonista d'aquest article, i un de Quaresma, precisament el jugador que el Barça va enviar al Porto quatre anys abans per aconseguir el fitxatge de Deco, van establir l'1-3 final. Portugal va fer descansar els titulars contra Suïssa, amb la classificació ja aconseguida, i va jugar els quarts de final contra Alemanya. Una derrota per 2-3, amb Deco jugant els noranta minuts, va posar fi a l'aventura. Amb la selecció, Deco encara aniria al mundial de Sud-àfrica del 2010, però només va jugar 62 minuts en l'empat a zero entre la seva selecció i Costa d'Ivori.

Abans, l'estiu del 2008, havia fitxat pel Chelsea. Va començar bé, però va estar a punt de marxar a l'Inter de Mourinho per problemes amb el tècnic, Guus Hiddink. Les lesions també el van castigar en aquesta temporada, la de l'eliminatòria entre anglesos i blaugrana i el famós gol d'Iniesta. L'any següent, l'arribada de Carlo Ancelotti a la banqueta blue el va fer quedar a l'equip i aquest va aconseguir el doblet de lliga i Copa. El 2010 va tornar a Brasil i amb el Fluminense va guanyar el campionat brasiler, el 22è títol en total d'una trajectòria impressionant d'un jugador que va saber adaptar-se a les situacions que li va tocar viure per triomfar.

França, 3- Bulgària, 1 (Euro 96)-Primera fase

302. Patrice Loko (3-1)

Sovint es parla dels futbolistes com persones que tenen una vida fàcil, gairebé regalada. Però sovint els focus enlluernen i no deixen veure els problemes que els acompanyen. El davanter francès Patrice Loko va eclosionar jove i semblava que tindria una carrera espectacular quan va excel·lir al Nantes. Però no va ser així. Problemes mentals el van sacsejar en diversos moments. El fet de no saber suportar la pressió el va afectar. Però el millor és que se'n va saber sortir i, tot i no arribar a ser una estrella, i haver malbaratat una progressió que semblava imparable, va poder encarar la seva vida fins i tot quan va deixar el futbol.

Loko, nascut prop d'Orléans, al sud de París, va destacar en les categories inferiors del Nantes, equip en el qual va anar pujant graons al costat d'amics que van integrar una recordada davantera dels canaris, Reynald Pedros i Nicolas Ouédec. La seva consagració va arribar la temporada 1994-95, quan va ser campió de lliga i màxim golejador del campionat, amb 22 gols. Però no ho va encaixar bé. El seu traspàs milionari al París Saint-Germain, i el record no superat d'un fill mort, quan només tenia vuit mesos, dos anys i mig abans, el van fer esclatar l'estiu del 1995. Va protagonitzar un episodi molt recordat sortint d'una discoteca, quan es va encarar amb els gendarmes als Camps Elisis totalment begut. Es va exhibir davant dels agents, fins i tot quan va ser conduït a l'hospital amb un atac de nervis que li va durar quaranta hores.

Després es va recuperar i va començar la temporada amb el seu club, un any en què guanyaria la Copa i disputaria la final de la Recopa contra el FC Barcelona. Les bones actuacions li van valer la convocatòria d'Aimé Jacquet per a l'Eurocopa del 1996, a Anglaterra.

El gol

En el campionat, va començar de suplent contra Romania, però ja va entrar de titular davant d'Espanya, en la segona jornada. No va marcar cap dels dos dies i va haver de tornar a escalfar banqueta en el duel decisiu contra Bulgària. França volia revenja després que els búlgars, amb un gol de Kostadinov en l'últim minut al Parc dels Prínceps, el 1993, l'haguessin deixat fora del mundial dels Estats Units. Tots dos equips tenien quatre punts i qui guanyava, accedia a quarts de final. Un empat podia arribar a provocar, fins i tot, una triple igualada amb Espanya i una decisió per sorteig.

Però França va marcar la distància aviat. Laurent Blanc va anotar a la primera meitat i, a la represa, una falta lateral va acabar amb un desafortunat autogol de cap del davanter Lubo Penev en tasques defensives.Vint minuts abans del final, però, Stoitxkov va tornar a posar emoció amb una falta directa. El duel va ser emocionant fins al final. Loko va sortir al minut 70 en el lloc de Dugarry i, ja en el descompte, va sentenciar.

https://www.dailymotion.com/video/xysove

En una acció que es pot començar a veure a partir del minut 2.02 d'aquest video, Thuram i Karembeu van combinar a la banda i aquest va veure la desmarcada de Loko. L'atacant va trencar el fora de joc per la posició massa endarrerida, la banda esquerra, del jugador que havia perseguit el mencionat Thuram. El davanter ja del PSG va encarar el porter Mihailov, el va regatejar, i amb la pressió d'un defensa, i un altre sota la porta, va allotjar la pilota al fons de la porteria amb facilitat. França es classificava per a la següent ronda.

Loko va jugar els dos següents partits de titular, amb dues resolucions per penals, amb victòria contra els Països Baixos i derrota a les semifinals contra la República Txeca. Només jugaria quatre partits més amb la selecció. Tot i que la temporada següent va guanyar la Recopa amb el PSG, aquell estiu, el del 1997, va tornar a patir una altra depressió i va caure definitivament dels plans del seleccionador. El seu últim any a París va ser suplent i no va poder anar al mundial que acabaria guanyant França. En sortir de l'equip de la capital va anar desfilant per tot de formacions franceses, el Lorient, al qual va estar dues etapes, el Montpeller, l'Olympique de Lió, amb qui va arribar a jugar la Lliga de Campions amb 30 anys, el Troyes i l'Ajaccio.

Quan va deixar el futbol, amb 34 anys, va saber dirigir bé la seva vida. Es va retirar a la Bretanya, a Vannes, amb la seva esposa, Muriel, i els seus dos fills i va obrir-hi un bar, La Bodeguita. Amb el seu germà, William, amb qui va començar a jugar a futbol al seu poble, va fundar una companyia d'esdeveniments esportius. Podia haver fet més carrera, però almenys la seva vida actual és molt més tranquil·la que la que ha hagut de viure en molts moments.

Bèlgica, 2- Suècia, 1 (Euro 2000-Primera fase)

303. Émile Mpenza (2-0)

La selecció belga de futbol ha viscut dos grans moments en la seva història. A la dècada dels vuitanta va explotar l'èxit dels seus equips a les competicions europees per ser subcampiona continental, el 1980, quarta al mundial del 1986 i no perdre's gairebé cap de les cites importants. Aquestes formacions tenien una majoria de jugadors d'origen flamenc o való. La gran immigració que ha integrat el país ha ajudat a formar els darrers anys en la potentíssima selecció actual, número 1 del món, semifinalista de l'última Copa del Món i favorita per a tots els títols. Enmig hi va haver una dècada perduda, en què Bèlgica va baixar molt el nivell però on es van establir els ciments de l'actual generació. Dos precursors d'aquell canvi, en els anys del tombant del segle, van ser els germans Mpenza, Mbo i Émile.

La família Mpenza és originària de la República Democràtica del Congo, que a la dècada dels setanta es deia Zaire. El 1976 va néixer Mbo i poc després la família es va traslladar a Europa, en concret a Bèlgica. Dos anys després va venir al món Émile quan tots ja eren a Zellik, una localitat situada prop de Brussel·les, al nord-oest, a tocar de la zona de Molenbeek, coneguda fa uns anys per les batudes contra el terrorisme gihadista que s'hi van fer. Tots dos van començar a jugar al Kortrijk, van passar al Mouscron i van aconseguir debutar el mateix dia amb la selecció, el 29 de març del 1997, en un triomf belga a Gal·les de la fase de classificació per al mundial de França 98. Curiosament, tot i ser més jove, Émile va ser titular i el seu germà Mbo el va rellevar al minut 65.

Tots dos van anar al mundial del 1998, en què Bèlgica va fer un mal paper i va quedar eliminada a la primera fase. Eren els estranys en un equip només de blancs. El germà gran, Mbo, sovint recorda com l'insultaven aleshores als camps de futbol del seu propi país, fins i tot jugant amb la selecció, pel racisme imperant. El 1997, els germans havien deixat el Mouscron i havien fitxat per l'Standard de Lieja, però el gener del 2000 van separar els seus camins. Mbo va anar a l'Sporting de Portugal i Émile, al Schalke 04 alemany. Aquell estiu tots dos van entrar a una nova llista per a un gran campionat, l'Eurocopa que Bèlgica coorganitzava amb els Països Baixos.

El gol

En la llista del seleccionador, Robert Waseige, per al torneig, només els germans Mpenza i Branko Strupar, nascut a Croàcia, eren d'arrels foranes. Els altres dinou cognoms eren originaris de Flandes o de la part francòfona del país. Bèlgica debutava contra Suècia a l'antic Heysel, rebatejat com Estadi del Rei Balduí, i s'havia avançat en el marcador amb un gol del mig de l'Anderlecht Bart Goor a la primera meitat. Émile era titular i Mbo esperava torn a la banqueta, tot i que aquell dia no jugaria. Va ser al primer minut de la represa quan el germà petit va trobar el seu gran moment, que es pot veure al següent enllaç a partir del minut 1.09.

https://www.youtube.com/watch?v=KFyLF-zapvk

Vanderhaeghe va assistir Strupar, qui va deixar la pilota, amb un gran gest tècnic, a Émile Mpenza. Aquest segurament va aturar al pilota amb el braç esquerre, però el col·legiat alemany Markus Merk no ho va apreciar així i el davanter belga va etzibar un fort tret que va superar Hedman. Era el 2-0, reduït vuit minuts després per Mjällby. L'equip local va patir, però es va endur una victòria que no va servir per res, ja que dues derrotes, contra Itàlia i Turquia, la van deixar fora del campionat. Émile va disputar els tres partits de titular i Mbo, només una estona davant dels transalpins.

Émile Mpenza es va estar tres anys més al Schalke i va actuar a d'altres bons equips del continent com l'Hamburg i el Manchester City. La carrera del seu germà, Mbo, va ser més modesta, amb pas pel Galatasaray abans de tornar a Bèlgica per formar part de l'Anderlecht. 

La selecció belga actual, la de vint anys després d'aquella Eurocopa del 2000, és un conglomerat de races, procedències i religions que expliquen el canvi de la societat belga. El paper dels germans Mpenza, més enllà de les seves fites futbolístiques, va ser de mirall per als nois que aleshores eren petits, que somiaven que algun dia es podrien vestir amb els camiseta dels diables vermells i que van veure que el color de la seva pell no els ho podria impedir.

Ucraïna, 2- Suècia, 1 (Euro 2012-Primera fase)

304. Andrí Xevtxenko (1-1 i 2-1)

Alguns grans jugadors de la història tenen l'oportunitat de posar punt final a les seves brillants carreres futbolístiques disputant un campionat amb la seva selecció nacional. Normalment, se solen acomiadar amb una derrota ja que, si no guanyen el títol, el darrer partit és el que significa l'eliminació de la seva formació. Va passar amb Michael Laudrup, amb la derrota danesa contra Brasil als quarts de final del mundial de França 98, o amb Zinedine Zidane, amb l'expulsió i la final perduda contra Itàlia de la Copa del Món del 2006. D'altres també han de plegar amb un partit perdut, però ho poden fer a casa i donant lliçons de futbol gairebé fins al final. És el que va succeir el 2012 amb el davanter ucraïnès Andrí Xevtxenko.

L'estadi Olímpic de Kíev, el mateix en què s'havia donat a conèixer més d'una dècada abans amb un Dinamo que havia arribat a unes semifinals de la Lliga de Campions, veuria els tres darrers partits del davanter, que havia triat l'Eurocopa que el seu país compartia amb Polònia per penjar la samarreta. En un grup que completaven Anglaterra i França, el debut era davant de Suècia. Tot i tenir Ibrahimovic a les seves files, els escandinaus eren el rival més assequible dels quatre i Ucraïna havia de guanyar per aspirar a arribar a quarts de final. Però els suecs es van avançar a l'inici de la segona meitat amb un gol de la seva estrella. Calia reaccionar i els amfitrions, de la mà del seu ídol, no van trigar gens a fer-ho.

Els gols

Tot i ser un davanter hàbil amb els peus, Xevtxenko era també un gran rematador de cap, i ho va demostrar en només sis minuts. Als deu de la represa, només 180 segons després del gol d'Ibrahimovic. Gusev va iniciar una transició ucraïnesa i va cedir la pilota al costat dret, a Iarmolenko. L'extrem, jugant a cama canviada, va centrar amb l'esquerra i Xevtxenko es va avançar al central Mellberg per empatar el partit.

Gairebé sense temps per a la reacció, i enmig de l'alegria del públic que omplia l'estadi, va arribar el segon, des de l'altra banda i a pilota parada. L'altre extrem, Konoplianka, va llançar un córner amb el peu dret al primer pal i Xevtxenko es va tornar a anticipar tothom i va rematar. Ibrahimovic es trobava tapant el primer pal, però no va estar atent i va deixar que la pilota s'escolés entre el seu cos i la fusta.

Ucraïna va iniciar el camí amb una victòria però va ser un miratge. Dues derrotes, contra França (0-2) i Anglaterra (0-1) la van deixar fora del campionat i va precipitar la retirada de la seva estrella del futbol professional. Es posava així punt final a una trajectòria va arribar a l'apogeu al Milan, equip amb el qual va ser campió d'Europa el 2003 amb un penal contra la Juventus a la tanda anotat per ell i subcampió el 2005 amb un altre llançament des d'onze metres contra el Liverpool errat per ell mateix, tots dos decisius. Amb 176 gols, es va convertir en el segon màxim anotador de la història del club llombard, només superat pels 221 de Gunnar Nordahl i davant de dues llegendes com Rivera i Altafini.

Xevtxenko va portar Ucraïna als quarts de final del seu primer mundial, a Alemanya 2006, en què va quedar eliminada per la posterior campiona, Itàlia, però va ser llavors quan va iniciar el seu ocàs. En el Chelsea va tenir un rendiment decebedor i no va ser important en el subcampionat europeu dels blues el 2008. Va intentar recuperar el seu bon nivell al Milan, però els seus millors dies ja havien passat. Va tornar tres temporades al Dinamo per retirar-s'hi, just abans de l'Eurocopa del 2012. Va iniciar aleshores una carrera d'entrenador i en el torneig del 2021 intentarà aconseguir, com a seleccionador i des de la banqueta, una fita a la qual no va poder arribar com a jugador, superar la primera fase.