República Txeca, 3- Dinamarca, 0 (Euro 2004-Quarts de final)

256. Milan Baros (2-0 i 3-0)

Txecoslovàquia, el país que va deixar d'existir i es va separar en dos el 1993, té una història força brillant en grans campionats. Va ser subcampiona del món el 1934 i també el 1962, només superada per la Itàlia de Mussolini i per Brasil, tot i que en aquella Copa del Món de Xile, Pelé es va lesionar el segon dia i no va jugar la final. També va guanyar l'Eurocopa del 1976, amb el penal de Panenka i una de les seves parts, la República Txeca, va quedar finalista del torneig el 1996, en què va ser derrotada per un gol d'or de l'alemany Bierhoff. Però malgrat aquests èxits, és difícil que cap d'aquests equips jugués millor que la selecció txeca del 2004, que va estar a un passa de la final i que tenia com a un dels seus davanters l'irregular Milan Baros.

Baros ja es trobava en el radar dels grans clubs europeus des de ben jove, quan va debutar en el Banik Ostrava. Va disputar dues finals seguides del Campionat d'Europa sub-21 amb el seu país. En la primera, a Bratislava, va perdre per culpa de dos gols de l'italià Pirlo. En la segona, el 2002, títol per als txecs a Basilea en derrotar França a la final, per penals. Entre tots dos esdeveniments va ser fitxat pel Liverpool i va debutar a la Champions amb un empat a zero en la segona fase de grups al Camp Nou. Va esclatar la temporada següent, amb nou gols a la Premier en un conjunt red que va ser cinquè.

Mentrestant, es va consolidar a la selecció. No va poder anar al mundial del 2002, ja que la República Txeca va quedar eliminada en un polèmic play-off contra Bèlgica, però l'equip es va passejar en una fase de classificació per a l'Eurocopa de Portugal 2004 en què va deixar els Països Baixos enrere, amb algunes demostracions com un 3-1 a Praga. El país havia unit els jugadors més veterans, alguns supervivents del subcampionat del 1996, com Nedved, Smicer o Poborsky, amb d'altres de més joves, com el porter Cech, el centrecampista Rosicky, o els davanters Koller i Baros en una conjunció de talent que la feien ser favorita per al torneig.

El gol

I ho va demostrar a la primera fase, en què els txecs van passar com a primers de grup i amb tres victòries, davant de Letònia, més soferta, i espectaculars contra els Països Baixos, de nou, i Alemanya. Baros va marcar un gol en cada partit i aspirava a ser el màxim golejador del torneig. I al final ho va ser gràcies al següent duel, el de quarts de final contra Dinamarca. Als txecs els va costar d'obrir el marcador i van haver d'esperar a l'inici de la segona part, amb un cop de cap del gegant Jan Koller. Amb la llauna oberta, va arribar el moment de Baros.

Una combinació entre el centre del camp txec per la banda dreta va acabar amb una passada de Poborsky darrere de la línia defensiva danesa. El capità Henriksen no va estar atent a la desmarcada de Baros, que es va quedar sol davant de Sorensen i el va batre picant-li la pilota pel damunt. Només dos minuts més tard, va ser Nedved qui va recuperar una esfèrica. Va veure com Baros corria i li va enviar una pilota llarga. L'atacant del Liverpool va guanyar en la cursa l'altre central, Laursen, i va etzibar un fort tret amb l'esquerra que va significar el 3-0 definitiu. Els txecs eren a les semifinals.

Però la festa no va ser completa en el torneig. En la penúltima ronda esperava Grècia i tothom donava per feta una final espectacular contra Portugal. No va ser així. Els txecs es van encallar en el tramat hel·lènic i van ser una més de les víctimes de la sorpresa del campionat. Un gol de plata del central Dellas a la pròrroga va deixar fora l'equip que més havia entusiasmat amb el seu joc.

Baros va seguir al Liverpool, amb el qual va ser campió d'Europa el 2005. En la recordadíssima final d'Istanbul, la de la remuntada contra el Milan, va ser titular i va jugar 85 minuts. Però per a la temporada següent ja no va entrar en els plans de Rafa Benítez i va ser contractat per l'Aston Villa. Tot i unes condicions espectaculars per marcar una època, després de l'Eurocopa del 2004 no va tornar a esclatar més. De fet, el 2006, després del mundial d'Alemanya, en què només va jugar 64 minuts en una derrota contra Itàlia, va protagonitzar un incident a França. S'havia incorporat a l'Olympique de Lió i va ser interceptat per la policia anant a 271 quilòmetres per hora amb un Ferrari negre quan es dirigia d'aquesta ciutat a Ginebra. Al camp, amb els gals només va disputar 32 partits i va marcar 7 gols en dues temporades.

Va ser cedit al Portsmouth, on va guanyar una Copa d'Anglaterra amb una participació de tres minuts a la final contra el Cardiff, i va baixar un graó en fitxar pel Galatasaray entre les dues Eurocopes, la del 2008 i la del 2012, tornejos en què no va marcar cap gol. Amb els turcs va guanyar una lliga i, amb 31 anys, va iniciar un peregrinatge per equips del seu país, el Banik Ostrava, d'on havia sortit, en tres etapes, el Mlada Boleslav i l'Slovan Liberec, a part de 13 partits amb l'Antalyaspor turc. Els seus dies de glòria i reconeixement havien passat. De fet, van semblar acabar-se en aquell estiu del 2004, en què tant Baros com la seva selecció semblaven destinats a una glòria que mai no va arribar.