Anglaterra, 2- URSS, 0 (Partit pel tercer lloc)

263. Bobby Charlton (1-0)

Hi ha jugadors a la història del futbol catalogats com a llegendes. Alguns amb més èxits esportius que d'altres, són aquells que han transcendit a la seva condició d'esportistes i que han estat seguits per les masses o idolatrats. Anglaterra, com a bressol del futbol, té pocs èxits a nivell de seleccions absolutes. De fet, només ha guanyat el mundial del 1966. I el líder d'aquella selecció era un jugador d'unes condicions excepcionals que, a més, va ser nomenat "sir", cavaller, per la reina Elizabeth II i que s'ha convertit en una icona del Manchester United arreu del món. Es tracta de Bobby Charlton.

La seva història no es pot explicar sense recordar un accident aeri. El 1958, l'expedició del Manchester United tornava a casa procedent de Belgrad, de disputar un partit de la Copa d'Europa, quan va tenir un accident a l'aeroport de Munic, on havia fet escala. Hi van morir 23 persones, entre ells vuit integrants de l'equip. Charlton, que aleshores tenia 20 anys, va ser un dels supervivents, juntament amb l'entrenador, Matt Busby.

L'accident va ser el febrer i, dos mesos més tard, va rebre la primera convocatòria amb la selecció. Va ser en un partit amistós contra Escòcia, en què va marcar el primer dels seus 50 gols en 105 partits internacionals. Va entrar a la llista per al mundial de Suècia, però no hi va jugar cap partit. Seria la primera de les seves quatre Copes del Món.

A Manchester tocava reconstruir. Cinc anys després, ja amb una altra estrella com Denis Law a l'equip, el United va guanyar la Copa, contra el Leicester per 3-1, i el 1965 i el 1967, dues lligues. Enmig, l'equip anglès s'havia proclamat campió del món a Wembley, en la polèmica final amb la victòria per 4-2 contra Alemanya Federal. Bobby Charlton havia estat decisiu en el torneig, sobretot amb els seus dos gols en les semifinals contra la Portugal d'Eusébio.

I un altre gran moment de la seva carrera va ser el 1968, ja amb 30 anys complerts. Deu després de l'accident de Munic, els red devils completaven la seva resurrecció amb la consecució de la Copa d'Europa, també a Wembley contra el Benfica. El 4-1 final va ser enganyós, ja que va caldre una pròrroga per superar els portuguesos, novament amb Eusébio a l'equip. Només una setmana després de guanyar el partit, Charlton s'havia d'enfundar la camiseta de la selecció, ja que Anglaterra s'havia classificat per primer cop per a una fase final de l'Eurocopa.

El gol

Anglaterra hi havia entrat després de deixar a la cuneta Espanya, la vigent campiona, guanyant per 1-0 a casa i per 1-2 a Madrid, amb un gol de Bobby Charlton en l'anada. El torneig final es disputava a Itàlia i la semifinal va ser a Florència, contra Iugoslàvia. Els anglesos van quedar eliminats per un gol de Dzajic a quatre minuts per al final. Tocava jugar el partit pel tercer lloc contra la URSS, que havia caigut eliminada de manera encara més terrible, pel sospitós llançament d'una moneda, contra els amfitrions. El duel, com la final, es disputava a Roma i Anglaterra el va començar a decantar poc abans del descans.

Va ser en una pilota llarga cap a l'àrea dels soviètics. El davanter centre Hurst, lluitant amb un dels centrals soviètics, la va deixar de cara i Bobby Charlton va explotar una de les seves grans virtuts. Tot i portar habitualment el 9 a la camiseta, no era un davanter estàtic, sinó que es movia cap al centre del camp i participava en la creació del joc. Tant assistia, com rematava, i en aquesta ocasió va arribar de segona línia i va batre d'un xut franc el porter Pxenitxníkov. Un gol del mateix Hurst, autor d'un hat-trick en la final del mundial del 1966, a la segona part donaria als anglesos la seva millor classificació en el torneig, ja que el 1996 van arribar a les semifinals, però no hi havia final de consolació que determinés si ells, o els francesos, havien quedat tercers o quarts.

Bobby Charlton encara va allargar dos anys més a la selecció, fins als mundial de Mèxic 70, on Alemanya Federal es va revenjar i va fer fora els campions del món en els quarts de final. A nivell de clubs, el United va perdre potencial en les temporades posteriors però Charlton s'hi va mantenir fidel fins al 1973, quan es va retirar amb 35 anys. Ho va fer a temps per no participar en el descens a Segona de l'any posterior. Una caiguda de la qual el club es va saber refer i sobreviure, com ho havia fet Charlton després del desastre de Munic del 1958.