Alemanya Federal, 2- Dinamarca, 0 (Euro 88-Primera fase)

271. Jürgen Klinsmann (1-0)

L'Eurocopa del 1988, celebrada a Alemanya Federal, va permetre descobrir la nova arma ofensiva dels amfitrions. El davanter Jürgen Klinsmann, que aleshores estava a punt de fer 24 anys, ja havia destacat amb el seu equip, l'Stuttgart, amb el qual havia encadenat quatre temporades consecutives amb més de quinze gols a la Bundesliga. Havia debutat amb la selecció l'estiu de l'any anterior, només tenia cinc partits d'experiència amb la formació de Franz Beckenbauer i, per a ell, aquell seria un estiu molt llarg, ja que el finalitzaria assistint als Jocs de Seül, on va pujar al podi per recollir la medalla de bronze amb l'equip olímpic de l'Alemanya Occidental.

Seguint la línia dels seus predecessors a la línia ofensiva de la formació teutona, potser amb l'excepció de Rummenigge, Klinsmann no era un prodigi de tècnica. Però ho suplia amb una gran voluntat de no donar mai cap pilota per perduda i amb un enorme instint per trobar sempre el lloc adequat per rematar. En el torneig del 1988, el seleccionador encara no havia adoptat el sistema de tres centrals que el va fer campió del món dos anys després a Itàlia. El 4-4-2 de manual requeria que els dos atacants es complementessin. I així va ser.

Perquè Völler i Klinsmann van formar una dupla temible durant uns quants anys. Tots dos semblaven tallats pel mateix patró, molt mòbils, versàtils i un mal de queixal constant per a les defenses. Segurament el primer era més dur i més estàtic i el segon pujava més a recollir esfèriques al mig del camp. I el mig del camp alemany era de luxe, amb grans generadors de joc com Olaf Thon, Pierre Littbarski, Wolfgang Rolff i, sobretot, Lothar Matthäus.

El gol

El debut en el campionat havia estat complicat, amb un empat a un gol contra Itàlia. Calia vèncer Dinamarca en el segon enfrontament, disputat a Gelsenkirchen. Un duel, per cert, revenja del que havien disputat tots dos equips dos anys abans al mundial de Mêxic, amb victòria nòrdica per 2-0 a Querétaro. I el marcador només va trigar deu minuts en obrir-se. No va ser pas ni amb una contra, ni amb una triangulació, ni a pilota parada. Va ser en una pilotada avall de Köhler, que pretenia ser un refús.

Amb l'equip danès sortint, el globus va derivar en un dos contra dos dels davanters alemanys contra el central Lars Olsen i el centrecampista Soren Lerby, aquest situat en zona defensiva. Lerby va tocar la pilota amb el cap, però va quedar solta a l'àrea. Rudi Völler hi va arribar, però es va trobar el cos de Peter Schmeichel, que debutava en un gran campionat, que li va evitar el gol. Però l'esfèrica va sortir cap al centre de l'àrea i Klinsmann només va haver de vèncer la dèbil resistència de Lars Olsen, que era entre els pals, per avançar el seu equip. Un cop de cap d'Olaf Thon en el tram final va deixar el 2-0 final i va consumar la revenja.

Alemanya Federal va superar Espanya en el darrer partit per 2-0, amb dos gols de Völler, i va arribar a les semifinals del torneig. Però allà es va trobar els Països Baixos, que la va eliminar amb un gol de Van Basten en els últims minuts de l'enfrontament. El debut de la parella de davanters es quedava sense final.

Tindrien temps de rescabalar-se'n. Klinsmann va fitxar l'estiu del 1989 per l'Inter de Milà, on va formar trio amb Matthäus i Andreas Brehme i on va guanyar la Copa de la UEFA del 1991. Abans, va ser campió del món, al costat de Völler, amb tres gols anotats. El 1992, va deixar els italians i va fitxar pel Mònaco. A més, va tornar a disputar una final, la de l'Eurocopa del 92 a Suècia, que va perdre contra Dinamarca, justament, i també per 2-0, un resultat que sembla icònic en els enfrontaments entre els dos països. Aleshores ja havia canviat la seva parella d'atac i l'acompanyava Karl-Heinz Riedle, un altre atacant fet amb el mateix motllo que Völler i ell.

La llarguíssima trajectòria de Klinsmann amb l'equip nacional, amb 114 partits i 51 gols, el va portar a fracassar al mundial dels Estats Units (quarts de final), a guanyar l'Eurocopa del 1996 d'Anglaterra, jugant de titular la final que va encimbellar Oliver Bierhoff, i acabant el seu recorregut a la Copa del Món de França, el 1998, quan ja estava a punt de fer 34 anys.

A nivell de clubs, va tenir temps de provar la Premier League amb el Tottenham, equip al qual tornaria després per acabar la carrera. Va vestir-se també l'elàstica del Bayern i va retornar a Itàlia per actuar a la Sampdoria, per acabar la trajectòria als Spurs. Després es va fer entrenador i va dirigir dues seleccions en dos mundials. El 2006, va quedar tercer i va ser l'impulsor de l'equip alemany que viuria una dècada molt productiva amb el seu successor, Joachim Löw, i el 2014 va portar els Estats Units fins a la segona fase de la competició, a Brasil. A nivell de clubs, les coses no li han anat tan bé, al Bayern i, aquest any mateix, a l'Hertha. Però segur que torna. Fa 32 anys que va aparèixer en un gran torneig, amb el gol contra Dinamarca a Gelsenkirchen, i des de llavors el nom de Klinsmann no ha abandonat les nostres vides.