Itàlia, 1- Croàcia, 1 (Euro 2012-Primera fase)

277. Mario Mandzukic (1-1)

El 2012 va ser un any crucial per a un davanter que, en les últimes temporades, ha estat dels més rendibles a Europa. Amb un caràcter fort i guanyador, dels de no donar mai cap pilota per perduda, l'arribada als grans equips i l'eclosió de la selecció nacional en l'últim mundial de Rússia, el 2018, han omplert de guardons l'únic jugador de la història que ha marcat un gol a les dues porteries en una final de la Copa del Món. És el croat Mario Mandzukic.

Aquell estiu, el de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna, Mandzukic ja sabia que la temporada següent jugaria al Bayern de Munic. Al Wolfsburg, el seu club anterior, havia completat dues bones temporades, sobretot la segona, ja que en la primera l'equip havia estat a punt de baixar. Provenia del Dinamo de Zagreb, i amb 26 anys es trobava en el moment en què havia de demostrar si valia per a un club gran del continent o si la seva carrera s'estancaria.

A nivell de selecció, hi havia debutat el 2007. Només havia disputat un partit de la fase de classificació per a l'Eurocopa del 2008, aquella en què Croàcia, juntament amb Rússia, havien deixat Anglaterra fora del torneig. Va començar a freqüentar més les convocatòries en la fase prèvia del mundial del 2010, però l'equip croat no s'hi va classificar i es va perdre la seva primera gran cita. De cara al 2012, ell va jugar 10 partits, amb 3 gols, però l'equip nacional va ser segon de grup, darrere Grècia. Va haver de disputar una repesca, guanyada contra Turquia i, per fi, Mandzukic podria disputar un gran campionat.

El gol

I va començar-lo com un tir. En el primer partit, contra Irlanda, va marcar dos gols que van ajudar a la victòria per 1-3. Mandzukic és un davanter alt i fort, que es baralla amb tothom quan cal, però que no limita el seu radi d'acció a l'àrea, malgrat la seva envergadura. Es mou bé com a punta de referència, però també arribant de segona línia i, fins i tot, partint des d'una banda, com es va demostrar més tard en la seva carrera.

En el segon duel de l'Eurocopa, contra Itàlia, un triomf croat classificava l'equip per als quarts de final. Però els transalpins es van avançar amb una falta transformada per Andrea Pirlo a la primera part. Va ser quan faltaven divuit minuts per al final de l'enfrontament que va sorgir Mandzukic.

Els croats, que estaven muntant un equip d'alt nivell, van tenir paciència per atacar la sempre ben col·locada defensa rival, tot i que els italians, en aquest campionat, van brillar més per l'atac, amb un tècnic com Cesare Prandelli a la banqueta. Finalment, l'esfèrica va arribar a l'esquerra, on el lateral Strinic la va enviar a l'àrea. De manera molt poc habitual, el central Chiellini va calcular malament la trajectòria i no va refusar amb el cap. L'errada, clamorosa, la va aprofitar bé Mandzukic, que va parar la pilota amb la cama dreta i, en posició forçada, va batre Buffon.

Croàcia quedava amb quatre punts i Itàlia amb dos, abans de l'última jornada del grup. Però una derrota balcànica contra Espanya, posterior campiona, i un triomf gens brillant dels italians davant d'Irlanda van canviar les tornes i van deixar els croats fora del torneig.

Tot i la decepció, els següents anys van ser brillants per a Mandzukic. En el posterior, el del debut amb el Bayern, triplet amb Heynckes a la banqueta i gol seu a la final de la Lliga de Campions, guanyada contra el Borussia Dortmund. L'arribada a la banqueta bavaresa de Pep Guardiola, però, no li va anar bé i en va haver de sortir per clares desavinences amb un tècnic que preferia jugar sense un nou fix. Va fitxar per l'Atlètic de Madrid, on tampoc no es va consolidar, tot i marcar dotze gols i, amb 29 anys, va recalar a la Juventus.

I allà es va reinventar. Massimiliano Allegri li va trobar un lloc com a interior esquerre gràcies al qual l'equip guanyava moltes accions de pilotes creuades i prolongades cap a l'àrea. Va guanyar lligues amb els torinesos i fins i tot va tornar a marcar en una altra final de la Champions, la del 2017, tot i que la va perdre per 1-4 contra el Reial Madrid. Després d'haver estat al mundial de Brasil del 2014, amb dos gols, i en l'Eurocopa de França del 2016, el seu gran moment amb la selecció va arribar el 2018. Va marcar tres gols en el torneig. Segurament, el més important, el de la pròrroga de la semifinal contra Anglaterra, que va classificar Croàcia per a la final.

En aquesta, va inaugurar el marcador en pròpia porta contra França i el va tancar en aprofitar una errada de Lloris per al 4-2 final en contra. Va ser el seu últim partit amb l'equip nacional. Va jugar un any més a Itàlia i va iniciar una retirada daurada a l'Al Duhail qatarià, tot i que no va anar gaire bé, només hi va jugar deu partits i hi va rescindir el contracte el 7 de juliol passat.