Txecoslovàquia, 1 (9)- Itàlia, 1 (8) (Euro 80-Partit pel tercer lloc)

267. Francesco Graziani (1-1)

La història del futbol italià va plena de dos tipus de davanters. Uns són tècnicament perfectes, molt virtuosos amb la pilota als peus, veritables artistes. En l'últim mig segle podem trobar en aquest grup elements com Gianni Rivera, Roberto Baggio o Alessandro del Piero. D'altres són tot el contrari. Tenen aparença de no gaire dotats tècnicament però donen fins a l'última gota de suor i, sobretot, mantenen un gran idili amb el gol. En aquest grup inclouríem Francesco Graziani.

Nascut a un suburbi de Roma, i crescut a l'Arezzo, a la Toscana, l'equip de la vida de Graziani, malgrat que va jugar en uns quants més, va ser el Torí. Durant dos anys, entre el 1975 i el 1977, l'equip va reviure fugaçment els millors moments del gran conjunt que havia desaparegut en la tragèdia aèria de Superga, el 1949, quan segurament era el millor del continent. Gairebé quatre dècades més tard, Il Toro va guanyar la lliga al seu rival ciutadà, la Juventus, amb una davantera devastadora formada per Paolino Pulici i Francesco Graziani. Entre tots dos van anotar 37 gols i van convertir en campió el seu equip. L'any següent van estar a punt de repetir, però van perdre la partida contra el mateix rival per un sol punt.

Des del punt de vista internacional, les dues carreres van ser força diferents. Mentre Pulici no va jugar cap partit de cap gran torneig, tot i ser convocat per als mundials d'Alemanya 74 i Argentina 78, Graziani va arribar a ser campió del món, el 1982. Abans, el 1980, es disposava a afrontar el seu últim any al Torí, quan en tenia 26, i encarava l'Eurocopa que es jugava a casa. Havia disputat tres estones a la Copa del Món d'Argentina de dos anys abans i ara era titularíssim en la selecció que preparava Enzo Bearzot.

Però Graziani no va tenir encert en el torneig, De fet, Itàlia només va marcar un gol en tota la primera fase, aconseguit per Tardelli contra Anglaterra, i això va provocar que es veiés abocada a disputar la final de consolació contra Txecoslovàquia, a Nàpols, ja que Bèlgica l'havia superada en el seu grup. El partit va ser inacabable, però va servir perquè Graziani, per fi, marqués.

El gol

Els txecoslovacs s'havien avançat amb un bon tret des de fora de l'àrea de Jurkemik. Quan faltava un quart d'hora per al final del partit, els italians van posar setge a l'àrea rival i el mateix Graziani, caigut a la banda esquerra, va provocar una falta.

Sense temps per pensar, Causio la va penjar a l'àrea i els txecoslovacs van fer una maniobra molt estranya. En aquell torneig es va posar molt de moda la tàctica del fora de joc, sublimada per Bèlgica, amb l'ajut de la poca perícia dels jutges de línia, no tan preparats com ara i que sovint s'equivocaven i marcaven la incorrecció quan no existia. En la jugada en qüestió, tota la defensa va sortir en bloc intentant provocar-la però el central Ondrus no se'n va adonar i es va quedar enganxat. Va habilitar Graziani qui, amb el cap, va rematar fora de l'abast del porter Netolicka.

Itàlia va dur el partit a la pròrroga i a una inacabable tanda de penals en la qual Graziani va marcar però que va perdre per culpa de l'errada del central Collovati. L'estiu següent, el 1983, el davanter va fitxar per la Fiorentina i com a jugador viola es va proclamar campió del món a Espanya, tot i que ell es va lesionar a l'esquena als set minuts de la final jugada al Bernabéu contra Alemanya Federal (3-1). Es va mantenir un any més a la Toscana i després va fitxar per la Roma.

I amb l'equip romanista, a prop de Subiaco, on havia nascut, va estar a punt de ser campió d'Europa de clubs el 1984, amb 31 anys. A més, el partit es disputava a l'Estadi Olímpic de la capital italiana contra el Liverpool. Es va acabar amb empat a un gol i van caldre els penals. En la tanda, el porter zimbabwès Bruce Grobbelaar va ser el protagonista en aturar els tirs de dos campions del món, Bruno Conti i el propi Graziani. La seva errada va precedir el gol decisiu del lateral Alan Kennedy.

Graziani va jugar dos anys més a Roma i dos més a l'Udinese abans d'emprendre una exòtica, aleshores molt més que ara, aventura a Austràlia, amb els Leichhardt Tigers, quan ja tenia 35 anys. Va provar de ser entrenador, però no va tenir gaire sort ni a la Fiorentina, ni a la Reggina, ni a l'Avellino. El millor ho havia deixat el camp, en una llarga trajectòria marcada per l'esforç i l'entrega i que hauria pogut brillar més de no haver estat per dues tandes de penals.