Itàlia, 2- Rússia, 1 (Euro 96-Primera fase)

316. Pierluigi Casiraghi (1-0 i 2-1)

El futbol italià del final del segle XX va gaudir d'una enorme densitat de davanters, tant pel que fa a mitges puntes com ariets. Per això, algun d'ells pot haver quedat arraconat en un segon terme de la memòria col·lectiva, tot i que desenvolupés una exitosa carrera, amb un bon palmarès, condicionada, això sí, per una retirada massa precipitada per culpa d'una greu lesió. És el cas de Pierluigi Casiraghi.

Era un punta molt complet, amb capacitat per jugar d'atacant de referència, de tirar-se enrere i d'actuar d'acompanyant del punta o de formar en un sistema amb dos davanters. La seva vida a nivell de clubs va estar dividida en tres etapes clares. La primera, amb la Juventus, va ser profitosa quant a èxits internacionals, amb dues Copes de la UEFA. La segona, a la Lazio, va durar cinc anys amb un molt bon rendiment, en el moment culminant de la seva carrera, però només amb un triomf a la Copa d'Itàlia. La tercera va ser la de l'aventura internacional en un Chelsea que apostava pel futbol transalpí. Va durar poc, només deu partits per culpa d'una greu lesió en un xoc amb el porter del West Ham Shaka Hislop, en provar de rematar una centrada de Zola, que li va ocasionar un trencament del lligament creuat del genoll i que va precipitar la seva retirada del futbol massa jove, amb només 29 anys. Curiosament, i tot i estar en grans clubs, va deixar de jugar a futbol sense haver guanyat mai cap lliga.

En el terreny internacional, les seves dades amb la selecció són bones, amb 44 partits i 13 gols. La seva millor etapa va coincidir amb la d'Arrigo Sacchi com a tècnic de l'equip nacional. Va ser convocat per al Mundial dels Estats Units del 1994, en què va jugar tres partits, entre ells la semifinal de titular, tot i que no va tenir cap minut a la final. L'equip va ser subcampió. Dos anys després, quan ell ja era a la Lazio, va rebre tota la confiança per a l'Eurocopa d'Anglaterra. I la va aprofitar des del primer moment.

Els gols

Itàlia va debutar a Liverpool contra Rússia en un grup que completaven Alemanya Federal i la República Txeca, els posteriors finalistes del torneig. Al minut 5, el porter Txetxessov, actual seleccionador rus, va errar en una passada. La va interceptar Di Livio que, de primera, va assistir a Casiraghi, qui va anotar l'1-0 amb un fort xut creuat. Rússia va empatar al minut 21, amb una acció de Tsimbalar, però a la segona part, als set minuts, el davanter de la Lazio va tornar a aparèixer per aprofitar un servei de Zola i marcar el segon gol sense ni parar la pilota. Les accions més destacades del partit es poden veure en aquest enllaç.

https://www.dailymotion.com/video/xysna9

Tot i els dos gols, Casiraghi va ser suplent en el segon partit, en què li va prendre el lloc un Ravanelli que, juntament amb Vialli, havien portat la Juventus al títol de campió d'Europa aquell any. Itàlia va acabar perdent contra la República Txeca per 2-1. Casiraghi va entrar al camp per jugar la mitja hora final amb el marcador en contra, però no va anotar. I tampoc no ho va fer, aquest cop des de l'inici, en un desafortunat empat a zero contra Alemanya, amb penal fallat de Zola, que combinat amb un empat a tres entre txecs i russos, amb gol final de Smicer per als primers, deixava els transalpins fora de la competició.

Casiraghi va ser molt important en la següent fase de classificació. Un gol seu en la repesca, novament contra Rússia, a Nàpols, va classificar Itàlia per al Mundial del 1998. Semblava que hi aniria, i més després d'una bona temporada a la Lazio, però sorprenentment va quedar fora de la llista de Cesare Maldini. El seleccionador va fer cas al clam popular i va apostar per Roberto Baggio a última hora, tot i la seva decadència, per acompanyar una gran nòmina de davanters formada per Chiesa, Del Piero, Vieri i Inzaghi. Només cinc mesos després, a Casiraghi li va arribar la lesió a Upton Park contra el West Ham i el final d'una carrera interessant, però a la qual li va faltar sort en els moments determinants per acabar de ser gran.

Espanya, 1- Anglaterra, 2 (Euro 80-Primera fase)

317. Tony Woodcock (1-2)

El Nottingham Forest de Brian Clough de final de la dècada dels setanta del segle passat va fer història. En tres anys va passar de començar la lliga de la segona categoria anglesa, el Championship, a ser campió d'Europa. Una progressió meteòrica que va arrossegar una sèrie de jugadors que van anar vivint tot el procés. Un d'ells va ser el davanter centre Tony Woodcock.

Format al planter del Forest, després d'un parell de cessions va pujar al primer equip i va rebre la confiança de Clough des del primer moment. Típic ariet dels equips anglesos de l'època, fort físicament, amb una gran rematada amb la cama esquerra i també bo de cap, Woodcock no era un golejador excels, tot i que sí que passava dels deu gols a la lliga cada any, com els onze aconseguits la temporada 1977-78, en què el conjunt de Nottingham va guanyar la lliga l'any del seu retorn a l'elit.

Aquell estiu, en què Anglaterra havia quedat fora del mundial d'Argentina, i després d'haver estat semifinalista amb la selecció sub-21 en l'europeu, amb eliminació a mans iugoslaves, va debutar amb l'equip absolut preparat per Ron Greenwood en un amistós contra Irlanda del Nord. La primavera següent, el Nottingham Forest va ser campió d'Europa, amb Woodcock de titular en tots els partits.

Va ser a mitja temporada següent quan va ser fitxat pel Colònia, equip al qual havia eliminat a les semifinals de la Copa d'Europa, Seguia així el camí iniciat per Kevin Keegan el 1977, quan havia deixat el Liverpool per l'Hamburg. Woodcock havia contribuït a la classificació anglesa per a l'Eurocopa del 1980 i, ja com a jugador de l'equip alemany, va entrar a la llista de convocats per al torneig.

El gol

A Itàlia va jugar tots els partits. El primer va acabar amb empat contra Bèlgica, però una derrota davant d'Itàlia en el segon duel barrava totes les possibilitats d'arribar a la final. Davant d'Espanya, com a molt, es podia arribar al partit de consolació i les coses van començar bé per als anglesos, amb un gol de Brooking a la primera part. La segona va ser estranya. El col·legiat austríac Linnemayr va indicar un penal inexistent del porter Clemence a Zamora que va transformar Dani. Espanya hauria pogut avançar-se, però un altre penal transformat per Dani va ser invalidat i fet repetir per l'àrbitre. Aquest cop, Clemence el va aturar. Aquest fet va donar ales als anglesos que, als setze minuts, van anotar el gol del triomf.

Va ser en un córner a l'esquerra d'Arconada llançat molt obert en una acció assajada. El jugador del Liverpool McDermott va rematar de volea, el porter de la Reial Societat va rebutjar però va deixar la pilota morta i Woodcock va guanyar la partida a Olmo en el rebuig i va afusellar l'1-2 final. Tot i la mitja hora que quedava, Espanya ja no va poder empatar. Totes les accions es poden veure en el següent video.

Woodcock va jugar tres temporades al Colònia, en l'última de les quals va ser subcampió de lliga. Després va tornar a Anglaterra. Va jugar quatre sessions en un Arsenal que aleshores practicava un joc directe que s'avenia a les seves característiques. Però havia deixat un llegat a Colònia i hi va tornar a per jugar dos anys més al FCK, l'equip principal de la ciutat, i dos més al Fortuna, també de Colònia, amb el qual va iniciar una tasca d'entrenador que va seguir en equips de baixa categoria del país centreeuropeu, el Brück i el Leipzig.

Pel que fa a la selecció, va anar al mundial d'Espanya, el 1982. Va jugar una estona contra Alemanya Federal i de titular davant d'Espanya en una segona fase en forma de lligueta. Els dos partits van acabar amb empat a zero i l'equip anglès va haver de tornar a casa. Anglaterra no va entrar a l'Eurocopa del 84, a França, i Woodcock va participar en la fase de classificació per al Mundial de Mêxic, però no va entrar als plans de Bobby Robson per a un torneig en què ja hi havia un canvi de guàrdia en els llocs de davant, amb Lineker, Beardsley i Barnes al capdavant.

Dinamarca, 2- Espanya, 3 (Euro 88-Primera fase)

318. Michel (0-1)

El centrecampista del Reial Madrid José Miguel González Martín del Campo, Michel, va ser durant tota la seva trajectòria un personatge de tot o res. Home d'un sol club, no era gaire estimat pels aficionats dels equips rivals, però de vegades també era contestat pels de casa, amb els quals havia mantingut més d'una diferència. Malgrat això, era un excepcional centrecampista, amb molta tècnica i una sensacional cama dreta amb la qual posava la pilota on volia. Les centrades mesurades al cap dels davanters, sobretot Hugo Sánchez, van donar molts títols al Madrid.

Als 25 anys, es trobava en el millor moment de la seva carrera quan Espanya es disposava a afrontar l'Eurocopa d'Alemanya Federal del 1988. Amb el seu club havia estat a punt d'arribar a una final de la Copa d'Europa, a la qual no va accedir pel valor doble dels gols en camp contrari en una eliminatòria contra el PSV Eindhoven. El Madrid havia guanyat la tercera lliga de les cinc seguides que va aconseguir i el quadre blanc aportava vuit dels 21 jugadors de la convocatòria de Miguel Muñoz per al torneig.

Dos anys abans, al Mundial de Mèxic, Michel ja va protagonitzar una acció controvertida. En el duel inaugural d'Espanya, contra Brasil, va introduir la pilota a la porteria, però el gol no va ser donat com a vàlid pel col·legiat australià Bambridge. Ni ell, ni el seu auxiliar no van veure que la pilota traspassava la línia de gol. Espanya va fer un bon campionat però es va estavellar contra Bèlgica en els penals dels quarts de final. A l'Eurocopa, torneig en què defensava subcampionat, el combinat hispà esperava fer-ho encara millor, tot i que havia caigut en un grup molt dur.

El gol

Alemanya Federal i Itàlia completaven un quartet en què també hi havia Dinamarca, rival del partit inicial. I fidel a la seva trajectòria, Michel va protagonitzar el millor i el pitjor per al seu equip. La part positiva va arribar al minut 6, quan en una combinació amb el seu company al Madrid Ricardo Gallego va arribar a l'àrea i va anotar el primer gol. Es pot veure en el següent enllaç a partir del segon número 5.

https://www.youtube.com/watch?v=VqXV8wdmWD0

Laudrup, que el 1994 seria company de Michel al Madrid, empataria el partit, posteriorment, i abans del descans el centrecampista espanyol va tornar a aparèixer. Va ser ell qui va provocar un penal del lateral Sivebaek. Va prendre la responsabilitat d'anotar i tornar a posar Espanya al capdavant, però el seu xut va ser aturat pel porter Rasmussen. Tota la seqüència es pot veure a partir del segon 23 del mateix enllaç. Afortunadament per a Espanya, Butragueño i Gordillo, també jugadors del Madrid, van situar un 1-3 que Poulsen, amb passat al planter blanc, curiosament, només podria reduir, però no igualar. Els cinc gols del partit van ser marcats per cinc jugadors que tancarien les seves carreres havent passat per la Casa Blanca.

Malgrat la victòria inicial, Espanya va quedar fora de les semifinals amb dues derrotes seguides, contra Itàlia i els amfitrions alemanys. En el següent Mundial, el del 90, Michel també va viure el millor i el pitjor. Va anotar tres gols contra Corea del Sud, un dels quals va reivindicar molt, i un altre davant de Bèlgica a la primera fase, però es va ajupir a la barrera en el llançament de falta de Stojkovic en els vuitens de final que va suposar l'eliminació contra Iugoslàvia. Espanya no va entrar a l'Eurocopa del 1992 i Michel ja no tindria opció d'arribar al Mundial del 1994, amb 31 anys, per la seva oberta enemistat amb el seleccionador d'aleshores, Javier Clemente.

Escòcia, 1- Suïssa, 0 (Euro 96-Primera fase)

319. Ally McCoist (1-0)

Hi ha jugadors la fama dels quals no és tan coneguda internacionalment però que són autèntiques llegendes en els seus equips o els seus països. Són futbolistes que han dedicat gairebé tota la seva trajectòria a un club i han disputat competicions internacionals, però el fet que aquestes formacions no arribessin a finals continentals o les seleccions a últimes rondes dels grans tornejos provoquen que la seva dimensió no sigui suficientment valorada. És el cas de l'escocès Ally McCoist.

Estem parlant del cinquè màxim golejador històric de la lliga del seu país, un campionat que ara no és dels millors del continent però que durant dècades ha tingut potencial, sobretot el segle passat. McCoist és una institució al Glasgow Rangers, equip al qual va fer nou vegades campió de lliga. A més, va ser el màxim golejador, empatat amb quatre jugadors més, de la Copa d'Europa del 1988 i, un cop finalitzada la seva trajectòria com a futbolista, va ser tècnic de l'equip d'Ibrox Park, tant com a ajudant de Walter Smith a la màxima categoria com màxim responsable quan el club va ser descendit a quarta per irregularitats financeres.

McCoist, sorgit del planter del St. Johnstone i amb dues temporades al Sunderland anglès abans de passar-ne quinze amb els protestants de Glasgow, també va fer carrera als mitjans de comunicació i és tant dels Rangers que quan va haver de fer de capità de l'etern rival, del Celtic, a la pel·lícula A Shot of Glory, coprotagonitzada per Robert Duvall, portava una camiseta blava del seu equip a sota de la blanca i verda que havia de dur per recrear el seu personatge.

Amb la selecció, havia aconseguit la classificació, amb un paper determinant, per a les fases finals del Mundial d'Itàlia 90 i per a l'Eurocopa de Suècia 92. En tots dos certàmens, els escocesos havien caigut a la primera fase i ell no havia anotat cap gol. El seu paper en la classificació per a l'Eurocopa del 96, a Anglaterra, no va ser de tan important, però va entrar a la llista de Craig Brown per al torneig, al qual arribava a punt de fer 34 anys.

El gol

En el primer partit, contra els Països Baixos, no va ser titular i l'empat a zero gols, positiu, va empènyer el seleccionador a mantenir la mateixa estructura per jugar a Wembley contra Anglaterra. En el segon duel, McCoist va entrar al camp amb derrota momentània per 0-1 per culpa d'un gol de Shearer. No va poder anotar i el 0-2 de Gasgoigne va sentenciar el partit. Escòcia necessitava guanyar el tercer partit, contra Suïssa, i remuntar quatre anotacions en la diferència de gols per arribar a quarts de final. I gairebé aconsegueix la seva fita. McCoist va sortir en l'equip titular i la cosa va anar bé.

Va ser al minut 36 quan va endarrerir-se a tocar amb el cap un servei de banda. La va passar a McAllister, que es va girar i li va tornar l'esfèrica perquè el seu company pogués encarar l'àrea. No va fer falta entrar-hi perquè, sense pensar-s'ho, va deixar anar un potent xut que va superar espectacularment el porter Pascolo.

Escòcia va estar a punt de fer realitat el miracle. Li va faltar un gol. De fet, va estar uns minuts classificada, quan Anglaterra derrotava per 4-0 els Països Baixos a Wembley. Un gol de Kluivert i el fet que els escocesos no en marquessin cap més a Villa Park va donar el bitllet als neerlandesos simplement per haver marcat més gols durant el torneig. De fet, el de McCoist va ser el primer, i l'únic, del seu equip en tot el campionat. Tampoc no es va entendre que fos substituït al minut 85 quan el que necessitava la seva formació era un gol, la seva especialitat. Sigui com sigui, aquest va ser l'últim partit de la llegenda dels Rangers en un gran torneig. Va estar-se dues temporades més a l'equip abans de fitxar pel Kilmarnock i retirar-se quan era a punt de fer 39 anys.

Bulgària, 1- Romania, 0 (Euro 96-Primera fase)

320. Hristo Stoitxkov (1-0)

Tot i que el millor moment de la gran generació de jugadors búlgars de la dècada dels noranta va arribar amb el quart lloc al mundial del 1994, l'actuació individual més destacada de la seva estrella, Hristo Stoitxkov, va ser dos anys després, a l'Eurocopa. Tot i que ja tenia trenta anys, va estar a punt de conduir el seu equip, ja molt desgastat, als quarts de final. En el debut, contra Espanya, va anotar un gol i n'hi van anul·lar un de legal (número 350 d'aquesta llista). Davant de Romania va aconseguir el gol del triomf. Aquest rival, per cert, segons s'ha sabut després, va acompanyar-lo en un passatge fosc de la seva trajectòria.

La relació entre el món del futbol búlgar i el romanès és molt estreta gràcies a personatges com l'agent Ioan Becali. Nascut a Romania, té interessos a les dues bandes i parla búlgar amb fluidesa. En un llibre publicat el 2019 titulat "Misteris del misteri" un exinternacional romanès, Cornel Dinu, acusa Stoitxkov i alguns companys de deixar-se comprar per Becali i la seva gent perquè Bulgària perdés contra Romania en l'últim partit de la fase de classificació per a l'Eurocopa 92.

Els romanesos necessitaven vèncer a Sofia per entrar al torneig i, segons aquesta font, van pagar diners a Stoitxkov i alguns companys, ja eliminats, perquè es deixessin perdre. El problema és que alguns dels búlgars no haurien estat comprats, el romanès Hagi, a més, va fallar un penal i l'empat a un final va eliminar Romania i va classificar Escòcia per un sol gol.

Gairebé cinc anys després d'aquell afer, Bulgària i Romania es veien les cares a Newcastle en el segon partit del grup B de l'Eurocopa d'Anglaterra, amb un punt per als primers i cap per als segons, que quedarien eliminats si perdien. Stoitxkov va sortir motivat, aquest cop sí, i va ser decisiu.

El gol

El partit es va resoldre molt aviat. Al minut 3, Balakov va trobar Stoitxkov, qui a la selecció jugava amb llibertat per on ell volia, al centre de l'atac. El davanter, que aquell mateix estiu tornaria al Barça, va entrar pel mig de la defensa rival i va superar Stelea amb una rematada de puntera poc acadèmica.

El resultat ja no es va moure més. França i Bulgària, amb quatre punts, s'havien d'enfrontar en el darrer partit. Qui guanyés es classificava i qui perdés, havia d'esperar que Espanya no superés una Romania ja eliminada en l'últim partit. I això és el que va passar.

Segons s'explica en el mateix llibre, els romanesos van recordar l'episodi del 1991 i van fer tot el possible per perdre. Fins i tot es diu que els pesos pesants de l'equip, Hagi i Popescu, van forçar que es rellevés Raducioiu, que havia marcat el gol de l'empat. La segona part va ser un atac i gol espanyol que va acabar amb una anotació d'Amor i l'eliminació de Bulgària, que va perdre contra França. Es va dir que Stoitxkov havia intentat motivar els romanesos amb una trucada per telèfon, ja que coneixia Hagi i Popescu de la seva anterior etapa al Barça, però no hi va haver res a fer. Bulgària quedava fora del torneig i Stoitxkov, que també havia batut els gals amb una falta directa i que acabava amb tres gols en tres partits, quedava fora de la seva última Eurocopa.

Espanya, 1- Rússia, 0 (Euro 2004-Primera fase)

321. Juan Carlos Valerón (1-0)

El canari Juan Carlos Valerón deu haver maleït força vegades no haver nascut pocs anys després. El centrecampista d'Arguineguín hauria pogut fer coincidir els seus millors anys amb els de David Silva, que és del mateix poble, i haver-se unit al fantàstic centre del camp de la selecció espanyola que va enllaçar dues Eurocopes i un Mundial. Quan Espanya va guanyar el primer d'aquests torneigs, el 2008, ja tenia 33 anys i un seriós historial de lesions, però la seva tècnica hauria casat absolutament amb companys com el mateix Silva, Xavi, Iniesta, Cazorla i d'altres.

D'aspecte enganyosament fràgil, Valerón era un artista amb la pilota als peus, amb capacitat per combinar, fer l'última passada trobant espais que ningú no veia, i mostrar una bona arribada a l'àrea contrària. La pausa que imprimia al seu joc en el moment en què tothom es posa nerviós el feia diferent. Va esclatar al Mallorca i, després d'un inesperat descens amb l'Atlètic de Madrid, va triomfar amb el Deportivo, equip al qual va estar tretze temporades tot i que no hi va guanyar la lliga, torneig que els gallecs acabaven d'aconseguir el 2000, just quan ell va arribar-hi.

Amb la selecció va debutar el 1998. Va estrenar-se en un gran campionat en l'Eurocopa del 2000 i va protagonitzar un molt bon Mundial del 2002, a Corea i Japó. Dos anys més tard, en el torneig europeu de Portugal, arribava en un gran moment, després d'haver estat a un pas de classificar el Deportivo per a la final de la Lliga de Campions. De tota manera, no va ser titular per al debut del combinat que entrenava Iñaki Sáez a Faro, contra Rússia.

El gol

Espanya encarava amb dubtes el campionat després d'haver-s'hi classificat en la repesca, contra Noruega. I l'estrena no va esvair-los gaire. El joc era molt lent i, tot i el domini, no hi havia manera de foradar la porteria de l'ultraconservador equip rival. Va ser necessari arribar als quinze minuts de la segona part per obrir la llauna.

https://www.dailymotion.com/video/xytbu6

Va ser després que Albelda, que compartia el doble pivot amb Baraja, tal com passava en el València campió de lliga, obrís a la banda cap a Puyol, que aleshores encara actuava de lateral. El jugador blaugrana va arribar a la lína de fons i va fer un bona passada enrere. Etxeberria va deixar passar la pilota i aquesta va arribar a Valerón. El canari feia un sol minut que era al camp, al qual havia entrat en substitució de Morientes. Va tenir la sang freda de parar la pilota en el seu primer toc, deixar passar un defensa de llarg, i superar Ovtxinnikov.

Espanya va guanyar aquell partit, però va empatar el següent contra els posteriors campions, Grècia, davant dels quals ja havia caigut en la fase preliminar. Valerón, tot i el gol, no va entrar de titular i el seu paper de revulsiu, aquest cop, no va funcionar. Sáez ja no va comptar amb ell per al tercer partit, contra Portugal, que va suposar l'eliminació espanyola per 0-1.

El jugador grancanari encara hauria pogut anar al següent mundial, el del 2006, a Alemanya, però el trencament del lligament creuat del genoll esquerre, una lesió que va condicionar el final de la seva carrera, li ho va impedir. El 2008, el seu temps ja havia passat. Una llàstima per a un jugador que hauria tingut més repercussió internacional uns anys després del seu millor moment.

República Txeca, 0- Turquia, 2 (Euro 2016-Primera fase)

322. Burak Yilmaz (0-1)

La selecció turca ha participat en pocs campionats, entre Eurocopes i Mundials, però hi ha acostumat a fer grans papers. Només ha participat en dues Copes del Món, però en una, el 2002, va ser-hi semifinalista. Va arribar al mateix estadi de la competició en una Eurocopa el 2008, en la seva tercera presència i en l'anterior havia estat quartfinalista. Per això, quan no passa de la primera ronda, al país otomà gairebé hi ha més mala maror que quan l'equip queda fora en les preliminars. Això va passar a França 2016.

El combinat turc va ser un dels dos tercers de grup que van quedar fora del torneig, tot i que el va acabar amb una victòria. Haver perdut contra Croàcia i Espanya va fer inútil el triomf davant de la República Txeca, en un duel disputat a Lens i en què va obrir el marcador el davanter centre Burak Yilmaz.

El jugador aleshores del Beijing Guoan havia saltat a la fama en l'edició de la Lliga de Campions del 2013, en què va marcar vuit gols en nou partits i es va convertir en un dels màxims realitzadors del torneig. Atacant fort físicament, de bona rematada, havia estat contractat aquella temporada pel Galatasaray després d'un any de 32 gols a la lliga amb el Trabzonspor.

El 2016, s'havia deixat temptar pels nous rics xinesos, però va arribar al torneig com a suplent en la derrota contra Croàcia (0-1). Va ser titular davant d'Espanya, amb nova desfeta (3-0) i l'ambient a la selecció era dolent, amb polèmica amb l'estrella, Arda Turan, que s'havia encarat amb l'afició després de ser escridassat pel seu baix rendiment. En aquest context va arribar el duel contra els txecs, en què Turquia, per fi, marcaria.

El gol

I només va trigar deu minuts a fer-ho. Una de les promeses de l'equip. Emre Mor, entra per la banda dreta i centra a l'àrea. Burak Yilmaz, en una acció molt habitual en ell, ataca l'esfèrica al primer pal, s'avança als defenses i supera Cech amb una rematada definitiva.

Un posterior gol d'Ozan Tufan a la segona part eixamplaria el triomf de Turquia, però als otomans els van faltar dos gols per desplaçar Irlanda del Nord com a quart millor tercer classificat de tots els grups i van haver de marxar cap a casa.

Durant aquells dies, a més, Burak Yilmaz va ser el centre d'una altra polèmica. La seva esposa, Istem Atilla, va formular contra ell greus acusacions per suposades agressions. Segons la seva versió, el president del país, Recep Tayyip Erdogan, havia dit a Yilmaz el dia de la seva boda, el 2014, que havien de tenir tres fills. El futbolista en volia tenir quatre, però segons la dona, quan estava embarassada de la segona, una nena, el davanter li va dir que no volia que la tingués i la va agredir. La parella es va separar el 2018, però unes imatges dels primers mesos del 2020 a la premsa turca demostraven que ja tornaven a estar junts.

Més enllà de la premsa rosa, Burak Yilmaz va estar-se un any més a la Xina abans de tornar al Trabzonspor i anar desfent el camí, ja que la temporada següent, l'estiu del 2019, ja amb 34 anys, va fitxar pel Besiktas, just una dècada després d'haver-hi estat. Pel que fa a la selecció, va tenir un paper important per a la classificació de cara a l'Eurocopa, amb set partits jugats, malgrat que només va aconseguir un gol. Caldrà veure si l'any de pròrroga del torneig l'afecta gaire a l'hora de seguir comptant amb el suport del seleccionador, Senol Günes.

Alemanya Federal, 2- Romania, 1 (Euro 84-Primera fase)

323. Rudi Völler (1-0 i 2-1)

Rudi Völler va ser el davanter centre alemany de referència de la dècada dels vuitanta i principi de la dels noranta. Jugador que no era excessivament ràpid a camp obert, sí que era extremadament llest en distàncies curtes. Anava bé de cap, malgrat no ser gaire alt, i marcava molts dels seus gols amb una sola rematada i sense gaires floritures prop de la porteria rival.

Sorgit de l'històric Kickers Offenbach, és originari de Hanau, la mateixa ciutat que els germans Grimm, famosos per escriure contes infantils. Però el joc de Völler era de tot, menys cosa de nens. No feia presos i no s'estava de romanços si s'havia de barallar amb els defenses contraris per trobar el seu espai. Va debutar a la màxima categoria la temporada 1980-81 amb el Munic 1860. L'equip va baixar, però va ser a la 2. Bundesliga on va esclatar, amb 37 gols en 37 partits que li van valer fitxar pel Werder Bremen. 

En la seva primera temporada va ser màxim golejador, amb 23 gols, i va començar a participar amb la selecció absoluta. Cinc gols a la fase de classificació per a França 84 li van valer la primera convocatòria per a un gran torneig.

Els gols

L'equip alemany, que arribava després de ser subcampió del món a Espanya, va arrencar amb un trist empat a zero contra Portugal. Calia vèncer Romania en el segon partit per optar a una de les dues primeres posicions d'un grup que completava Espanya. I va ser a Lens on Völler va completar el seu primer doblet en una Eurocopa com es pot veure en el següent resum del partit.

Així, al minut 25 va posar el seu equip a davant amb una rematada de cap marca de la casa, avançant-se al porter Lung, després d'una pilota penjada per Norbert Maier. Romania empataria just després del descans, amb un xut a boca de canó de Coras. Però Völler va aparèixer vint minuts més tard per decantar la balança en una combinació dels tres davanters de l'equip. Klaus Allofs surt de l'àrea, envia una pilota a la frontal que Rummenigge, amb classe, toca de primera i Völler la para amb la dreta i, amb el mateix peu, sense pensar, allotja l'esfèrica a la xarxa.

Malgrat tenir-ho tot de cara, els alemanys van quedar eliminats del campionat en l'últim minut del següent partit del grup, en caure contra Espanya per culpa d'un històric gol de Maceda. Va ser una decepció, però a Rudi Völler li quedarien moltes bales a la recambra en els següents anys per solucionar-ho.

Anglaterra, 1- Rússia, 1 (Euro 2016-Primera fase)

324. Vasili Berezutski (1-1)

Fer una carrera esportiva professional és complicat. Malgrat que el futbol sigui un esport d'equip, en moltes ocasions pot aparèixer la soledat davant dels reptes que es van posant per davant. Deu ser més suportable si la pots fer acompanyat i, encara més, si és per algú de la teva família, igual que tu i que juga a la mateixa posició. Aquest petit avantatge és el que va tenir el rus Vasili Berezutski.

Durant més d'una dècada, les alineacions del CSKA de Moscou i la selecció russa han començat de la mateixa manera, amb el porter Akinfeev i el central Sergei Ignashevich flanquejats per dues torres iguals, els germans Berezutski, Alexei i Vasili. Van arribar al mateix temps a l'equip moscovita, el gener del 2002, procedents del Torpede ZIL, tot i que el gran, Alexei, va estar un any al Chernomorets Novorossisk abans de desembocar al club de l'exèrcit rus. Malgrat l'aparença, no són exactament iguals. Físicament, Vasili té el nas desviat, com es pot veure en la foto d'aquest article. Futbolísticament, ell és dretà i Alexei, esquerrà. Però les característiques eren semblants, potents físicament, bons en la rematada de cap i ràpids al tall, tot i que funcionaven millor en defenses de tres centrals que de dos.

En els compromisos amb la selecció, Vasili sempre ha anat per davant. Ha jugat més fases finals de grans competicions que el seu germà, ja que va ser a l'Eurocopa del 2008 i també al Mundial de Brasil del 2014. Per contra, Alexei va anar en solitari a l'Eurocopa del 2012. El torneig europeu del 2016, a França, va ser, curiosament, l'únic en què van coincidir però no van arribar a estar junts en cap moment damunt del camp, ja que en l'únic enfrontament que van jugar tots dos, contra Gal·les, Alexei va substituir Vasili al descans. Abans, el debut contra Anglaterra. Vasili va ser titular i molt important en el resultat final.

El gol

El partit de Marsella va venir envoltat de les baralles a la ciutat entre les aficions de totes dues seleccions. Al l'estadi Velodrome, el partit va tenir domini britànic, però a l'equip de Roy Hodgson li va costar obrir el marcador. Ho va aconseguir al minut 73 amb una falta directa anotada per Eric Dier, que va superar Akinfeev, que no va saber tapar el seu pal. Semblava que els britànics havien fet el més difícil, però Rússia va anar a buscar l'empat i el va aconseguir en l'última jugada.

Shchennikov va centrar una pilota a l'àrea des de l'esquerra amb tots els centrals del seu equip incorporats a l'atac per un córner anterior. El petit dels Berezutski va veure arribar l'esfèrica i va saltar amb potència per damunt del més baix de la cobertura rival, el lateral Danny Rose. El seu cop de cap va fer una paràbola i va superar el porter Hart. Al segon pal, Glushakov va acabar de fer entrar la pilota, però aquesta ja havia sobrepassat la línia de gol. El col·legiat italià Rizzoli va indicar el final del partit sense que Anglaterra no pogués ni servir de centre.

Tot i l'alegria, l'Eurocopa de Rússia va ser molt dolenta. Va perdre contra Eslovàquia i Gal·les i va quedar eliminada. Aquest fet va suposar el relleu del tècnic Leonid Slutskiy, que havia entrenat el CSKA els set anys anteriors, i l'arribada de Stanislav Txertxessov per afrontar el Mundial de casa. La purga del nou tècnic va afectar els bessons Berezutski, que amb 34 anys van dir adeu a l'equip nacional, amb 55 partits per a Alexei i un total de 104 per a Vasili. Com no podia ser d'una altra manera, tots dos es van retirar plegats del futbol, el 2017.

República Txeca, 2- Croàcia, 2 (Euro 2016-Primera fase)

325. Tomas Necid (2-2)

Moltes vegades el pas dels jugadors de les categories inferiors a les absolutes és complicat. No perquè s'hagin aconseguit grans fites en edats juvenils o més baixes llavors es poden traslladar aquests triomfs als equips absoluts. El davanter txec Tomas Necid sap perfectament que això és així. Els grans èxits en europeus sub-17 i sub-19 amb la seva selecció no han arribat amb l'absoluta i la seva trajectòria ha tingut moltes pujades i baixades i molts canvis d'equip i de nivell durant més d'una dècada.

La República Txeca va viure anys d'esplendor a mitjana primera dècada del segle. L'equip absolut va estar a punt d'arribar a la final de l'Eurocopa del 2004, amb una gran selecció, i va arribar a disputar el Mundial del 2006. Paral·lelament, en els equips inferiors es feia una bona feina. La selecció sub-17 va arribar a la final del torneig continental del 2006 a Luxemburg, que va perdre contra Rússia per penals, i dos anys més tard, la sub-19 va arribar a les semifinals de la seva categoria, a casa, amb derrota contra Alemanya. L'espigat davanter Tomas Necid era en els dos conjunts i en tots dos campionats va ser el màxim golejador.

Amb el pas al professionalisme, Necid va decidir fitxar pel CSKA de Moscou, equip amb el qual va aconseguir títols i arribar a uns quarts de final de la Lliga de Campions, però no va esclatar a nivell europeu. Va sortir-ne per buscar-se la vida a molts equips de diferents països, com el PAOK Salònica, el retorn a l'Slavia, d'on havia sortit, el PEC Zwolle neerlandès o el Bursaspor turc. En aquest equip estava quan, amb 27 anys, va jugar el seu primer gran torneig amb la selecció, l'Eurocopa de França, el 2016.

El gol

Els txecs no van començar bé el campionat, amb una derrota contra Espanya per 1-0. Necid va ser titular, però va ser rellevat i el segon partit el va començar a la banqueta, contra Croàcia. Els balcànics van dominar durant una hora en què Perisic i Rakitic van situar un 0-2 que semblava definitiu. Però l'entrenador txec, Pavel Vrba, va fer canvis i van donar resultat. Un dels acabats d'entrar, Skoda, va anotar l'1-2. Necid va entrar al camp als 85 minuts. El seu equip va buscar el joc directe i el va trobar.

Era ja el temps de descompte quan el porter Cech va penjar una pilota a l'àrea buscant el central Sivok i va ser el defensa croata Vida qui, de manera absurda, va cometre penal en inteceptar la pilota amb el puny. La responsabilitat va recaure en qui acabava d'entrar, Tomas Necid, que no va fallar i va batre Subasic d'un fort xut pel mig.

L'empat in extremis va donar vida als txecs, però se'ls va acabar en l'últim partit del grup, quan van caure contra Turquia per 2-0 i van dir adeu al campionat. Necid hi va jugar els noranta minuts, sense sort. Després del torneig, el davanter va seguir acumulant camisetes, amb dues cessions al Legia Varsòvia i retorn a l'Slavia de Praga abans de tornar als Països Baixos i, ja als 30 anys, jugar amb l'ADO La Haia. En la fase de classificació per a l'Eurocopa del 2021 només ha disputat un partit. Caldrà veure si els propers mesos fa mèrits per ser inclòs a la llista de Karel Jarolim i torna a un gran campionat com els que sovintejava durant la seva adolescència.

Dinamarca, 2- Espanya, 3 (Euro 88-Primera fase)

326. Emilio Butragueño (1-2)

Alguns països o equips de futbol tremolen quan senten el nom de certs jugadors per com de malament els ho ha fet passar en diversos partits. Si als aficionats de 45 anys en davant de Dinamarca se'ls pregunta qui és el futbolista que els ha provocat més malsons, un dels noms que apareixerà, amb total seguretat, és el d'Emilio Butragueño.

L'habilidós davanter del Reial Madrid li va fer una bona jugada en el Mundial de Mêxic a l'equip nòrdic. La Dinamita Vermella es trobava en el seu apogeu, després d'haver superat en el grup tres equips amb resultats tan cridaners com un 6-1 davant de la bicampiona Uruguai o un triomf per 2-0 contra la vigent subcampiona del torneig, Alemanya Federal. Però als quarts de final, Dinamarca es va trobar amb Butragueño.

El jugador blanc, que va fer cinc grans anys amb el seu equip, amb el qual va aconseguir cinc campionats de lliga consecutius, va anotar quatre gols aquella calorosa tarda de juny del 1986 a l'estadi de la Corregidora de Querétaro i va desactivar tots els cartutxos de dinamita ell sol. El 5-1 era ben present al cap dels danesos quan, dos anys més tard, Espanya i Dinamarca es van tornar a trobar, aquest cop en el debut a l'Eurocopa del 1988, a Hannover.

El gol

El duel no era de vèncer o morir, però va ser més espectacular i igualat. Espanya es va avançar amb un gol de Michel que va igualar Laudrup. El porter Rasmussen va aturar un llançament de penal del mateix Michel abans del descans i tots dos equips van anar al vestidor igualats. A la represa, va aparèixer la bèstia negra danesa en un polèmic gol que es pot veure a partir del segon 45 d'aquest video.

Als vuit minuts, Dinamarca allunya una pilota de l'àrea i aquesta cau a peus de Miquel Soler, que acabava de rellevar el lesionat Camacho. Aquest envia una passada que trenca la línia danesa, que surt malament i habilita Bakero qui, de primera, la passa a Butragueño. Aquest, en una clara posició de fora de joc no indicada per l'auxiliar neerlandès Van der Niet, supera Rasmussen per sota i avança el seu equip.

Espanya tornarà a guanyar Dinamarca, amb un gol posterior de Gordillo que només pot ser retallat mínimament pel definitiu de Poulsen, però cap de tots dos equips no aconseguirà passar a les semifinals del campionat. Butragueño només disputarà un altre gran torneig, el Mundial d'Itàlia. Espanya hi quedarà eliminada en el partit de vuitens de final contra Iugoslàvia i el jugador madridista no marcarà cap gol en tot el campionat. Deu ser perquè Dinamarca no s'hi havia classificat i no s'hi va poder tornar a acarnissar.

Rússia, 4- República Txeca, 1 (Euro 2012-Primera fase)

327. Alan Dzagoev (1-0 i 3-1)

Alan Dzagoev ha estat durant l'última dècada un dels jugadors del futbol rus dels quals s'ha parlat més. Ja des de ben jove es deia que seria una gran promesa de futur, amb habilitats que el podien portar als millors conjunts europeus. Però com ha passat amb força jugadors russos de la darrera època, la irregularitat l'ha deixat sempre en un segon terme.

Jugador versàtil, amb possibilitat d'actuar de mitja punta o més tirat cap a la banda dreta, de gran xut i bona arribada a l'àrea rival, Dzagoev ha optat sempre per la posició còmoda i no s'ha mogut mai del seu CSKA de Moscou. Ja amb trenta anys, els seus millors moments semblen haver passat sense consolidar una qualitat que ha mostrat amb comptagotes i que, a nivell de seleccions, li ha permès jugar una Eurocopa i dos Mundials.

Segurament el torneig europeu del 2012, a Polònia i Ucraïna, va ser el que va enganxar Dzagoev en aquell moment en què encara es pensava que podia ser una estrella europea. Amb 22 anys, fets aquell mes de juny, va començar com un avió el campionat en el debut de la selecció russa davant de la República Txeca.

Els gols

Així, el mateix dia del partit inaugural entre Polònia i Grècia, els dos altres conjunts del grup s'enfrontaven en l'altre partit a Wroclaw. Una victòria podia encarrilar la classificació, i Rússia va oferir un gran espectacle amb la seva estrella desbocada i anotant dos gols que es poden veure, juntament amb els altres, en aquest vídeo.

El recital va començar aviat, quan al minut 15 va aprofitar una rematada de Kerzhakov al pal per afusellar Cech d'un xut amb tot a favor. Rússia va anotar el segon al minut 24, en una acció en què la passada d'Arshavin anava per a Dzagoev. El jugador del CSKA es va quedar d'esquena a la jugada, gairebé esbroncant el seu company, i no va veure la finalització de Shirokov. Els txecs van reduir la distància a la represa amb un gol de Pilar, però va ser en el tram final quan va tornar a sorgir el gran Dzagoev. Onze minuts abans de la finalització, va anotar el 3-1 gairebé definitiu en rematar amb potència una passada de Pavlyutxenko i celebrar-ho amb ràbia. Només 180 segons després, el mateix Pavlyutxenko tancava la golejada amb un golàs. Dzagoev va ser rellevat al minut 84 i va rebre una gran ovació.

Rússia semblava tenir-ho tot de cara per arribar a quarts quan va empatar amb Polònia (1-1) amb un altre gol de Dzagoev, però fent valer la seva proverbial irregularitat, l'equip entrenat pel neerlandès Dick Advocaat va perdre amb Grècia, la qual cosa, combinada amb la victòria txeca sobre Polònia, va suposar l'eliminació del campionat. Curiosament, l'equip que havia estat golejat per Dzagoev passava ronda i els russos, no.

Les lesions van castigar molt, en els anys posteriors, el jugador originari d'Ossètia del Nord, que va ser al Mundial de Brasil, on no va comptar gaire per a Fabio Capello, es va perdre l'Eurocopa de França per indisposició física i va ser un element d'acompanyament per a Stanislav Txertxessov en el gran paper del seu país al Mundial de casa. El 2021 pot arribar la seva última oportunitat per deixar espurnes de la seva genialitat.

Suècia, 1- França, 1 (Euro 92-Primera fase)

328. Jean-Pierre Papin (1-1)

Moltes coses van passar a la selecció francesa entre el 27 de juny del 1986, data en què va aconseguir el tercer lloc del Mundial de Mêxic contra Bèlgica, i el 10 del mateix mes del 1992, dia en què va tornar a competir en un gran torneig, l'Eurocopa de Suècia. En totes dues jornades hi va haver un tret en comú. Va marcar un gol el davanter Jean-Pierre Papin.

França va arribar al torneig europeu del 1992 després d'haver-se perdut els dos últims grans campionats. Després del 4-2 contra els belgues de Puebla, els francesos van iniciar una fase de classificació per a l'Eurocopa d'Alemanya Federal del 1988 encara amb Henri Michel a la banqueta però amb pobres resultats. La selecció va acabar tercera, darrere de la URSS, que es va classificar, i d'Alemanya Democràtica. Papin només va jugar quatre partits d'una fase en què la selecció va seguir confiant en un atacant que havia estat a Mêxic com Stopyra, però en què entraven homes poc coneguts com Fargeon, Anziani, Carmelo Micciche i un jove Éric Cantona.

En la fase per al següent Mundial nou fracàs. Amb Michel Platini a la banqueta, l'equip va seguir una reconstrucció dura. Papin va gaudir de la confiança del tècnic, amb sis partits jugats i dos gols, però França va tornar a ser tercera, darrere de Iugoslàvia i Escòcia, contra les quals va perdre, i sense poder guanyar a domicili ni a Noruega, ni a Xipre. Com a mínim, en el tram final es va poder començar a veure la llum en un túnel del qual es va sortir en la següent fase.

Perquè la prèvia de l'Eurocopa 92 va ser brillant. L'equip de Platini va fer el ple, amb vuit victòries en vuit partits i deixant a la cuneta Txecoslovàquia i Espanya. Va ser el primer equip que va aconseguir vèncer els espanyols a Sevilla en tota la història amb un enorme Papin, ja establert a l'elit europea i capaç d'anotar nou gols en sis partits disputats. Amb el mencionat Cantona com a parella de ball del davanter del Marsella, i consolidant jugadors que serien importants en el futur com Angloma, Blanc o Deschamps, França afrontava com a favorita l'Eurocopa.

El gol

El debut arribaria al Rasunda Stadion contra l'equip amfitrió, Suècia, i ja va quedar clar que les coses no serien fàcils. Els nòrdics es van avançar aviat, amb un cop de cap del central Eriksson, i França va haver de remar a contra corrent. Per sort, va trobar la seva referència a temps, al minut 14 de la segona part. L'equip de Platini roba una esfèrica en defensa i Cristian Pérez, una altra de les revelacions de la classificació, l'envia llarga a Papin. Aquest fa una jugada marca de la casa, es deixa caure a la banda dreta, encara l'àrea i empalma un fort tret creuat que supera Ravelli. Es pot veure en el següent enllaç a partir del minut 2.53.

https://www.dailymotion.com/video/xyr5q5

Tot i el bon empat inicial, la resta del torneig seria una decepció per a França, que va empatar amb Anglaterra en el segon partit i va caure en el decisiu davant de Dinamarca. Papin hi va tornar a marcar (el gol número 349 d'aquesta sèrie), però no va ser suficient.

Platini va ser destituït. Es va apostar per Gérard Houllier,  però va fracassar en l'intent de portar l'equip al Mundial dels Estats Units, amb dues sagnants derrotes finals a casa contra Israel i, sobretot, a l'últim minut contra Bulgària. Papin va jugar-hi nou partits, amb quatre gols. Després del desastre, Aimé Jacquet va prendre el comandament de l'equip per a la següent Eurocopa i per al Mundial de casa, del 1998. Papin ja no va sobreviure, per edat i rendiment, a aquesta segona renovació.

Anglaterra, 1- Suïssa, 1 (Euro 96-Primera fase)

329. Kubilay Türkyilmaz (1-1)

Moltes vegades se sent a parlar de personatges la vida dels quals donaria per escriure un llibre. Alguns d'ells ho aconsegueixen, que algun escriptor es fixi en ells o la seva història i la traslladi al món editorial. Un d'ells és l'autor del primer gol de Suïssa en una fase final de l'Eurocopa, fita aconseguida el 1996, a Wembley, quan tenia 29 anys. És el davanter Kubilay Türkyilmaz.

Nascut a Bellinzona, de pares turcs, la seva vida no va ser fàcil. L'escriptor italià Flavio Stroppini el va prendre d'inspiració per escriure un llibre titulat "Kubi goal" en què converteix l'atacant en el protagonista de la història de la seva vida. Parla d'un noi de nom gairebé impronunciable per a la Suïssa de principi dels vuitanta (és nascut el 1967) i de com ha anat creixent sent estranger a tot arreu. Al país helvètic és el turc i al dels seus pares, el suís.

També com, ja de gran i havent superat el racisme que va patir a la infantesa, es va adaptar a tots els llocs on va estar. A Bolonya, per exemple, el recorden perquè jugava a futbol amb els nens del carrer i a petanca amb els avis i quan va fitxar pel Galatasaray va renunciar a un cotxe Mercedes que li regalava el club i amb els diners va pagar el dinar de cinquanta nens pobres a la setmana alguns dels quals, després, han seguit sota la seva tutel·la.

En l'apartat esportiu, Türkyilmaz va arribar a l'Eurocopa del 96 mig any després d'haver fitxat pel Grasshopper de Zuric. En la fase de classificació, els suïssos i Turquia, contra qui ell no va jugar, van accedir a la fase final deixant fora Suècia, Hongria i Islàndia. A part de debutar, el seu equip jugaria el partit inaugural, a Wembley, i contra l'amfitrió. Un bon lloc per lluir-s'hi.

El gol

El partit va començar amb domini dels anglesos, que es van avançar amb un gol de Shearer als 23 minuts. Però els locals no van poder trencar el partit i només sis minuts abans d'acabar-lo, el col·legiat espanyol Díaz Vega va indicar penal per mans del lateral Stuart Pearce. Türkyilmaz va prendre la responsabilitat de ser el primer suís de marcar en una Eurocopa i va aconseguir-ho enganyant totalment el porter Seaman. Es pot seguir tota la seqüència a partir del segon 58 del següent vídeo.

El partit va acabar amb empat. Va ser l'únic punt i l'únic gol de Suïssa en tot el torneig, ja que va caure en els dos enfrontaments posteriors, contra els Països Baixos i Escòcia, i va quedar fora del campionat a la primera ronda.

La selecció no va entrar al següent Mundial i va quedar a un gol d'entrar a la repesca de l'Eurocopa del 2000. Türkyilmaz va jugar en aquella fase de classificació els últims partits amb l'equip nacional. En la trajectòria a nivell de clubs, no es va moure del seu país excepte per una curta etapa al Brescia.

Itàlia, 1- Romania, 1 (Euro 2008-Primera fase)

330. Adrian Mutu (0-1)

De vegades l'alegria d'un gol en una gran competició queda eclipsada per una errada que condiciona el resultat del partit. Segurament, els aficionats romanesos recorden més el duel que va enfrontar la seva selecció contra Itàlia a Zuric en l'Eurocopa 2008 per un penal fallat que no pas per un encert del mateix jugador. De la glòria a l'infern, és el que li va succeir al davanter, aleshores de la Fiorentina, Adrian Mutu.

Es tracta d'un dels grans projectes de jugador del futbol del seu país que no va arribar mai a esclatar per culpa del seu mal cap. Fitxat per l'Inter amb només 21 anys, va ser cedit al Verona i al Parma, on va formar un gran tàndem amb Adriano, una altra bala perduda del futbol. Les seves bones actuacions li van valer fitxar pel Chelsea, però la poca disciplina li va fer perdre la forma i, a més, va donar positiu per cocaïna en un control, per la qual cosa va ser acomiadat.

Després d'un altre escàndol amb una actriu porno, que el presentava com un dels seus amants quan ell ja estava casat, motiu pel qual es va haver de divorciar, va fitxar per la Juventus la qual, després de baixar per l'escàndol del Moggigate, el va cedir a la Fiorentina. Allà va tornar a renéixer i va ser en aquest context que va ser convocat per a la seva segona Eurocopa, després de la que havia disputat el 2000, només amb 21 anys.

En el torneig, Romania va començar amb un empat a zero contra França i havia d'afrontar el segon partit contra Itàlia, la selecció del país on jugava Mutu. Al descans es va arribar amb empat a zero i a la segona part ell va ser el gran protagonista.

El gol

Així, al minut 10 de la represa, va aprofitar una greu errada del lateral Zambrotta, que va voler cedir la pilota enrere a Buffon, per avançar-se amb astúcia al porter i anotar el 0-1. En aquest resum de tots els gols de l'Eurocopa es pot veure el seu al minut 6.21.

L'alegria no duraria gaire, ja que només un minut més tard els italians empatarien amb un llançament de còrner tocat al segon pal per Chiellini i rematat per Panucci. La gran oportunitat de Romania, però, arribaria nou minuts abans del final. El col·legiat, el recordat noruec Tom Henning Ovrebo, que l'any següent tindria un gran protagonisme en el Chelsea-FC Barcelona de les semifinals de la Lliga de Campions, va indicar un penal a favor de Romania. Mutu va assumir la responsabilitat d'intentar donar els tres punts al seu país.

Però el xut del davanter va anar massa centrat i Buffon el va aturar de manera espectacular amb el peu. Va evitar que Romania sumés quatre punts en dos partits i deixés Itàlia, que havia perdut el primer partit contra els Països Baixos, amb zero i matemàticament eliminada. En l'última jornada, Romania va perdre contra els neerlandesos i el triomf italià contra França va deixar Mutu i els seus fora del torneig i d'un probable encreuament amb Espanya, posterior campiona, als quarts de final.

Tot i que va estar tres anys més a Florència, la seva història a la Toscana va acabar malament, en donar positiu per consum de drogues un altre cop, ser acusat d'agressió a un cambrer i acabar relacionat amb la màfia romanesa. El tram final de la seva carrera va ser poc afortunat, amb passos pel Cesena, l'Ajaccio, el Petrolul, una etapa a l'Índia, al Pune, i final al Targu Mures de Romania. Després va iniciar l'etapa d'entrenador i fins i tot va ser director general del Dinamo de Bucarest.

Bèlgica, 2- Iugoslàvia, 0 (Euro 84-Primera fase)

331. Erwin Vandenbergh (1-0)

Hi ha jugadors, sobretot davanters, que tenen facilitat per marcar els primers gols dels partits, aquells que obren la llauna i que permeten els seus equips afrontar la resta dels duels amb avantatge. Són molt apreciats, ja que ajuden a superar fases dels partits habitualment complicades. La Bèlgica dels anys 80 va tenir un davanter centre que va ser recordat perquè va marcar el primer gol de la selecció en tres grans torneigs consecutius, dos mundials i una Eurocopa. Era Erwin Vandenbergh.

Era la punta de llança de la selecció de Guy Thijs i també ho va ser en tots els equips en què va actuar. És l'únic belga que ha aconseguit la Bota d'Or, la temporada 1979-80, quan encara jugava a les files del modest Lierse, amb qui guanyaria tres vegades el premi al màxim realitzador de la lliga del seu país. També el va guanyar dos cops amb l'Anderlecht i un amb el Gant. Ja va disputar l'Eurocopa del 1980, en què el seu país va ser subcampió, tot i que la seva presència va anar decreixent. Va jugar els dos primers partits de titular, el tercer de suplent i ja no va actuar a la final contra Alemanya Federal, en què Raymond Mommens li va prendre el lloc.

En el següent Mundial, la seva imatge celebrant el gol de la victòria contra l'Argentina de Maradona al Camp Nou en el partit inaugural va fer la volta al món. Va ser el primer gran campionat en què obria la llista d'anotacions dels belgues, tot i que ell no va marcar més en tot el campionat. A l'Eurocopa del 1984 va seguir en la mateixa línia.

El gol

Bèlgica va arrencar a Lens un campionat en què havia de defensar el segon lloc d'Itàlia. El rival en el debut era Iugoslàvia i el partit es disputava l'endemà que França hagués derrotat per 1-0 Dinamarca en el primer partit del grup. L'enfrontament era igualat però es va començar a trencar a prop de la mitja hora de joc. Scifo roba una pilota que acaba a peus de De Greef i aquest la llança avall, a la posició de Vandenbergh. L'atacant de l'Anderlecht, caigut a la banda esquerra, no dubta, encara la defensa i deixa anar un fort tret. Per sort per a ell, la pilota toca en el central Katanec, de qui en el post d'ahir coneixíem la tempestuosa relació amb Zahovic de divuit anys més tard a la selecció eslovena, i despista el porter Simovic. Es pot veure el gol a l'inici del tot del següent link.

https://www.dailymotion.com/video/xyq3ut

Bèlgica va guanyar el partit per 2-0, gràcies a un cop de cap del central Grun abans del descans, però quedaria fora de l'Eurocopa amb dues derrotes seguides, contra França (5-0) i davant de Dinamarca (3-2), amb cap més gol de Vandenbergh. Dos anys més tard, al Mundial, l'atacant completaria el hat trick de primers gols de Bèlgica en un gran torneig en anotar en el debut contra Mèxic, l'amfitriona, tot i que el partit acabaria amb derrota per 2-1. Vandenbergh tampoc no faria cap més gol en el seu últim gran campionat, en què la selecció va ser quarta, ja que no seria convocat per a la Copa del Món del 1990, a Itàlia.

A nivell de clubs, després de les seves etapes al Lierse i a l'Anderlecht, equip en el qual va anotar 112 gols en 162 partits, va emprendre la seva única aventura a l'estranger però no gaire lluny de la frontera belga, amb quatre temporades al Lilla. Va tornar a casa el 1990 per jugar quatre anys més al Gant i l'últim, al Molenbeek.

Iugoslàvia, 3- Eslovènia, 3 (Euro 2000-Primera fase)

332. Zlatko Zahovic (0-1)

Eslovènia, selecció representativa d'un país de poc més de dos milions d'habitants, va fer història en classificar-se per l'Eurocopa del 2000 a Bèlgica i els Països Baixos. Va ser segona en una fase prèvia en què Noruega va entrar com a primera d'un grup senzill que completaven Grècia, Letònia, Albània i Geòrgia. Els eslovens es van veure obligats a disputar una repesca que van resoldre per un sol gol davant d'Ucraïna. La figura del país, i el màxim golejador de la classificació era, sens dubte, el mitja punta Zlatko Zahovic.

Als 29 anys havia completat una sòlida carrera a Sèrbia i a Portugal, sobretot al Porto, amb el qual havia guanyat tres lligues i una Copa. Amb una gran relació amb el gol, era un jugador de difícil ubicació al camp, amb capacitat per associar-se amb els centrecampistes però també amb una gran arribada a l'àrea. L'estiu anterior havia fitxat per l'Olympiakos, amb el qual s'havia proclamat campió de lliga, i al cap d'unes setmanes faria un salt de nivell i el contractaria el València, vigent subcampió de la Champions. En el millor moment de la seva carrera va arribar el debut d'Eslovènia i d'ell mateix en un gran torneig.

El gol

I el primer partit no podia ser més significatiu. Charleroi acolliria un dels millors duels del campionat entre els eslovens i els seus excompatriotes iugoslaus quan encara no s'havien acabat d'apagar tots els conflictes als Balcans. La selecció de Iugoslàvia ja no jugaria cap altre gran torneig amb aquesta denominació. I el duel va ser vibrant i va començar amb un gol eslovè ben aviat. Gran centrada del lateral del Maribor Amir Karic per la banda esquerra i rematada espectacular de cap de Zahovic des del punt de penal que supera Kralj. En el següent link, a part de poder veure tots els gols del partit, es pot gaudir de la primera anotació eslovena en la història d'un gran campionat a partir del segon 18.

https://www.youtube.com/watch?v=saBXTZC20Ks&t=4s

Eslovènia va tenir la victòria a la mà ja que es va situar amb un 0-3 favorable ja a la segona part, amb un gol de Pavlin i un altre del mateix Zahovic, que va aprofitar una errada de Mihajlovic, que després seria expulsat. Però en només sis minuts, dels quals la meitat jugant amb un home menys, Iugoslàvia va reaccionar increïblement i va empatar el partit amb dos gols de Milosevic i un de Drulovic. Eslovènia va perdre el següent partit contra Espanya (1-2) i va empatar (0-0) l'últim contra Noruega, amb la qual cosa va pagar la remuntada rebuda en el debut amb l'eliminació.

Zahovic va fer un any irregular al València però va estar a punt d'acabar-lo sent campió de la Champions. Només la derrota per penals contra el Bayern a Milà li ho va impedir en una final en què va jugar 24 minuts. Tot i aquest bon resultat, l'aventura a la lliga espanyola només va durar un any per problemes amb l'entrenador, Héctor Cúper, i va tornar a Portugal, tot i que aquest cop a l'etern rival del Porto, el Benfica, amb el qual va guanyar una lliga i una Copa.

Amb la selecció va disputar el següent mundial, el del 2002, però només 63 minuts del primer partit, contra Espanya novament. En ser canviat, va insultar el seleccionador, Srecko Katanec, i va ser expulsat de la concentració. La sortida de Katanec de l'equip després del campionat li va permetre jugar catorze partits més amb l'elàstica nacional, però ja en un moment crepuscular d'una carrera gens menyspreable.

Txecoslovàquia, 3- Grècia, 1 (Euro 80-Primera fase)

333. Nikos Anastopoulos (1-1)

Ser precursor en alguna cosa sempre és complicat. S'ha d'obrir un camí nou i afrontar dificultats desconegudes. Grècia va ser campiona europea el 2004, de manera sorprenent, i en aquest segle ha obtingut diverses classificacions per a grans campionats, però el primer equip hel·lènic que va arribar a una fase final no ho va tenir fàcil. Va ser a l'Eurocopa del 1980, a Itàlia. En els tres partits disputats, els grecs només van marcar un gol i va ser aconseguit per un nom històric del seu futbol durant molts anys, el del davanter Nikos Anastopoulos.

Conegut com a Moustakias (bigotis) va ser el gran golejador del país durant molts anys. Es va formar al Panionios, amb el qual va guanyar una Copa, i l'estiu del 80 havia fitxat per l'Olympiakos, un dels grans del país. Davanter alt i fort, de més d'1,90 metres d'alçada, imposava la seva qualitat en un campionat nacional que aleshores era de tercera fila a Europa. Només el Panathinaikos, amb la derrota a la final de la Copa d'Europa del 1970, havia tret el cap en les grans competicions.

Grècia s'havia classificat per a l'Eurocopa deixant fora, de manera sorprenent, Hongria i la URSS. Una victòria sobre els soviètics per 1-0 havia encarrilat l'accés a Itàlia. Anastopoulos, que era molt jove en aquella fase de classificació, tot i que ja havia estat convocat per l'equip nacional en algun amistós, no va intervenir en cap partit, però les seves bones actuacions amb el Panionios van provocar que el seleccionador, Alketas Panagoulias, li donés algunes oportunitats abans del torneig i entrés a la llista. Grècia va caure en el debut contra els Països Baixos per un sol gol, i de penal, i afrontava el segon duel davant de Txecoslovàquia a Milà.

El gol

El partit no va començar gaire bé ja que els vigents campions es van avançar amb un sensacional llançament de falta transformat per Panenka. Grècia havia de reaccionar i ho va fer amb rapidesa. Així, el centrecampista de l'AEK d'Atenes Mavros va aprofundir per la dreta i va enviar una centrada a l'àrea. Allà, Anastopoulos, entre dos defenses, va aprofitar una de les seves virtuts, va rematar de cap i va superar el porter Seman per empatar el partit. Era el minut 14 i el primer gol grec en la història dels grans tornejos. Es pot veure en el següent video a partir del segon 45.

Tot i l'alegria momentània, Grècia va acabar perdent el partit en rebre un gol de Vizek, set minuts més tard, i un de Nehoda a la segona part que va establir el 3-1 final. En el tercer partit, va arrencar un meritori empat a zero contra Alemanya Federal en un duel intranscendent per a tots dos conjunts, ja que els alemanys ja estaven classificats per a la final i els grecs, eliminats. Panagoulias hi va alinear un conjunt de suplents, sense Anastopoulos a la formació.

Grècia no va participar en cap altre gran torneig fins catorze anys després, en el Mundial dels Estats Units. Va ser justament després de l'última temporada com a professional de Moustakias, que es va fer un tip de guanyar títols nacionals amb l'Olympiakos, quatre lligues i dues Copes, i que va tornar a ser precursor en fitxar per un equip de la Serie A italiana. En una època en què era la competició més potent del món, i en què els equips només podien disposar de dos estrangers, va buscar fortuna a l'Avellino, la temporada 1987-88. No s'hi va adaptar, només hi va participar en setze partits i va tornar a casa, a un país que el considera una llegenda.

Irlanda del Nord, 0- Alemanya, 1 (Euro 2016-Primera fase)

334. Mario Gómez (0-1)

A les diferents seleccions alemanyes de la història sempre els ha funcionat disposar d'un ariet golejador. Generalment han estat sempre homes alts. No ho era tant Gerd Müller, tot i que sí que era potent, però sí que els han donat resultat en grans torneigs elements com Dieter Müller, Horst Hrubesch, Klaus Fischer, els més mòbils Rudi Völler, Jürgen Klinsmann i Karl-Heinz Riedle, també Oliver Bierhoff i Miroslav Klose. L'últim d'aquesta llarga llista és un atacant que ha participat en tots els últims grans tornejos de la Mannschaft menys en el que li va suposar el títol mundial a Brasil: Mario Gómez.

Aquest espigat atacant va nèixer a Riedlingen, al land de Baden-Würtenberg, però el seu nom, i si afegim que de segon cognom es diu García, heretat del pare, no de la mare alemanya, no poden amagar un origen espanyol. Els seus avis eren originaris d'Albuñán, a Granada, i van ser dos dels molts exiliats al país centreeuropeu del segle passat. Mario va destacar aviat pel seu físic en totes les seleccions alemanyes de base. Format a l'Stuttgart, el va fitxar el Bayern, on va estar quatre anys, el 2009, i després va iniciar una carrera a l'estranger.

El 2016 tornava a una llista per a un gran campionat després de no haver estat a la de Brasil. El joc de toc de l'equip de Joachim Löw havia provocat que el seleccionador apostés per un altre Mario, Götze, com a punta en l'Eurocopa de França, tant en el debut victoriós contra Ucraïna (2-0), com contra Polònia en el següent partit. Però l'invent no havia sortit bé, Alemanya es va haver de conformar amb un empat a zero i Gómez, que ja havia jugat vint minuts en aquell partit, va ser titular en el tercer i decisiu duel davant d'Irlanda del Nord.

El gol

I l'aposta va sortir bé a la mitja hora de joc. Els nord-irlandesos van perdre una pilota en la construcció i la transició alemanya va acabar amb una passada interior d'Özil que Gómez va tocar per deixar sol a Thomas Müller a l'àrea. Però aquest va quedar posicionat d'esquena a la porteria i al porter McGovern i va haver de descarregar la pilota enrere cap al mateix Gómez qui, amb calma i tot de cara, va anotar l'únic gol del partit.

Encara va anotar un altre gol en el torneig, contra Eslovàquia, i va jugar els quarts contra Itàlia. No ho va fer en semifinals, en l'eliminació davant de França. El davanter d'origen hispà, que ha viscut els últims anys a cavall entre la Fiorentina i el Besiktas, també va ser present en el desastre alemany del Mundial de Rússia, tot i que va ser suplent en els tres partits. Els seus últims partits han estat a Wolfsburg, abans de retirar-se aquest mateix any 2020.

CEI, 1- Alemanya, 1 (Euro 92-Primera fase)

335. Igor Dobrovolski (1-0)

La majoria de futbolistes només poden jugar per a una selecció nacional, la del país on han nascut. Però en molts casos es pot optar per més d'una, depenent de si hi ha hagut nacionalització o bé s'ha arribat al món accidentalment en un indret però la família s'ha establert en un altre. Llavors hi ha situacions curioses, la d'esportistes que, per la seva trajectòria o per les circumstàncies històriques que els ha tocat viure, han pogut triar entre moltes. I hi ha el cas d'un davanter dels anys vuitanta i noranta que va actuar en tres seleccions diferents en tres grans campionats. Era Igor Dobrovolski.

La carrera d'aquest davanter va ser tan anàrquica com el seu joc. Esquerrà i amb un gran futur per davant, va quedar campió olímpic a Seül 88, on va anotar sis gols en sis partits amb la Unió Soviètica, entre ells un a la final. També va marcar al Mundial d'Itàlia, dos anys després i va ajudar a classificar la URSS per a l'Eurocopa de Suècia 92. Però el país es va desmembrar i va caldre muntar un invent denominat Comunitat d'Estats Independents (CEI) per competir-hi. En el conjunt, sense bandera, s'incloïen tots els països de l'antic gegant comunista i només existiria per a aquell torneig. L'equip marcaria un sol gol en els tres partits que va jugar en la seva història, i el seu autor seria Dobrovolski.

El gol

Així, en el debut contra una selecció que també era nova, l'Alemanya unificada, la CEI va plantar cara i es va avançar en el marcador. Va ser a l'inici de la segona part quan, una pilota penjada, va acabar a peus de Dobrovolski. Quan anava a disparar, va ser tombat de manera matussera per Stefan Reuter i el col·legiat francès Biguet es va veure obligat a decretar penal. El mateix Dobrovolski va afrontar la responsabilitat i va batre Illgner amb calma.

Lamentablement per als exsoviètics, una falta executada per Thomas Hässler a l'últim minut els va privar de la victòria. Van mantenir les possibilitats de classificació empatant a zero contra els Països Baixos, però una derrota per 3-0 davant d'Escòcia els va deixar fora del torneig.

Dobrovolski, que havia sortit del Dinamo de Moscou un any i mig per fitxar pel Castelló per mitja temporada i havia acabat al Servette suís, va seguir una carrera tan erràtica com el seu joc al Genoa, a l'Olympique de Marsella, amb retorn al Dinamo, un any a l'Atlètic de Madrid, just abans del doblet dels matalassers, i pas posterior al Fortuna Düsseldorf, on va batre un rècord personal d'estabilitat en estar-s'hi tres anys.

En un d'ells, el 1996, va ser convocat per Rússia per disputar l'Eurocopa del 1996. Només va estar vint minuts damunt del camp, però va servir per actuar amb la tercera selecció en un gran campionat, després de la URSS i la CEI. A més, Dobrovolski encara hauria pogut formar part de dos equips nacionals més: un seria Ucraïna, ja que hi va nèixer, en concret a Markivka, una població fronterera amb Moldàvia. També podia haver jugat amb la selecció d'aquest altre país, ja que en té la nacionalitat i va ser a dos equips moldaus de ciutats amb tendència política molt oposada. Va debutar al Nistru Chisinau, conjunt de la capital, d'influència romanesa, i es va retirar al Tiligul Tiraspol, al qual entrenaria després, de la zona de Transnístria, de clara influència comunista russa.

Grècia, 1- Espanya, 2 (Euro 2008-Primera fase)

336. Rubén de la Red (1-1)

L'Eurocopa del 2008 serà recordada per la victòria d'Espanya amb un joc en què el centre del camp va tenir una gran importància. Jugadors com Senna, Xavi, Iniesta, Silva o Cesc van ser fonamentals en l'èxit del conjunt de Luis Aragonés. Hi havia una segona unitat, els que no van jugar tants minuts. De fet, la majoria d'ells van disputar només un partit, l'últim de la primera fase, ja intranscendent, que es va resoldre amb remuntada per 1-2 contra Grècia. Un dels jugadors que la formaven era Rubén de la Red.

Format al planter del Reial Madrid, va destacar per la seva tècnica i capacitat de distribució. Havia debutat a Primera tres anys abans i la temporada anterior havia tret partit d'una cessió al Getafe, amb el qual va arribar als quarts de final de la Copa de la UEFA. Pels seus mèrits va ser seleccionat per Luis Aragonés, tot i que li va tocar esperar la seva oportunitat a la banqueta. Aquesta va arribar en el tercer partit del grup, a Salzburg.

El gol

Espanya va reservar la majoria de titulars contra el conjunt grec, que havia perdut els dos primers partits, contra Suècia i Rússia, i ja estava eliminat. Tot i això, els vigents campions es van avançar al llindar del descans amb un cop de cap del davanter Charisteas. Espanya no va fer canvis a la mitja part i aviat va arribar el gol de l'empat. En el següent video es pot veure a partir del minut 1.19.

Cesc Fàbregas va enviar una pilota vertical a l'àrea, Dani Güiza la va baixar enrere i De la Red, arribant des de segona línia, va posar forta la cama, per vèncer la resistència del central Dellas i va doblegar el braç del porter Nikopolidis. En el tram final del partit, Güiza anotaria el segon gol i va permetre que Espanya passés als quarts de final amb ple de punts.

De la Red no sabia que aquell seria el seu últim partit amb la selecció, amb només 23 anys. A l'estiu, el va repescar el Reial Madrid, però en un partit de Copa al camp del Real Unión d'Irun, a l'octubre, es va desmaiar de sobte i va haver de ser ingressat. No se li va trobar cap anomalia al cor, però ni ell, ni el Reial Madrid, no van voler arriscar-se a que tornés a passar. La mort del sevillista Antonio Puerta, un any abans, i la de l'any següent de Dani Jarque per mort sobtada segurament va precipitar la decisió de De la Red de retirar-se de la pràctica del futbol d'elit dos anys més tard.

Va passar a formar part de l'equip tècnic blanc i en els últims anys també ha fet de comentarista de partits per televisió. El desmai d'Irun va impedir saber si De la Red s'hauria consolidat a l'equip de la seva vida i a una selecció que, després de l'Eurocopa, encadenaria triomfs al Mundial i al següent torneig europeu.

Dinamarca, 3- Bèlgica, 2 (Euro 1984-Primera fase)

337. Frank Vercauteren (0-2)

Bèlgica era una potència futbolística similar a l'actual a final de la dècada dels setanta i durant la primera meitat de la dels vuitanta. La seva lliga era potent, amb equips que arribaven sempre a les últimes rondes de les competicions europees, gràcies a una gran feina física, però també tàctica. En la selecció, tècnics com Raymond Goethals, primer, i Guy Thijs, després, van provocar que els seus conjunts juguessin amb la defensa molt avançada, fent caure els rivals sovint en uns fora de joc que potser ara, en l'època del VAR, no s'haurien senyalitzat tant.

Bèlgica es basava també en un centre del camp de jugadors forts i potents, però també amb una bona qualitat tècnica. El 1980 havien arribat al seu zènit fins aquell moment en disputar i perdre en els darrers minuts la final de l'Eurocopa contra Alemanya Federal. De cara al Mundial d'Espanya i per a la següent Eurocopa havien de renovar l'equip i un dels homes que va entrar a les llistes va ser Frank Vercauteren.

De fet, hauria pogut assistir a la cita de quatre anys abans, perquè era un dels fixos de l'Anderlecht guanyador de dues Recopes i dominador, amb el Bruges, del campionat. Va participar a Espanya 82 i en l'Eurocopa de França era titular indiscutible al costat del seu company d'equip René Vandereycken. Bèlgica havia començat bé el campionat, derrotant per 2-0 Iugoslàvia, però una greu ensopegada contra França per un escandalós 5-0 la deixava amb la necessitat de superar Dinamarca en el darrer partit per accedir a les semifinals.

El gol

I el partit, disputat a Estrasburg, no podia començar millor per als belgues. Ceulemans els va avançar al minut 26 i, tretze més tard, va arribar el segon. Un jove Enzo Scifo, que només tenia 18 anys, fa un servei de banda amb els danesos badant. Vercauteren, dinàmic com era, cau a la banda esquerra, supera en el cos a cos Jens Bertelsen i des del vèrtex de l'àrea empala una volea espectacular que supera per dalt el porter Ole Qvist. El gol es pot veure en el següent enllaç a partir del segon 16.

https://www.youtube.com/watch?v=dR-0FI1wSlE&t=23s

Lamentablement per als interessos belgues, els danesos es van refer. Arnesen, de penal, va reduir la distància dos minuts més tard i, a la represa, Brylle i Elkjaer Larsen van capgirar el resultat i van deixar l'equip de Vercauteren fora del torneig. El centrecampista, que aquell any havia estat subcampió de la Copa de la UEFA després d'haver-la guanyat en l'edició anterior, va estar a punt d'arribar a la final de la Copa d'Europa del 1986, però l'Anderlecht va ser eliminat per l'Steaua a les semifinals. El mateix any, Bèlgica, amb ell a l'equip, va obtenir el seu màxim èxit en les Copes del Món fins aquell moment, amb un quart lloc a Mêxic. Vercauteren va aguantar una temporada més al conjunt de Brussel·les abans de jugar tres anys al Nantes i tres al Molenbeek i iniciar una llarga carrera com a entrenador.

Escòcia, 3- CEI, 0 (Euro 92-Primera fase)

338. Brian McClair (2-0)

Brian McClair és el típic jugador que qualsevol equip gran ha de tenir. Va ser un dels pilars del Manchester United dels primers anys d'Alex Ferguson a la banqueta. Tots dos són escocesos, es coneixien bé. Mai acabat d'ubicar com a davanter centre nat, McClair era, sobretot, un jugador llest i un gran golejador. Sempre sabia on situar-se i aprofitava que els focus es dirigien a d'altres per anar engreixant un palmarès envejable en les onze temporades en què va ser red devil. Només li va faltar la Lliga de Campions i li va anar d'un any, ja que ell va deixar el club el 1998.

Fitxat el 1987 procedent del Celtic, on havia destacat a la lliga escocesa, McClair va ser gairebé sempre titular al United. Primer com a davanter i després, des de l'arribada d'Éric Cantona, com a centrecampista, va acabar la seva trajectòria a Old Trafford amb 88 gols oficials en 355 partits.

Amb la selecció, va debutar el novembre del 1986, mesos després del Mundial de Mèxic i, tot i que Escòcia es va classificar per a la Copa del Món d'Itàlia 90, i McClair va intervenir en cinc partits en aquella fase prèvia, de manera sorprenent no va ser seleccionat per Andy Roxburgh. Els escocesos van tornar cap a casa amb tres derrotes seguides. Amb el mateix tècnic, i en el punt àlgid de la seva carrera, amb 28 anys, sí que va assistir a l'Eurocopa de Suècia 92.

Però Escòcia tampoc no hi va tenir fortuna. Enquadrat en un grup molt difícil, va perdre els dos primers partits, per 1-0 contra els Països Baixos i per 2-0 davant d'Alemanya, i va dir adeu matemàticament a la competició. El tercer partit la va enfrontar a la Comunitat d'Estats Independents. La Unió Soviètica s'havia classificat per al torneig, però la caiguda del comunisme, uns mesos abans, i la creació de nous països va provocar que s'hagués d'idear una solució d'urgència. Ja sense el nom URSS, es va formar un combinat de nacions, tal com va passar un mes després als Jocs de Barcelona amb l'Equip Unificat.

El gol

Així, la CEI encara es podia classificar abans del partit de Norrköping, ja que havia empatat el primer partit amb Alemanya Federal, però va ser arrassada pels escocesos en un quart d'hora. McStay va avançar el seu equip amb un gol, després de rebot al pal i en el porter Kharin, als sis minuts. I als 17, va arribar el gol de McClair en una jugada que resumeix tot l'ideari de joc d'Escòcia.

El porter Goram fa un llançament llarg de porteria que serveix per avançar tot l'equip. Després del primer salt, és McClair qui va a buscar la pilota solta i la deixa enrere, a l'hora que busca posició. S'esdevenen tot  un seguit de passades, una pilota vertical cap a l'ariet McCoist i aquest la deixa de cara. McClair, ja encarat a la porteria, però des de molt lluny, xuta. No sembla que la rematada hagi de ser gaire bona, però toca en el defensa Tskhadadze i despista Kharin.

La CEI va intentar reduir la distància, però no tan sols no es va recuperar sinó que va encaixar un tercer gol en el tram final, en un penal transformat per McAllister. Escòcia no es va classificar per al següent Mundial, el d'Estats Units, i McClair va deixar la selecció, amb la qual cosa no va poder aspirar a jugar la següent Eurocopa, la del 1996, ja amb 32 anys. Va acabar la seva brillant trajectòria al United i es va retirar al seu primer club, el Motherwell, on tot havia començat.