Països Baixos, 6- Iugoslàvia, 1 (Euro 2000-Quarts de final)

255. Marc Overmars (5-0 i 6-0)

De vegades a alguns jugadors se'ls recorda injustament per trams de la seva carrera esportiva. És possible que si han tingut unes darreres temporades complicades, amb un joc no gaire bo i en alguns casos marcades per les lesions, en la ment de moltes persones s'esborri que havien estat grans futbolistes i que si algun dia es va pagar el que es va pagar per ells, devia ser perquè el seu rendiment havia estat altíssim. Al seu país i a Anglaterra va deixar un gran llegat, però a la lliga espanyola, per a molts, és més recordat per haver estat el recanvi de Figo al Barça que no pas per una categoria que només va demostrar en comptagotes. És el rapidíssim extrem Marc Overmars.

Perquè ell va tancar durant molts anys les alineacions de l'Ajax campió d'Europa, de l'Arsenal campió de lliga del 1998 i de la selecció neerlandesa en dos mundials i dues Eurocopes. Va esclatar a principi dels noranta i va ser titular en la final de la Champions guanyada pel conjunt d'Amsterdam contra el Milan a Viena. Tot i que era dretà, jugava d'extrem esquerre, amb l'11 a l'esquena. En una primera fase de la seva carrera va destacar per una increïble velocitat, però una greu lesió de genoll el 1995, a part de no deixar-lo jugar la final de la Champions d'aquell any, ni anar a l'Eurocopa d'Anglaterra del 1996, li va tallar la progressió.

Amb la selecció, havia debutat després que els Països Baixos haguessin tancat el cicle que els va portar al triomf en l'Eurocopa del 1988 amb la derrota en les semifinals de la del 1992. Va ser convocat per al mundial dels Estats Units, el 1994, on va ser peça clau.

Recuperat de la seva lesió, el 1997 va fitxar per l'Arsenal i allà es va entendre aviat amb el seu compatriota Bergkamp, el francès Anelka i el jugador local Ian Wright. Van portar els gunners al títol en la seva primera temporada. El 1998 va jugar el mundial de França, en què els Països Baixos van ser quarts després de caure contra Brasil, per segon campionat seguit, en els penals de les semifinals.

L'any 2000 la gran competició va ser l'Eurocopa. Es jugava entre Bèlgica i els Països Baixos i els oranje eren clars favorits. Van superar la primera fase amb tres victòries i van afrontar els quarts de final a Rotterdam, contra Iugoslàvia. Els balcànics havien perdut el primer lloc del seu grup contra Espanya en l'últim minut per culpa d'un gol d'Alfonso i van haver de jugar contra un dels amfitrions i no fer-ho davant de França.

Els gols

I no hi va haver color al duel que es va jugar a De Kuyp. Els neerlandesos, empesos per la seva afició, van golejar sense dificultat en un gran dia de Patrick Kluivert, que va anotar tres dels quatre primers gols. L'altre se'l va fer Govedarica en pròpia porta. Amb tot resolt, van arribar els dos gols d'Overmars. En el primer. Cocu va enviar una pilota llarga cap a Bergkamp, que va quedar aparellat amb Djukic. No el va superar, però va aixecar el cap i va veure com Overmars, que ja no només jugava d'extrem, arribava a la frontal de l'àrea. Li va passar la pilota, aquest la va elevar i va deixar anar un xut que va tocar el porter Kralj abans de convertir-se en el 5-0.

Deu minuts més tard, va arribar el sisè. Va ser en una fàcil transició local, amb un equip rival ja entregat. Cocu va tornar a rebre la pilota i va xutar fort. La pilota es va estavellar al pal esquerre i el rebot va caure a Overmars qui, agafant a contrapeu Kralj, el va superar una altra vegada.

El gol final de Savo Milosevic no va servir ni per maquillar el resultat. Semblava que els Països Baixos anaven drets cap a la final, però Itàlia els va eliminar a Amsterdam en una semifinal en què va jugar amb un home menys des del minut 34, per expulsió de Zambrotta, i en què Toldo va parar dos penals, a Frank de Boer i a Kluivert. En la tanda de llançaments finals, els locals van errar tres penals més, mitjançant novament De Boer, Stam i Bosvelt, i van perdre la gran oportunitat de disputar el partit decisiu contra França.

Setmanes després, Overmars va canviar d'equip. La fugida de Luis Figo al Reial Madrid van deixar diners al FC Barcelona, que els va fitxar a ell i a Emmanuel Petit. Va estar-se quatre temporades al Camp Nou en què l'equip no va guanyar res i ell, tot i que no ho va fer malament quan va estar sa, va pagar les comparacions amb Figo i el fet que es lesionés massa sovint. Va marcar 19 gols en 131 partits de blaugrana. 

Enmig, es va perdre el mundial del 2002, perquè la seva selecció, amb Louis van Gaal a la banqueta, no s'hi va classificar, i el 2004, veient que no es recuperava, va decidir retirar-se del futbol amb només 31 anys. Ho va voler fer disputant l'Eurocopa de Portugal, en què va jugar dues estones abans que el seleccionador, Dick Advocaat, l'alineés com a factor sorpresa en la semifinal contra els amfitrions. Va ser rellevat al descans. Quatre anys després va protagonitzar una tornada efímera al futbol. Mentre era director esportiu del Go Ahead Eagles, es va enfundar la camiseta per empényer el seu equip a la màxima divisió. No ho va aconseguir, però l'experiència adquirida el van tornar a dur a l'Ajax, on és l'encarregat de formar plantilles com la que va estar a punt d'arribar a la final de la Champions del 2019 i de fitxar i vendre jugadors.

República Txeca, 3- Dinamarca, 0 (Euro 2004-Quarts de final)

256. Milan Baros (2-0 i 3-0)

Txecoslovàquia, el país que va deixar d'existir i es va separar en dos el 1993, té una història força brillant en grans campionats. Va ser subcampiona del món el 1934 i també el 1962, només superada per la Itàlia de Mussolini i per Brasil, tot i que en aquella Copa del Món de Xile, Pelé es va lesionar el segon dia i no va jugar la final. També va guanyar l'Eurocopa del 1976, amb el penal de Panenka i una de les seves parts, la República Txeca, va quedar finalista del torneig el 1996, en què va ser derrotada per un gol d'or de l'alemany Bierhoff. Però malgrat aquests èxits, és difícil que cap d'aquests equips jugués millor que la selecció txeca del 2004, que va estar a un passa de la final i que tenia com a un dels seus davanters l'irregular Milan Baros.

Baros ja es trobava en el radar dels grans clubs europeus des de ben jove, quan va debutar en el Banik Ostrava. Va disputar dues finals seguides del Campionat d'Europa sub-21 amb el seu país. En la primera, a Bratislava, va perdre per culpa de dos gols de l'italià Pirlo. En la segona, el 2002, títol per als txecs a Basilea en derrotar França a la final, per penals. Entre tots dos esdeveniments va ser fitxat pel Liverpool i va debutar a la Champions amb un empat a zero en la segona fase de grups al Camp Nou. Va esclatar la temporada següent, amb nou gols a la Premier en un conjunt red que va ser cinquè.

Mentrestant, es va consolidar a la selecció. No va poder anar al mundial del 2002, ja que la República Txeca va quedar eliminada en un polèmic play-off contra Bèlgica, però l'equip es va passejar en una fase de classificació per a l'Eurocopa de Portugal 2004 en què va deixar els Països Baixos enrere, amb algunes demostracions com un 3-1 a Praga. El país havia unit els jugadors més veterans, alguns supervivents del subcampionat del 1996, com Nedved, Smicer o Poborsky, amb d'altres de més joves, com el porter Cech, el centrecampista Rosicky, o els davanters Koller i Baros en una conjunció de talent que la feien ser favorita per al torneig.

El gol

I ho va demostrar a la primera fase, en què els txecs van passar com a primers de grup i amb tres victòries, davant de Letònia, més soferta, i espectaculars contra els Països Baixos, de nou, i Alemanya. Baros va marcar un gol en cada partit i aspirava a ser el màxim golejador del torneig. I al final ho va ser gràcies al següent duel, el de quarts de final contra Dinamarca. Als txecs els va costar d'obrir el marcador i van haver d'esperar a l'inici de la segona part, amb un cop de cap del gegant Jan Koller. Amb la llauna oberta, va arribar el moment de Baros.

Una combinació entre el centre del camp txec per la banda dreta va acabar amb una passada de Poborsky darrere de la línia defensiva danesa. El capità Henriksen no va estar atent a la desmarcada de Baros, que es va quedar sol davant de Sorensen i el va batre picant-li la pilota pel damunt. Només dos minuts més tard, va ser Nedved qui va recuperar una esfèrica. Va veure com Baros corria i li va enviar una pilota llarga. L'atacant del Liverpool va guanyar en la cursa l'altre central, Laursen, i va etzibar un fort tret amb l'esquerra que va significar el 3-0 definitiu. Els txecs eren a les semifinals.

Però la festa no va ser completa en el torneig. En la penúltima ronda esperava Grècia i tothom donava per feta una final espectacular contra Portugal. No va ser així. Els txecs es van encallar en el tramat hel·lènic i van ser una més de les víctimes de la sorpresa del campionat. Un gol de plata del central Dellas a la pròrroga va deixar fora l'equip que més havia entusiasmat amb el seu joc.

Baros va seguir al Liverpool, amb el qual va ser campió d'Europa el 2005. En la recordadíssima final d'Istanbul, la de la remuntada contra el Milan, va ser titular i va jugar 85 minuts. Però per a la temporada següent ja no va entrar en els plans de Rafa Benítez i va ser contractat per l'Aston Villa. Tot i unes condicions espectaculars per marcar una època, després de l'Eurocopa del 2004 no va tornar a esclatar més. De fet, el 2006, després del mundial d'Alemanya, en què només va jugar 64 minuts en una derrota contra Itàlia, va protagonitzar un incident a França. S'havia incorporat a l'Olympique de Lió i va ser interceptat per la policia anant a 271 quilòmetres per hora amb un Ferrari negre quan es dirigia d'aquesta ciutat a Ginebra. Al camp, amb els gals només va disputar 32 partits i va marcar 7 gols en dues temporades.

Va ser cedit al Portsmouth, on va guanyar una Copa d'Anglaterra amb una participació de tres minuts a la final contra el Cardiff, i va baixar un graó en fitxar pel Galatasaray entre les dues Eurocopes, la del 2008 i la del 2012, tornejos en què no va marcar cap gol. Amb els turcs va guanyar una lliga i, amb 31 anys, va iniciar un peregrinatge per equips del seu país, el Banik Ostrava, d'on havia sortit, en tres etapes, el Mlada Boleslav i l'Slovan Liberec, a part de 13 partits amb l'Antalyaspor turc. Els seus dies de glòria i reconeixement havien passat. De fet, van semblar acabar-se en aquell estiu del 2004, en què tant Baros com la seva selecció semblaven destinats a una glòria que mai no va arribar.

Països Baixos, 4- França, 1 (Euro 2008-Primera fase)

257. Robin van Persie (2-0)

Els jugadors esquerrans que actuen en punta d'atac solen començar les seves trajectòries en la posició d'extrem o, almenys, caiguts a una banda. El fet que siguin menys, els que dominin aquest perfil, i que la majoria siguin ràpids i amb capacitat per desbordar, provoquen que els entrenadors els utilitzin en aquesta funció. Però els que van millorant en prestacions i en categoria, poc a poc, es van centrant i n'hi ha que, fins i tot, acaben jugant de davanter centre. Va ser el cas de Robin van Persie.

Nascut a Rotterdam, no podia acabar a cap altre equip sinó al Feyenoord, el més gran dels tres que solen disputar l'Eredivisie, per damunt de l'Sparta i de l'Excelsior. No es va poder estrenar de millor manera. Amb 19 anys, va debutar en la lliga amb el conjunt blanc-i-vermell i als quatre mesos va ser titular en la final de la Copa de la UEFA, a casa contra el Borussia Dortmund, amb triomf per 3-2. Bert van Marwijk, amb qui vuit anys després seria subcampió del món, va ser qui li va donar l'alternativa.

Dues bones temporades al campionat van despertar l'interès de l'Arsenal, que el va fitxar el 2004, just després que els londinencs haguessin completat la temporada sense perdre cap partit. Hi va arribar una mica tard, quan aquell equip ja era al seu ocàs, però va sumar una Copa i una Supercopa al palmarès, a part d'un subcampionat de la Lliga de Campions contra el FC Barcelona, el 2006. No va arribar a disputar la final, víctima d'un canvi de sistema d'Arsène Wenger que el va deixar fora tant de la tornada de les semifinals, a Vila-real, com del partit de Saint-Denis.

Les dues següents temporades van ser agredolces. Va jugar quan va poder, però dues lesions el van deixar bastant temps sense competir. En la segona, va ser quan Wenger li va descobrir la posició de davanter principal, després de la marxa de Thierry Henry al Barça. En aquestes condicions, després d'una temporada a mitges, va afrontar l'Eurocopa del 2008.

El gol

Amb la selecció havia debutat en un gran torneig en el mundial d'Alemanya del 2006, amb un gol anotat, tot i que no era titular indiscutible. La gran quantitat d'extrems i de davanters de l'oranje, amb noms com Van Nistelrooy, Huntelaar o Robben, el deixaven en un segon terme. Va jugar vint minuts en el debut, amb triomf per 3-0 contra Itàlia. El segon partit va ser a Berna contra França, i va resultar un espectacle. Perquè tot i el gol inicial de Kuyt al minut 10, França va disposar d'una infinitat d'ocasions per batre Van der Sar, sobretot en botes d'Henry, però no les va aprofitar. Els Països Baixos, al contraatac, buscaven el segon gol i el tècnic, Marco van Basten, va fer un canvi al minut deu de la represa.

Va retirar del camp Kuyt, l'únic golejador, i va fer entrar Van Persie. L'aposta pel contraatac estava clara i l'equip la va saber interpretar. Perquè només quatre minuts després de ser al camp, Van Nistelrooy va iniciar una transició amb una descomunal ruleta a la banda. Va habilitar Robben, que llavors jugava més per l'esquerra i no buscava tant la cama canviada i el xut. El jugador aleshores del Reial Madrid, que també havia entrat al descans en el lloc del centrecampista Engelaar, va fer la passada de la mort i Van Persie, en posició d'ariet, va superar el porter Coupet.

Henry va retallar la diferència, però les contres van matar els francesos, amb dos gols més, de Robben i de Sneijder, que van deixar un 4-1 final enganyós.Van Persie va ser titular, i va marcar, en un intranscendent duel contra Romania i va tornar a la banqueta en els quarts de final contra Rússia. Va entrar al descans, però la selecció va caure víctima del gran dia de la carrera d'Andrei Arxàvin, posterior company d'equip seu.

Els següents anys a la Premier van ser els més prolífics. En la seva nova posició de davanter centre va estar-se quatre anys més a l'Arsenal. En l'últim, va marcar trenta gols a la lliga. Mentrestant, havia quedat finalista en el mundial de Sud-àfrica. El gol d'Iniesta va evitar que aixequés el trofeu. El 2012 va disputar l'Eurocopa, un fracàs i el final del projecte de Van Marwijk, i va fitxar pel Manchester United amb 29 anys. Va entrar en una altra dimensió de la mà d'Alex Ferguson, amb el qual va guanyar la lliga i va marcar 26 gols en el comiat del tècnic escocès.

La baixada de rendiment del United, iniciat amb David Moyes a la banqueta, van condicionar els seus dos següents anys, tot i que va reviscolar durant el mundial de Brasil del 2014, amb el tercer lloc d'una selecció ja veterana que es perdria els dos següents campionats. En la Copa del Món, Van Persie va anotar quatre gols, dos d'ells en un recordadíssim 1-5 contra Espanya, revenja de l'última final.

Quan va deixar Manchester, el 2015, va fitxar pel Fenerbahçe, al qual va actuar durant tres temporades, abans de tornar a casa, al Feyenoord, amb el qual encara va tenir temps de guanyar una Copa i una Supercopa ja amb 35 anys. Ara és tècnic assistent de l'equip de Rotterdam, on és vist com un ídol, algú que va sortir de sota i que es va saber adaptar a allò que li va anar sorgint en cada moment durant la seva carrera.

Suïssa, 1 (4)- Polònia, 1 (5) (Euro 2016-Vuitens de final)

258. Xherdan Shaqiri (1-1)

Hi ha jugadors que acostumen a lluir més en les seves seleccions que en els equips en què actuen tot l'any. I això que la seva trajectòria està plena de grans equips. Per diverses circumstàncies, quan disputen grans campionats amb el seu país es transformen, possiblement perquè no requereixen la regularitat i mantenir un gran nivell en el temps, ja que són de només sis o set partits en un mes de durada. Un d'aquests casos és el del suís Xherdan Shaqiri.

Shaqiri és suís d'adopció ja que va néixer a Gjilan, a Kosovo, molt a prop de les fronteres amb Sèrbia i Macedònia del Nord. Als dos anys, enmig del conflicte dels Balcans, la seva família va haver de fer com moltes i exiliar-se i, també com moltes, va acabar a Suïssa. Els Shaqiri van anar a parar a Augst, molt a prop d'una altra frontera, aquest cop l'alemanya, i de la ciutat de Basilea. El seu pare es va posar a treballar en una granja i la mare rentava i venia roba, una tasca en la qual el petit Xherdan la va ajudar de jove. El cap de família es va adonar que molts compatriotes exiliats apuntaven els fills en equips de futbol i que aquesta podia ser una bona oportunitat per fugir de les limitacions econòmiques. Veient que Xherdan tenia qualitats, el va encoratjar a dedicar-s'hi.

Als vuit anys, Shaqiri va entrar a les categories inferiors del Basilea, equip amb el qual va debutar a l'elit, com a professional, i a la Lliga de Campions. Les seves condicions eren molt particulars. Baix, però extremadament fort i amb una cama esquerra de gran qualitat. En la Champions del 2012, després de derrotar el Manchester United a la primera ronda, el Basilea es va enfrontar al Bayern de Munic en els vuitens de final. El va superar per 1-0 a St. Jakobs. En la tornada, va caure per un escandalós 7-0, però Shaqiri ja havia cridat l'atenció dels bavaresos, que el van fitxar aquell estiu.

Abans, ja havia debutat amb la selecció suïssa, el 2010, i s'havia estrenat al mundial de Sud-àfrica amb només 19 anys. El 2011, l'equip helvètic es va proclamar subcampió europeu sub-21 amb una interessant lleva de jugadors. L'equip va quedar fora de l'Eurocopa 2012 però va tornar a classificar-se per al mundial de Brasil, el 2014, en què Shaqiri va anotar tres gols abans de l'eliminació, en vuitens de final, contra Argentina.

Paral·lelament, al Bayern, es va proclamar campió d'Europa el 2013, tot i que ell era suplent en aquell equip de Jupp Heynckes, i ho va seguir sent amb Pep Guardiola a la banqueta. Va sumar tres lligues al seu palmarès, però el fet de no ser protagonista, com sí ho era a la selecció, el va fer canviar de club. Va ser contractat per l'Inter en el mercat d'hivern del 2015, però a Itàlia tampoc no va destacar i aleshores va decidir fer un pas enrere i signar per l'Stoke City, un conjunt sense tantes pretensions de la Premier League.

Va ser al Britannia Stadium on es va tornar a veure el Shaqiri al voltant del qual pivotava tot l'equip. L'Stoke va ser novè en la primera temporada, amb un bon joc. Evidentment, tenint en compte la seva ascendència a la selecció, i ara que jugava molt més, va ser convocat per a l'Eurocopa del 2016, que li arribava amb una gran edat, 25 anys, i ja amb molta carrera feta.

El gol

Suïssa va passar la primera ronda sense gaire lluïment. Va vèncer Albània per la mínima, en un duel emotiu pels orígens de molts dels jugadors helvètics, i va sumar dos empats, contra Romania i França. Va quedar situada en la banda considerada fàcil del quadre i amb un bon camí per intentar fer alguna cosa gran. El rival en els vuitens era Polònia. El partit no va començar gaire bé, ja que Blaszczykowski va avançar el eslaus al minut abans del descans. El temps s'escolava per a Suïssa a la segona part, quan vuit minuts abans del final va arribar una meravella.

En ple setge sobre la porteria de Fabianski, una pilota penjada va ser rebutjada pel central Glik. Shaqiri era a la frontal de l'àrea, però no de cara cap a la porteria, sinó de costat. Va veure com baixava l'esfèrica i no s'ho va pensar. Va saltar de manera acrobàtica i va deixar anar una descomunal tisora que va picar al pal esquerre abans d'entrar a la porteria polonesa. Èxtasi entre el públic suís. Lamentablement per al seu equip, es va arribar a la tanda de penals, després d'una pròrroga sense gols, i allà una errada de Xhaka, d'orígen albano-kosovar com ell, tot i que ja nascut a Basilea, va condemnar la seva selecció. Shaqiri sí que va anotar el seu llançament des del punt fatídic a la tanda.

Va seguir la seva carrera a l'Stoke fins al 2018, quan l'equip va baixar a Championship. Va fer passar les penes participant al mundial de Rússia, en què va provocar una de les polèmiques del campionat. Juntament amb Xhaka van celebrar els seus gols contra Sèrbia, el país que manté que Kosovo és una de les seves províncies, amb el símbol de l'àliga de la Gran Albània, el territori que els nacionalistes albanesos consideren com a propi, ni que sigui a d'altres estats actuals. Van ser sancionats. Suïssa va caure a vuitens, novament, aquest cop contra Suècia.

Però Shaqiri va tornar a ser captat per un gran equip. El Liverpool de Jürgen Klopp s'hi va fixar per donar descans al trident format per Salah, Firmino i Mané. Tornava a ser un equip poderós, però no era un primera espasa. Es va limitar a esperar oportunitats, com la que li va arribar amb la titularitat en el 4-0 contra el FC Barcelona a les semifinals de la Champions del 2019, prèvia al triomf de l'equip a la final de Madrid contra el Tottenham. Era el seu segon màxim torneig europeu de clubs.

Suïssa es va tornar a classificar per a l'Eurocopa del 2021, en què tindrà un grup molt complicat amb partits contra Itàlia a Roma, contra Turquia a Bakú, capital d'Azerbadjan, país d'influència otomana, i davant de Gal·les. Ningú no dubta que, si no està lesionat, jugui on jugui, Shaqiri tornarà a ser la referència de la selecció, un hàbitat en el qual es troba com peix a l'aigua.

Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

259. Frank Lampard (2-2)

Portugal i Anglaterra van viure, a principi d'aquest segle, tres episodis seguits de màxima rivalitat que van derivar en duels molt tancats, alguns espectaculars, i que sempre van acostumar a caure de la banda lusitana. De fet, al mundial de Mèxic, el 1986, un gol de Carlos Manuel també havia suposat la derrota anglesa a la primera fase, tot i que llavors van ser els illencs els que van passar ronda i els portuguesos els que van quedar eliminats. Ja al segle XXI, l'episodi central de la trilogia d'enfrontaments es va viure a Lisboa. Hi va haver de tot i, tot i el triomf local, les esperances britàniques es van mantenir uns minuts més gràcies a una acció d'oportunista de Frank Lampard.

Com va quedar dit en el gol número 356 d'aquesta llista, l'Eurocopa de Portugal no va començar gaire bé per als anglesos, amb una derrota amb remuntada rebuda en el descompte contra França. Però dos bons triomfs, contra Croàcia i Suïssa, van permetre la selecció de Sven Goran Eriksson, que venia de ser quartfinalista al mundial de Corea i Japó, entrar a les eliminatòries. Es tractava d'un equip de gran categoria, amb un centre del camp de primera fila, amb Gerrard, Beckham, Lampard i Scholes, una defensa expeditiva, amb Terry i Campbell, i una davanter de primer nivell, amb Owen i el jove Rooney.

Però el rival seria Portugal, un equip que, en l'Eurocopa anterior, ja havia vençut els anglesos en una remuntada espectacular a Eindhoven, quan van guanyar per 3-2 un partit que perdien per 2-0. Els ibèrics havien fet un mal paper a l'últim mundial i, per això, havien encarregat la selecció al tècnic campió del món, Luiz Felipe Scolari. La primera fase havia estat complicada, amb derrota contra Grècia i gol salvador de Nuno Gomes contra Espanya, i ara afrontaven el duel contra els anglesos amb l'estadi Da Luz a favor.

I el partit va ser per recordar. Owen va avançar el seu equip al minut 3 i l'avantatge semblava que es mantindria fins al final, però Hélder Postiga va empatar vuit minuts abans dels 90. A la pròrroga, Rui Costa, d'un fort tret, va anotar el 2-1. Anglaterra havia de reaccionar i ho va fer utilitzant una de les seves millors armes: la pilota aturada.

El gol

Ja va quedar dit que, a part de les seves virtuts com a centrecampista en el joc obert, Lampard era un extraordinari rematador amb totes les superfícies. Tot i no ser gaire alt, se sabia col·locar bé a l'àrea. Ja havia anotat de cap contra França i, cinc minuts abans del final de la pròrroga davant de Portugal, va ser el més llest.

Perquè el 90% de les persones que seguien el partit sabien que, amb un córner a favor, el llavors madridista David Beckham buscaria, sí o sí, el cap del central John Terry, temible en el joc aeri. El que no sabia tothom era on cauria la pilota impulsada pel defensa del Chelsea. Només el seu company al club londinenc Frank Lampard va saber situar-se a la posició exacta, parar la pilota tocada per Terry, girar-se amb gran rapidesa, batre Ricardo i portar el partit als penals.

En la tanda, però, la sort no va estar al costat de l'equip d'Eriksson, començant per la patinada de Beckham en el primer llançament i acabant amb l'errada de Vassell en l'últim xut, que va permetre el porter Ricardo classificar Portugal en anotar el tir definitiu. Lampard havia anotat el seu llançament, el tercer de la tanda.

La trilogia entre portuguesos i anglesos es tancaria dos anys més tard al mundial d'Alemanya. També va ser a quarts de final, a Frankfurt, quan un partit molt més tancat va acabar amb empat sense gols i va fer falta recórrer al llançament des dels onze metres. En aquella ocasió, la resolució encara va ser més tràgica per als anglesos, ja que Lampard, Gerrard i Carragher van errar els seus tirs, Ricardo va tornar a ser protagonista i Portugal va entrar a les semifinals. 

I és que Lampard, un jugador fantàstic, amb unes xifres de gols impressionants amb el Chelsea, no ha acabat de tenir sort en els grans campionats. A Portugal 2004 va anotar tres gols, i només un, contra Croàcia, va servir d'alguna cosa. A Alemanya 2006, al mundial, no va anotar i a sobre va errar un penal a la tanda. Es va perdre l'Eurocopa del 2008 perquè Anglaterra no es va classificar. Al mundial del 2010, a Sud-àfrica, va anotar un magnífic gol contra Alemanya en els vuitens de final, de vaselina, sobre Neuer, però ni el col·legiat uruguaià Jorge Larrionda, ni l'assistent Pablo Fandiño, de la mateixa nacionalitat, no van veure com la pilota travessava clarament la línia de gol. Hauria estat el 2-2 d'un partit que Alemanya va guanyar per 4-1. Lampard no va jugar l'Eurocopa del 2012 per lesió i es va retirar dels grans torneigs al 2014, amb un empat a zero contra Costa Rica en un duel intranscendent per als anglesos, que ja estaven eliminats.

Alemanya, 1 (6)- Itàlia, 1 (5) (Euro 2016-Quarts de final)

260. Leonardo Bonucci (1-1)

Els penals han estat molt importants en la història dels grans campionats. Des que es van començar a utilitzar com a mètode per desempatar partits en les eliminatòries, han estat font de grans històries i s'han cobrat víctimes de tot tipus, jugadors de no tanta categoria i també estrelles del futbol. En alguns casos, els protagonistes han hagut d'afrontar penals tant en el partit, com en la tanda final. És el que li va succeir, el 2016, al central italià Leonardo Bonucci.

La parella de centrals que Bonucci ha format amb Giorgio Chiellini a la Juventus i a la selecció italiana en els últims anys ha estat de les més potents del futbol mundial. En alguns casos s'hi va afegir Andrea Barzagli i es va formar una defensa de tres centrals, com va succeir a l'Eurocopa de França del 2016. Després de començar la trajectòria professional a l'Inter, Bonucci va haver de passar pel Treviso i el Pisa, a la Serie B, abans de triomfar al Bari, a la màxima categoria, i ser contractat per la Juventus amb 23 anys. Va ser arribar a l'equip torinès i començar a ser cridat per la selecció italiana.

Dos anys més tard ja va ser finalista de l'Eurocopa 2012. Va perdre contra Espanya però ningú ja no el va retirar del lloc. Amb la Juventus va ser fix entre el 2011 i el 2014 a les ordres d'Antonio Conte, amb qui va guanyar totes les lligues possibles. Per això no va ser estrany que, un cop va ser nomenat seleccionador, el mateix tècnic comptés amb ell com a líder de la defensa de l'Eurocopa del 2016, a França.

El gol

I la tasca de Bonucci en el campionat va ser gairebé perfecta. Amb ell de titular, Itàlia només va encaixar un gol en els quatre primers partits, el que li va marcar Robbie Brady per Irlanda. Ni Bèlgica, ni Suècia, ni Espanya no van foradar la porteria de Buffon. Va arribar el gran duel de quarts de final contra Alemanya, un equip amb comptes pendents amb els italians des de fa dècades. L'últim enfrontament havia estat quatre anys abans, quan dos gols de Balotelli van fer fora els centreeuropeus de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna. En aquest cas, a Bordeus, van ser els teutons els que es van avançar en el marcador amb un gol d'Özil als vint minuts de la represa. L'equip de Conte va assetjar Neuer i va trobar premi al minut 78.

Va ser quan Boateng va cometre un clar penal en tocar la pilota amb el braç aixecat mentre marcava Chiellini. Tot i que hi havia d'altres especialistes al camp, com els davanters Eder i Pellè, va ser Bonucci qui va prendre la responsabilitat i va superar Neuer amb un xut molt col·locat, al pal esquerre del porter.

El partit va anar a la pròrroga i a una embogida tanda de penals. Després de quatre tirs, tots dos equips n'havien fallat dos, a càrrec de Zaza i Pellè per Itàlia i d'Özil i Müller per Alemanya. Bonucci va intentar recordar què havia fet durant el partit i va intentar anotar el cinquè a la mateixa porteria que uns minuts abans. En aquesta ocasió, però, va triar l'altre pal i Neuer li va endevinar les intencions i li va aturar el xut.

Per sort per a Itàlia, Schweinsteiger també va fallar el cinquè tir alemany, que li hauria donat la victòria. La tanda va seguir, amb tres encerts per banda fins que Matteo Darmian va fallar el seu i Jonas Hector va donar l'accés als alemanys per a les semifinals. Bonucci quedava fora del torneig i tampoc no va poder jugar el següent, ja que Itàlia va quedar fora del mundial de Rússia 2018 a mans de Suècia, el primer cop en seixanta anys.

A nivell de clubs, quan semblava totalment establert a la Juventus, Bonucci va sorprendre tothom l'any següent en abandonar el club després de la final perduda contra el Reial Madrid per 1-4 en la Lliga de Campions. Es va parlar de la seva mala relació amb el tècnic, Massimiliano Allegri. Va marxar al Milan i va alegrar la vida al seu fill gran. El petit Lorenzo va haver d'aguantar durant anys, vestit de blanc i negre, les celebracions del seu pare dels títols amb la Juventus quan ell és un gran aficionat del Torí, l'etern rival. De fet, el seu ídol és Andrea Belotti, el davanter de l'equip granat. Però el seu pare només va estar-se un any a San Siro, amb un equip d'un nivell molt més baix, abans de tornar per la porta gran a la Juventus. Amb 34 anys, Leonardo intentarà mantenir-se en forma per ser al partit inaugural de l'Eurocopa 2021, a Roma, contra Turquia, la seva primera cita en un gran torneig des dels dos penals, amb cara i creu, de Bordeus.

Hongria, 3- Dinamarca, 1 (Euro 64-Partit pel tercer lloc)

261. Dezsö Novák (2-1 i 3-1)

L'Eurocopa és un torneig que va començar a disputar-se el 1960. No és tan antic com d'altres, com la Copa del Món, que data del 1930, o encara més que la Copa Amèrica, que és del 1916. Tot i això, hi ha poques imatges de les primeres edicions, les dels anys seixanta, principalment dels partits que no fossin les finals. Just per aquest motiu no existeixen evidències en moviment d'un fet tan poc habitual com que un defensa, i dels de l'època, que passaven poc del centre del camp, marqués dos gols que donessin a la seva selecció el tercer lloc d'un campionat. Va ser el cas de l'hongarès Dezsö Novák.

Novák va viure un gran any 1964. Ja el 1960, amb només 21 anys, havia disputat els Jocs de Roma. Aleshores, els torneigs olímpics tenien una gran importància en els països de l'est, que podien utilitzar-hi els seus millors jugadors ja que, com que eren de règims comunistes, no eren professionals. Aquest era un dels preceptes de la carta olímpica. Aleshores, Hongria havia quedat fora de la competició en semifinals, eliminada per Dinamarca, contra qui havia perdut per 2-0.

Aquell any, Hongria havia disputat la primera edició de l'Eurocopa, sense Novák, i havia quedat eliminada per la URSS en les semifinals. El 1964, s'hi havia tornat a classificar. En un partit molt emocionant, els magiars havien estat eliminats per l'amfitrió, Espanya, a Madrid. La Hongria dels anys seixanta no era tan espectacular com la del principi dels cinquanta, que dominava el món, però solia estar sempre present en els grans esdeveniments. A aquell equip del 64 li va tornar a tocar jugar la final de consolació i, curiosament, el rival va ser Dinamarca, el seu botxí dels Jocs de quatre anys abans.

Els gols

El duel es va jugar al Camp Nou de Barcelona, on només es van citar 3.800 espectadors, el dia abans de la final de Madrid entre Espanya i la URSS. Ferenc Bene, que havia marcat en les semifinals, va avançar els centreeuropeus al minut 20, però nou minuts abans del final va empatar el danès Bertelsen. Caldria una pròrroga. I allà va emergir la figura de Novák, que no havia disputat la semifinal.

Va ser tot en tres minuts. Al 2 de la segona part de la pròrroga, un penal indicat pel col·legiat suís Meret va permetre-li donar avantatge al seu equip. Només tres minuts més tard, una falta a la frontal de l'àrea va tornar a afavorir Hongria. Novák va tornar a assumir la responsabilitat i va batre al porter Nielsen. Era la petita revenja contra els danesos i una simbòlica medalla de bronze que significa el millor resultat del país en una Eurocopa. Per desgràcia, els gols no van ser enregistrats en el seu moment. La poca afluència de públic al camp demostra la poca importància que se li devia donar al partit per part de Televisió Espanyola, que hauria d'haver estat l'encarregada de gravar-lo.

L'historial de Novák amb la selecció va créixer aquell mateix any. Pocs mesos després es va proclamar campió olímpic a Tòquio quan Hongria va derrotar per 2-1 Txecoslovàquia. Va repetir medalla d'or el 1968, derrotant a la final Bulgària per 4-1. El seu gran forat negre, però, va ser no poder participar al mundial d'Anglaterra, ja que no hi va ser convocat.

Justament pels seus dos títols olímpics, Novák té un bust als camps d'entrenament del Ferencvaros, el club al qual va dedicar onze anys de la seva carrera i amb el qual va guanyar quatre lligues i una Copa de Fires. Va ser el 1965, quan l'equip de Budapest va atrevir-se a jugar la final d'aquesta competició europea a partit únic al camp de la Juventus i va derrotar la Vecchia Signora amb un gol de Fenyvesi. El 1968, va estar a punt de tornar a guanyar el títol, però va caure en la final a doble partit contra el Leeds United. En aquell torneig, Novák va col·laborar amb sengles gols a les eliminacions de l'Athletic de Bilbao i del Saragossa. A la Copa d'Europa, el seu millor resultat va ser uns quarts de final, el 1966. L'Inter de Milà eliminaria el Ferencvaros en derrotar-lo per 4-0 a San Siro i empatar a un gol a Budapest, amb una altra anotació de Novák de penal, la seva gran especialitat.

Es va retirar el 1972 i va iniciar una carrera com a entrenador en la qual va preparar durant tres etapes el propi Ferencvaros, a més d'altres equips hongaresos com al Szombathély, en el qual s'havia format. Anys després emprendria una aventura a Aràbia Saudita, on va guanyar força títols, i segurament també força diners, amb l'Al-Ittihad. Va morir el 2014, amb 75 anys, sense que ningú, tret dels pocs que eren al camp aquell 20 de juny, hagués vist el penal i la falta que van convertir Hongria en el tercer millor equip d'Europa en aquell llunyà 1964.

Txecoslovàquia, 1 (9)- Itàlia, 1 (8) (Euro 80-Partit pel tercer lloc)

262. Jozef Barmos (9-8 de la tanda)

Entre Txecoslovàquia i una de les seves successores, la República Txeca, han disputat tres tandes de penals en grans torneigs. En tots els casos va ser en Eurocopes. I els dos països mantenen un rècord impossible de superar: no han fallat cap dels llançaments que hi han fet. I han estat 19. Un dels golejadors que va marcar el penal decisiu que va donar una de les tres victòries és el defensa Jozef Barmos.

Txecoslovàquia havia guanyat l'Eurocopa del 1976 amb el gol de Panenka en una tanda en què havia anotat els cinc tirs. Catorze dels 23 convocats per Vaclav Jezek en aquell torneig eren eslovacs, inclòs l'entrenador, i nou, txecs. L'equip no s'havia pogut classificar per al mundial d'Argentina 78 i la federació havia optat per rellevar Jezek i situar al seu lloc el també eslovac Josef Venglos, que va introduir canvis. Un dels nous va ser un altre eslovac, el defensa Josef Barmos, marcador implacable que havia fet carrera a l'Inter de Bratislava fins que, a l'estiu del 1978, havia fitxat pel Dukla de Praga, el club de l'exèrcit. Només s'hi va estar una temporada i el 1979 ja havia tornat a l'Inter.

Barmos va ser un dels fixos en els esquemes de Venglos en el grup de classificació per a l'Eurocopa del 1980, en què la selecció va deixar fora França i Suècia, a part de Luxemburg. Es presentaria a Itàlia a defensar títol però aquest cop amb superioritat txeca sobre els eslovacs de 14 a 8. Txecoslovàquia va perdre en el primer partit, contra Alemanya, la qual cosa la va deixar amb poques opcions d'arribar a la final, a la qual accedia el primer de grup. Va vèncer Grècia i un empat contra els Països Baixos li va permetre disputar la final de consolació, contra Itàlia.

El gol

El partit de Roma va ser igualat i va acabar amb empat a un gol. Jurkemik va marcar primer i Graziani va igualar. No hi va haver anotacions a la pròrroga i va fer falta recórrer als penals. Aleshores va començar una tanda llarguíssima en què ningú no fallava. Itàlia va començar a xutar primer i van marcar, per aquest ordre, Causio, Altobelli, Giuseppe Baresi, Cabrini, Benetti, Graziani, Scirea i Tardelli. Pels txecs, anaven igualant Masny, Nehoda, Ondrus, Jurkemik, Panenka, Gögh, Gadjusek i Kozak. Només faltaven dos jugadors de camp i el porter per llançar quan es va afrontar el novè penal.

El defensa italià Collovati va ser qui va posar la pilota al punt de penal i va xutar amb potència. El porter Netolicka es va llançar correctament, però la pilota se li va escolar per sota el cos. Per sort per ell, va reaccionar a temps i la va atrapar abans que travesés la línia de gol. Li tocava el torn a Txecoslovàquia. Faltaven el propi porter, el centrecampista txec Vojacek i el defensa eslovac Barmos. Va ser aquest qui va prendre la responsabilitat i, amb una gran qualitat, no només va enganyar Zoff sinó que va fer entrar l'esfèrica per l'escaire. Els centreeuropeus eren tercers.

Barmos, que aleshores tenia 25 anys, es va estar fins als 30 a l'Inter de Bratislava, al qual entrenaria després en dues etapes. Va concloure la seva carrera com a jugador al Racing Jet belga. Encara va tenir temps de participar en un mundial, el d'Espanya 82, en què es va marcar un gol en pròpia porta a San Mamés contra Anglaterra. L'equip de Venglos va quedar eliminat en la primera fase, víctima dels britànics i de França, i la selecció ja no va reaparèixer al panorama internacional fins a la Copa del Món del 1990, curiosament de nou a Itàlia, tres anys abans de la separació del país i quan Barmos feia dos estius que havia penjat les botes.

Anglaterra, 2- URSS, 0 (Partit pel tercer lloc)

263. Bobby Charlton (1-0)

Hi ha jugadors a la història del futbol catalogats com a llegendes. Alguns amb més èxits esportius que d'altres, són aquells que han transcendit a la seva condició d'esportistes i que han estat seguits per les masses o idolatrats. Anglaterra, com a bressol del futbol, té pocs èxits a nivell de seleccions absolutes. De fet, només ha guanyat el mundial del 1966. I el líder d'aquella selecció era un jugador d'unes condicions excepcionals que, a més, va ser nomenat "sir", cavaller, per la reina Elizabeth II i que s'ha convertit en una icona del Manchester United arreu del món. Es tracta de Bobby Charlton.

La seva història no es pot explicar sense recordar un accident aeri. El 1958, l'expedició del Manchester United tornava a casa procedent de Belgrad, de disputar un partit de la Copa d'Europa, quan va tenir un accident a l'aeroport de Munic, on havia fet escala. Hi van morir 23 persones, entre ells vuit integrants de l'equip. Charlton, que aleshores tenia 20 anys, va ser un dels supervivents, juntament amb l'entrenador, Matt Busby.

L'accident va ser el febrer i, dos mesos més tard, va rebre la primera convocatòria amb la selecció. Va ser en un partit amistós contra Escòcia, en què va marcar el primer dels seus 50 gols en 105 partits internacionals. Va entrar a la llista per al mundial de Suècia, però no hi va jugar cap partit. Seria la primera de les seves quatre Copes del Món.

A Manchester tocava reconstruir. Cinc anys després, ja amb una altra estrella com Denis Law a l'equip, el United va guanyar la Copa, contra el Leicester per 3-1, i el 1965 i el 1967, dues lligues. Enmig, l'equip anglès s'havia proclamat campió del món a Wembley, en la polèmica final amb la victòria per 4-2 contra Alemanya Federal. Bobby Charlton havia estat decisiu en el torneig, sobretot amb els seus dos gols en les semifinals contra la Portugal d'Eusébio.

I un altre gran moment de la seva carrera va ser el 1968, ja amb 30 anys complerts. Deu després de l'accident de Munic, els red devils completaven la seva resurrecció amb la consecució de la Copa d'Europa, també a Wembley contra el Benfica. El 4-1 final va ser enganyós, ja que va caldre una pròrroga per superar els portuguesos, novament amb Eusébio a l'equip. Només una setmana després de guanyar el partit, Charlton s'havia d'enfundar la camiseta de la selecció, ja que Anglaterra s'havia classificat per primer cop per a una fase final de l'Eurocopa.

El gol

Anglaterra hi havia entrat després de deixar a la cuneta Espanya, la vigent campiona, guanyant per 1-0 a casa i per 1-2 a Madrid, amb un gol de Bobby Charlton en l'anada. El torneig final es disputava a Itàlia i la semifinal va ser a Florència, contra Iugoslàvia. Els anglesos van quedar eliminats per un gol de Dzajic a quatre minuts per al final. Tocava jugar el partit pel tercer lloc contra la URSS, que havia caigut eliminada de manera encara més terrible, pel sospitós llançament d'una moneda, contra els amfitrions. El duel, com la final, es disputava a Roma i Anglaterra el va començar a decantar poc abans del descans.

Va ser en una pilota llarga cap a l'àrea dels soviètics. El davanter centre Hurst, lluitant amb un dels centrals soviètics, la va deixar de cara i Bobby Charlton va explotar una de les seves grans virtuts. Tot i portar habitualment el 9 a la camiseta, no era un davanter estàtic, sinó que es movia cap al centre del camp i participava en la creació del joc. Tant assistia, com rematava, i en aquesta ocasió va arribar de segona línia i va batre d'un xut franc el porter Pxenitxníkov. Un gol del mateix Hurst, autor d'un hat-trick en la final del mundial del 1966, a la segona part donaria als anglesos la seva millor classificació en el torneig, ja que el 1996 van arribar a les semifinals, però no hi havia final de consolació que determinés si ells, o els francesos, havien quedat tercers o quarts.

Bobby Charlton encara va allargar dos anys més a la selecció, fins als mundial de Mèxic 70, on Alemanya Federal es va revenjar i va fer fora els campions del món en els quarts de final. A nivell de clubs, el United va perdre potencial en les temporades posteriors però Charlton s'hi va mantenir fidel fins al 1973, quan es va retirar amb 35 anys. Ho va fer a temps per no participar en el descens a Segona de l'any posterior. Una caiguda de la qual el club es va saber refer i sobreviure, com ho havia fet Charlton després del desastre de Munic del 1958.

Àustria, 0- Alemanya, 1 (Euro 2008-Primera fase)

264. Michael Ballack (0-1)

Uns quants metres de diferència poden determinar el futur de les persones. Görlitz és la ciutat més oriental d'Alemanya. De fet, hi ha rètols en alguns carrers per avisar que es vagi amb compte perquè si es segueix caminant s'abandona el país i s'entra a Polònia, en concret a Zgorzelec. Els dos nuclis estan pràcticament enganxats i només els separa el riu Neisse. El 1976, Görlitz formava part de la República Democràtica Alemanya i en els seus carrers va créixer el futur capità de la República Federal Michael Ballack.

Ell mateix explica que, de ben jove, i veient que tenia traça jugant a futbol, el van portar a l'actual Chemnitz, que aleshores es deia Karl-Marx Stadt. S'entrenava al mateix estadi on es posaven els ciments, no gaire legals, dels triomfs atlètics del país comunista, i solia coincidir amb mites com Marita Koch, ja en l'ocàs de la seva carrera, o Katrin Krabbe. Quan tenia tretze anys va caure el mur de Berlín i l'equip es va tornar a dir Chemnitzer i a perdre entre el marasme de categories del país unificat.

Va ser el 1998 quan va començar a ser conegut. L'havia fitxat el Kaiserslautern, un equip històric que acabava de pujar de la segona categoria i que, de cop, es va proclamar campió. S'hi va estar un any més, en què va ser eliminat de la Champions pel Bayern de Munic, abans de ser contractat pel Bayer Leverkusen. Va ser ja com a jugador de l'equip de l'aspirina que va començar a ser convocat per la selecció. Va assistir a la Copa Confederacions del 1999 i a l'Eurocopa del 2000. El 2002 va ser l'any en què ho podia haver aconseguit tot i on va començar a forjar una llegenda de perdedor de finals.

Perquè el Leverkusen va perdre les de la Copa, davant del Schalke, i de la Champions, contra el Reial Madrid, i es va quedar a un punt del Dortmund en una lliga que semblava controlada. L'equip va passar a ser anomenat "Neverkusen", també per una tendència perdedora de la qual va voler escapar fitxant pel Bayern. Aquell any, a més, va ser dels millors jugadors del mundial de Corea i Japó, però es va perdre la final per acumulació de targetes i, a sobre, la selecció va caure en la lluita pel títol contra Brasil.

Ballack va guanyar tres lligues i tres Copes al Bayern, tot i que se li va negar la Lliga de Campions. Va arribar al mundial del seu país, el 2006, on no va marcar cap gol i va caure a les semifinals contra Itàlia. Era el moment de fer un altre canvi, i als 30 anys va fitxar pel Chelsea. Les seves condicions de centrecampista total i de bon arribador a l'àrea semblaven fetes per a la lliga anglesa. En el primer any va guanyar la Copa i la Copa de la Lliga i, després d'un segon en blanc, va tornar a afrontar una Eurocopa, la del 2008 a Àustria i Suïssa.

El gol

Alemanya va començar vencent Polònia, però va caure contra Croàcia en el segon partit. El decisiu tenia caire històric, contra els germans d'Àustria i al Prater. El triomf garantia l'accés als quarts de final, i el partit el va resoldre Ballack a l'inici de la segona part.

Una falta a la frontal de l'àrea austríaca va ser llançada de manera indirecta pels alemanys. Lahm va tocar la pilota per a Frings i Ballack, que havia agafat impuls, va deixar anar un obús que va entrar per l'escaire esquerre de la porteria de Jürgen Macho, que potser hauria pogut tapar millor el seu pal, tot i la potència del tret. El gol seria definitiu, Alemanya passaria ronda i Àustria cauria eliminada.

Ballack i els seus companys van arribar fins a la final. Ell va anotar un gol als quarts de final contra Portugal, però va tornar a haver-se de quedar amb la mel als llavis, que ja que Espanya va derrotar el seu equip en el duel decisiu. Va ser el segon subcampionat europeu de Ballack aquell mateix any ja que, amb el Chelsea, havia quedat subcampió de la Champions, en perdre la final, per penals, davant del Manchester United. Va disputar tot el partit de Moscou i va anotar un gol en la tanda.

El 2009, el Chelsea es va quedar a les portes de la final, en caure contra el FC Barcelona pel famós gol d'Iniesta. Icònica és la imatge de Ballack perseguint l'àrbitre noruec Tom Henning Ovrebo per no indicar un penal per mans d'Eto'o. El 2010 tocava mundial, però una entrada criminal de Kevin-Prince Boateng en la final de la Cup contra el Portsmouth el va deixar sense el que hauria estat el seu últim gran campionat de seleccions.

El 2011 va tornar al Leverkusen, on va sumar un altre subcampionat, el de lliga, en la primera de les dues temporades en què hi va militar. I després, es va retirar. La sort de néixer uns metres més a l'oest i no ser polonès, sinó alemany, segurament va permetre a Ballack desenvolupar-se en equips potents i jugar en una de les millors seleccions del món. Però la fortuna és molt capriciosa i, de no haver-li girat l'esquena en moltes situacions de cara o creu o de finals, segurament estaríem parlant d'un dels millors palmarès de la història del futbol.

Islàndia, 1- Hongria, 1 (Euro 2016-Primera fase)

265. Birkir Saevarsson, en pròpia porta (1-1)

Quan parlem dels gols en pròpia porta sovint els cataloguem com errades del defensa o del porter que se'ls ha marcat. Però en algunes ocasions són accions forçades per l'equip atacant, al qual també cal valorar. Quan l'autogol arriba en el tram final del partit i serveix per empatar o posar-se per davant, sol ser decisiu. La cara és per a l'equip que se'n beneficia. A l'Eurocopa 2016, una Hongria que feia trenta anys que no disputava un gran campionat en va sortir guanyadora. A l'altra banda, l'equip islandès i el defensa Birkir Már Saevarsson.

Com la majoria dels seus companys d'equip nacional, Saevarsson no és un jugador amateur, com es podria pensar dels islandesos tibant dels estereotips de final del segle passat. Després d'haver sortit del Valur, un dels històrics illencs, va ser fitxat pel Brann Bergen noruec, un dels conjunts més potents d'aquest país. Saevarsson és un defensa poderós físicament, a qui sovint s'encarrega la marca d'algun adversari. De fet, en el partit anterior al d'Hongria va perseguir Cristiano Ronaldo amb èxit.

Després de l'Eurocopa i abans del següent mundial, el del 2018, per al qual Islàndia també es va classificar, el seu nom va aparèixer als mitjans de comunicació ja que treballava a una fàbrica processadora de sal de Reykjavik. Es va arribar a dir que algú que tenia aquesta feina seria l'encarregat de marcar Messi en l'estrena de les dues seleccions a Rússia. Com sempre, era una exageració. Saevarsson només aprofitava els mesos en què la lliga estava parada per a d'altres ocupacions, no perquè en visqués. Ell mateix explicava que els islandesos no se saben estar tot l'hivern parats sense fer res que pugui ajudar a la comunitat.

Dos anys abans, en l'Eurocopa de França, Islàndia havia debutat amb un notable empat contra Portugal, en un duel en què va mostrar tota la seva potència defensiva. El segon partit era contra Hongria i el tercer, davant d'Àustria. Un triomf en algun d'aquests dos enfrontaments classificava els debutats per als vuitens de final.

El gol

I el partit de Marsella va començar bé, amb un gol de Sigurdsson de penal just abans del descans. La defensa islandesa controlava bé els magiars i semblava que l'equip es podria endur la victòria. Però només dos minuts abans del final va arribar la jugada desgraciada per a Saevarsson.

Va ser en una penetració per la banda dreta de Nikolic, jugador d'origen serbi però nacionalitzat hongarès després de fer carrera a aquest país, sobretot a l'històric Videoton. La centrada va buscar la rematada de Daniel Bode. Hauria estat gol, però Saevarsson ho va evitar per unes dècimes de segon. Va interceptar la pilota, però aquesta es va introduir a la porteria de Halldórsson. Era l'empat a un gol definitiu.

Tot i que va ser un cop per als islandesos, al final la història va tenir final feliç per a les dues formacions. Una victòria d'Islàndia contra Àustria i un empat d'Hongria davant de Portugal van provocar que totes dues seleccions entressin a vuitens de final, un èxit tenint en compte d'on venien. A més, els islandesos van arribar una ronda més enllà, amb Saevarsson sempre de titular. Curiosament, amb l'autogol igualava el nombre d'anotacions en la pròpia porteria i en la contrària en els 91 partits amb l'equip nacional. Dotze dies abans havia aconseguit el seu únic gol amb Islàndia en un amistós contra Liechtenstein.

El 2018, quan Saevarsson va jugar al mundial, ja tornava a ser al Valur, l'equip del qual havia sortit. Havia passat tres temporades al Hammarby suec, conjunt al qual militava durant l'Eurocopa i on va combinar tasques de central i de lateral dret, que era la seva posició natural. Es va retirar al final de la temporada passada i ha començat una etapa d'entrenador a un conjunt de la tercera divisió islandesa. Coneixent la qualitat de l'educació futbolística del país en els últims anys, segur que té molt a ensenyar.

Iugoslàvia, 2- Països Baixos, 3 (Partit pel tercer lloc)

266. Ruud Geels (0-1 i 2-3)

Com és possible que un jugador que ha marcat 388 gols en poc més de 400 partits com a professional, que ha jugat en els tres grans clubs dels Països Baixos i ha estat cinc vegades màxim golejador del campionat neerlandès passi desapercebut i no el conegui gairebé ningú. De vegades, el propi caràcter dels futbolistes determina el seu èxit, més enllà que les seves prestacions siguin millors o pitjors. Només així s'explica la increïble història del davanter Ruud Geels.

Geels va començar treballant de pintor quan era jove. El propietari de la seva empresa el va animar a jugar al Telstar, un modest equip de la localitat costanera d'IJmuiden, a l'oest d'Amsterdam. Les seves bones prestacions no van passar inadvertides per al Feyenoord, que el va fitxar per 195.000 florins, uns 88.000 euros, xifra escandalosa en aquella època per un jugador tan jove. Va estar al club de Rotterdam quatre anys, en què va anotar 46 gols. En l'última temporada, però, va ser apartat de l'equip ja que se sabia que el volia abandonar. Per això, va veure des de casa com el Feyenoord es proclamava campió continental en vèncer el Celtic, a Milà, el 1970. En aquella Copa d'Europa, ell havia marcat sis gols en quatre partits, tots al modest Reykjavik.

Va fitxar pel modest Go Ahead Eagles, amb el qual va anotar 35 gols en dos anys, i llavors va iniciar la seva primera aventura internacional, al Bruges belga. El 1974 li va arribar la convocatòria per al mundial d'Alemanya Federal, el que va fer passar a la posteritat la Taronja Mecànica. Però Geels no hi va jugar ni un sol minut. Les pugnes de vestidor entre les faccions de l'Ajax i del Feyenoord el deixaven fora de joc. A més, explica encara ara que aquelles van ser les pitjors setmanes de la seva vida. Dos pesos pesants de l'Ajax, els laterals Suurbier i Krol, gairebé li feien mobbing durant la concentració, aprofitant-se del seu caràcter afable i tímid per burlar-se d'ell. Curiosament al cap de poques setmanes serien companys.

L'Ajax havia perdut Cruyff i Neeskens els últims anys i es reforçava com podia. Ja no era el millor equip d'Europa. Va fitxar Geels qui, en quatre temporades, va anotar la increïble quantitat de 123 gols amb els d'Amsterdam. Entre les seves fites, cinc gols en un 6-0 davant del Feyenoord, una revenja en tota regla. No cal dir que va ser màxim golejador en totes elles, a part de ser Bota de Plata el 1975 i de bronze el 1977 i el 1978. Enmig d'aquell context, va ser convocat per l'Eurocopa del 1976.

El gol

Les guerres intestines i la gran densitat de talent a la selecció neerlandesa havien provocat que Geels arribés al torneig amb només vuit partits amb la selecció i dos gols anotats quan ja tenia 27 anys. En la semifinal, contra Txecoslovàquia, va ser suplent i va entrar a la segona part en el lloc de Johnny Rep. No va poder marcar i l'equip va quedar eliminat a la pròrroga. Per al partit pel tercer lloc, desbandada general de les estrelles, que no van voler jugar, i el seleccionador, George Knobel, va utilitzar els suplents per enfrontar-se a l'amfitrió, Iugoslàvia. En menys de mitja hora, Geels ja havia marcat.

Va ser en un contraatac en què Rensenbrink, aleshores a l'Anderlecht, va enviar una pilota a l'espai. Geels va guanyar en la cursa el defensa iugoslau Muzinic i va batre per sota el porter Petrovic. Era el 0-1. Deu minuts després, Willy van de Kerkhof anotava el 0-2, però els balcànics van reaccionar i Katalinski i Dzajic, amb un gol a cada part, el darrer set minuts abans del final, portaven el partit a la pròrroga. Curiosament, en aquell campionat, tots els enfrontaments van necessitar el temps suplementari i la final, penals i tot. En la pròrroga tot seguia igual, però als dos minuts de la represa va arribar la jugada decisiva.

Va ser en un altre contraatac neerlandès, en una acció similar a la primera. L'altre davanter, Kees Kist, envia una pilota llarguíssima a l'espai. Geels deixa que l'esfèrica corri per poder anar més de pressa i no perdre temps i, en pugna amb Katalinski, envia un xut que supera un molt mal col·locat Petrovic. Era el 2-3 defitiniu i el tercer lloc per als Països Baixos.

Tot i les seves grans prestacions, Geels va preferir no anar al Mundial del 1978, a Argentina. El motiu era el seleccionador, l'austríac Ernst Happel. Aquest era l'entrenador del Feyenoord el 1970, quan el davanter havia estat apartat de l'equip abans de la final de la Copa d'Europa. Entre això i el record del mundial del 1974, en què ho havia passat malament, va decidir no participar-hi. Hauria tornat a ser subcampió del món, tot i que en aquella formació no hi eren ni Cruyff, ni Van Hanegem, entre d'altres.

Però la vida va seguir per a Geels, que després de dos anys més a l'Ajax va fitxar per l'Anderlecht. Va participar en una cèlebre eliminatòria contra el FC Barcelona en els vuitens de final de la Recopa, en què els blaugrana van igualar un 3-0 de l'anada. En els penals, el davanter va fallar el seu. Per contra, va guanyar la Supercopa d'Europa contra el Liverpool i va marcar 25 gols en 28 partits a Brussel·les. El 1979 va arribar al gran rival del Feyenoord, l'Sparta de Rotterdam, on va anotar 36 gols en dos anys. En el primer, va ser màxim golejador de la lliga per cinquena vegada. Ja amb 33 anys va ser contractat pel tercer dels grans dels Països Baixos, el PSV Eindhoven, on només s'hi va estar una temporada i mitja, ja amb un rendiment força més baix, abans d'acabar al NAC Breda, on es va retirar.

Ruud Geels és el protagonista d'un llibre, "Altijd raak" (Exitós sempre), amb el subtítol "la biografia del golejador oblidat". escrit per Theo Vaessen. En ell explica la seva vida, el seu caràcter tranquil i afable i com, després del futbol, va tornar al seu negoci de pintures a Velserbroek, entre Amsterdam i IJmuiden, on va començar tot. La pregunta és: Quant valdria ara un jugador amb el rendiment de Ruud Geels, o com hauria estat la seva carrera d'haver sigut més ambiciós?

Txecoslovàquia, 1 (9)- Itàlia, 1 (8) (Euro 80-Partit pel tercer lloc)

267. Francesco Graziani (1-1)

La història del futbol italià va plena de dos tipus de davanters. Uns són tècnicament perfectes, molt virtuosos amb la pilota als peus, veritables artistes. En l'últim mig segle podem trobar en aquest grup elements com Gianni Rivera, Roberto Baggio o Alessandro del Piero. D'altres són tot el contrari. Tenen aparença de no gaire dotats tècnicament però donen fins a l'última gota de suor i, sobretot, mantenen un gran idili amb el gol. En aquest grup inclouríem Francesco Graziani.

Nascut a un suburbi de Roma, i crescut a l'Arezzo, a la Toscana, l'equip de la vida de Graziani, malgrat que va jugar en uns quants més, va ser el Torí. Durant dos anys, entre el 1975 i el 1977, l'equip va reviure fugaçment els millors moments del gran conjunt que havia desaparegut en la tragèdia aèria de Superga, el 1949, quan segurament era el millor del continent. Gairebé quatre dècades més tard, Il Toro va guanyar la lliga al seu rival ciutadà, la Juventus, amb una davantera devastadora formada per Paolino Pulici i Francesco Graziani. Entre tots dos van anotar 37 gols i van convertir en campió el seu equip. L'any següent van estar a punt de repetir, però van perdre la partida contra el mateix rival per un sol punt.

Des del punt de vista internacional, les dues carreres van ser força diferents. Mentre Pulici no va jugar cap partit de cap gran torneig, tot i ser convocat per als mundials d'Alemanya 74 i Argentina 78, Graziani va arribar a ser campió del món, el 1982. Abans, el 1980, es disposava a afrontar el seu últim any al Torí, quan en tenia 26, i encarava l'Eurocopa que es jugava a casa. Havia disputat tres estones a la Copa del Món d'Argentina de dos anys abans i ara era titularíssim en la selecció que preparava Enzo Bearzot.

Però Graziani no va tenir encert en el torneig, De fet, Itàlia només va marcar un gol en tota la primera fase, aconseguit per Tardelli contra Anglaterra, i això va provocar que es veiés abocada a disputar la final de consolació contra Txecoslovàquia, a Nàpols, ja que Bèlgica l'havia superada en el seu grup. El partit va ser inacabable, però va servir perquè Graziani, per fi, marqués.

El gol

Els txecoslovacs s'havien avançat amb un bon tret des de fora de l'àrea de Jurkemik. Quan faltava un quart d'hora per al final del partit, els italians van posar setge a l'àrea rival i el mateix Graziani, caigut a la banda esquerra, va provocar una falta.

Sense temps per pensar, Causio la va penjar a l'àrea i els txecoslovacs van fer una maniobra molt estranya. En aquell torneig es va posar molt de moda la tàctica del fora de joc, sublimada per Bèlgica, amb l'ajut de la poca perícia dels jutges de línia, no tan preparats com ara i que sovint s'equivocaven i marcaven la incorrecció quan no existia. En la jugada en qüestió, tota la defensa va sortir en bloc intentant provocar-la però el central Ondrus no se'n va adonar i es va quedar enganxat. Va habilitar Graziani qui, amb el cap, va rematar fora de l'abast del porter Netolicka.

Itàlia va dur el partit a la pròrroga i a una inacabable tanda de penals en la qual Graziani va marcar però que va perdre per culpa de l'errada del central Collovati. L'estiu següent, el 1983, el davanter va fitxar per la Fiorentina i com a jugador viola es va proclamar campió del món a Espanya, tot i que ell es va lesionar a l'esquena als set minuts de la final jugada al Bernabéu contra Alemanya Federal (3-1). Es va mantenir un any més a la Toscana i després va fitxar per la Roma.

I amb l'equip romanista, a prop de Subiaco, on havia nascut, va estar a punt de ser campió d'Europa de clubs el 1984, amb 31 anys. A més, el partit es disputava a l'Estadi Olímpic de la capital italiana contra el Liverpool. Es va acabar amb empat a un gol i van caldre els penals. En la tanda, el porter zimbabwès Bruce Grobbelaar va ser el protagonista en aturar els tirs de dos campions del món, Bruno Conti i el propi Graziani. La seva errada va precedir el gol decisiu del lateral Alan Kennedy.

Graziani va jugar dos anys més a Roma i dos més a l'Udinese abans d'emprendre una exòtica, aleshores molt més que ara, aventura a Austràlia, amb els Leichhardt Tigers, quan ja tenia 35 anys. Va provar de ser entrenador, però no va tenir gaire sort ni a la Fiorentina, ni a la Reggina, ni a l'Avellino. El millor ho havia deixat el camp, en una llarga trajectòria marcada per l'esforç i l'entrega i que hauria pogut brillar més de no haver estat per dues tandes de penals.

Romania, 1- Suïssa, 1 (Euro 2016-Primera fase)

268. Admir Mehmedi (1-1)

Com ja ha quedat clar en aquesta sèrie de gols, Suïssa és un dels països que més es nodreixen de jugadors nascuts a l'estranger o amb arrels a d'altres estats. La Confederació Helvètica va acollir, sobretot, famílies procedents de Kosovo arran de les successives guerres que van sacsejar els Balcans en la dècada dels noranta del segle passat. La majoria d'aquestes persones són de zona amb ascendència albanesa. Tot i que va néixer a l'actual Macedònia del Nord, aquest és l'origen del davanter Admir Mehmedi.

Va venir al món a Gostivar, molt a prop de la confluència de les fronteres nord-macedònia, albanesa i kosovar, el 1991 i amb només tres anys la seva família es va traslladar a Suïssa, on ha viscut des de llavors. Però té molt present d'on ve. Un exemple el trobem fa quatre anys. Amb el seu pare va visitar la ciutat on va néixer. En un dels pobles que formen part del municipi, Padalishte, va veure una família que vivia en una casa que no reunia els mínims per ser habitada. Aprofitant que el seu pare té una indústria que treballa la fusta, va decidir que l'empresa construïria una casa nova a aquella família i que ell la pagaria. Explicava que era la manera de demostrar que se sentia afortunat amb tot el que ell tenia i que ho volia compartir amb persones que, en essència, eren com ell.

Esportivament parlant, Mehmedi va jugar en les categories inferiors del Bellinzona i del Winterthur abans d'iniciar-se en el professionalisme al Zuric. Es tracta d'un davanter molt mòbil que pot mostrar millor el seu joc actuant en una banda o de segona punta. Sovint és indetectable per a les defenses rivals i aporta un interessant plus de treball defensiu a l'equip. Amb 20 anys va ser fitxat pel Dinamo de Kíev, amb el qual va debutar a la Lliga de Campions i li va servir de catapulta per a la Bundesliga, on ha ofert els seus millors serveis.

Mehmedi va tenir dos bons anys al Friburg, sobretot el primer, abans de ser contractat pel Bayer Leverkusen el 2015, l'estiu abans de l'Eurocopa de França. Amb la selecció tenia experiència des de jove. Havia estat subcampió d'Europa sub-21 després d'una final perduda contra Espanya a Dinamarca amb gols d'Ander Herrera i Thiago Alcántara. Havia anat als Jocs de Londres i s'havia estrenat amb l'absoluta amb 19 anys. No el van convocar per a l'Eurocopa del 2012, però sí per al mundial del 2014, on fins i tot va anotar contra Equador. El 2016, a França, amb 25 anys, li arribava el torneig continental en un molt bon moment.

El gol

Suïssa havia debutat en un partit molt especial per a molts dels seus components, ja que era en l'estrena d'Albània en un gran torneig. Ell va ser titular al costat de companys com Shaqiri. Dzemaili, Xhaka o Behrami, els pares dels quals són albanesos o kosovars. Els helvètics van vèncer per 0-1, amb un gol del central Schär, i afrontaven el segon partit contra Romania. Una victòria els classificava per als vuitens de final i, de passada, hauria ajudat els germans albanesos a passar ronda. Però les coses no van començar gaire bé al Parc dels Prínceps, ja que un penal va permetre Stancu avançar el rival. Suïssa va haver d'esperar a l'inici de la represa per igualar el duel.

Va ser quan Ricardo Rodríguez va llançar un córner a l'esquerra de Tatarusanu. Seferovic, d'ascendència bòsnia, va tocar la pilota amb el cap a l'àrea i aquesta va quedar botant. Mehmedi, que havia iniciat la jugada a la frontal de l'àrea, hi va córrer i va empalar una volea duríssima que va significar l'empat definitiu. Els suïssos es classificarien, però els albanesos no, ja que, tot i vèncer Romania en el darrer partit, no van poder ser un dels quatre millors tercers classificats dels sis grups.

Mehmedi va ser titular durant tot el torneig, que es va acabar als vuitens de final amb una derrota per penals contra Polònia. Va jugar dues temporades més a Leverkusen, on el seu protagonisme va anar descendint, i amb la vista posada al mundial de Rússia del 2018 va decidir fitxar pel Wolfsburg. Però l'infortuni es va centrar en ell. Una sèrie d'indisposicions físiques no li van donar continuïtat i, a més, el març es va trencar els lligaments d'un genoll.Va ser baixa per a la cita mundialista.

El jugador d'orígen macedoni va seguir a l'equip de la Volkswagen i va tornar a l'equip nacional. Ha participat en cinc partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa, que ara es trasllada al 2021. Ell ja tindrà trenta anys, però aspira a tornar-hi a ser i ajudar a l'equip del país que el va acollir a millorar el resultat obtingut a França.

Suècia, 2- Anglaterra, 3 (Euro 2012-Primera fase)

269. Andy Carroll (0-1)

Al nord-est d'Anglaterra s'aixeca la ciutat de Newcastle. Oficialment, el topònim té un afegitó, "upon-Tyne", per explicar que està situada a damunt, o sigui, al nord, d'aquest riu. A l'altra riba d'aquest curs fluvial trobem Gateshead, una altra urbs, més petita que l'anterior, coneguda per les seves reunions atlètiques. La proximitat entre totes dues és essencial per entendre el principi de la carrera del davanter Andy Carroll.

Gateshead és la ciutat natal del jugador, però la seva vista sempre va estar posada a l'altra banda del riu, a St. James' Park, l'estadi dels magpies (garses), apel·latiu que rep el Newcastle United pel color de la seva samarreta. Carroll té el cor blanc i negre des de petit i va fer realitat el somni de debutar a l'últim minut d'un partit de la Copa de la UEFA del 2006 a Palerm, quan encara no tenia divuit anys. Va ser cedit al Preston i, a la segona temporada després del seu retorn, va viure el trauma de baixar a la segona categoria.

Però Carroll va aprofitar el seu any al Championship per anotar 17 gols i començar a mostrar les credencials. I aquestes eren les d'un davanter centre dels d'abans, molt alt, molt fort i amb una rematada de cap descomunal. Quan els magpies van tornar a la màxima categoria, va cridar l'atenció del Liverpool, que el va fitxar per 40 milions d'euros. Però a Anfield no va triomfar, ja fos per les seves lesions, com per una vida una mica desordenada o pel fet que el joc amb Kenny Dalglish a la banqueta era per terra i no l'aeri que li anava bé a ell.

Malgrat això, va tenir sort de cara a l'Eurocopa del 2012. Fabio Capello va ser destituït com a seleccionador, tot i haver-se classificat per al torneig, i el seu lloc va ser ocupat per un tècnic de la vella escola com Roy Hodgson, que va endegar una revolució. Volia un atacant alt, ja que el seu 4-4-2 necessitava rematadors per al joc dels homes de banda. Va descartar Peter Crouch, que havia fet un mal any a l'Stoke City, i va convocar un Carroll que encara l'havia fet pitjor al Liverpool. En el debut, amb un empat contra França, no va jugar, però l'entrenador va sacsejar l'equip per al duel contra Suècia i l'espigat atacant va trigar 23 minuts a donar-li la raó.

El gol

Perquè va ser titular en el duel disputat a Kíev i aviat va treure partit de la seva alçada. En una acció típica del futbol britànic, Steven Gerrard va penjar la pilota a l'àrea i, amb la seva potència, Carroll va guanyar la partida al central Mellberg i al lateral Granqvist, que va arribar tard a l'ajuda, i va rematar amb potència al fons de la porteria d'Isaksson.

El partit va ser vibrant i Carroll el va jugar tot. Els suecs van remuntar, però entre Walcott i Welbeck van deixar el 2-3 final que deixava Anglaterra mig classificada. En la resta del torneig, Carroll només va disposar de vuit minuts en el triomf davant d'Ucraïna i mitja hora del partit i la pròrroga en la derrota per penals contra Itàlia en els quarts de final. Després del torneig, l'ariet només va jugar 17 minuts més amb la selecció, en un triomf contra San Marino en la fase de classificació per al mundial de Brasil.

A nivell de clubs va semblar que feia una passa enrere, però va trobar el seu lloc al món a Upton Park, Aquell mateix estiu el va fitxar el West Ham United i va jugar set temporades a l'est de Londres. Quan hi va arribar encara tenia 23 anys i molta carrera per davant, però es va anar establint en un equip de mitja classificació. Novament, les moltres lesions i un joc tan unidimensional el van llastar. Els 40 milions pagats per ell pel Liverpool quan només tenia 21 anys van ser una rèmora massa gran.

Però l'any passat va tenir una alegria. El Newcastle, l'equip de l'altra banda del riu, va pensar en ell i hi va tornar. Tot i la seva participació irregular, l'ànim dels aficionats, més pel seu passat que pel seu present, l'omplia un cop arribat a la trentena. La seva carrera, que va començar com un tro, es va estancar però ara, per fi, tornava a vestir la samarreta que sempre havia estimat.

Rússia, 0- Gal·les, 3 (Euro 2016-Primera fase)

270. Aaron Ramsey (0-1)

La selecció de Gal·les va estar seixanta anys sense disputar un gran torneig internacional. Des que va enfrontar-se a la Brasil de Pelé en els quarts de final de la Copa del Món de Suècia, el 1958, no va poder obtenir cap classificació. Aquest fet, el de no jugar amb un conjunt competitiu, no va permetre que es pogués gaudir en grans cites de talents com els de Ryan Giggs, Mark Hughes o Ian Rush. El 2016, beneficiant-se, en part, de l'ampliació de l'Eurocopa a 24 equips, Gal·les, per fi, va entrar en la lluita dels millors. Un dels artífexs de l'èxit va ser el centrecampista Aaron Ramsey.

Nascut a Cardiff, i format al club de la seva ciutat, va ser captat amb 18 anys per l'Arsenal d'Arsène Wenger i es va convertir en una icona a l'Emirates Stadium. Centrecampista de bon toc de pilota, un fet gairebé innegociable als gunners, és molt versàtil i es pot adaptar a qualsevol posició de la zona ampla, fins i tot la de mitja punta per la seva bona arribada a l'àrea. El 2010, amb vint anys, va patir una duríssima lesió a Stoke que el va deixar gairebé un any sense jugar i que va obligar-lo a anar cedit al Nottingham Forest i al Cardiff per recuperar les bones sensacions. Va tornar a l'Arsenal el 2011 i s'hi va estar fins a l'estiu del 2019, quan va fitxar per la Juventus.

Amb la selecció, havia debutat el 2008 en un amistós contra Dinamarca. Les successives fase de classificació anaven proporcionant fracassos, en part per la dificultat dels grups, als quals Gal·les accedia amb poc coeficient UEFA. L'arribada d'un jugador de primer nivell com Gareth Bale, però, va ajudar a fer créixer el nivell i així, en la classificació per a l'Eurocopa del 2016, va quedar segona, darrere de Bèlgica i aprofitant que la resta de rivals eren les assequibles Bòsnia, Israel, Xipre i Andorra.

El gol

I les coses no van poder començar millor a França, amb debut amb victòria a última hora contra Eslovàquia (2-1). En el segon partit, el derbi contra Anglaterra va ser al revés, amb derrota a l'últim minut pel mateix resultat. Seria necessari, com a mínim, puntuar contra Rússia en el darrer enfrontament per accedir als vuitens de final. I els gal·lesos van trigar deu minuts a encarrilar el triomf.

Va ser en un contraatac rus ben tallat pel lateral Chester. La pilota va caure als peus del centrecampista més clarivident dels britànics, Joe Allen, que va veure la desmarcada a l'espai de Ramsey. La passada, entre tres defenses rivals, va ser primorosa i el jugador de l'Arsenal, davant del porter Akinfeev, va respondre amb classe, picant la pilota i anotant el primer gol del partit. Gal·les acabaria guanyant per 0-3, amb gols posteriors de Taylor i Bale, un en cada període.

L'Eurocopa del conjunt de Chris Coleman va ser espectacular, ja que va eliminar Irlanda del Nord en els vuitens de final i va donar la gran sorpresa derrotant Bèlgica en els quarts. En les semifinals, l'oposició de la Portugal de Cristiano Ronaldo va ser un mur massa alt per superar. Gal·les no va poder anar al mundial de Rússia, amb menys places atorgades als combinats europeus que una Eurocopa, però jugarà el seu segon torneig continental el 2021, després d'una dura fase de classificació. Amb 30 anys, Ramsey intentarà repetir o millorar l'èxit de França partint en un difícil grup, amb Itàlia, Turquia i Suïssa.

Ramsey també és conegut, fora de l'àmbit futbolístic, per una història curiosa. Va començar a córrer que quan ell marcava un gol, un famós moria. Personalitats com Ossama Bin Laden, Steve Jobs, Whitney Houston, Muamar el Gadafi o David Bowie van traspassar poques hores després d'un gol del gal·lès. També és cert que, en moltes ocasions, la casualitat ha estat una mica forçada, ja que el famós tampoc no era de primer nivell, o bé el gol no s'havia aconseguit el mateix dia, sinó l'anterior o el posterior. El gol contra Rússia, el 20 de juny del 2016, l'únic que, de moment, ha marcat en un gran torneig, pot deixa tranquil tothom perquè no va venir acompanyat de la mort de cap gran figura del món actual.

Alemanya Federal, 2- Dinamarca, 0 (Euro 88-Primera fase)

271. Jürgen Klinsmann (1-0)

L'Eurocopa del 1988, celebrada a Alemanya Federal, va permetre descobrir la nova arma ofensiva dels amfitrions. El davanter Jürgen Klinsmann, que aleshores estava a punt de fer 24 anys, ja havia destacat amb el seu equip, l'Stuttgart, amb el qual havia encadenat quatre temporades consecutives amb més de quinze gols a la Bundesliga. Havia debutat amb la selecció l'estiu de l'any anterior, només tenia cinc partits d'experiència amb la formació de Franz Beckenbauer i, per a ell, aquell seria un estiu molt llarg, ja que el finalitzaria assistint als Jocs de Seül, on va pujar al podi per recollir la medalla de bronze amb l'equip olímpic de l'Alemanya Occidental.

Seguint la línia dels seus predecessors a la línia ofensiva de la formació teutona, potser amb l'excepció de Rummenigge, Klinsmann no era un prodigi de tècnica. Però ho suplia amb una gran voluntat de no donar mai cap pilota per perduda i amb un enorme instint per trobar sempre el lloc adequat per rematar. En el torneig del 1988, el seleccionador encara no havia adoptat el sistema de tres centrals que el va fer campió del món dos anys després a Itàlia. El 4-4-2 de manual requeria que els dos atacants es complementessin. I així va ser.

Perquè Völler i Klinsmann van formar una dupla temible durant uns quants anys. Tots dos semblaven tallats pel mateix patró, molt mòbils, versàtils i un mal de queixal constant per a les defenses. Segurament el primer era més dur i més estàtic i el segon pujava més a recollir esfèriques al mig del camp. I el mig del camp alemany era de luxe, amb grans generadors de joc com Olaf Thon, Pierre Littbarski, Wolfgang Rolff i, sobretot, Lothar Matthäus.

El gol

El debut en el campionat havia estat complicat, amb un empat a un gol contra Itàlia. Calia vèncer Dinamarca en el segon enfrontament, disputat a Gelsenkirchen. Un duel, per cert, revenja del que havien disputat tots dos equips dos anys abans al mundial de Mêxic, amb victòria nòrdica per 2-0 a Querétaro. I el marcador només va trigar deu minuts en obrir-se. No va ser pas ni amb una contra, ni amb una triangulació, ni a pilota parada. Va ser en una pilotada avall de Köhler, que pretenia ser un refús.

Amb l'equip danès sortint, el globus va derivar en un dos contra dos dels davanters alemanys contra el central Lars Olsen i el centrecampista Soren Lerby, aquest situat en zona defensiva. Lerby va tocar la pilota amb el cap, però va quedar solta a l'àrea. Rudi Völler hi va arribar, però es va trobar el cos de Peter Schmeichel, que debutava en un gran campionat, que li va evitar el gol. Però l'esfèrica va sortir cap al centre de l'àrea i Klinsmann només va haver de vèncer la dèbil resistència de Lars Olsen, que era entre els pals, per avançar el seu equip. Un cop de cap d'Olaf Thon en el tram final va deixar el 2-0 final i va consumar la revenja.

Alemanya Federal va superar Espanya en el darrer partit per 2-0, amb dos gols de Völler, i va arribar a les semifinals del torneig. Però allà es va trobar els Països Baixos, que la va eliminar amb un gol de Van Basten en els últims minuts de l'enfrontament. El debut de la parella de davanters es quedava sense final.

Tindrien temps de rescabalar-se'n. Klinsmann va fitxar l'estiu del 1989 per l'Inter de Milà, on va formar trio amb Matthäus i Andreas Brehme i on va guanyar la Copa de la UEFA del 1991. Abans, va ser campió del món, al costat de Völler, amb tres gols anotats. El 1992, va deixar els italians i va fitxar pel Mònaco. A més, va tornar a disputar una final, la de l'Eurocopa del 92 a Suècia, que va perdre contra Dinamarca, justament, i també per 2-0, un resultat que sembla icònic en els enfrontaments entre els dos països. Aleshores ja havia canviat la seva parella d'atac i l'acompanyava Karl-Heinz Riedle, un altre atacant fet amb el mateix motllo que Völler i ell.

La llarguíssima trajectòria de Klinsmann amb l'equip nacional, amb 114 partits i 51 gols, el va portar a fracassar al mundial dels Estats Units (quarts de final), a guanyar l'Eurocopa del 1996 d'Anglaterra, jugant de titular la final que va encimbellar Oliver Bierhoff, i acabant el seu recorregut a la Copa del Món de França, el 1998, quan ja estava a punt de fer 34 anys.

A nivell de clubs, va tenir temps de provar la Premier League amb el Tottenham, equip al qual tornaria després per acabar la carrera. Va vestir-se també l'elàstica del Bayern i va retornar a Itàlia per actuar a la Sampdoria, per acabar la trajectòria als Spurs. Després es va fer entrenador i va dirigir dues seleccions en dos mundials. El 2006, va quedar tercer i va ser l'impulsor de l'equip alemany que viuria una dècada molt productiva amb el seu successor, Joachim Löw, i el 2014 va portar els Estats Units fins a la segona fase de la competició, a Brasil. A nivell de clubs, les coses no li han anat tan bé, al Bayern i, aquest any mateix, a l'Hertha. Però segur que torna. Fa 32 anys que va aparèixer en un gran torneig, amb el gol contra Dinamarca a Gelsenkirchen, i des de llavors el nom de Klinsmann no ha abandonat les nostres vides.