Itàlia, 1- Iugoslàvia, 1 (Euro 68-Final, 1r partit)

12. Angelo Domenghini (1-1)

Hi ha hagut jugadors a la història que han tingut la facultat d'estar situats gairebé sempre al millor lloc, en el millor moment. En ser un esport col·lectiu, el futbol no només depèn de les aptituds personals, sinó també d'estar envoltat d'equips guanyadors. Aquests futbolistes han pogut nodrir de trofeus les seves vitrines i han estat valuosos per les seves formacions i equips nacionals en èpoques importants de les seves trajectòries. Això va passar amb els equips i amb la selecció italiana que van tenir la fortuna de comptar amb el davanter Angelo Domenghini.

Nascut a Lallio, al costat mateix de Bèrgam, a la Llombardia, Domenghini es va formar en un dels planters, encara avui en dia, més prolífics del futbol transalpí, el de l'Atalanta. Ell mateix explicava que la seva infantesa no va ser fàcil. Eren nou germans, sis noies i tres nois, que s'aplegaven en dues habitacions. Es tractava de posar-se a treballar com més aviat millor per portar diners a casa. Ell, a més, era molt trapella de petit, no parava quiet, però també tenia habilitat per jugar a futbol. El van convèncer per disputar un torneig de bar i d'allà a l'Atalanta hi va haver un pas.

Va debutar als 19 anys a la màxima categoria amb la Dea, a qui va portar al títol de Copa tres anys després, en una final guanyada al Torí amb tres gols seus a San Siro. Curiosament, la victòria no va poder ser celebrada a la ciutat perquè l'endemà va morir el papa Joan XXIII, originari de Bèrgam. Va mantenir-s'hi un any més i el 1964 va ser fitxat per l'Inter, vigent campió europeu. En la seva primera temporada, va ser campió de lliga, de la Intercontinental i de la Copa d'Europa, tot i que ell no va disputar ni les semifinals, ni la final del torneig, en una època en què encara no s'havien introduït les substitucions.

Havia debutat amb la selecció efímerament quan encara era a l'Atalanta, en un xoc de qualificació per a l'Eurocopa del 1964 contra la URSS, però s'hi va consolidar després del fracàs transalpí en el mundial del 1966, a Anglaterra, del qual ell va quedar descartat. El nou seleccionador, Ferruccio Valcareggi, va confiar en ell en la fase de classificació per al torneig europeu del 1968 i ell li va respondre amb quatre gols en set partits, entre ells un en els quarts de final contra Bulgària. El país seria l'amfitrió de la final a quatre i ell, un dels protagonistes.

En el duel de semifinals, a Nàpols, Itàlia va resistir com va poder amb deu homes al camp, per la lesió de Rivera, sense que llavors hi hagués substitucions, i es va veure afortunada pel sorteig posterior al partit, perquè no hi havia penals. La final era davant de Iugoslàvia a Roma, i va ser molt complicada.

El gol

Domenghini va arrencar d'inici, al costat d'Anastasi i Prati en la davantera, però la iniciativa va ser balcànica. La jove estrella Dzajic va avançar el seu equip abans del descans i el conjunt de Rajko Mitic va disposar de moltes oportunitats per sentenciar, entre elles una rematada que va passar arran de pal i a la qual el mateix Dzajic no va arribar per poc. La desesperació creixia en els amfitrions, però va arribar una falta a la frontal de l'àrea.

El central Paunovic va saltar de manera matussera damunt de Lodetti i el va fer caure. L'àrbitre suís Dienst no tenir cap dubte en indicar la infracció. Domenghini va prendre la responsabilitat de xutar. Els iugoslaus sempre han protestat la jugada, en entendre que el col·legiat estava situant la barrera, però en les imatges es veu el mur ben posat. El problema va ser que un dels seus components, el centrecampista Holcer, va obrir les cames i va deixar venut el porter Pantelic. El gol del davanter de l'Inter salvava Itàlia del desastre.

La pròrroga següent no va donar com a resultat cap gol i la final es va haver de repetir dos dies després al mateix escenari. Iugoslàvia havia perdut la seva gran oportunitat i Itàlia es va imposar amb dos gols en la primera meitat de Luigi Riva i de Pietro Anastasi. Aquestes van ser les anotacions que van donar el títol, però sense l'encert de Domenghini, res no hauria estat possible.

Va actuar un any més al conjunt milanès i, el 1969, va fer una passa arriscada i va fitxar per un emergent Càller per completar una gran davantera amb Riva. Li va tornar a sortir bé l'aposta i es va convertir en un dels futbolistes de l'equip sard que van entrar a la llegenda com a campions de lliga. Després, va anar al mundial, tot i haver-se perdut alguns partits de la fase de classificació, i va ser un fix en l'equip que va arribar a la final, perduda davant de Brasil per 4-1. Ell hi va anotar un gol, el de la victòria davant de Suècia del debut. Només tenia 29 anys, però tan sols va disputar quatre partits més, de classificació per a la següent Eurocopa, amb l'equip nacional.

Domenghini va seguir al Càller fins al 1973, abans de fitxar per la Roma i retirar-se de la sèrie A al modest Foggia, als 35 anys. Abans, ja havia descendit una temporada a la Serie B, al Verona, i va acabar a tercera categoria, amb l'Olbia i el Trento. El 1979, amb 37 anys, va penjar definitivament les botes. Ja en feia molts que no era tan decisiu com en la primera part de la seva carrera, però per al record havia deixat títols i gols, com el que va evitar que Itàlia perdés l'Eurocopa a casa. 

 França, 2- Espanya, 0 (Euro 84-Final)

13. Michel Platini (1-0)

És totalment casual que aquest gol sigui el número 13 de la llista, és a dir, el de la mala sort, però realment és un dels més desgraciats de tot el rànquing. Va marcar la carrera del gran porter Luis Arconada, que va formar part de la millor Reial Societat de la història i que es va mantenir durant més de quatre anys com a indiscutible a la porteria de l'equip espanyol. El gol, però, va ser transcendental perquè un gran jugador no es retirés de la selecció sense un títol que mereixia i que es va guanyar amb una actuació immillorable en l'Eurocopa del 1984. És l'última aparició de Michel Platini.

Feia quatre dies que Platini havia decidit una semifinal èpica contra Portugal amb un gol en l'últim minut de la pròrroga que havia evitat una agònica tanda de penals. La final contra Espanya era la gran oportunitat de rubricar una carrera esplèndida a la qual, curiosament, encara faltaven els seus millors moments. Estava triomfant a Itàlia, a la Juventus, conjunt amb el qual aquell mateix any havia aconseguit guanyat la lliga, en la qual havia estat màxim golejador amb 20 gols, i la Recopa, però li faltava endur-se un títol amb la selecció i també una Copa d'Europa, que cauria la primavera següent. 

El rival a la final era una selecció espanyola que havia anat passant pantalles de manera miraculosa. Per començar, s'havia classificat per al torneig guanyant per 12-1 Malta en l'últim duel de la ronda prèvia i deixant a la cuneta els Països Baixos. Després, en el campionat, va arrencar amb dos tristos empats i va salvar els mobles amb un gol de Maceda a l'últim minut per destronar els campions, els alemanys. I finalment, havia remuntat en els semifinals contra una Dinamarca que semblava superior i havia vençut en la tanda de penals. L'equip de Miguel Muñoz era un conjunt supervivent, i això el feia més perillós, malgrat que no comptava amb els dos centrals, Maceda i Goikoetxea, per al duel decisiu del Parc dels Prínceps.

El gol

I França va trobar problemes a la primera part. Dominava territorialment, però no podia sotmetre un conjunt espanyol ben posicionat que pensava que el pas del temps l'afavoria i que els amfitrions es podien posar nerviosos. Tot semblava controlat quan una acció, als onze minuts de la represa, ho va canviar tot.

El col·legiat eslovac Vojtech Christov, molt protestat pels espanyols, va decretar una falta de Salva, substitut de Maceda, a Lacombe a la frontal de l'àrea. L'ocasió per als francesos era clara, i més amb Michel Platini en el llançament. L'estrella gala havia anotat des de la mateixa posició contra Iugoslàvia en la primera fase i el seu company Domergue també havia anotat de falta directa en la semifinal davant de Portugal. Arconada, el porter espanyol, havia estat el millor del seu equip durant el torneig, amb grans intervencions, i res no feia pensar que tindria problemes per aturar el xut fluix i pel seu pal del jugador de la Juventus. Però quan ja semblava que tenia la pilota atrapada, se li va escolar per sota el cos i, amb una mà, se'l va introduir a la porteria. El seu esforç final per evitar que l'esfèrica travessés la línia de gol ja va ser inútil.

Amb el gol a favor, França es va dedicar a defensar sense complexos i a sortir a la contra. No es pot dir que patís gaire per conservar el resultat i, a més, en el temps de descompte, va trobar un contraatac que va finalitzar Bruno Bellone amb el segon gol. Els francesos aconseguien el seu primer gran títol i Platini es coronava com a rei del continent. A final d'any, sumaria el segon de les tres Pilotes d'Or que va guanyar en la seva carrera.

Aquesta va durar als terrenys de joc fins als 32 anys i després va seguir en d'altres esferes. Primer, com a entrenador. Va fracassar en l'intent de classificar França per al mundial d'Itàlia 90, però van seguir confiant en ell. Va entrar amb molt lluïment, com a millor combinat de tots els grups, en la fase final de l'Eurocopa de Suècia, el 1992, però l'equip va ser eliminat en la primera fase després de dos empats i una derrota contra Dinamarca. Després va dedicar-se als despatxos i va ser un dels presidents del comitè organitzador del mundial de França, el 1998. La seva feina va ser bona, el seu prestigi enorme, i va anar escalant en l'escalafó de les grans organitzacions.

Així, el 2007 va derrotar el suec Lennart Johansson i es va convertir en president de la UEFA durant nou anys, però el 2016 el va esquitxar tot l'escàndol de corrupció que va suposar la sortida de la FIFA del seu màxim dirigent, Joseph Blatter. Platini va ser trobat culpable per corrupció, per haver rebut dos milions d'euros de Blatter en concepte de feines d'assessoria sense que els pagaments estiguessin justificats. Va ser condemnat a vuit anys sense exercir cap càrrec del món de l'esport. També ha desvetllat afers com que França i Brasil van ser sortejats de manera que no es poguessin trobar fins a la final al mundial del 1998 i ha estat implicat en casos com la compra de vots perquè Qatar fos seu del mundial del 2022. Tot d'afers lletjos després d'una carrera futbolística brillant, que va arribar al màxim nivell en aquella Eurocopa del 1984.

Dinamarca, 2- Alemanya, 0 (Euro 92-Final)

14. Kim Vilfort (2-0)

Viure el millor moment de la teva vida i el pitjor en només deu dies. S'ha de ser molt fort per resistir aquest tobogan emocional. El 1992, la selecció danesa, que no estava classificada per a l'Eurocopa, va guanyar-la amb un grup majoritàriament d'obrers que, en aquell moment, havia de ser de vacances. Un dels seus futbolistes va viure un torneig inoblidable en els dos sentits, que no va acabar quan va aixecar la copa de campions, just després d'un gol seu, sinó deu dies més tard amb una gran tragèdia. Era el centrecampista Kim Vilfort.

Quan va arribar el torneig de Suècia tenia 29 anys i una llarga trajectòria bàsicament al seu país, sobretot al Bröndby. Nascut a Valby, un suburbi de Copenhaguen, Vilfort va arribar a jugar 470 partits amb el club groc i blau i es va convertir en el màxim golejador de la seva història. Després d'uns inicis com a davanter, es va consolidar a la màxima divisió del seu país a les files del Frem i allà va tastar la internacionalitat en un amistós contra Hondures. Però no va tenir continuïtat en un equip nacional que havia estat semifinalista a l'Eurocopa de l'any anterior, la de França, i que mostraria un joc sensacional en el mundial de l'any següent, el del 1986, a Mêxic.

Vilfort va intentar una aventura a l'estranger. Va ser a França, al Lilla, on va anotar un sol gol en 24 partits en un equip que va finalitzar a mitja taula classificatòria. No va ser un fracàs rotund, però va pensar que el millor era tornar a casa i va fitxar pel club més popular del país, el Bröndby, el mateix 1986. Durant els següents dotze anys hi guanyaria set lligues i tres Copes, actuaria en unes quantes Copes d'Europa, arribaria a uns quarts de final de la UEFA, eliminat pel Tenerife, i es consolidaria a la selecció.

Així, va disputar dues estones de l'Eurocopa del 1988, en què una Dinamarca crepuscular va quedar eliminada, i sense puntuar, a la primera fase. Romania va deixar l'equip nacional fora del mundial del 1990, però les bones actuacions al Bröndby, ja com a centrecampista ofensiu, el van catapultar a disputar més partits amb la selecció. Va actuar els vuit de la fase de classificació per a l'Eurocopa, de la qual va quedar fora ja que Iugoslàvia havia sumat més punts. Però tot va canviar quan va esclatar el conflicte dels Balcans i la UEFA va deixar els iugoslaus fora del torneig. El segon del grup, Dinamarca, ocuparia el seu lloc.

Com va passar amb molts dels seus companys, Vilfort va estar disputant amb el Bröndby partits fins a dos dies abans del torneig. El seleccionador, Richard Möller-Nielsen, el va convocar per al campionat. Però el centrecampista tenia al cap un problema molt més important que el de jugar l'Eurocopa: l'estat de salut de Line, la seva filla de set anys. Li havien diagnosticat leucèmia i estava ingressada a un hospital. El seu pare es debatia entre anar al torneig o ser al seu costat, però va trobar un aliat: la proximitat de la seu del campionat. 

Perquè Dinamarca va jugar els partits de la primera fase a cavall entre Malmö, molt a la vora de Copenhaguen, i la relativament propera Estocolm. A més, va semblar que l'estat de salut de la nena era millor aquells primers dies de juny. Vilfort va disputar els dos primers duels, un empat contra Anglaterra i una derrota davant de Suècia. Veient que era improbable la classificació, Möller-Nielsen el va alliberar del tercer partit perquè estigués al costat de la filla. Quan va deixar la concentració, Vilfort va dir als companys que tornaria per a la final.

I Dinamarca va donar la sorpresa. A vint minuts de l'habitació d'hospital de la nena, Lars Elstrup va anotar un gol històric contra França que va classificar la selecció per a les semifinals de manera totalment inesperada. Veient que hi havia opcions, Vilfort va viatjar a Göteborg per jugar les semifinals contra els Països Baixos i la selecció va tornar a donar la sorpresa amb dos gols de Henrik Larsen, el jugador que l'havia substituït davant dels francesos que ja havia marcat en el duel anterior i que s'havia mantingut en l'equip. Dinamarca va vèncer per penals en una tanda en què ell va disparar el quart del seu conjunt. En acabat, va tornar a Copenhaguen pensant que no disputaria la final.

Però en els quatre dies entre un partit i l'altre, la petita Line el va convèncer perquè tornés i guanyés el partit per a ella. Finalment, va fer el cor fort i va tornar a Göteborg. No cal dir que va ser titular per afrontar el partit més important de la seva vida.

El gol

I les coses no van poder començar millor. Dinamarca es va avançar als 19 minuts amb un gran xut de John Faxe Jensen. El panorama era perfecte, amb avantatge i possibilitat de defensar i contraatacar. Els alemanys van assetjar la porteria d'un gran Schmeichel, segur en el joc aeri i prodigiós en una aturada en un cop de cap de Klinsmann. Faltaven dotze minuts, i l'empat no tan sols no va arribar, sinó que la que ho va fer va ser la sentència.

Brian Laudrup va provocar una falta de Brehme a uns metres de l'àrea d'Illgner. Poulsen la va estavellar a la barrera i els alemanys van rebutjar. El lateral Claus Christiansen, que havia entrat deu minuts abans en el lloc del lesionat Sivebaek, va guanyar el salt al petit Thomas Hässler i, amb la defensa teutona sortint, l'esfèrica va caure en Vilfort. Aquest, amb una gran sang freda, va encarar l'àrea, va retallar Brehme i Helmer i va deixar anar un xut no gaire fort, però sí col·locadíssim amb la cama esquerra que va picar el pal abans d'entrar a la porteria. Era la sentència definitiva, la gran sorpresa del torneig i el millor èxit de la majoria de jugadors d'aquell equip.

En les següents temporades, Vilfort va seguir guanyant lligues amb el Bröndby i anant a la selecció. No es va classificar per al mundial dels Estats Units, però sí per a l'Eurocopa d'Anglaterra, el 1996, en què va actuar en dos partits com a comiat de la camiseta vermella, ja amb 33 anys. El 2014 va ser triat el millor jugador del segle de la lliga del seu país i és respectat i estimat per la seva força de voluntat. Però segur que canviaria tots aquests èxits per evitar el que va passar només deu dies després de marcar el gol contra Alemanya en la final, la mort de la petita Line, que encara va arribar temps de celebrar el gran moment del seu pare.

Alemanya Federal, 1- Països Baixos, 2 (Euro 88-Semifinals)

15. Marco van Basten (1-2)

La rivalitat entre Alemanya Federal i els Països Baixos en el futbol és absoluta. Té components històrics, sobretot després de l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, i després es va traslladar a un camp de batalla menys sagnant, però també molt passional. El triomf dels teutons sobre els oranje en la final del mundial del 1974, campionat que havia d'encimbellar la taronja mecànica de Johan Cruyff, va tornar a obrir una distància que els neerlandesos van trigar catorze anys a segellar. Qui va posar-hi la rúbrica va ser la gran estrella del seu equip en aquell campionat, l'enorme davanter Marco van Basten.

Per arribar al partit del 21 de juny del 1988 calia retrocedir en el temps. Els neerlandesos encara recorden l'ocupació del Tercer Reich durant la guerra. A part d'assassinar moltes persones, entre elles la nena Anna Frank, autora del seu famós diari i capturada a Amstedam, una de les accions dels alemanys va ser robar totes les bicicletes als neerlandesos. Aquest vehicle és el senyal d'identitat i la més gran font de mobilitat dels seus habitants, i encara més a mitjan segle XX. Aquest episodi tindrà importància al final d'aquesta història.

Des del punt de vista futbolístic, durant dècades no hi va haver color. Alemanya Federal ja va ser campiona del món el 1954, quan els Països Baixos eren uns comparses al Vell Continent. Però a final de la dècada dels seixanta, els neerlandesos van anar despertant, de la mà del nou Ajax de Cruyff, i van encadenar quatre Copes d'Europa seguides, primer amb una del Feyenoord i després amb tres de l'equip d'Amsterdam, que també havia estat finalista el 1969. En el mundial 74, disputat a Alemanya, els neerlandesos van enlluernar, però van caure en una final en què s'havien avançat a mans de la practicitat local. Després, s'havien tornat a trobar al mundial del 1978, a Argentina, on un empat va facilitar el camí dels Països Baixos cap a una final que perdrien davant, novament, dels locals, i en l'Eurocopa del 1980, en un duel de primera fase que va veure un hat-trick de Klaus Allofs i que va classificar virtualment els germànics per a una final que guanyarien a Bèlgica. 

El 1988, després de no haver participat en els tres darrers tornejos, els neerlandesos tornaven a tenir una gran selecció. Havien arribat a les semifinals després d'haver superat una derrota inicial contra la URSS amb dos triomfs, contra Anglaterra, amb tres gols de Van Basten, i agònica davant d'Irlanda, amb una rematada de Wim Kieft. Més senzill havia estat el trajecte amfitrió, amb cinc punts en tres partits, dues victòries i un empat inicial. La seu del partit també tenia la seva pròpia història. 

El Volksparkstadion d'Hamburg havia estat l'escenari d'una de les derrotes més amargues d'Alemanya Federal. Va ser en el tercer partit de la primera fase de grups del mundial del 1974. En aquell campionat debutava l'altra Alemanya, l'anomenada Democràtica. El partit havia de determinar quina de les seleccions quedava primera de grup i el germà pobre va vèncer de manera sorprenent amb un gol de Jürgen Sparwasser. Després es va dir que Alemanya Federal s'havia deixat vèncer per no quedar primera de grup i creuar-se amb els neerlandesos, ni amb Brasil, en la segona fase del torneig. El fet, però, és que la derrota va fer molt mal, tot i que dies després es mig oblidaria pel títol mundial aconseguit. Per tant, l'estadi no portava els millors records per als locals.

De tota manera, les coses van semblar diferents quan un polèmic penal sobre Klinsmann va propiciar el gol de Lothar Matthäus. Minuts després, però, el col·legiat romanès Igna ho compensaria amb una altra pena màxima, aquesta del tot inexistent, de Köhler a Van Basten que va propiciar l'empat de Koeman. Com en el 1974, els dos primers gols havien arribat de penal. Feia falta saber de quina banda cauria el decisiu.

El gol

L'enfrontament, molt tens com tots els d'aquest tipus, semblava que anava directe a la pròrroga. Però a l'últim minut, una acció ho va canviar tot i va demostrar el gran estat de gràcia d'un davanter que pràcticament no havia disputat cap partit durant tota la temporada per culpa d'una lesió de turmell que, a la llarga, segaria la seva brillant carrera.

El partit agonitzava quan Koeman va treure una pilota jugada cap a Wouters. Aquest es va girar i, alhora, la pilota li feia un bot que li situava perfecta per passar-la endavant. Marco van Basten, amb l'elegància habitual, va projectar una desmarcada i va guanyar un metre de distància sobre el seu implacable marcador, Jürgen Köhler. La passada de Wouters a l'espai va ser perfecta i Van Basten, llançant-se a terra, va creuar l'esfèrica lluny de l'abast del porter Immel. L'1-2, aquest cop, era neerlandès, i sense temps per remuntar. Quatre dies després, els Països Baixos completarien la seva revenja proclamant-se campions a l'Estadi Olímpic de Munic, el mateix on havien perdut la final del 1974.

La rivalitat seguiria dos anys després en el mundial. En un altre partit brusc a Milà, Alemanya Federal, liderada pels tres jugadors de l'Inter, Brehme, Matthäus i Klinsmann, va derrotar els Països Baixos dels tres futbolistes del Milan, Gullit, Van Basten i Rijkaard, en un duel marcat per les expulsions d'aquest últim i de Rudi Völler, amb escopinada inclosa del primer. Va ser la venjança de la venjança teutona. Però el 1988, els que van riure van ser els neerlandesos, que van fer popular una pancarta amb la qual celebren cada triomf davant dels veïns alemanys: "Oma, we hebben je fiets gevonden". Traduït: "Iaia, hem trobat la teva bicicleta".

França, 3- Portugal, 2 (Euro 84-Semifinals)

16. Michel Platini (3-2)

En el tercer capítol de la millor actuació de qualsevol jugador en una fase final de l'Eurocopa arribem a les semifinals. Va ser un dels partits més impressionants de la història del torneig, fins i tot equiparable a la cèlebre pròrroga del mundial del 1970 en què Itàlia va derrotar Alemanya Federal per 4-3. El partit es va disputar a la caldera del Velodrome de Marsella, va tenir alternatives constants i es va decidir a l'últim minut gràcies a l'oportunisme del gran Michel Platini.

El partit arribava després que les dues formacions haguessin traçat camins diferents fins a la penúltima instància. Els francesos havien fet ple de punts al seu grup, però patint en dos partits. En el primer, una victòria curta contra Dinamarca, amb un gol de la seva estrella, i en el tercer una remuntada contra la ja eliminada Iugoslàvia, amb un hat-trick del crac de la Juventus. La formació de Michel Hidalgo només havia mostrat tot el seu esplendor en el triomf per 5-0 davant de Bèlgica del segon dia.

Per la seva banda, els portuguesos havien mostrat un perfil baix, però amb resultats meritoris. Dos empats, contra Alemanya Federal i Espanya, i una victòria per 1-0, amb gol de Nené en el tram final, davant de Romania els havia donat la segona plaça del seu grup i un creuament molt complicat davant dels amfitrions. Però el conjunt de Fernando Cabrita era rocós, amb bones individuals, i volia aprofitar un moment que feia divuit anys que esperava, des del tercer lloc del conjunt d'Eusébio al mundial d'Anglaterra, el 1966.

El duel va ser extraordinari des del començament. Un dels grans protagonistes del partit va ser inesperat, el lateral Jean-François Domergue, que va obrir el marcador amb una falta directa als 24 minuts. El partit es va disputar durant la vigília de Sant Joan, amb molta calor a Marsella, i els lusitans van igualar a la represa, un quart d'hora abans del final, amb una rematada del seu davanter centre Jordao. El xoc anava cap a la pròrroga.

Aquesta va ser tremenda. El mateix Jordao va avançar els portuguesos en el primer període amb una rematada picada que va sorprendre el porter Bats. França va anar a l'atac amb tot i va trobar novament Domergue quan només faltaven sis minuts per arribar als penals. L'emoció havia arribat al grau màxim.

El gol

Tothom pensava que els llançaments des dels onze metres decidirien el finalista. França tenia una mala experiència en aquesta sort de dos anys abans. En les semifinals del mundial d'Espanya, el conjunt gal havia perdut contra Alemanya Federal per culpa d'una errada del seu central Maxime Bossis, que a Marsella també era damunt del camp. Segurament per aquest record, el grup d'Hidalgo els volia evitar i, en l'últim minut, va arribar el cop d'orgull de tres quartes parts de la gran línia de mitjos.

Va ser el pulmó de l'equip, Luis Fernández, qui va robar una passada perillosa de Chalana i va combinar amb un altre prodigi físic, Jean Tigana. El centrecampista del Girondins va voler combinar per primer cop amb Platini, situat gairebé de segon davanter, però la passada va ser interceptada per Lima Pereira. De tota manera, l'esfèrica va tornar a Tigana, qui va dur a terme una acció plena de força, tenint en compte que portava 120 minuts a les cames. Va arribar a la línia de fons i va centrar. La pilota va superar l'estirada del porter Bento, va agafar a contrapeu Jaime Pacheco, que va caure a terra i va ser recollida per Platini qui, amb una gran sang freda, la va fer passar entremig dels cossos de tres rivals per anotar el gol del triomf. Faltava un minut per al final.

Aquell no seria el moment àlgid de l'Eurocopa per a França, que quatre dies després es proclamaria per primer cop campiona d'un gran torneig en superar Espanya en la final. Platini, amb nou gols en cinc partits, se situava en l'olimp dels grans jugadors de la història.

La temporada següent, el centrecampista gal sumaria l'últim gran torneig que li faltava al palmarès a nivell de clubs. Va conduir la Juventus al triomf en la Copa d'Europa, tot i que aquest va ser agre. El seu gol, gràcies a un penal inexistent que el col·legiat suís André Daina va indicar sobre Boniek, va quedar eclipsat per la tragèdia d'aquell dia a Heysel, on 39 aficionats, majoritàriament italians, van perdre la vida. Aquell mateix 1985, va guanyar la Copa Intercontinental.

Platini només va aguantar damunt del camp fins als 32 anys. Va disputar el mundial del 1986, en què França va estar a punt de tornar a arribar a la final. L'equip va destronar els campions, Itàlia, en els vuitens i va superar Brasil, en els quarts, els dos partits amb gols seus, però es va tornar a trobar els alemanys en les semifinals. Només disputaria tres partits internacionals més abans de retirar-se el 1987. Segons ell, ja no gaudia del que feia. Però no seria una retirada del futbol. Platini encara havia de mostrar un nou vessant a les banquetes i als despatxos.

Alemanya Federal, 2- Bèlgica, 1 (Euro 80-Final)

17. Horst Hrubesch (1-0)

"Panzer" és la paraula alemanya, abreviada, per anomenar un tanc blindat. En el decurs de la història del futbol del país centreeuropeu, s'ha utilitzat per parlar dels davanters grans, forts i amb capacitat per foradar les defenses contràries gràcies a les seves qualitats físiques. El 1980, Alemanya Federal va aconseguir la seva segona Eurocopa en la tercera final en vuit anys i el gran protagonista va ser un "panzer" per excel·lència, l'enorme davanter de l'Hamburg Horst Hrubesch.

Tot i que ja tenia 29 anys, Hrubesch no mostrava una llarga trajectòria en el món del futbol professional, al qual es va incorporar a una edat molt tardana. Nascut a Hamm, al land de Rin del Nord-Westfàlia, el seu itinerari esportiu fins als 24 anys havia discorregut en equips de categories molt baixes i, a més, combinava el futbol amb una feina molt particular i amb poc glamur, el d'arreglar les teulades de les cases. Militava al Westtünnen, un equip de la quarta divisió, quan després de marcar cinc gols en un partit va cridar l'atenció dels dirigents del Rot Weiss Essen, conjunt històric que aleshores era a la Bundesliga. No van dubtar a contractar-lo i va debutar a la màxima divisió gairebé venint del no-res.

El seu rendiment va ser immediat. En la primera temporada va anotar 18 gols en 22 partits, la majoria en rematades de cap traient partit del seu enorme cos i del seu letal joc aeri, inabastable per a molts defenses. El seu equip va baixar la temporada següent, malgrat els seus vint gols, i va haver de jugar a Segona, on va polvoritzar tots els rècords. Va anotar 41 gols en 35 partits i va cridar l'atenció d'un dels conjunts grans de país en aquella època, l'Hamburg, que el va contractar per uns 500.000 euros.

La seva entrada a l'equip, ja amb 27 anys, va ser espectacular. En la primera temporada, va assolir la lliga i va anotar tretze gols. Va començar a teixir una associació espectacular amb el lateral Manfred Kaltz, que li solia servir totes les centrades perquè ell les rematés a la porteria. Malgrat això, encara no era internacional. Ho va aconseguir al final del segon any, quan Alemanya Federal ja havia obtingut el seu lloc per participar a l'Eurocopa. L'Hamburg va perdre la lliga per diferència de gols respecte del Bayern i va caure a la final de la Copa d'Europa contra el Nottingham Forest després d'haver eliminat el Reial Madrid per 5-1 a les semifinals, amb dos gols seus. Aquell mes d'abril va debutar amb la selecció de Jupp Derwall i, després de dos amistosos, va entrar a la llista per al torneig europeu. Havia marcat 31 gols en totes les competicions.

Hrubesch no va ser titular en el debut, una victòria contra Txecoslovàquia, revenja de la final del 1976. Tot i el triomf, el seleccionador va idear canvis per jugar contra els Països Baixos i ell va entrar en el lloc del centrecampista Cullmann. La seva presència va ajudar a obrir forat per als companys i d'això se'n va beneficiar Klaus Allofs, autor de tres gols en la victòria per 3-2 davant dels neerlandesos. En el tercer partit, ja gairebé intranscendent, els alemanys no van anotar en un trist empat a zero contra Grècia, però eren finalistes. I aquell va ser el gran moment de Hrubesch.

El gol

El rival en la final de Roma era una Bèlgica que havia donat la sorpresa deixant fora de la competició els amfitrions, Itàlia, i també una Anglaterra que semblava cridada a grans coses, després de no haver participat en les quatre últimes grans cites internacionals. Per al partit, Derwall va confiar en el mateix equip que contra els Països Baixos, amb Rummenigge i Allofs darrere del tanc. Només va caler esperar deu minuts per veure'n els resultats.

El jove Bernd Schuster va ser l'estrella del campionat. El centrecampista del Colònia, que uns mesos després fitxaria pel FC Barcelona però que no va disputar cap més torneig amb la selecció després d'aquella Eurocopa, movia tot l'equip i també ho va fer en aquesta acció. Va recollir l'esfèrica a la línia del centre del camp i va avançar. Va combinar amb Allofs i va seguir endavant vencent l'oposició de Van Moer. A la línia de mitjos va picar la pilota subtilment per trobar Hrubesch. Aquest, va aturar-la amb el pit per fer-se lloc davant del pobre marcatge de Meeuws i, sense pensar-s'ho gens, va enviar un xut fort i poc col·locat. El porter Pfaff, que va tenir millors moments en el decurs de la seva carrera, va veure com se li doblaven les mans i la pilota entrava a al porteria.

Va ser el gol que va servir a Alemanya Federal per obrir la llauna d'un rival que deixava pocs espais. Però encara faltaven molts moments importants en el partit, un dels quals veurem més endavant amb el mateix protagonista.

URSS, 0- Països Baixos, 2 (Euro 88-Final)

18. Ruud Gullit (0-1)

La selecció neerlandesa campiona d'Europa del 1988 va aconseguir l'objectiu de guanyar un títol al qual no van poder arribar els seus antecessors de la taronja mecànica dels anys setanta per diversos motius. Entre ells hi havia el d'haver ajuntat una sèrie de futbolistes que es trobaven en el millor moment de les seves carreres i haver-los unit als coneixements del tècnic que havia perdut la mítica final del mundial 74. En aquella formació hi havia molts líders, com Koeman, Rijkaard, Wouters, i molta qualitat, exemplificada en els gols de Van Basten. Però en aquell moment, la icona d'una selecció mestissa i identitària del nou país era un futbolista total, centrecampista a l'inici, però amb capacitat per actuar a davant i, en els últims anys de la seva carrera, fins i tot de defensa. Era Ruud Gullit.

Evidentment, la imatge de Gullit no passava desapercebuda. Un físic descomunal amb unes enormes rastes que no eren tan freqüents en la seva època el convertien en un símbol dels Països Baixos. Durant l'Eurocopa del 88 tenia 25 anys i es trobava en plenitud física i tècnica com a resultat d'una formació que, al principi, no va ser fàcil. Quan va néixer, a Amsterdam, es deia Rudi Dil i era fill de George Gullit, un emigrant surinamès que va arribar a la metròpoli juntament amb Herman Rijkaard, el pare de Frank, i la seva amant, Ria Dil. Ell era professor d'economia i ella treballava al Rijskmuseum, un dels museus d'art de la capital neerlandesa.

El jove Rudi es va formar en equips de barri de la ciutat fins que va arribar al DWS, entitat en la qual va començar a assumir el cognom del seu pare per a l'esport, tot i que en la vida privada continua utilitzant l'apel·latiu de naixement. Al club va coincidir amb futurs campions d'Europa com ell, com els germans Koeman o el davanter Kieft. 

A punt de fer 17 anys va debutar a la màxima categoria amb el modest Haarlem, amb el qual va jugar tres temporades i va convertir la formació en quarta classificada de la lliga, darrere dels grans. Els 14 gols anotats en l'últim exercici van provocar que el Feyenoord es fixés en ell i el contractés després de ser descartat per un Ipswich Town de Bobby Robson que acabava de guanyar la Copa de la UEFA. A Rotterdam es va consolidar amb un doblet la temporada 1983-84 al costat del pare futbolístic d'aquella generació, Johan Cruyff, que havia fitxat pel Feyenoord per despit a l'Ajax i havia conduït el gran rival del club del seu cor a l'èxit. 

Gullit ja havia debutat amb la selecció absoluta amb la qual havia viscut una gran desil·lusió. Va marcar cinc gols en vuit partits en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, però els Països Baixos en van quedar fora per culpa del 12-1 d'Espanya a Malta. El 1985 el va contractar el PSV Eindhoven i hi va guanyar dues lligues seguides amb grans demostracions de força. Ja era al radar dels principals clubs d'Europa, tot i que no es va poder exhibir al mundial de Mèxic, ja que els Països Baixos van ser eliminats per Hongria en la fase prèvia.

L'estiu del 1987 el va fitxar un Milan en creixement, on havia de fer parella amb Marco van Basten, provinent de l'Ajax. El davanter es va estar gairebé tota la temporada lesionat i Gullit va tibar de l'equip per aconseguir el títol de lliga. A més, la selecció s'havia classificat per a l'Eurocopa amb facilitat amb uns quants recitals seus, com ara dos gols marcats a Polònia. El torneig arribava en el millor moment de la seva vida.

Però no va començar bé. El debut, a Colònia, es va saldar amb una derrota contra la Unió Soviètica. Calia guanyar els dos següents enfrontaments i es va aconseguir, primer amb tres gols de Van Basten contra Anglaterra i, després, amb un de miraculós del seu excompany de joventut Kieft a Irlanda. Les semifinals van ser una revenja de la final del mundial 74. Si aleshores els alemanys havien remuntat un gol de penal de Neeskens, en aquesta ocasió van ser els neerlandesos els que van equilibrar una anotació des dels onze metres de Matthäus. I ho van fer de la mateixa manera, amb un penal per empatar, anotat per Koeman, i amb una rematada del seu golejador, en aquest cas Van Basten com havia estat Gerd Müller catorze anys abans. La final es jugaria a l'escenari de la derrota del 74, l'Estadi Olímpic de Munic, i viuria una altra revenja, en aquest cas del partit inicial, contra els soviètics.

El gol

Tot i que es vulgui vendre que el duel va ser dominat pels neerlandesos, la realitat és que van trobar molta oposició. No es van poder avançar fins al minut 33 i va ser en una acció en què Gullit va demostrar tot el seu assortiment d'habilitats. 

Primer, va posar a prova el porter Dassaev amb un gran llançament de falta. Després, va intentar rematar al primer pal en el córner llançat per Erwin Koeman. La jugada va seguir i la pilota va tornar a aquest, que va enviar l'esfèrica a l'interior de l'àrea. La defensa soviètica va sortir en massa, però Aleinikov es va quedar enganxat i va habilitar Van Basten. L'atacant, amb gran intel·ligència, no va rematar directament sinó que va fer la passada de la mort aèria a Gullit qui, tot sol i també amb el cap, va afusellar el porter de l'Spartak, que la temporada següent jugaria al Sevilla. 

La final no estava decidida. La hi va començar a deixar Van Basten amb el gol més fabulós de la història del campionat, però encara va fer falta patir perquè Belanov va disposar d'un penal per reduir la distància. El porter Van Breukelen, que havia conduït el PSV al títol de campió europeu setmanes abans, va impedir el gol i va començar a conduir el seu país cap al títol.

Els millors anys havien d'arribar per a un Gullit que va ser campió d'Europa de clubs en els dos anys posteriors amb el Milan, projectant una gran sensació de poder. De tota manera, les lesions al genoll el van afectar i van ser recurrents durant tota la seva trajectòria. En la temporada 1989-90, per exemple, només va poder jugar un partit a la Copa d'Europa, la final, i va arribar molt curt de físic a un mundial d'Itàlia en què els Països Baixos van ser eliminats per Alemanya Federal en els vuitens de final. 

Va estar a punt de tornar a ser campió d'Europa de seleccions el 1992, però Dinamarca va barrar el pas a la final dels neerlandesos. Ell va estar-se una temporada més al Milan i, amb 30 anys, va deixar l'equip i va fitxar per la Sampdoria, on va recuperar el gust pel futbol. Va anotar-hi 15 gols i va conduir el conjunt genovès al tercer lloc, motiu pel qual va ser recuperat pel Milan. Però les lesions el van tornar a frustrar. Veia que els seus millors dies havien passat i, de fet, ja no havia disputat el mundial dels Estats Units, del 1994. Aquell any va jugar el seu últim partit amb la selecció, mitja part d'un amistós davant d'Escòcia.

Gullit va retornar a Gènova per uns mesos i, amb 32 anys, va provar l'aventura de la Premier League amb el Chelsea. Va trigar a adaptar-s'hi, però al final s'hi va consolidar tant i s'hi va divertir de tal manera que va assumir el càrrec de jugador-entrenador dels londinencs. Els va portar a un triomf a la Copa, tot i que va ser destituït d'una manera poc amistosa i rellevat per Gianluca Vialli durant la temporada 1997-98. Després va entrenar el Newcastle, el Feyenoord, club del qual sempre s'ha declarat seguidor, i va tenir dues aventures exòtiques a Los Angeles Galaxy i al Terek Grozni.

L'antiga estrella de la selecció ha destacat en els últims anys com a comentarista esportiu en diverses cadenes del seu país i d'Anglaterra amb notable èxit. S'explica a fora de la mateixa manera que al camp, amb un joc exuberant i atractiu que va arribar al zenit aquell estiu del 1988, una plenitud demostrada amb la força del cop de cap que va començar a donar als Països Baixos el seu únic títol fins ara.