Croàcia, 2- Espanya, 1 (Euro 2016-Primera fase)

126. Ivan Perisic (1-1)

La selecció croata ha viscut grans anys de lluïment de la mà d'un grup de jugadors, la majoria dels quals nascuts durant el conflicte dels Balcans, que va sortir aviat del seu país per recalar en grans equips europeus. Aquestes experiències, unides al seu talent, van provocar èxits com el recent subcampionat del món a Rússia, el 2018. Una de les estrelles de l'equip, algú que va arribar a marcar en la final d'aquell campionat, és un davanter esquerrà, incisiu i actual campió d'Europa amb el Bayern, tot i que ja no militi al conjunt bavarès. És Ivan Perisic.

Que el seu futur era convertir-se en futbolista d'èlit estava cantat des de ben jove. Nascut a Split el 1989, va créixer amb relativa tranquil·litat, dins de les circumstàncies del conflicte bèl·lic, a la veïna Omis. Allà, el seu pare, Ante, tenia una granja d'aviram i ell l'ajudava de jove. Però des de ben petit ja va mostrar les seves qualitats com a futbolista que el van portar a les categories inferiors del gran equip de Dalmàcia, l'Hajduk Split. La seva vida, als 15 anys, ja era com la d'un esportista professional. El seu pare li va aconseguir entrenadors personals, fins i tot de l'apartat físic, i ell responia amb bones actuacions en tornejos de joves.

Als 17 anys, l'Hajduk li va voler fer un contracte, però havia despuntat tant que tenia sobre la taula ofertes de mig Europa. Hauria pogut anar a equips de renom com el PSV, l'Hertha o l'Anderlecht, però va triar el Sochaux francès per la insistència del primer entrenador de l'equip en aquell moment, Alain Perrin, que va viatjar expressament fins a Split, on s'hi va estar dos dies fins que va signar el contracte. L'Hajduk va rebre 250.000 euros en concepte de formació i Perisic i la seva família es van traslladar a viure a França.

Al Sochaux hi va jugar tres anys, tot i que mai al primer equip. Durant aquell temps, va ser cedit a un conjunt belga, el Roeselare, un bon aparador perquè un dels grans del país, el Bruges, el contractés. Hi va participar dos anys, fins al 2011, quan ja en tenia 22, i els 16 gols que va aconseguir a la lliga li van valer el salt a un dels conjunts de moda al continent europeu, el talentós Borussia Dortmund de Jürgen Klopp. Hi va firmar per cinc anys a canvi de 5 milions d'euros, però només se n'hi va estar un i mig. Va aconseguir el doblet de lliga i Copa en la primera temporada i va ser convocat per anar a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna, el seu primer gran campionat, després d'haver intervingut en tres partits de la fase de classificació.

Hi va jugar els tres partits de la primera fase, amb una assistència contra Irlanda, però va ser rellevat en els dos primers i només va jugar 25 minuts en el tercer, en què un gol de Jesús Navas per Espanya va suposar l'eliminació dels croats. A mitja temporada següent, va decidir sortir del Dortmund. Es va perdre un desenllaç de campanya en què els groc-i-negres van arribar a la final de la Lliga de Campions, però ell va tornar-se a sentir important al Wolfsburg, on dos anys després seria vital en la consecució de la Copa, precisament contra el seu exequip, tot i que ell no va marcar en la final.

Perquè una de les característiques de Perisic és la seva bona relació amb el gol, tot i no ser un davanter centre. Gairebé sempre partint des de la banda esquerra, a cama natural, destaca per la seva rapidesa i precisió per centrar però també per l'instint que té per disparar. Ho havia demostrat l'any abans del triomf a la Copa, el 2014, quan va ser convocat per al mundial de Brasil. En tres partits va marcar dos gols, un en la golejada per 0-4 a Camerun i l'altre, estèril, en la derrota per 1-3 contra Mèxic que va enviar l'equip a casa. 

L'estiu del 2015, amb 26 anys, va rebre una bona oferta de l'Inter de Milà, que va pagar 16 milions d'euros per ell. Hi va debutar de la millor manera, jugant de titular en una victòria contra el Milan. El seu impacte hi va ser gran. Va ser titular gairebé sempre i hi va anotar set gols. Es va guanyar el dret de ser convocat per a la seva segona Eurocopa, la del 2016 a França.

El gol

Croàcia va debutar vencent Turquia amb un gol de Modric i, en el segon partit, cedint un empat a dos contra la República Txeca quan guanyava per 0-2, amb un gol seu. Aquest resultat obligava vèncer a Espanya, el botxí de quatre anys abans, per ser primer de grup i anar per la banda fàcil del quadre. El partit, a Bordeus, va començar malament, amb un gol de Morata. Però abans del descans va empatar Kalinic i, a la represa, el porter Subasic va parar un penal Sergio Ramos. El partit s'encaminava cap a un empat que afavoria als espanyols, però encara quedaven tres minuts per jugar, que Perisic va explotar.

Croàcia va iniciar un contraatac i la pilota va arribar a Kalinic. Aquest, amb el lateral espanyol Juanfran fora de posició, va fixar el central Piqué i va esperar que Perisic arribés en carrera per la banda esquerra. Li va cedir la pilota. Semblava que el jugador de l'Inter centraria, perquè no tenia gaire espai i el mateix Piqué li tapava poder creuar la pilota al segon pal. Però va utilitzar la seva murrieria i va disparar per l'únic espai que li quedava, el primer pal. El mal posicionament del porter De Gea va fer la resta, la pilota va entrar i Croàcia va ser primera de grup. A l'equip se li obria un món de possibilitats, però en els vuitens de final, tot i ser netament superior, va acabar cedint a la pròrroga contra Portugal per un gol de Quaresma.

Perisic va seguir sense pena ni glòria a l'Inter, sense guanyar cap títol, tot i que el 2018 va ser peça clau amb la consecució del subcampionat del món dels croats. Hi va jugar els set partits i hi va marcar dos gols, un d'essencial per forçar la pròrroga a les semifinals contra Anglaterra i un que representava el momentani empat a la final, posteriorment perduda per 4-2 contra França. L'estiu següent, el 2019, se li va obrir la porta d'una cessió al Bayern de Munic, el gran rival del Dortmund, i no ho va desaprofitar. Tot i un inici irregular, el campionat no podia acabar millor. Amb els bavaresos ho va guanyar tot, lliga, Copa i Lliga de Campions, amb ell jugant uns minuts a la final després d'haver marcat tres gols durant el torneig.

Segurament s'hauria volgut quedar a Munic, però els bavaresos no van executar la clàusula de compra del seu contracte de cessió. Van apostar per fitxar Sané en la seva posició i ell va haver de tornar a l'Inter, on les expectatives quant a títols no semblen tan altes. Fa una setmana va fer 32 anys, però encara segueix sent incisiu i perillós. Com va dir un entrenador seu quan era jove, "si Perisic no acaba sent jugador de futbol, tots els entrenadors hauríem de renunciar als nostres títols". No li faltava raó.

França, 3- Portugal, 2 (Euro 84-Semifinals)

127. Jordao (1-1 i 1-2)

La història dels tornejos internacionals, ja sigui de clubs o de seleccions, està trufada de grans partits, d'enfrontaments èpics i per al record que haurien pogut canviar la història. No han estat necessàriament finals, sinó xocs anteriors que, d'haver finalitzat d'una altra manera, haurien pogut canviar el signe del campionat. En l'Eurocopa del 1984, guanyada per França, l'equip amfitrió va patir moltíssim en una semifinal jugada a Marsella contra Portugal. Els lusitans es van arribar a situar al capdavant en la pròrroga amb dos gols d'un davanter d'origen angoleny que ja es trobava en el crepuscle de la seva carrera. Era Rui Manuel Trindade, més conegut pel seu segon cognom, Jordao.

Juntament amb Nené, a qui també hem vist en aquesta llista, va formar una temible davantera en el Benfica dels anys setanta del segle passat. Jordao, nascut a Angola i traslladat a Lisboa quan era adolescent, va suposar un important impacte en la lliga portuguesa i amb només vint anys va arribar a disputar una semifinal de la Copa d'Europa contra el gran Ajax de Cruyff, que només va poder eliminar les àligues amb un gol en el partit d'anada a Amsterdam. Jordao va compartir davantera en el partit de tornada amb el referit Nené i amb un Eusébio que ja afrontava els anys de retirada. Aquell any va guanyar la lliga amb el Benfica, la primera de les quatre que l'equip guanyaria en cinc anys.

Paral·lelament, va debutar amb la selecció. El combinat portuguès s'ha nodrit sempre dels jugadors provinents de les antigues colònies africanes i també de brasilers nacionalitzats, i aquest va ser un dels casos. Jordao ja va jugar vuit partits amb l'equip nacional el mateix 1972 i va prendre part en totes les fases classificatòries d'aquella època excepte la de l'Eurocopa del 1976, en què no va comptar per al seleccionador Pedroto. Però l'equip portuguès no aconseguia mai entrar a les fases finals de les grans cites.

El 1976 va provar la seva única aventura a l'estranger. Va fitxar pel Saragossa i hi va tenir un gran impacte individual, amb 14 gols en 33 partits. El problema va ser que els aragonesos van baixar a Segona Divisió i ell en va sortir de retorn cap a Portugal, però no cap al Benfica, sinó cap al gran rival de la ciutat, l'Sporting, amb tot el trasbals que aquest fet va suposar a la ciutat. I va ser amb els lleons on va viure els seus millors anys. Hi va guanyar dues lligues i dues Copes i va tornar a sovintejar la selecció. 

Portugal va quedar a dos punts de jugar el mundial d'Espanya, el 1982, quan ell ja tenia trenta anys. Però per a l'Eurocopa del 1984, les coses van canviar. L'equip va fer una bona classificació. Ell s'hi va incorporar en el tram final. El seleccionador, Otto Glória, va ser rellevat després de caure per 5-0 a la URSS. Faltaven dos partits, contra Finlàndia i la mateixa URSS a casa. La federació portuguesa va situar al càrrec un grup de tècnics liderats per Fernando Cabrita, que de seguida van comptar amb Jordao, que no havia disputat cap partit anterior. Davant dels nòrdics, va marcar el primer gol del 5-0. Faltava el partit de Da Luz. Una victòria donava l'accés a l'Eurocopa de França. I Portugal va vèncer per 1-0, amb un gol de penal marcat per ell. El bitllet per al segon gran torneig de la història del país era un fet. I ell va assistir a la fase final.

Els gols

Portugal va fer una primera fase sòlida, amb empats contra Alemanya Federal i Espanya i victòria agònica davant de Romania, que donava l'accés a les semifinals, amb Jordao sempre de titular. La segona posició del grup va establir que calia jugar contra França a Marsella. I el partit va ser trepidant. El lateral Domergue va avançar els amfitrions a la primera part, però tot estava obert i amb moltes ocasions. Un quart d'hora abans del final va aparèixer Jordao.

Va ser en un canvi d'orientació del lateral Joao Pinto que va trobar a l'esquerra Chalana, el millor jugador lusità del torneig. Aquest va mirar a l'àrea i va enviar una centrada tova. Jordao era sol al punt de penal, però li havia de donar tota la força possible a una pilota que li arribava sense cap velocitat. Es va suspendre a l'aire i va girar violentament el cap. L'esfèrica va descriure una paràbola i va superar l'estirada del porter Joel Bats. Portugal portava el partit a la pròrroga, i als vuit minuts, va tornar a ser important el davanter angoleny.

Amb el partit ja molt trencat pel cansament, la pilota va passar de Frasco a Joao Pinto i d'aquest novament a Chalana, aquest cop a la banda dreta. Va deixar clavat el propi Domergue i va fer una centrada molt passada per damunt de tots els centrals. Jordao era al segon pal, va veure venir la pilota i va rematar de volea. Ho va fer en semierrada, però la pilota va botar molt fort a terra i va tornar a passar per damunt de Bats. Portugal havia de resistir 22 minuts per ser a la final de París. Però no ho va fer. Domergue, al minut 114, i Platini, en l'últim, van capgirar el resultat i van deixar Jordao sense el seu somni.

Tot i que ja estava a punt de fer 32 anys, Jordao no va deixar la selecció. Va jugar-hi sis partits més, un dels quals el 1989, quan ja tenia 36 anys, en la seva última temporada en actiu. Es va perdre el mundial de Mèxic del 1986 perquè s'havia passat la temporada en blanc per un enfrontament amb el seu entrenador a l'Sporting, Manuel José, que va precipitar la seva sortida cap al Vitória Setúbal, on es va retirar el mateix 1989. La tornada a l'equip nacional va ser perquè aquest es va despendre d'alguns jugadors importants que havien protagonitzat un escàndol d'apostes i es va recórrer a velles glòries. No cal dir que no van arribar al mundial d'Itàlia 90. Jordao va abandonar l'entorn del futbol i, un cop retirat, es va dedicar a fer de pintor i escultor. Va morir de manera sobtada per un atac de cor l'octubre del 2019. Només tenia 67 anys.

Alemanya, 4- Grècia, 2 (Euro 2012-Quarts de final)

128. Giorgos Samaras (1-1)

El prototipus de jugador grec, sobretot des de l'èxit de la selecció en l'Eurocopa del 2004, és el d'un futbolista que, més o menys dotat tècnicament, que n'hi ha de tot tipus, ha de tenir dues característiques a les quals no pot renunciar: la lluita i l'entrega. Per això xoca trobar-se un tipus de futbolista procedent d'aquell país que hagi tingut una llarga trajectòria a l'estranger amb d'altres registres, que hagi tingut segurament més talent que molts de la seva generació, però al qual li hagi faltat el pèl de sacrifici necessari per triomfar plenament. És Giorgos Samaras.

Va néixer a l'illa de Creta d'on era originari el seu avi, que es deia com ell. Aquest va ser un dels milions de grecs que van traslladar-se a Austràlia. De fet, allà va fundar el South Melbourne FC, el club dels emigrants grecs del continent oceànic i on va començar a jugar el seu pare, Ioannis. A principi dels vuitanta, aquest va ser temptat per l'OFI Creta, el club de la terra del patriarca, va tornar-hi i allà va néixer el petit Giorgos, petit d'edat, perquè quan va créixer, ho va fer molt quant a alçada.

Va ser aquest físic privilegiat el que feia pensar que podria ser un gran davanter centre, però quan va fitxar pel Heerenveen neerlandès, amb només setze anys, va començar a explotar la seva tècnica, que no era pas dolenta i li permetia certa llibertat per moure's per tot l'atac. S'hi va estar quatre bones temporades, en què l'equip es va classificar amb regularitat per a Europa, i el 2005 va ser contractat per un Manchester City que s'intentava tornar a consolidar a l'elit després d'anys a les categories inferiors. Hi va tenir un any força positiu, el segon, però de la mà del tècnic suec Sven Göran Eriksson no acabava de trobar la seva posició favorita al camp. 

El 2008 va ser un any important des de molts punts de vista. Va disputar la seva primera Eurocopa, només mitja part de la derrota contra Suècia que certificava l'eliminació del vigent campió. Aquell estiu, el xeic Mansour compraria el City i iniciaria una revolució a la plantilla. Ell va haver-ne de sortir, però la solució va ser molt millor. Perquè el va fitxar el Celtic de Glasgow, conjunt notablement inferior, però encara amb capacitat per treure el cap a Europa. En les set temporades en què hi va ser va jugar quatre vegades la fase de grups de la Champions, amb l'aparador que això suposa. El 2013, fins i tot, va arribar amb l'equip als vuitens de final, en què va caure contra la Juventus.

Durant aquest temps, va poder disputar el seu primer mundial. Va ser el 2010, a Sud-àfrica. Grècia només va guanyar un dels tres partits jugats i va quedar eliminada en la primera fase. El 2012, l'equip no va tenir problemes per entrar en l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna, en un moment extremadament dramàtic per al país. Grècia havia entrat en recessió, en una crisi econòmica terrible i la seva societat es mostrava notablement contrària a una Unió Europea, liderada per Alemanya, que intervenia cada cop més en el seu dia a dia. En aquesta situació, va arribar el torneig.

El gol

El campionat va ser un motiu de reafirmació nacional. Grècia el va iniciar amb un empat contra Polònia, una de les amfitriones i, malgrat que va perdre el segon partit davant de la República Txeca, un triomf davant de Rússia, amb un gol de Karagounis, va suposar accedir als quarts de final. Davant es trobaria el rival més odiat per la seva afició en aquells moments, Alemanya. Els grecs van plantar cara, però al minut 39 Lahm va fer aixecar del seu seient la cancellera Angela Merkel, que havia assistit a la llotja, amb el primer gol. La imatge encara va fer més mal als hel·lens, que tenien la política com la persona  que els oprimia en aquells moments. L'instant de rèplica va arribar als deu minuts de la represa.

Grècia va trobar espais en una contra per a la cursa del ràpid extrem Salpingidis. Aquest va superar la defensa alemanya i va enviar una centrada al cor de l'àrea. Allà, Samaras es va avançar a tots els seus marcadors i al porter Neuer, va llançar-se a terra i va superar amb potència Neuer. Tot un país va cridar de ràbia i d'alegria, tot i els problemes quotidians, en un moment en què va semblar que David podria tornar a vèncer Goliat. Però en la vida real això no sol passar i el corró alemany va imposar la seva llei amb tres gols en tretze minuts de Khedira, Klose i Reus. Com a mínim, l'equip de Fernando Santos va salvar l'honor al final, amb un gol de Salpingidis. S'havia caigut amb el cap alt. 

Tot i el seu joc, sovint titllat d'indolent, Samaras va triomfar en un futbol tan físic i en què l'afició exigeix sacrifici dels seus jugadors com l'escocès. Hi va guanyar quatre lligues i dues Copes i, el 2014, després de jugar el mundial de Brasil, en què Grècia va passar als vuitens de final amb un gol seu contra Costa d'Ivori, la seva última anotació amb la camiseta nacional, i va caure per penals davant de Costa Rica, va provar l'aventura de la Premier League amb el West Bromwich Albion. 

Ja tenia 29 anys, però tampoc no era cap veterà. Va ser l'inici del declivi. Va jugar poc a The Hawthorns i després de passar l'Al Hilal saudita, la NASL nord-americana, una cessió erràtica al Saragossa, amb només set partits jugats, i una última campanya al Samsunspor turc, va decidir retirar-se amb 33 anys. S'acabava el projecte més sòlid de possible gran jugador grec per a un dels equips punters del continent, un voler i no poder que va oferir, de tota manera, moments estel·lars, com aquell en què els grecs van creure que podrien derrotar una altra vegada els ogres de la vella Europa.

 

França, 2- Portugal, 1 (Euro 2000-Semifinal)

129. Thierry Henry (1-1)

El passat 27 d'agost apareixia en aquesta llista el primer gol d'un dels millors jugadors francesos d'aquest principi de segle. Aleshores es va explicar la primera anotació del davanter en l'Eurocopa del 2000, a Bèlgica i els Països Baixos. Però en van arribar més i un d'ells va ser decisiu en el camí cap al títol definitiu per a la seva selecció. Es tracta de Thierry Henry.

En aquell moment, Henry encara no era l'estrella en què es convertiria. Als 23 anys, ja era campió del món, però no havia tingut el protagonisme desitjat en aquell títol i la seva experiència a nivell de clubs, a la Juventus, tampoc no havia estat bona. Nascut als afores de París, d'ascendència antillana, de Guadalupe el seu pare i de Martinica la seva mare, Henry havia viscut al suburbi de Les Ulis, on li havien descobert un gran potencial. En un dels tornejos de joves va ser captat per un tècnic que havia enviat el Mònaco a seguir futures estrelles i el club del principat el va reclutar amb 15 anys. 

En aquells moments, destacava per la seva gran camada a l'hora de córrer i se li atribuïen condicions d'extrem per la rapidesa i agilitat dels seus moviments, molt elegants. Amb 17 anys acabats de fer va debutar a la lliga i va contribuir a que el Mònaco guanyés la lliga el 1997. Va enlluernar en la Champions del 1998, en què l'equip va quedar eliminat per la Juventus a les semifinals i aquell estiu va entrar a la llista d'Aimé Jacquet per al mundial. A la Copa del Món va debutar amb tres gols en els dos primers partits, però llavors va anar alternant titularitat i suplència i li va quedar l'espina de no jugar cap minut de la final, guanyada a Brasil per 3-0.

Aquell mateix estiu el va fitxar la Juventus, però mai no es va adaptar al tancat joc italià, en què no trobava espais per explotar el seu talent, tot i fer parella amb el seu amic David Trézéguet. Per això, l'estiu del 1999 Arsène Wenger el va portar a l'Arsenal. Va ser un descobriment. A Highbury va adaptar la seva posició a tot el front d'atac, tot i que partia des de la banda esquerra per dur a terme la seva jugada favorita, arribar a l'àrea i xutar a l'altre pal. Ho va fer tan bé que va ser convocat per Roger Lemerre, substitut de Jacquet, per a l'Eurocopa. 

De fet, van ser els bons mesos amb l'Arsenal els que van provocar que hi anés, ja que gairebé no havia disputat cap partit de la fase de classificació mentre era jugador de la Juventus. Però amb un any d'experiència a Anglaterra ja tornava a ser el del Mònaco i va iniciar de titular l'Eurocopa. Va marcar en el partit contra Dinamarca i en el segon, una victòria davant de la República Txeca per 2-1. Va descansar contra els Països Baixos i també va jugar de titular en els quarts guanyats contra Espanya per 2-1. Les semifinals eren a Brussel·les davant de Portugal. I les coses no van començar bé.

El gol

Nuno Gomes va avançar els lusitans als vint minuts i els portuguesos posaven en perill la porteria de Barthez. Però als sis minuts de la represa va arribar l'empat.

Va ser Nicolas Anelka, que l'any anterior havia abandonat l'Arsenal i aquell 2000 havia estat campió d'Europa amb el Reial Madrid, qui va caure cap a la banda i va centrar enrere. Henry havia ocupat el seu espai, va recollir la passada i va rematar creuat lluny de l'abast del porter Vítor Baía. França ja no havia de remar en contra, però no va poder sentenciar el seu pas a la final fins a la pròrroga, quan un penal per mans d'Abel Xavier al minut 117 va permetre Zidane anotar el gol d'or. A la final, contra Itàlia, va tocar tornar a remuntar el gol de Delvecchio. Henry va jugar els 103 minuts que va durar el partit i va veure l'empat agònic de Wiltord i un altre gol d'or, el de Trézéguet.

Des d'aquella Eurocopa, la carrera d'Henry a l'Arsenal el va projectar fins a l'estrellat. Tot i que amb la selecció no guanyaria cap més torneig i només s'hi acostaria amb el subcampionat del món del 2006 a Alemanya, amb l'Arsenal es va convertir en un dels millors davanters del món. Hi va assolir dues lligues, la segona amb l'equip imbatut, i tres Copes i va jugar una final de la Champions, perduda contra el FC Barcelona el mateix 2006. 

Aquell estiu, els blaugrana el van voler fitxar, però va haver d'esperar un any per arribar al Camp Nou. La primera temporada va ser difícil, però en la segona va formar part del gran primer equip de Guardiola que va guanyar el sextet. Ell va saldar el seu deute amb la Champions. El 2010, afectat per moltes lesions i amb 33 anys, va deixar el futbol d'elit i va jugar amb el New York Red Bulls durant quatre campanyes, interrompudes durant un mes per ajudar el seu Arsenal, el 2012.

Llavors va iniciar una carrera d'entrenador que va arrencar sent l'assistent de la selecció belga que va ser tercera al mundial de Rússia 2018, amb Robert Martínez. Va fitxar per Mònaco, immers en una gran crisi, però els resultats no van ser bons i ara prepara els Montreal Impact, de la MLS. Henry pretén transmetre als seus equips la qualitat que tenia ell jugant, però això és complicat. I això que ell va haver de fer un pas enrere per arrencar una gran carrera, un pas que segurament va confirmar-se en aquella Eurocopa del 2000.

Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

130. Rui Costa (2-1)

Hi ha una sèrie de jugadors que disposen d'una qualitat que provoca que el aficionats els observin amb admiració. És l'elegància. Són futbolistes que tenen una qualitat tècnica tan gran que sembla que tot el que duen a terme no costi esforç i que ho facin sense suar, com si més que en una competició esportiva prenguessin part d'una obra de teatre o d'un ballet. Són jugadors de les característiques del portuguès Rui Costa. 

Centrecampista de camada llarga, de gran visió de joc gràcies al fet d'anar sempre amb el cap mirant cap amunt, sabent perfectament que tenia la pilota controlada, amb bona arribada a l'àrea, gran passada final i un imponent xut des de la mitjana distància. Segurament, Rui Costa era un d'aquells jugadors cridats a marcar una època als quals la carrera va quedar curta per passar-se una gran quantitat de temporades, set, en un conjunt històric però que no és dels principals ni d'Itàlia, ni del continent, com la Fiorentina. 

Abans, havia nascut a Amadora, als afores de Lisboa, i va entrar al Benfica avalat per la més gran llegenda portuguesa i del club de la història, Eusébio, que va quedar enamorat d'ell en veure'l jugar. Després d'una temporada de cessió al Fafe, de Segona Divisió, va tornar a Da Luz avalat pel campionat del món sub-20 que va aconseguir justament al seu estadi en una final guanyada per penals contra Brasil. Era un equip liderat per ell, Figo i Joao Pinto que feia pensar en un gran futur per a l'equip nacional, no gaire acostumat als èxits, ni a les classificacions per als grans tornejos internacionals.

Rui Costa va jugar tres temporades al Benfica durant les quals va sonar per anar a parar als millors equips del panorama europeu. Es deia que ja tenia signat un contracte amb el FC Barcelona, encara en l'època de Johan Cruyff, però finalment va fitxar per la Fiorentina per 5,5 milions d'euros, una xifra que sembla ridícula des del punt de vista actual. 

En set temporades a la Toscana, Rui Costa només va guanyar dues Copes i una Supercopa, una collita força magra per a un jugador de la seva categoria. És cert que a l'Artemio Franchi era més que un ídol. En el seu millor any, el 1999, va anotar deu gols i va classificar l'equip en tercer lloc, amb la qual cosa va participar en la següent Lliga de Campions, però sonava a poc per a un jugador que hauria pogut conduir un dels grans del continent.

Amb la selecció, les coses van anar bé perquè Portugal es va començar a convertir en una habitual dels grans campionats des del 1996. Va ser quartfinalista a l'Eurocopa d'Anglaterra i, tot i quedar fora del mundial de França, el 1998, a un punt d'Ucraïna, que va disputar la repesca, la formació va ser semifinalista al torneig europeu del 2000, a Bèlgica i els Països Baixos, on no va arribar a la final per culpa d'un gol d'or de Zidane de penal.

El 2001, ja amb 29 anys, l'entrenador de la Fiorentina, el turc Fatih Terim, va ser fitxat pel Milan, un dels grans del continent. L'entrenador otomà no hi va triomfar, però se'n va emportar amb ell Rui Costa previ pagament de 48,7 milions d'euros, la xifra més alta que els llombards havien abonat per un jugador fins aleshores. El primer any a Milà no va anar bé, com tampoc no hi va anar l'únic mundial que va disputar, el del 2002, a Corea i Japó, en què la selecció va ser eliminada en la primera ronda. Però en la segona temporada, va guanyar la Lliga de Campions amb el Milan, en una final disputada contra la Juventus en què, com durant tota la temporada, va ser titular en la formació d'un tècnic que parlava el seu mateix idioma futbolístic com Carlo Ancelotti.

Va jugar tres temporades més amb el Milan. En la 2003-04 va guanyar la lliga i havia obtingut també la Supercopa europea. L'estiu següent hi havia Eurocopa i no era un torneig qualsevol. Es jugava a casa, a Portugal, i amb 32 anys era la seva gran oportunitat per guanyar un títol.

El gol

Portugal, però, no va començar bé el campionat, amb una derrota contra Grècia que li va costar la titularitat a Rui Costa per part del tècnic campió del món, Luiz Felipe Scolari, entrenador d'una escola més agonística que el futbol de saló que ell representava. A més, es va dir que no podia combinar amb el centrecampista del moment, Deco, a la zona ampla i que només hi havia espai per a un dels dos. Va entrar de suplent en la victòria contra Rússia i no va jugar cap minut en el triomf davant d'Espanya que segellava el pas als quarts de final. En aquest partit, Portugal s'enfrontava a Anglaterra. Els britànics es van avançar amb un gol d'Owen. Scolari va recórrer a ell quan només faltaven onze minuts per al final del partit i, tres més tard, Hélder Postiga conduïa el duel a la pròrroga. Als cinc minuts de la segona part del temps suplementari va arribar el seu moment.

I va ser en una jugada en què demostrava exactament totes les seves virtuts. Va recollir la bola al seu camp, va avançar amb una conducció imparable amb la qual es va treure del damunt el marcatge de Phil Neville i, en arribar a la frontal de l'àrea, es va canviar la pilota de peu i va executar un xut brutal que va picar al travesser i que va superar l'estirada de David James. Havia de ser el gol que donaria el pas a Portugal, però Lampard va empatar de nou cinc minuts més tard i l'eliminatòria va anar a la tanda de penals. Allà, Rui Costa va cometre l'única errada portuguesa, però les de Beckham i Vassell van convertir-la en una anècdota.

Rui Costa va tornar a la banqueta i no va jugar gens en la semifinal guanyada per 2-1 contra els Països Baixos. En la final, davant de Grècia, Scolari va tornar-lo a relegar però hi va haver de recórrer tres minuts després que Charisteas avancés els hel·lens, al minut 12 de la represa. Va entrar per Costinha, un mig centre, la selecció va llançar-se a l'atac però no va poder batre Nikopolidis. La gran oportunitat, una final a casa com la del mundial sub-20 de catorze anys abans, s'havia escapat. A més, va ser doblement dolorosa perquè després del partit Rui Costa va anunciar que es retirava de la selecció. Tantes suplències, segurament, i la seva falta de sintonia amb Scolari ho havien provocat. 

Els dos anys finals amb el Milan no van ser gaire bons i el 2006, amb 34 anys, va tornar al Benfica, sense cap èxit esportiu més abans de la retirada. Però el seu club no el va abandonar. L'endemà del seu comiat a damunt del camp, el va presentar com a director esportiu de l'entitat. Va intentar portar grans jugadors al club i, tot i que no se'n va sortir en la primera temporada, en la segona l'equip, de la mà del tècnic Jorge Jesús i amb jugadors com Saviola, Ramires o Aimar, va guanyar la lliga després de cinc anys sense aconseguir-ho. Va ser un oasi enmig del domini del Porto, però va poder demostrar des dels despatxos, almenys durant un curs, que la qualitat que ell encarnava al camp també era la seva aposta un cop penjades les botes.

Alemanya, 1 (6)- Itàlia, 1 (5) (Euro 2016- Quarts de final)

131. Mesut Özil (1-0)

Hi ha futbolistes que, quan acabin la seva carrera, miraran enrere i veuran una gran trajectòria en grans equips, un compte corrent sanejat i un palmarès envejat per molts. Però alhora, segurament, amb el pas dels anys, poden arribar a imaginar fins on hauria pogut arribar el seu immens talent si hagués estat explotat fins a les últimes conseqüències. És possible que això passi amb el centrecampista alemany Mesut Özil.

Nascut a Gelsenkirchen, i d'ascendència turca, Özil és segurament el jugador alemany més virtuós de l'última dècada. Esquerrà tancat, adaptat al centre del camp després d'uns inicis d'explotar la banda esquerra, ha estat la referència de la selecció de Joachim Löw durant l'època gloriosa en què, entre d'altres fites, va assolir el mundial del 2014. Al mateix temps, però, Özil ha pecat gairebé sempre de ser un jugador amb fama d'indolent, de poc sacrificat, de prestar més interès al que passava a fora el camp que al joc en si i, fins i tot, ha estat polèmic per les seves idees polítiques.

Crescut en equips de segona fila de la seva ciutat natal, va anar a la veïna Essen per actuar als equips inferiors del Rot-Weiss, un dels fundadors de la Copa d'Europa, abans de ser captat definitivament pel Schalke, conjunt amb el qual va debutar a la Bundesliga. Hi va estar només una temporada i mitja i, en un mercat d'hivern, va ser contractat pel Werder Bremen per cinc milions d'euros. Al costat del riu Wesser va esclatar com a jugador. En dues temporades i mitja es va fer un nom en el panorama europeu. Va guanyar una Copa i va arribar a una final de la UEFA i, a més, va debutar amb la selecció absoluta.

Özil ja era conegut perquè havia liderat una gran selecció alemanya al títol europeu sub-21 en el torneig jugat a Suècia el 2009, amb victòria contra Anglaterra per 0-4 en una final en què va anotar un gol. A aquell equip hi havia talents com Neuer, Boateng, Hummels o Khedira, que serien campions del món cinc anys més tard. El 2010 va participar en el seu primer gran torneig, el mundial de Sud-àfrica, en què va quedar tercer i va marcar un gol. Amb 21 anys ja era considerat una estrella i el Reial Madrid el va contractar per 18 milions d'euros.

En les seves tres temporades al Bernabéu va créixer molt com a jugador sota la tutela d'algú que el marcava de prop com José Mourinho. Özil és un jugador que necessita sentir-se important i el portuguès li va donar els galons necessaris. Amb ell, després d'obtenir la Copa en el seu primer curs, va fer una gran temporada 2011-12, amb títol de lliga inclòs i participació a l'Eurocopa, torneig en què Alemanya va ser eliminada per Itàlia en les semifinals, en un partit en què va destacar Balotelli i en què ell va marcar un gol estèril. Aquell duel tindria revenja.

El 2013, després de tensions amb Mourinho, va decidir deixar el Madrid i fitxar per l'Arsenal per 47 milions d'euros. L'arribada de Modric al conjunt blanc li havia pres protagonisme i el va tornar a buscar en un conjunt de joc atractiu com els gunners, on encara hi havia Arsène Wenger. El seu estil de joc ha estat sempre controvertit a l'Emirates. Ha liderat grans moments i tres Copes i una Copa de la Lliga conquerides, amb d'altres d'apatia que han provocat que el públic se li llancés a sobre. Així és ell, algú que et pot canviar un partit sempre que vulgui, tot i que no sempre ho vol.

El 2014 va arribar el seu gran moment, el del títol mundial a Brasil, amb la titularitat assegurada i un gol important contra Algèria a vuitens de final. Tot i la seva irregularitat, i algunes lesions. Löw el mantenia de titular i amb aquesta condició va aguantar dos anys més, fins a l'Eurocopa de França del 2016.

El gol

Alemanya va tenir una primera fase relativament còmoda, amb dues victòries no gaire brillants i un empat, i es va desfer sense problemes d'Eslovàquia per 3-0 en els vuitens de final. En els quarts, a Bordeus, esperava Itàlia, el botxí del 2012 i un rival que no li sol anar bé als alemanys. Contra ells també havien caigut en una recordada semifinal del mundial del 2006 i, encara més enrere, en la final del mundial 82 i en les semifinals de la Copa del Món del 1970. Era una bèstia negra i el partit va ser molt tancat. Es va començar a obrir, per uns moments, a la segona part.

Era el minut 20 de la represa quan, situat a l'esquerra, Mario Gómez va cedir cap a la internada del lateral Héctor i aquest va superar amb la centrada l'oposició de Bonucci. La pilota va arribar al cor de l'àrea petita i Özil, entrant des de la seva situació de mitja punta, va guanyar en la cursa Giaccherini i va superar Buffon. Alemanya semblava que tenia el partit dominat, però va veure com un penal va propiciar l'empat de penal de Bonucci al minut 78. 

El xoc va ser espectacular, amb una pròrroga sense gols i es va decidir en una inacabable tanda de penals. Özil va errar el seu, el tercer dels germànics, però van pesar més els errors de Zaza, Pellè, Bonucci i Darmian, que van permetre que Alemanya es prengués la revenja. Lamentablement per al conjunt de Löw, una clara derrota per 0-2 contra França en les semifinals li va barrar el camí del partit decisiu del torneig.

Tot i que només tenia 27 anys, el torneig va marcar un punt d'inflexió per a un Özil que va assistir a la caiguda de l'Arsenal del Top-4 de la lliga anglesa i no es va lliurar de la renovació de l'equip nacional. A més, va ser protagonista de diverses polèmiques respecte de la seva nacionalitat. Va anar al mundial del 2018, en què va participar en les dues derrotes contra Mèxic i Corea del Sud que van precipitar l'eliminació alemanya abans d'hora. Des d'aquest moment, la caixa dels trons va esclatar. 

Els aficionats li retreien que se sentia més turc que alemany després d'unes fotos amb el president otomà, Recep Tayyip Erdogan, a qui va invitar a la seva boda. Les crítiques sobre la indolència damunt del camp van multiplicar-se i una situació banal com que no cantava mai l'himne nacional en la interpretació prèvia als partits, un fet en què ningú pensava quan arribaven les victòries, adquiria ara importància en els mitjans de comunicació. Özil va queixar-se de racisme a Alemanya i va abandonar la selecció després de la Copa del Món, amb 29 anys.

Dos anys i mig després, Özil va deixar de comptar per a l'entrenador de l'Arsenal, Mikel Arteta, que pretenia futbolistes més compromesos amb la reconstrucció de l'equip, i va fitxar pel Fenerbahçe, amb la qual cosa feia realitat el somni de jugar a la terra dels seus pares. Amb 33 anys, Özil sap que ja no millorarà tot el que ha fet, però haurà d'afrontar un final de carrera que no serà fàcil per algú com a ell, a qui se li va donar un talent que només va esprémer fins a un cert punt.

Espanya, 2- Hongria, 1 (Euro 64-Semifinal)

132. Ferenc Bene (1-1)

Quan es parla d'Hongria relacionada amb la història del futbol tothom recorda l'equip de la primera meitat dels anys cinquanta, l'Aranycsápat (equip daurat), la formació dels magiars màgics, del fals nou Hidegkuti o de figures com Puskás, Kocsis i Czibor, entre d'altres. Va ser l'equip que va dominar el món fins que va perdre la final del mundial del 1954 contra Alemanya Federal. Però després d'aquell moment, la selecció magiar encara va estar durant uns quants lustres sovintejant els grans tornejos abans d'entrar en una llarguíssima travessa del desert. Un dels elements importants del país, sobretot durant les dècades dels seixanta i setanta, va ser el davanter Ferenc Bene.

Golejador d'instint, fidel durant disset anys a l'Ujpest Dosza, el millor curs de la carrera de Bene va arribar-li molt aviat. Encara no n'havia fet vint, però ja havia disputat tres temporades a Primera, amb 23 gols en una d'elles, i havia debutat amb la selecció, amb la qual havia intervingut en sis ocasions. No va poder anar al mundial de Xile, el 1962, però sí que va intervenir en tres partits, i hi va anotar tres gols, un d'ells important contra França, en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1964, que celebraria la fase final a Espanya.

Nascut a l'oest del país, al costat del llac Balaton, prop de la frontera amb les actuals Eslovènia i Croàcia, va ser captat per l'Ujpest el 1961 i s'hi estaria fins al 1978, període en què guanyaria vuit lligues i tres Copes, tot i que trigarien a arribar, fins que l'equip morat no va posar fi al domini del Vasas i del Ferencváros. El 1964 per a ell hi havia dues cites importants. Va ser seleccionat per disputar, a la tardor, els Jocs Olímpics de Tòquio. Abans, però, faltava el torneig europeu. Hongria hi assistia per segona edició seguida, després de caure contra la URSS en les semifinals de la primera. Ara li tocava jugar contra l'equip amfitrió, Espanya, a l'estadi Santiago Bernabéu. I els magiars van vendre cara la seva pell. Els hongaresos havien arribat a quarts de final al darrer mundial, campionat en què havien vençut Anglaterra, i no serien un adversari fàcil.

El gol

Els espanyols, empesos pel públic, tot i que no omplia l'estadi, es van avançar als 35 minuts gràcies a una rematada de cap de Pereda. Però no van poder sentenciar perquè Hongria jugava bé, comandada pel gran Florian Albert, millor jugador europeu posteriorment, el 1967, i pel davanter del Ferencváros Fenyvesi, el mateix que va anotar un gol el 1971 que donaria l'únic torneig europeu, la Copa de Fires, a un conjunt del seu país. El partit s'acostava al final i, cinc minuts abans que l'àrbitre l'indiqués, tot va canviar.

Malgrat els comentaris del vídeo, que expliquen la jugada al revés, va ser Albert qui va disparar des de la dreta de l'atac. Iribar no va poder blocar l'esfèrica i Bene va mostrar tot el seu instint avançant-se als defenses espanyols i portant el partit a la pròrroga. Hongria no va poder arribar a la final perquè Amancio va anotar el 2-1 definitiu en el tercer minut de la segona meitat del temps suplementari. Els magiars van jugar el partit pel tercer lloc contra Dinamarca i el van guanyar per 3-1, amb un altre gol del davanter del Ujpest.

Però el motiu pel qual Bene va entrar a la història aquell 1964 va ser pels Jocs Olímpics. Va aconseguir una marca difícilment igualable de 12 gols en el torneig olímpic, aconseguits en cinc partits. De fet, va marcar en quatre. Va fer els sis gols que el seu equip va marcar contra Marroc, només un en el 6-5 davant de Iugoslàvia, va descansar en els quarts de final davant de Romania, va anotar-ne quatre en el 6-0 de les semifinals davant d'Egipte i va aconseguir el segon del seu equip en el 2-1 de la final vençuda contra Txecoslovàquia. Es convertia, així, sense haver arribat als 20 anys, en campió olímpic.

La carrera de Bene va ser llarga. Dos anys més tard va jugar el seu primer mundial i va assolir una altra marca. Va anotar en els quatre partits que va jugar, un gol cadascun d'ells. A la primera fase va marcar en tres partits que van acabar 3-1, una derrota contra Portugal i les victòries davant la Brasil de Pelé, tot i que el crac no va jugar aquell partit per lesió, i Bulgària. Hongria va caure en els quarts de final, novament, contra la URSS per 2-1 i ell va ser l'autor del gol del seu equip.

Va ser dos cops futbolista hongarès de l'any, el 1964, ja relatat, i el 1969. En algunes temporades, com la 70-71, va arribar a aconseguir 34 gols. L'any següent, ja amb 27 anys, va jugar la seva segona Eurocopa després d'una eliminatòria prèvia de tres partits contra Romania. Va tornar a perdre una semifinal contra la URSS, aquest cop per 1-0. Va ser rellevat a l'hora de joc i el seu company Zámbó va errar un penal que hauria conduït a la pròrroga. El 1978, quan ja en feia tres que no jugava amb la selecció, va deixar l'Ujpest amb 33 anys. Hi havia marcat 303 gols en 417 partits. El règim comunista el va deixar sortir a l'estranger després d'un any amb un equip de segona fila i va jugar una temporada amb el Sepsi finlandès, abans de tornar a casa.

El seu gran estat físic li van permetre jugar fins als 41 anys i això va contrastar amb el seu final. El 2006, quan només en tenia 61, va patir una caiguda que es va complicar de tal manera que els tractaments que li van fer no van resultar exitosos i li va causar la mort. Precoç en triomfar i precoç en anar-se'n, així va ser la vida de Bene, un davanter dels altres magiars, de la generació posterior a la que ha passat a la història.