Portugal, 2- Països Baixos, 1 (Euro 2012-Primera fase)

133. Cristiano Ronaldo (1-1 i 2-1)

Juntament amb Michel Platini és el màxim golejador de la història de les Eurocopes, tot i que el francès ho va aconseguir en cinc partits i ell ha necessitat quatre tornejos per arribar a la xifra de nou anotacions. Vigent campió del torneig, és també el jugador que apareixerà més vegades, un total de cinc, en aquesta llista, motiu pel qual l'explicació de la seva carrera anirà per trams i no necessàriament ordenats. Es tracta d'un dels millors jugadors i golejadors de la història, el portuguès Cristiano Ronaldo.

Quan el jugador de Madeira va afrontar l'Eurocopa del 2012, es trobava en el millor moment de la seva carrera. Als 27 anys, acabava de guanyar la lliga amb el Reial Madrid, superant la tirania del FC Barcelona de Guardiola de les últimes campanyes, havia anotat 46 gols a la competició domèstica i, tot i una dolorosa eliminació contra el Bayern a les semifinals de la Champions, es trobava ple de confiança a punt per afrontar les seves millors temporades. 

Ja havien passat vuit anys des dels seus primers gols en l'Eurocopa de Portugal i tenia el torneig entre cella i cella després d'haver perdut la final d'aquell torneig davant de Grècia. El 2008, l'equip havia caigut en els quarts de final contra Alemanya i el 2012, a Polònia i a Ucraïna, s'obria una nova oportunitat. D'ençà del torneig de casa, havia canviat el Manchester United pel Reial Madrid el 2009, havia jugat dos mundials, amb una quarta posició el 2006 i l'eliminació en els vuitens de final, davant d'Espanya, el 2010, i havia augmentat els seus registres realitzadors. Ja no era aquell extrem rapidíssim i prou, sinó que s'havia convertit en un jugador més complet, amb un gran xut amb les dues cames, una excel·lent rematada de cap i fent més acusat, al costat de José Mourinho, el caràcter de jugador a qui veneres o odies.

Va marcar set gols en una fase de classificació per a l'Eurocopa en què Portugal va quedar segon, darrere de Dinamarca, i va haver de jugar un play-off contra Bòsnia i Hercegovina resolt per 6-2 a Lisboa amb dos gols seus. En el torneig, la selecció va debutar amb una mínima derrota contra Alemanya per 1-0, amb un gol de Mario Gómez i un triomf agónic contra els danesos amb una anotació a l'últim minut de Silvestre Varela. En la tercera cita, contra els Països Baixos, seria necessari com a mínim no perdre per arribar als quarts de final.

Els gols

Però les coses van començar malament, amb un gol del neerlandès Van der Vaart que deixava els lusitans fora del torneig. Calia reaccionar de seguida, i el conjunt entrenat per Paulo Bento ho va fer abans del descans.

Va ser en una gran passada cap a l'interior de l'àrea del lateral Joao Pereira. Cristiano Ronaldo va agafar l'esquena al central Ron Vlaar, es va plantar davant de Stekelenburg i el va superar amb un xut fort al primer pal. Amb la igualada podia haver-n'hi prou sempre que Dinamarca no vencés Alemanya en l'altre partit, però feia falta un segon gol per acabar d'assegurar el triomf. Aquest va arribar un quart d'hora abans del final del partit.

Amb els oranje, que necessitaven la victòria, bolcats damunt de la porteria de Rui Patrício, Portugal va enganxar un bon contraatac amb una sortida a l'espai de Nani per la banda dreta. Aquest va veure el seu excompany al United Cristiano Ronaldo desmarcant-se al segon pal. Li va centrar la bola i aquest, amb sang freda, va retallar el lateral Van der Wiel i va rematar el segon i definitiu gol.

La quarta i cinquena anotacions de Cristiano Ronaldo en les seves participacions en les Eurocopes classificaven Portugal per als quarts de final, on esperava un duel que semblava assequible, però que al final va ser molt complicat, contra la República Txeca, que havia superat una primera fase complexa, en què havia perdut el partit inicial davant de Rússia per 4-1, i havia entrat a la segona com a líder del grup A.

Països Baixos, 6- Iugoslàvia, 1 (Euro 2000-Primera fase)

134. Patrick Kluivert (1-0, 2-0 i 4-0)

L'explosió de talent que va sorgir de l'Ajax en la primera part de la dècada dels noranta va recordar la dels anys setanta, quan l'equip d'Amsterdam va quedar tres vegades campió d'Europa. Aquest cop, de la mà del tècnic Louis van Gaal, tot de joves jugadors van formar un conjunt que, tot i que podria jugar poc temps junt, ja que molts d'ells van ser temptats pels diners d'altres lligues, va passar a la història. La selecció neerlandesa se'n va beneficiar durant força temps. Un dels futbolistes amb més dots naturals per jugar de davanter en aquell equip, tot i que no era un ariet clàssic, era Patrick Kluivert.

Jugava de nou, però segurament no tenia l'instint dels grans golejadors. El seu joc era més associatiu, més de mitja punta i de combinar amb d'altres futbolistes amb més instint rematador. Tot i això, la seva qualitat provocava que les seves xifres d'anotació fossin bones, malgrat que també errava moltes ocasions, curiosament les que semblaven més fàcils.

Nascut a Amsterdam, però de pare surinamès i de mare de Curaçao, Kluivert va aprendre a jugar a futbol al carrer i en un equip de barri abans de ser captat per l'escola de l'Ajax. Va debutar amb el primer equip amb divuit anys i la seva arribada es va deixar notar. Ho va fer en una Supercopa contra l'etern rival, el Feyenoord, davant del qual va ser titular i va anotar l'últim gol del 3-0 final. En els cinc primers partits de lliga ja va anotar sis gols, la va acabar amb divuit i l'equip va ser campió. A sobre, la temporada finalitzaria de la millor manera. L'Ajax era una màquina de jugar a futbol a Europa. Ell va debutar a la Champions i hi va actuar en deu partits, molts dels quals entrant des de la banqueta. En la final, contra el Milan, vigent campió, va ser així. Va rellevar Litmanen al minut 69 i al 85 va aprofitar una pilota solta per donar la quarta Copa d'Europa al seu club. El món ja el coneixia.

Kluivert havia debutat aquella mateixa campanya amb la selecció i, en la següent, dos gols seus contra Irlanda en una repesca va permetre que els Països Baixos arribessin a l'Eurocopa d'Anglaterra del 1996. En el campionat va anotar un gol estèril en la derrota per 4-1 contra els anglesos i l'equip va quedar eliminat en els quarts de final per penals contra França. Ell va anotar el seu de la tanda, però una errada de Seedorf va condemnar l'equip. El 1997, va deixar l'Ajax i va anar al Milan. Hi va jugar força, però no s'hi va acabar d'adaptar. Tot i això, va arribar en forma al mundial de França 98.

Va jugar el primer partit contra Bèlgica, però hi va ser expulsat amb vermella directa. Va ser sancionat amb tres partits i no va tornar fins als quarts de final, en què va marcar el primer gol contra Argentina en el 2-1 final. També ho va fer en les semifinals, davant de Brasil. Però novament els penals deixaven els oranje fora del torneig. Aquell estiu va fitxar pel FC Barcelona. Amb els blaugrana, novament al costat de Van Gaal i amb molts companys de la selecció a l'equip, va conquerir una lliga. L'Eurocopa del 2000 era coorganitzada entre Bèlgica i els Països Baixos i ho volia aprofitar. 

Els gols

La selecció va arrencar amb tres victòries, contra la República Txeca per 0-1, davant de Dinamarca per 0-3, amb un gol seu, i contra França per 2-3 i també una anotació. Tocaven les eliminatòries i la primera seria contra Iugoslàvia a Rotterdam. Seria el seu gran dia, amb tres gols i mig en el seu compte.

Els dos primers van ser semblants. En el primer, va rebre una passada del lateral Numan d'esquena al central. Va descarregar cap a Bergkamp i va començar a córrer cap a l'àrea. El gran jugador llavors de l'Arsenal li va fer una passada a l'espai prodigiosa i ell va parar-la amb el peu dret i amb aquest mateix va superar la lenta sortida del porter Kralj. Era el minut 24. Catorze després, repetició de la jugada.

Aquest cop va ser Zenden qui va robar una pilota i la va passar a Davids. En ple contraatac, aquest va aixecar el cap i va veure la desmarcada de Kluivert. L'hi va passar i el davanter es va tornar a avançar a Kralj, novament dubitatiu, i el va superar al primer toc. Es diu que van ser tres gols i mig, en aquest partit, perquè el tercer dels Països Baixos, en primera instància, se li va donar a ell.

Ja a la segona part, una falta lateral refusada per Kralj va ser recollida per Bosvelt. Aquest va iniciar una gran jugada per la dreta, amb trepitjada a la pilota inclosa, se'n va anar del feble marcatge de Stojkovic i va centrar. Va semblar que era Kluivert qui tocava la pilota, però va ser el centrecampista iugoslau Govedarica, en tasques ofensives, qui es va anotar l'autogol en intentar el refús. Però en la següent jugada, el davanter neerlandès lligaria el seu hat-trick,

Amb els balcànics totalment fora del partit, Zenden va tornar a recuperar una pilota molt amunt, va entrar a l'area i va centrar enrere perquè Kluivert posés el peu i anotés el 4-0. El partit només havia arribat al minut 55. Fins al final, dos gols més d'Overmars i un de maquillatge de Milosevic van deixar el 6-1 final. Però tot l'encert que Kluivert va tenir en els quarts li va faltar en les semifinals contra Itàlia. Va errar un penal durant un partit que els locals van jugar amb un home més des de la primera part per expulsió de Zambrotta. Frank de Boer erraria una altra pena màxima, el porter Toldo seria l'heroi i, en la tanda, per tercer campionat seguit, els neerlandesos haurien de deixar la competició. 

Kluivert seria el màxim golejador del torneig i escollit a l'equip ideal, però aquell any 2000 marcaria un punt d'inflexió negatiu en la seva carrera. No va guanyar cap més títol fins al 2007, quan va assolir una lliga amb el gran rival de l'Ajax, el PSV Eindhoven. Enmig, quatre males temporades a nivell de victòries amb el Barcelona. A més, no va poder anar al mundial del 2002 perquè els Països Baixos, amb Van Gaal de tècnic, no s'hi van classificar. Fins al final de la seva carrera, des del 2004, va jugar en el Newcastle, el València, el mencionat pas pel PSV i el Lilla, però sense ser més un davanter de referència com a final del segle anterior. Moltes lesions i, segons sembla, una vida no gaire ordenada van provocar que el talent no es pogués manifestar com abans.

Amb la selecció no va jugar cap altre gran campionat, ja que va quedar fora de la llista per a l'Eurocopa del 2004 i per al mundial del 2006. Amb 32 anys es va retirar i va voler ser entrenador. Va començar amb equips inferiors, del PSV i de l'Ajax i va ser assistent de Van Gaal de la selecció neerlandesa que va ser tercera en el mundial de Brasil del 2014 i també seleccionador de Curaçao, la terra de la seva mare. Després va passar als despatxos i ara ha tornat al Barça, com a director de futbol formatiu de l'entitat. Va tenir tres fills amb la seva segona esposa i un d'ells, Justin, ara mateix juga al Leipzig cedit per la Roma. De cara són iguals, però el fill és més baix i ràpid, i sense la sensacional elegància i classe que el seu pare va demostrar en tot el seu esplendor en aquella tarda de diumenge de Rotterdam, quan va clavar tres gols i mig al que quedava de Iugoslàvia.

Alemanya Federal, 1. Països Baixos, 2 (Euro 88-Semifinal)

135. Lothar Matthäus (1-0)

Alemanya Federal va tenir sempre seleccions potentíssimes, des de la seva entrada en el concert internacional, amb la cèlebre final de Berna al mundial 1954, fins a la seva reunificació amb la part excomunista del país i més enllà. Cada època ha estat vinculada a un jugador emblemàtic. El primer mundial, el mencionat de Suïssa, va ser el de Fritz Walter; el del 1974, el de Franz Beckenbauer; i l'aconseguit el 1990 portava el nom d'un mig que, abans d'aixecar la copa, havia perdut dues finals. Era l'extraordinari Lothar Matthäus.

El centrecampista va marcar una època en el futbol del seu país. Dotat d'una intel·ligència superior a la de la mitjana de jugadors, va explotar la seva gran potència física en la part inicial de la seva llarga carrera i va endarrerir la seva posició per acabar de lliure en una defensa de tres en el tram final, i en tots els casos va ser útil als seus equips i a la selecció, que va deixar a punt de fer quaranta anys. Dues dècades abans, va aparèixer al panorama internacional debutant amb la selecció en l'Eurocopa del 1980. Va participar durant quinze minuts de la victòria contra els Països Baixos per 3-2, amb tres gols d'Allofs. Havia debutat aquell mateix any a la Bundesliga amb el Borussia Mönchengladbach, amb el qual va ser subcampió de la UEFA, després de perdre la final a doble partit contra l'Eintracht de Frankfurt, amb un gol seu a l'anada.

Es va estar a la formació "borusser" fins al 1984. Dos anys abans, va ser subcampió del món, el 1982 a Espanya, en el seu primer mundial. Va disputar-hi dos partits de la primera fase. Dos anys més tard, va intervenir en el fracàs alemany a l'Eurocopa de França, amb eliminació a la primera fase, i va fitxar pel Bayern, en què va cobrir una primera etapa de quatre anys. Hi va guanyar tres lligues seguides, però va perdre la final de la Copa d'Europa del 1987 contra el Porto. El seu gran forat negre ha estat no haver guanyat mai el torneig, tot i que hi va estar a punt diverses vegades. 

L'any anterior, el 1986, ja era titular en l'equip que va perdre una altra final del mundial, el de Mèxic, contra l'Argentina de Maradona. Ell hi va anotar un gran gol contra Marroc, essencial en els vuitens de final. En aquell moment, Matthäus era un centrecampista que ocupava tot el camp amb llargues conduccions, bona visió i un imparable xut des de fora de l'àrea. A més, destacava per un fort caràcter que empenyia els seus equips. Dos anys després del mundial, hi havia Eurocopa a casa, i Alemanya Federal volia recuperar el títol perdut a França,

El gol

Els alemanys van tenir una primera fase plàcida, amb un empat inicial contra Itàlia però amb dues solvents victòries davant de Dinamarca i Espanya que els van donar la primera posició del seu grup. En les semifinals, esperaven els enemics íntims, els neerlandesos. La rivalitat entre els dos països va més enllà de l'esport, és fins i tot social. La semifinal es va jugar a Hamburg, al mateix Volksparkstadion on catorze anys abans els alemanys federals havien perdut contra els seus germans de l'altra banda del teló d'acer. El xoc va ser molt emocionant i semblava que es començava a resoldre en una acció protestada.

El davanter Klinsmann va entrar a l'àrea i va ser clarament obstaculitzat per Rijkaard, tot i que ell també hi va poser una mica d'arts escèniques en la caiguda. El col·legiat, el romanès Ioan Igna, va indicar el punt fatídic mentre era increpat pels neerlandesos, que fins i tot van xutar-li la pilota al damunt. Matthäus va prendre la responsabilitat davant de Van Breukelen, el porter del moment, vital en la consecució de la Copa d'Europa del PSV Eindhoven poques setmanes abans. Va xutar molt col·locat i, tot i que el porter va tocar la pilota, aquesta va entrar. Alemanya Federal anava directa cap a la final.

Però tot es va torçar dinou minuts més tard, amb un penal rigorós de Köhler a Van Basten que va transformar Koeman i en l'últim minut, quan el propi Van Basten va anotar un gol històric que va situar els Països Baixos a la final a casa del gran rival. Amb el disgust, Matthäus va fitxar per l'Inter de Milà, a qui va convertir en campió de lliga el primer any, i després del segon arribava el mundial d'Itàlia. Va ser el gran moment de la seva carrera, just en l'equador, quan va conduir la Mannschaft al títol amb una gran exhibició de poder.

Va jugar a l'Inter fins al 1992, amb una UEFA a la vitrina l'any anterior. Aquell estiu no va poder participar per lesió a l'Eurocopa de Suècia, en què la selecció va ser subcampiona, i amb 32 anys va tornar al Bayern, al qual jugaria gairebé fins al final de la seva carrera. Enmig, participació al mundial del 94, amb eliminació als quarts de final, i a França 98, amb el mateix resultat. Lamentablement, no va ser cridat per a l'Eurocopa del 1996, en què Alemanya va ser campiona, però va tornar a ser-ho quan es va estabilitzar en la posició de lliure. Amb el Bayern va arribar a la final de la Champions del 1999. Va ser rellevat al minut 80 de la final contra el Manchester United amb 0-1 favorable. Va ser el partit de la remuntada dels anglesos en el descompte. Se li escapava la seva última possibilitat de guanyar el títol. Es va retirar de la selecció el 2000, amb tres estones en una Eurocopa, la de Bèlgica i els Països Baixos, d'infaust record per al seu país, amb eliminació a la primera fase i ensorrament final a Rotterdam, a casa dels enemics de l'oest.

Abans de retirar-se encara va gaudir del futbol durant un any al Metrostars de Nova York i al Herzogenaurach, un conjunt amateur. Després va iniciar una carrera d'entrenador que no va ser gaire profitosa i sí molt eclèctica, amb pas per la selecció hongaresa i per conjunts que van anar des del Rapid de Viena o el Salzburg a l'Atlético Paranaense, passant pel Partizan de Belgrad i el Maccabi Netanya. Ara, bàsicament, intervé als mitjans i opina del futbol, amb un fort caràcter que ha portat del camp al micròfon, el que s'ha de tenir per ser una gran estrella com ha estat ell i per assumir la responsabilitat d'anotar un penal, el del seu únic gol en una Eurocopa, en un partit de la màxima, tot i que al final no servís per res.

Portugal, 1- Romania, 0 (Euro 84-Primera fase)

136. Nené (1-0)

Fins a l'última dècada del segle XX, Portugal no va ser un país que sovintegés gaire les grans competicions internacionals. Contrastaven els seus èxits amb les seleccions de base amb les dificultats que tenia per arribar als millors torneigs absoluts, mundials o Eurocopes. Va jugar la primera Copa del Món el 1966, amb un tercer lloc a Anglaterra de la mà d'Eusebio, però no va ser fins al 1984 quan va tornar a participar en un campionat, l'Eurocopa de França. Durant aquesta travessa del desert de divuit anys, un futbolista va ser referència al país. Era el davanter Tamagnini Manuel Gomes Batista, més conegut com Nené.

Forma part de la llista exclusiva de "One club men", de jugadors que només han vestit una camiseta en la seva trajectòria, la del Benfica. A més, com que comparteixen color amb la selecció, es pot dir que va disputar tota la seva carrera vestit de vermell. Nené. Com sol passar amb molts jugadors portuguesos que hem repassat en aquesta llista, tot i ser d'una part del país, va triomfar a l'altra. Va néixer a Leça de Palmeira, al costat de Porto, però va ser captat per les àguiles de Lisboa i no se'n va moure. 

El dia del seu debut a la Copa d'Europa, el 16 de setembre del 1970, al camp de l'Olimpija de Ljubljana, va jugar dos minuts que va compartir damunt del camp amb el mític Eusébio. De fet, jugaria sis anys al costat de l'estrella moçambiquesa, temporades plenes d'èxits en què el Benfica va guanyar cinc títols de llig gairebé seguits, tot i que no podia corroborar el seu potencial a Europa. El màxim que van aconseguir va ser arribar a les semifinals de l'any 1972, en què el gran Ajax els va eliminar en les semifinals amb un solitari gol de Swart.

Nené era un davanter centre rematador i oportunista. Va acabar la seva trajectòria al club de Da Luz amb 262 gols en 421 partits oficials. Va guanyar onze lligues i set Copes, va ser triat un cop, el 1971, futbolista portuguès de l'any i va ser màxim golejador de la lliga en dues ocasions, ja en la part final de la seva trajectòria, el 1981 i el 1984, justament l'any del seu gol a l'Eurocopa.

Tots els èxits a nivell local, però, es difuminaven amb la selecció. Nené hi va debutar amb 21 anys, el 1971, en la fase de classificació per a l'Eurocopa de l'any següent. L'equip va ser eliminat per Bèlgica. Entre llavors i la seva retirada va disputar vuit rondes prèvies de grans campionats, i només va obtenir l'èxit en una d'elles. No va poder jugar cap mundial. Per al del 1974, Bulgària els va eliminar per tres punts; per al del 1978, van quedar a dos de Polònia, i per al del 1982 va quedar quart, però només a dos punts d'Irlanda del Nord, que es va classificar segona d'un grup liderat per Escòcia.

Quan ja semblava que no hi havia res a fer, va arribar la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984. Només set equips s'hi classificaven, a part de l'amfitrió, França. Portugal va caure en un grup complicat, amb la URSS i Polònia, tercera en el recent mundial d'Espanya. Però aquest cop se'n va sortir. Un gol de penal de Jordao contra els soviètics en el darrer partit a Lisboa va classificar la selecció per al torneig de França. Nené, que ja tenia 34 anys, no va disputar aquell partit, però va participar en la fase amb un important gol contra els polonesos. Va ser inclòs en la llista definitiva del nou seleccionador, Fernando Cabrita, en un any en què havia estat màxim golejador del campionat local, tot i que hi arribaria com a suplent.

El gol

Portugal va iniciar el torneig amb un meritori empat sense gols contra Alemanya al qual va seguir una altra igualada, aquest cop contra Espanya (1-1). L'equilibri del grup provocava que per als portuguesos un empat contra Romania en l'últim partit pogués no ser suficient. A la mateixa hora jugaven els alemanys i els espanyols i, de fet, durant 81 minuts els dos empats a zero deixaven els lusitans fora del torneig per diferència de gols respecte dels seus veïns ibèrics. Nené no havia actuat ni un minut en els dos partits anteriors, ja que Cabrita apostava per Frasco, nascut al mateix poble que el jugador del Benfica, i Jordao en atac. Però davant de l'empat a zero, el tècnic va fer un canvi i li va anar bé.

Al minut 18 de la represa va retirar el centrecampista Carlos Manuel i va recórrer a Nené. Va ser nou minuts abans del final del partit quan en va recollir els fruits. Va ser en un córner llançat per Sousa i rebutjat per la defensa. La pilota li va tornar al centrecampista, que va centrar. Nené es va separar dels defenses cap al punt de penal i va obtenir l'espai suficient per poder enganxar una volea que, tot i que no va sortir gaire forta, va ser suficient per superar el porter Moraru. El gol provocava que Portugal ja no depengués de ningú per classificar-se.

L'únic problema és que va quedar segona de grup, per la victòria espanyola contra els alemanys, i es va haver de creuar amb França a les semifinals. En un dels millors partits de la història de l'Eurocopa, Nené va tornar a entrar al camp amb necessitat de gol, al minut 62 i amb 1-0 en contra. Jordao va empatar i es va anar a una pròrroga embogida en què, tot i que el mateix jugador va anotar l'1-2, dos gols al final de Domergue i Platini van donar la classificació als gals. Va ser l'últim partit de Nené amb la selecció, que en el campionat portava un número tan poc usual per a un ariet com el dos.

Encara va jugar dos anys més amb el Benfica, amb un paper més secundari i hi va guanyar dues Copes. El 1996, ja amb 36 anys, es va retirar. Va ser el mateix any en què Portugal accedia al seu segon mundial, el primer en trenta anys. Enmig, tota una carrera d'un davanter que li va tocar viure els temps més durs de la seva selecció però que encara va poder rascar un gol important en un gran campionat.

Dinamarca, 3- Bèlgica, 2 (Euro 84-Primera frase)

137. Kenneth Brylle (2-2)

El futbol dona tantes voltes que, de vegades, porta jugadors d'àmplia trajectòria internacional als destins més inversemblants. Així, podem trobar exemples com el d'un davanter danès, campió de la Copa de la UEFA amb l'Anderlecht, internacional amb el seu país i autor d'un important gol en l'Eurocopa del 1984 que va actuar durant vuit partits en una lliga amb play-off amb el Centre d'Esports Sabadell, on encara és força recordat. Era l'atacant Kenneth Brylle.

Del seu peculiar èxit al conjunt arlequinat en parlem més endavant, però abans cal posar en context la trajectòria de Brylle. Nascut a Copenhaguen i format al Hvidovre, al costat de la capital, i posteriorment al Vejle, a la part peninsular del país, va tenir èxit, sobretot, en equips belgues i neerlandesos, que a principi de la dècada dels vuitanta van fixar-se en països nòrdics per trobar davanters que no eren excessivament tècnics, però sí ràpids i bons rematadors. 

Brylle va jugar quatre cursos amb l'Anderlecht a partir del 1980 i hi va assolir la gens menyspreable quantitat de 50 gols en 122 partits. Hi va guanyar la lliga en el seu primer any i va ser peça fonamental en l'equip que va guanyar la Copa de la UEFA el 1983. Va anotar-hi cinc gols, dos contra el València en quarts de final i, sobretot, el de la victòria per 1-0 en l'anada de la final davant del Benfica. Aquesta anotació i la de l'andalús Lozano en la tornada a Da Luz, van donar el trofeu als belgues.

L'any següent, l'Anderlecht va tornar a arribar a la final de la competició. Ell hi va marcar sis gols, tres dels quals també en els quarts contra l'Spartak de Moscou. Un d'ells, de penal al minut 85, va donar la classificació al seu equip, que va guanyar en la tornada per 4-2 després d'haver perdut per 1-0 en el primer partit. En la final, davant del Tottenham, va ser titular en el primer partit i va jugar els últims setze minuts en el segon. Tots dos van acabar amb empat a un i els anglesos van vèncer per penals.

Brylle havia començat a jugar amb una selecció danesa que no s'esperava el seu creixement dels anys posteriors l'any en què va fitxar per l'Anderlecht, però les seves participacions hi van ser molt ocasionals. En la fase de classificació només havia actuat quinze minuts d'un triomf contra Hongria, però el 1984, abans de l'Eurocopa, va igualar el nombre de partits disputats en quatre anys, un total de quatre, en pocs mesos. El seu bon estat de forma va provocar que el seleccionador, Sepp Piontek, l'introduís en la convocatòria de la Dinamita Vermella per viatjar a França.

El gol

Brylle no va jugar en el primer partit, una derrota contra França per culpa d'un gol de Michel Platini, ni en el segon, un triomf per 5-0 davant de Iugoslàvia. Calia vèncer Bèlgica en el tercer xoc, però els vigents subcampions es van avançar amb gols de Ceulemans i Vercauteren. Arnesen, de penal, va reduir la distància abans del descans, però la derrota deixava els danesos fora de la competició. L'entrenador va recórrer a Brylle en el minut 58 i, dos després, es va deixar notar.

Va ser en una gran acció del mateix Arnesen per la banda esquerra. El centrecampista va centrar al mig de l'àrea i allà, el davanter de l'Anderlecht, conegut també com a Brylle Larsen, els seus dos cognoms, es va situar entre els defensors belgues, a qui coneixia bé ja que actuava en la seva lliga, i va rematar de cap al fons de la porteria de Pfaff. Va ser un gol vital, ja que unit al d'Elkjaer-Larsen quatre minuts abans del final, va donar als danesos l'accés a les semifinals. Allà, davant d'Espanya, Brylle va entrar de suplent per disputar els últims set minuts de la pròrroga i transformar el primer tir a la tanda de penals, però Dinamarca quedaria eliminada. Seria la seva única participació en un gran campionat de seleccions. Només jugaria sis partits més amb la selecció, els dos últims, quatre anys després.

Aquell estiu, Brylle va deixar l'Anderlecht. Va actuar un any al PSV Eindhoven i un altre a l'Olympique de Marsella i l'estiu del 1987 va tornar a Bèlgica, aquest cop a les files del Bruges. Ja tenia 28 anys i, cap a final de temporada, un cop enllestida la competició amb el seu equip, va acceptar una cessió a un modest de la lliga espanyola. El Centre d'Esports Sabadell havia ascendit l'estiu anterior, però es trobava en la penúltima posició de la classificació a falta de disputar-se el play-off que aquell any es van inventar des de la federació per equiparar-se al boom del bàsquet. Brylle i el polonès Wolfgang April van fitxar pels vallesans per rellevar els paraguaians Ramón Ángel Hicks i Buenaventura Ferreira, que havien mostrat un rendiment irregular. I les actuacions de Brylle encara són recordades a la Nova Creu Alta.

És cert que els dos nouvinguts van protagonitzar una anècdota, ja que van disputar el primer partit contra l'Osasuna i aquest es va haver de repetir perquè els navarresos el van impugnar per alineació indeguda, ja que adduïen que no tenien els permisos de feina a punt. Un cop solucionat el tema, Brylle va jugar vuit partits amb el Sabadell entre el maig i el juny amb una sensacional marca: quatre victòries, tres empats i una sola derrota. L'equip es va salvar.

La temporada següent, va tornar al Bruges, amb qui va guanyar la lliga i va estar a un pas d'arribar a la final de la UEFA un altre cop. Li ho va impedir l'Espanyol, en la mítica semifinal de la remuntada en què el danès va actuar de titular en els dos partits. En aquell torneig va anotar sis gols, tres d'ells novament a l'Spartak de Moscou. Va deixar la formació de l'estadi Jan Breydel el 1990 i va acabar la seva trajectòria en equips de segona línia del país, com el Beerschot i el Lierse abans de retirar-se al modestíssim Knokke danès. Després de fer-ho, va entrenar una sèrie d'equips petits i es va arrelar tant a Bèlgica que en va adquirir la nacionalitat. I és que el món és ple de paradoxes, un danès que va anotar un gol decisiu perquè els belgues quedessin fora d'una Eurocopa es convertia, al final, en un d'ells.

Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

138. Fernando Torres (3-0)

Ser l'únic jugador de la història del futbol d'haver aconseguit un fet rellevant ja és prou important i justifica la trajectòria de qualsevol. En les quinze finals d'Eurocopa que s'han disputat fins ara, només hi ha hagut un futbolista que hagi marcat en dues d'elles i que, a més, les hagi guanyat. En una, la del 2008, va ser determinant, i el gol sortirà més endavant en aquesta llista. L'altre va ser per ajudar a fer més gran una golejada i va arribar més tard cronològicament parlant. Estem parlant del davanter madrileny Fernando Torres.

Es va convertir en un veritable especialista en marcar gols definitius amb la selecció espanyola. Una anotació seva ja va fer que Espanya es proclamés campió d'Europa de dues categories diferents. Així, el 2001 va marcar, de penal, en l'1-0 contra França de l'europeu sub-16 d'Anglaterra i l'any posterior també va aconseguir, aquest cop de jugada, l'únic gol de la final contra Alemanya del mateix torneig en la categoria sub-19, disputada a Noruega. El 2008, Torres va tancar el cercle marcant en l'1-0 de la final de l'Eurocopa absoluta, novament contra Alemanya. Entre el 2008 i el 2012, l'any del seu segon gol en una final, li van passar força coses.

Així, el 2008 era tota una estrella a Liverpool, equip que l'acabava de fitxar l'estiu anterior procedent de l'Atlètic de Madrid. Però tot i que les seves millors actuacions a Anglaterra van arribar amb l'equip d'Anfield, el cert és que no hi va guanyar cap títol en les tres temporades i mitja que hi va jugar i la seva trajectòria va anar decreixent. Així, un cop superat l'impacte inicial, amb 33 gols en un sol curs, en la segona li van començar a arribar lesions. Va ser la temporada en què el Chelsea va deixar l'equip a les portes de la final de la Champions. L'any següent hi havia mundial, i era important per a ell, però no el va afrontar en les millors condicions.

Després d'un 2009 en què l'equip estatal havia estat eliminat per Estats Units en les semifinals de la Copa Confederacions, el seleccionador, Vicente del Bosque, va deixar d'alinear tant la parella formada per Torres i Villa, que havia triomfat en l'Eurocopa anterior. Durant el mundial sud-africà, la seva participació no va ser lineal i, a sobre, arrossegava una lesió de la qual no havia fet net. Va ser suplent en el primer partit, derrota contra Suïssa, i tot i que va sortir des de l'inici en els quatre posteriors, sempre va ser substituït. Va tornar a exercir de revulsiu en les semifinals davant d'Alemanya i en la final contra els Països Baixos, en què va intervenir en l'acció del gol d'Iniesta abans de tornar-se a lesionar muscularment. Havia estat campió del món, però sense anotar, ni demostrar la seva qualitat.

En el següent mercat d'hivern, la bomba. Va deixar el Liverpool i va fitxar pel Chelsea, davant de la indignació dels aficionats reds. A Londres no va jugar mai tan bé com en el seu equip anterior, però hi van arribar els títols. Va ser en un gran any, en l'apartat col·lectiu, 2012, amb triomf en la Copa i sobretot en la Champions, en què va anotar un icònic gol per acabar de rematar el FC Barcelona al Camp Nou a les semifinals. Es va proclamar campió després d'actuar en 36 minuts de la final contra el Bayern, resolta per penals. Ell no en va xutar cap. De fet, només havia marcat dotze gols en un any i mig a Stamford Bridge i tampoc no afrontava l'Eurocopa del 2012 amb garanties de titularitat.

El gol

Torres va ser suplent en el debut contra Itàlia (1-1), però va entrar des de l'inici i va marcar dos gols en el 4-0 contra Irlanda. Va ser un miratge. Va defraudar contra Croàcia, partit en què va ser rellevat, i només va actuar 23 minuts en els quarts de final contra França. En les semifinals, davant de Portugal, no va disposar de cap dels 120 minuts de partit. Del Bosque, que no tenia Villa a la convocatòria per lesió, ho havia apostat tot a jugar amb Cesc de fals nou, emulant l'èxit de Messi al FC Barcelona en aquells anys. 

Només Negredo va ser titular com a davanter centre en les semifinals, però en la final, el tècnic de Salamanca va tornar a optar per jugar sense un punta pur. Quatre anys després del seu gol al Prater, Torres iniciava la final com a suplent. No li va anar malament a Espanya, que va resoldre el partit a la primera part amb gols de Silva i Jordi Alba. A més, Itàlia va haver de jugar mitja hora amb deu jugadors, ja que l'home que havia entrat com a tercer canvi, Motta, es va lesionar tot just després de ser al camp. El partit ja era un passeig per als vigents campions i Del Bosque va moure la banqueta. Va entrar primer Pedro i, un quart d'hora abans del final, ho va fer Torres, que va tenir temps d'entrar a la història.

Gairebé sense voler-ho, Xavi Hernández va robar una pilota en una mala sortida dels italians. Immediatament, va veure la desmarcada del davanter madrileny. Aquest va encarar Buffon i, tot i que el porter de la Juventus va arribar a tocar la pilota, no va poder impedir el tercer gol. Torres es convertia així en l'únic jugador de la història que ha marcat en dues finals de l'Eurocopa. A més, va ser màxim golejador el torneig, amb tres encerts, empatat amb Balotelli, Cristiano, Dzagoev, Mario Gómez i Mandzukic, i hauria pogut ser-ho en solitari quatre minuts després, quan va tornar a quedar sol davant del porter, però va decidir ser magnànim i regalar-lo a Mata per anotar el 4-0 definitiu.

Només tenia 28 anys, però la resta de la carrera de Torres va ser decreixent, malgrat que encara va guanyar l'Europa League l'any següent amb el Chelsea. El 2013 sí que va ser titular en la Copa Confederacions en què va marcar cinc gols en quatre partits, tot i que quatre van ser contra la debilíssima Tahití. Espanya va ser subcampiona en perdre la final contra Brasil. Va tenir un pas efímer pel Milan just després del seu últim mundial i dels últims partits amb la selecció. Va ser també a Brasil, el 2014, on va ser suplent en les derrotes contra els Països Baixos i Xile i titular en el triomf estèril per 0-3 contra Austràlia. Hi va marcar el seu últim gol.

El 2015 va tornar al seu Atlètic de Madrid, d'on havia sortit i on va aconseguir una altra Europa League, el 2018, malgrat que mai es va consolidar com a titular. Hi va jugar quatre campanyes, i amb 34 anys va decidir buscar una última aventura al Sagan Tosu japonès, on el 2019 va posar punt final a la seva carrera l'home que no solia fallar quan arribava una final de seleccions.

Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

139. Juan Mata (4-0)

Hi ha futbolistes que transcendeixen més enllà del que significa la seva participació en un partit de futbol. Tot i tenir un palmarès excepcional, n'hi ha que miren més enllà, en què succeirà quan es retirin, i engeguen programes o projectes destinats a fer millor la societat. És el que ha fet els últims anys l'atacant asturià Juan Mata.

Tot i que és nascut a Burgos, on jugava el seu pare, des dels tres anys es va criar a Oviedo i, després de començar amb equips petits, el club de la capital del principat el va captar amb només dotze anys. Mata ha estat sempre un jugador baix, però ràpid, tant d'accions, com de cap. Segurament per això la seva evolució natural ha estat de passar de l'extrem que era al principi a ser un jugador que dominava els diferents perfils atacants fins acabar com a, gairebé, organitzador del joc.

L'estiu del 2003, amb quinze anys, va ser captat pel Reial Madrid i va arribar a jugar-hi fins al filial, a Segona Divisió, composant una prolífica dupla amb Negredo. Però llavors li va arribar una oferta del València i amb dinou anys la va acceptar. El club de Mestalla va pagar 1,1 milions d'euros per ell i, tot i que a l'inici no va comptar per a l'entrenador, Quique Sánchez Flores, la destitució d'aquest i l'arribada de Ronald Koeman li va obrir les portes de la titularitat, que ja no deixaria. Aquell any va ser campió de Copa, una competició que el va catapultar amb dos gols al FC Barcelona en les semifinals i un al Getafe en la final. Koeman va deixar el seu lloc a Unai Emery i ell ja estava establert al primer equip.

La seva trajectòria amb les seleccions de base ja havia estat més que notable. Campió d'Europa sub-19, també va ser convocat per al mundial juvenil de Canadà del 2007 i el 2008, després que Espanya guanyés l'Eurocopa, ja va començar a comptar per a Vicente del Bosque en la classificació per al mundial de Sud-àfrica. En els quatre primers partits oficials va anotar tres gols i es va fer un lloc en l'equip. Així, va disputar la Copa del Món del 2010 que els espanyols van guanyar. Ell només hi va intervenir vint minuts en un partit contra Hondures, però el títol és al seu palmarès igualment.

El 2011 li van succeir moltes coses. Va ser campió d'Europa sub-21 i, a més, el València el va traspassar al Chelsea per 26 milions d'euros. Semblava complicat pensar que el seu joc, cada cop més cerebral, podria lligar a Anglaterra però es va convertir aviat en l'ídol d'una afició que va passar una mala temporada tancada sorprenentment amb la Lliga de Campions, guanyada a Munic contra el Bayern. Ell va assistir Drogba en el gol de l'empat a un i, tot i que va errar el seu llançament en la tanda, va sumar el títol a un palmarès cada cop més llustrós.

L'estiu va ser mogut per a ell. Primer de tot, convocatòria per anar a l'Eurocopa. I allà va jugar-hi un paper semblant al del mundial.

El gol

Perquè tampoc no va sortir al camp en cap dels cinc primers partits. Va assistir des de la banqueta a l'avanç de l'equip espanyol fins a la final i també als 85 primers minuts de la final, en què Espanya guanyava 3-0 una Itàlia que s'havia quedat amb un jugador menys sobre el camp. Cinc minuts abans del final va rebre el premi del seleccionador. Li va tocar substituir Andrés Iniesta, el millor jugador del campionat, i des que va entrar al camp va passar tot això que es veu en aquest vídeo.

Amb un equip espanyol ja de festa damunt de l'Estadi Olímpic de Kíev, Cesc Fàbregas va buscar en profunditat un Fernando Torres que acabava de marcar el tercer gol quatre minuts abans. Aquest es va quedar sol davant de Buffon, però no va rematar. Amb el retrovisor va veure la posició de Mata que, en gairebé el seu primer toc, va anotar el 4-0 definitiu. L'Eurocopa també queia al sarró en un 2012 per al record en què també havia guanyat la Copa amb el Chelsea. I només tenia 24 anys.

Unes setmanes després jugaria els Jocs Olímpics de Londres, amb un resultat no tan positiu. La tornada al Chelsea va ser bona, amb una gran temporada a nivell personal que finalitzaria amb l'Europa League. Però l'inici de la 13-14 va representar un xoc. José Mourinho, el nou entrenador dels blues, no va comptar gairebé gens amb ell, això que venia de fer una bona Copa Confederacions amb Espanya, amb quatre partits jugats, un gol i el subcampionat. A l'hivern va deixar el club i el va fitxar un altre gran d'Anglaterra, tot i que en decadència, com el Manchester United per 38 milions d'euros. Va poder ser protagonista i va salvar la participació al mundial de Brasil, tot i que seguint el patró dels campionats anteriors la presència hi va tornar a ser escassa. Van ser 34 minuts en l'intranscendent triomf contra Austràlia. Com a Ucraïna, els va aprofitar per marcar un gol. Només jugaria set partits més amb la selecció i ja no va anar convocat per a la següent Eurocopa, tot i que hi va jugar un amistós posteriorment.

Al United, en el qual ja hi compleix la vuitena temporada, hi ha guanyat una lliga, una Copa, una Copa de la Lliga i una altra Europa League, tot i que li falta la lliga anglesa per completar el seu gran palmarès. El que ha diferenciat Mata en els últims anys, però, han estat les seves activitats fora del camp. Va crear Common Goal, una plataforma a la qual va convidar a sumar-se la major quantitat de futbolistes i entrenadors possibles. L'objectiu és que dediquessin l'1% dels seus contractes, ja fossin suculents o més magres, a finalitats socials. Últimament també hi ha una línia destinada a combatre la covid, però n'hi ha d'altres tipus, per beneficiar els més desfavorits. Amb inquietuds culturals i socials, i molt reconegut i apreciat pels companys de professió Mata ha acumulat grans títols en la seva trajectòria, però segurament aconseguir captar l'atenció del seu món cap a aquest projecte és la seva millor victòria.