Polònia, 1- Grècia, 1 (Euro 2012-Primera fase)

217. Dimitris Salpingidis (1-1)

Els canviadors de dinàmiques han estat importants en molts campionats. Són jugadors que han rendit més, en la majoria d'ocasions, actuant de revulsius en sortir de la banqueta que no pas quan han intervingut en els partits des del principi. La majoria han estat futbolistes ràpids, elèctrics i prou proactius per fer variar el rumb d'un enfrontament, tot i que també hi ha hagut els habituals davanters centre grans i bons rematadors, estil Bierhoff, als quals recórrer en moments de desesperació. Dins del primer grup trobaríem el grec Dimitris Salpingidis.

El seu cos, petit i molt compacte, deixa clars els seus origens. Va començar practicant lluita greco-romana a Zagliveri, al nord del país, a prop de Salònica, però aviat va entrar als equips inferiors del PAOK, conjunt amb el qual va debutar amb 18 anys i s'hi va estar fins al 2006. Durant la seva etapa de lluitador el seu gran somni havia estat competir en uns Jocs Olímpics i ho va aconseguir el 2004. A més, ho va fer molt a prop de casa, a Atenes, amb l'equip hel·lènic que no va passar de la primera fase, amb un empat i dues derrotes.

No va ser fins l'any següent que va debutar amb l'equip absolut grec, en les eliminatòries de classificació per al mundial d'Alemanya, per al qual els grecs, vigents campions europeus, no es van poder classificar. Però a ell, que ja destacava per la seva velocitat en espais curts i una certa facilitar realitzadora, li va servir per fitxar amb 25 anys, per un dels grans del país, el Panathinaikos.

Formant part dels verds va guanyar una lliga i va entrar a la història. Després de participar en l'Eurocopa del 2008, la de Suïssa i Àustria, en què l'equip no havia aconseguit cap punt, va obrir una llista a Sud-àfrica. Es va convertir en el primer grec en marcar un gol en una fase final de la Copa del Món. L'única participació fins al moment, la del 1994, s'havia saldat sense anotacions i Grècia tampoc no havia marcat en el debut al país austral contra Corea del Sud. Un minut abans del descans davant de Nigèria, amb 0-1 en contra, Salpingidis empataria i Grècia guanyaria el partit amb un gol de Torosidis. La derrota contra Argentina no els va permetre arribar a vuitens.

Aquell any, Salpingidis va decidir tornar al PAOK, amb el qual es va mantenir a la selecció, ara preparada per Fernando Santos. L'equip va quedar campió de grup de classificació per a l'Eurocopa del 2012, davant de Croàcia, i el sorteig va determinar que disputaria el partit inaugural contra Polònia, a Varsòvia.

El gol

El partit va començar bé per als polonesos, que es van avançar a la primera part amb una gran rematada de Lewandowski a centrada de Blaszczykowski. Però Santos canviaria la dinàmica a la segona part i va recórrer al seu sacsejador favorit. Salpingidis va entrar al camp al descans en el lloc d'un indolent Ninis. A més, els grecs jugaven amb deu homes per expulsió de Sokratis i el tècnic ja havia introduït un relleu abans de la mitja part per lesió de Papadopoulos. Amb sis minuts al terreny de joc, el davanter del PAOK ja es va fer veure.

Va ser en una jugada per la banda dreta de Torosidis, que va centrar a l'àrea. El porter Szczesny no va estar gaire encertat refusant per evitar la rematada de Gekas, la pilota va quedar morta i Salpingidis, molt oportú, la va allotjar al fons de la porteria. Era l'empat que seria definitiu, però el duel encara hauria pogut caure de la banda visitant per una altra acció del golejador.

Va ser vint minuts més tard, quan Salpingidis va trencar el fora de joc de manera molt ajustada i, quan anava a driblar Szczesny, va ser tombat pel porter polonès. El col·legiat madrileny Velasco Carballo va decretar l'expulsió del porter i va indicar penal. Polònia va fer entrar el suplent, Tyton, i aquest es va convertir en l'heroi que hauria pogut ser Salpingidis en desviar el llançament de Karagounis. Al final, Grècia obtenia un meritori empat, però amb regust amarg.

L'equip de Santos va arribar a quarts després de caure contra Portugal però de guanyar Rússia amb un gol de Karagounis al llindar del descans. En la primera eliminatòria, Grècia va empatar, mitjançant Samaras, el gol inicial de Lahm, però va caure per 4-2. Salpingidis va transformar el penal que significaria el segon gol, ja al minut 89. 

No seria el seu últim partit en un gran torneig, ja que va arribar al mundial de Brasil, amb 33 anys, i hi va actuar en els quatre partits, tres ells de titular. L'equip va quedar eliminat en quarts de final per penals a càrrec de Costa Rica per culpa d'una errada de Gekas, en una gran oportunitat perduda ja que els centre-americans van jugar amb deu homes des del minut 68 per expulsió d'Óscar Duarte. En tornar de Brasil, Salpingidis va disputar una temporada més al PAOK, i alguns partits amb la selecció, abans de retirar-se. El lluitador baixava del practicable.

Portugal, 3- Anglaterra, 2 (Euro 2000-Primera fase)

218. Luis Figo (1-2)

Portugal ha viscut, a nivell de seleccions, els seus millors anys en les últimes dues dècades. Els lusitans no havien enllaçat una època tan continuada de bons resultats en la seva història. Cristiano Ronaldo és peça clau en tota aquesta trajectòria però, abans que arribés, els portuguesos ja disposaven de futbolistes en l'elit europea que tibaven del carro de l'equip nacional. El més destacat, segurament, va ser l'extrem Luis Figo.

L'any 2000, a més, va ser el punt d'inflexió més important en la seva carrera. Poques setmanes després de participar en l'Eurocopa, a la qual va arribar a les semifinals, va protagonitzar un dels traspassos més polèmics de la història del futbol en deixar el FC Barcelona, del qual era un dels capitans i ídols de l'afició, per l'etern rival, el Reial Madrid, previ pagament de la clàusula de 60 milions d'euros, a part de l'IVA. Aleshores tenia 27 anys i es trobava en el millor estat d'una carrera que va ser llarga i plena d'èxits, tant amb els seus equips, com amb la selecció.

Fins aquell any 2000, Luis Filipe Madeira Caeiro, conegut com a Figo, havia anat creixent com a jugador. De l'extrem gairebé pur que havia sorgit del planter de l'Sporting de Portugal s'havia convertit en un dels davanters més complets del planeta, sobretot gràcies a les seves conduccions plenes de potència i a les assistències de gol, més que no pas per la seva capacitat realitzadora. Figo seria Pilota d'Or aquell mateix any i havia estat millor jugador portuguès de les sis últimes temporades. Havia debutat en un gran torneig el 1996, arribant a quarts de final de l'Eurocopa d'Anglaterra i en el Barça era un dels jugadors més estimats, amb dues lligues, una Copa i una Recopa al palmarès. De tota manera, ja havia arribat a vestir-se de blaugrana després d'una polèmica per duplicitat de contractes amb la Juventus i el Parma. Una sanció que el deixava sense poder fitxar per equips italians el va convertir en barcelonista el 1995. Cinc anys després, amb dubtes sobre el seu futur al Camp Nou, va afrontar l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos.

El gol

I el debut era dur, contra Anglaterra a Eindhoven. Tots dos països hi encetarien una rivalitat de tres enfrontaments en els quatre següents campionats en què les coses sempre acabarien bé per als ibèrics. Als Països Baixos, semblava que Anglaterra tenia encarrilat el partit a la primera part amb dos gols a l'inici de Scholes i McManaman, però cinc minuts més tard, arribava la urpada de Figo.

Va ser en una jugada marca de la casa, però no per la banda, sinó pel mig, zona que cada cop sovintejava més. Va recollir l'esfèrica al centre del camp, va avançar sense que ningú no li sortís al pas i va deixar anar un tret fortíssim que va entrar enganxat a l'escaire de la porteria de Seaman. Era el seu segon gol en una Eurocopa i seria l'últim en un gran torneig, tot i que actuaria en tres més. A sobre, en el partit en concret va esperonar el seu equip, que va empatar mitjançant Joao Pinto i va capgirar el resultat a la represa a través de Nuno Gomes.

Portugal entraria com a primera de grup a quarts de final després de vèncer Romania i Alemanya, tot i que en aquest tercer partit, Figo descansaria. Va reaparèixer per derrotar Turquia en la primera eliminatòria però, tal com va passar el 1984, França li barraria el pas cap a la final per culpa d'un penal, que seria gol d'or, transformat per Zidane a la pròrroga. No seria el cop en què el portuguès estaria més a prop del títol.

Unes setmanes després, Figo va consumar la seva marxa al Reial Madrid on es convertiria en el primer dels galàctics, seguit en anys posteriors per Zidane, Ronaldo i Beckham, fitxats per Florentino Pérez en la seva primera etapa de president. De blanc, entre d'altres títols, va aconseguir dues lligues i l'ansiada Lliga de Campions, el 2002, a la qual van seguir una Supercopa europea i un mundial de clubs. Després, el 2005, ja amb 32 anys, encara va tenir temps de sortir en direcció a l'Inter de Milà, on va acumular quatre lligues, una Copa i tres Supercopes.

Amb la selecció, el seu gran punt negre va ser l'Eurocopa del 2004. Ja amb un emergent Cristiano Ronaldo a l'equip, Portugal jugava el torneig a casa i ho tenia tot a favor per ser campió abans de la final contra Grècia. Però el gol de Charisteas a la segona part va deixar Figo, que havia estat campió del món juvenil amb la selecció, sense cap campionat amb l'absoluta. Dos estius després, el 2006, encara va arribar per jugar el mundial d'Alemanya, amb 33 anys. Hi va disputar tots els partits, però es va haver d'acomiadar de la camiseta de l'equip nacional amb dues derrotes, en la semifinal contra França, un cop més, i en el partit pel tercer lloc contra Alemanya.

Més enllà de l'esport, Figo és ara ambaixador de la UEFA. Es va casar amb la model sueca Helen Svedin, amb qui té tres filles, i no deixa escapar cap ocasió per opinar sobre qualsevol aspecte de la societat amb idees que no deixen indiferent. I és que el 2000, l'any del seu últim gol en una Eurocopa, va ser el mateix que el va convertir en algú que desperta amors o odis, sense terme mitjà.

França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

219. Marco Delvecchio (0-1)

Dins de l'univers de davanters italians de final del segle XX i principi del XXI, com ja ha quedat comentat, se'n podien trobar de potents físicament, com Christian Vieri, combinats amb d'altres oportunistes, com Filippo Inzaghi, seguits dels tercers, més aviat mitja puntes, dotats d'una gran tècnica, com Alessandro del Piero. Però n'hi havia un que ajuntava les tres virtuts. Era molt alt, golejador i també era capaç de mostrar qualitats tècniques que l'allunyaven del típic tanc. Era el milanès Marco Delvecchio.

Tot i que és originari del nord d'Itàlia i va debutar a la màxima categoria amb l'Inter, on va triomfar Delvecchio va ser a la Roma. Va estrenar-se amb dinou anys a San Siro i, després de cessions al Venècia i a l'Udinese, va tornar al club nerozzurro, però no s'hi va consolidar, malgrat una gran carrera de jugador de base que el va dur a dos títols europeus sub-21.Va ser a l'inici de la temporada 1995-96 quan es va  confirmar el seu traspàs a la Roma a canvi de diners i de l'atacant Marco Branca. No s'ho va prendre gaire bé, però aviat va començar a rendir amb la camiseta giallorossa.

En les temporades següents es va convertir en un home important a l'equip a les ordres de tècnics tan diferents com Carletto Mazzone o Zdenek Zeman. Delvecchio no era un gran anotador, però solia passar dels deu gols cada any i el 1999 va arribar a divuit. La seva alçada el feia anar bé de cap i també solia caure a les bandes, motiu pel qual era combinable amb tot tipus de companys, com ara el líder de l'equip, Francesco Totti, més mitja punta, o un rematador insaciable com Vincenzo Montella.

Tot i els seus registres i dels seus èxits amb les seleccions inferiors, inclosa la participació als Jocs Olímpics del 1996, Delvecchio no era cridat pels seleccionadors de l'absoluta. Per això va ser una sorpresa quan Dino Zoff el va convocar per a l'Eurocopa del 2000 amb només tres amistosos disputats a la seva carrera amb l'squadra azzurra. Durant el torneig la seva participació va ser molt escassa, però es va poder convertir en l'heroi de la nació.

El gol

Perquè només va jugar catorze minuts en el partit de la primera fase contra Turquia i va entrar en la represa, per aguantar l'empat, en l'heroica semifinal contra els Països Baixos, en què els italians van jugar amb deu gairebé tot el partit i en què van veure com Toldo aturava dos penals. Així, si sorprenent va ser la seva convocatòria, encara ho va ser més que el seleccionador el triés com a titular, per primera vegada, per jugar la gran final. I va ser-ne peça clau.

Perquè al minut 10 de la segona part va arribar el seu gran moment. Després d'una primera meitat igualada, els transalpins van iniciar un bon atac que va acabar a la banda dreta, al lateral de la Juventus Gianluca Pessotto. Aquest va fugir del marcatge de Lizarazu i va dibuixar una centrada perfecta perquè Delvecchio, amb el peu esquerre, superés Barthez.

El seu rendiment no només va consistir en el gol. Es va fer un tip de desmarcar-se i buscar espais que van fer possibles oportunitats per als seus companys, com una de Del Piero que va estar a punt de liquidar la final. Però en una d'aquelles accions de difícil comprensió, Dino Zoff el va rellevar quatre minuts abans del minut 90 amb el 0-1 a favor pel seu company d'equip Montella. Aquest és més rematador i golejador, però segurament no era tan bo per conservar l'esfèrica, ja que no tenia tan cos. El fet cert és que 360 segons després del canvi, els francesos van marcar mitjançant Wiltord i van provocar una pròrroga que va resoldre Trézéguet amb un gol d'or. Delvecchio va passar d'ídol a oblidat en pocs minuts.

Aquell seria l'últim partit de Delvecchio en un gran torneig internacional i només actuaria en 14 cites més amb la selecció, vuit de les quals, amistoses. En total, hi anotaria quatre gols. Els altres tres serien a Geòrgia, Romania i Irlanda del Nord, d'un pedigrí força inferior a França en una final de l'Eurocopa, moment en el qual havia arribat el primer.

Delvecchio tenia aleshores 27 anys i l'alegria més gran la va rebre la primavera següent, quan es va proclamar campió de lliga amb la Roma. La seva versatilitat queda demostrada amb el fet que, en aquella formació de Fabio Capello, amb elements a davant com els mencionats Totti o Montella, als quals es va afegir Batistuta, ell va jugar-hi 31 partits i només hi va anotar tres gols. Un va ser contra la Lazio. De fet, un dels seus sobrenoms era "Uomo Derby" per la freqüència amb la qual anotava contra l'etern rival ciutadà.

Va jugar quatre anys més a la Roma, amb la qual va totalitzar deu campanyes, i aleshores va iniciar el declivi, ja amb 32 anys, al Brescia, el Parma i l'Ascoli. Fins i tot i va disputar una última temporada amb el Pescatori Ostia, un conjunt de cinquè nivell italià dels afores de la capital. Delvecchio no va convertir-se en entrenador però no ha deixat d'aparèixer en l'ultima dècada als mitjans, sobretot en programes de ball, del qual s'ha arribat a mostrar un virtuós. Amb els seus 1,86 metres continua demostrant, com damunt del camp, que l'alçada no el fa ser maldestre i segurament, de tant en tant, encara pensa quants dies hauria ballat d'alegria si no se l'hagués rellevat quatre minuts abans que un gol seu hagués convertit Itàlia en campiona d'Europa.

Alemanya Federal, 1- Itàlia, 1 (Euro 88-Primera fase)

220. Andreas Brehme (1-1)

Hi ha jugadors que són importants per als seus tècnics per molts motius, no només per les seves qualitats tècniques o físiques. Són elements que es poden utilitzar en diferents zones del camp i també útils en accions que, en els anys vuitanta potser no eren tan decisives, però que amb el futbol modern ho han estat cada cop més, les de pilota aturada. Per això, tant per als seus equips, com per la selecció, va ser impagable la contribució que hi va tenir l'alemany Andreas Brehme.

Estem parlant d'un ambidextre total, un jugador que tenia la mateixa habilitat amb la cama dreta que amb l'esquerra. Durant tota la seva carrera es va associar a la posició de lateral esquerre, i va donar bona mostra de l'ús perfecte que feia d'aquest peu, però va ser capaç de decidir la final d'un mundial llançant un penal amb l'altre, amb el dret. Va ser el 1990, contra Argentina. Segons ell, ho va fer per despistar el porter Goycochea, un especialista en l'art d'aturar penes màximes que, segurament, havia estudiat els seus xuts amb la cama més natural.

Aquesta intel·ligència la va aportar durant anys al terreny de joc ja que també es podia amotllar a posicions de centre del camp i crear joc. Segurament va estar a l'ombra d'altres companys durant els seus deu anys ininterromputs de presència a la Mannschaft, però va ser essencial per als seleccionadors fins als 34 anys, al mundial dels Estats Units.

Brehme va néixer a Hamburg i després d'un pas per un equip de segona fíla de la ciutat i pel Saarbrücken, a la segona categoria, el va fitxar el Kaiserslautern. El seu impacte no hi va ser immediat, però l'estiu del 1984 ja era tant tingut en compte que va disputar l'Eurocopa de França amb l'equip absolut i els Jocs de Los Angeles amb l'olímpic. En els dos casos, no hi va haver èxit, però els onze i els vuit gols respectivament de les dues temporades posteriors amb l'equip de Betzenberg li va valer ser contractat pel Bayern de Munic.

S'hi va estar dos anys, just després del mundial de Mèxic, el 1986, en què va ser subcampió. Va guanyar-hi una lliga i va ser finalista de la Copa d'Europa que els bavaresos van perdre contra el Porto a Viena, el 1987. L'any posterior va ser important. El 1988 sortiria d'Alemanya i, a més, hi havia Eurocopa al seu país.

El gol

No cal dir que, als 27 anys, ja era un fix per a Franz Beckenbauer en el moment d'iniciar el torneig. El primer partit va ser davant d'Itàlia a Düsseldorf. Els transalpins es van avançar amb un gol de Roberto Mancini als vuit minuts de la represa. Però només tres després, el col·legiat anglès Keith Hackett va sorprendre tothom indicant passes, una infracció molt comú aleshores, del porter italià Walter Zenga a dins de l'àrea. El pes de la localia, segurament, s'hi va notar. La falta era a dins de l'àrea, i molt perillosa.

Littbarski la va tocar en curt i Brehme, amb l'esquerra, va disparar. Lamentablement per als italians, Donadoni i Mancini, els dos protagonistes del seu gol, es van obrir i la pilota va entrar mansament a la porteria d'un venut Zenga. L'empat a un seria el resultat final. En el campionat, Alemanya Federal derrotaria Dinamarca i Espanya per 2-0, però perdria en les semifinals contra els Països Baixos.

Brehme va fitxar aquell estiu per l'Inter de Milà, amb el qual va guanyar la lliga posterior i va formar una gran tripleta de compatriotes amb Lothar Matthäus i Jürgen Klinsmann. Amb l'Inter també hi guanyaria la Copa de la UEFA del 1991, l'any després d'haver-se proclamat campió del món a Roma.

Ja era veterà, però encara tenia corda. El 1992, a part de ser subcampió europeu en perdre la final a Suècia contra Dinamarca, va tornar a canviar de lliga. El va fitxar el Saragossa, amb el qual va estar a punt de guanyar la Copa del Rei. Va perdre la final de València contra el Reial Madrid per 2-0. El 1993 va tornar a casa, al Kaiserslautern, amb el qual va viure una història de somni. Després de disputar el seu últim mundial, a Estats Units '94, va baixar a Segona l'any 1996, però hi va guanyar la Copa, en derrotar el Karlsruhe per 1-0 en una final en què va ser expulsat. Va aguantar amb 36 anys a Segona Divisió i va conduir els diables vermells a l'ascens i encara va arribar a temps, amb 37 anys, de guanyar la lliga 97-98 en què hi va jugar només cinc partits. En l'últim, un empat a un gol a Hamburg, justament la ciutat on va començar i on va acabar tot, va poder aixecar el trofeu de campió de la Bundesliga. Un gran colofó a l'esplèndida carrera d'un jugador intel·ligent.

Suècia, 1- França, 1 (Euro 92-Primera fase)

221. Jan Eriksson (1-0)

Suècia va afrontar l'Eurocopa del 1992, l'última amb vuit equips a la fase final, després d'un fracàs al mundial del 1990, en què havia perdut els tres partits, però amb el convenciment que estava construint un bon equip, que després explotaria amb el tercer lloc a la Copa del Món dels Estats Units del 1994. Tothom recorda la davantera d'aquell equip, amb golejadors com Brolin, Dahlin o Kennet Andersson i virtuosos com Anders Limpar, però aquell conjunt també era potent defensivament i, per aconseguir-ho, comptava amb un líder en la defensa, el central Jan Eriksson.

Després d'haver jugat amb alguns dels seus futurs companys de selecció nacional les semifinals de l'europeu sub-21 del 1990, i d'haver debutat aquell mateix any amb l'equip absolut, tot i no haver estat convocat per al mundial d'Itàlia, Eriksson es va consolidar a la selecció amb 23 anys de la mà del nou tècnic, Tommy Svensson, que havia rellevat Olle Nordin. A nivell de clubs, encara seguia al seu país, on va jugar a l'AIK Solna i al Norrköping, abans de ser contractat per un Kaiserslautern que havia guanyat la lliga el 1991 i que havia estat a punt d'entrar a la primera fase de grups de la Copa d'Europa. Li ho va impedir un cop de cap de Bakero. El juny del 1992, Eriksson era el central titular amb el qual Suècia afrontaria el debut en el torneig, contra França.

El gol

El jove jugador formava una imponent parella de centrals amb Patrik Andersson, que encara era més jove, 21 anys, i que acabava de fitxar pel Blackburn, de la Premier League. França era un adversari complicat. No havia estat al mundial, però havia completat un fase de classificació immaculada. Tot es va desequilibrar a pilota parada als 25 minuts.

Va ser en un córner llançat per Anders Limpar. Els francesos defensaven l'acció en zona i la jugada estava ben estudiada. Eriksson es va mantenir fins a l'últim moment a fora de l'àrea. Quan Limpar va xutar, la pilota va sortir molt bombada i va permetre-li tenir temps per entrar com un tanc a l'interior de l'àrea. El defensa Casoni va errar en el salt, no va arribar a la pilota i el central suec va impactar de ple amb l'esfèrica per batre Bruno Martini. Era el primer gol del campionat.

A la segona part, França va empatar amb un gol de Jean-Pierre Papin, però Suècia no va tenir gaires problemes per entrar a les semifinals. El segon dia va superar Dinamarca per 1-0 i el tercer, va remuntar un gol de David Platt per vèncer Anglaterra per 2-1. Eriksson també hi va aconseguir un gol, també de cap, el del momentani empat. Lamentablement per als escandinaus, no van poder vèncer Alemanya en les semifinals, ni accedir a la final.

A nivell de clubs, Eriksson va protagonitzar dues bones temporades al Kaiserslautern i, amb 27 anys, semblava que el seu gran moment havia d'arribar en la Copa del Món dels Estats Units. Però les lesions el van castigar massa i una, en particular, de tipus muscular, el va deixar fora del campionat quan ja era a la llista definitiva i havia actuat en dos amistosos previs. El seu lloc el va ocupar el futur valencianista Joachim Björklund, que a l'Eurocopa havia estat lateral, i a la banda va actuar Teddy Lucic, que no havia de ser al mundial. Eriksson ja no es posaria més la camiseta groga de les tres corones.

Els problemes físics el van fer marxar de Kaiserslautern i va tornar a casa a recuperar-se amb l'AIK Solna, un dels seus antics equips, la marxa del qual per anar al Norrköping havia estat polèmica. Després d'un curt pas pel Servette suís, el va fitxar l'Helsingborgs i va semblar que s'havia recuperat quan el va fitxar el Sunderland, de la Premier. Però només va actuar en un partit amb l'equip del nord d'Anglaterra. Ja amb 31 anys, i molt castigat, va buscar un retir daurat a Tampa, a la lliga de futbol dels Estats Units, segurament recordant aquell gran moment del 1992, quan semblava que s'obria davant seu una gran carrera que no va poder arrencar mai.

Anglaterra, 1- Suïssa, 1 (Euro 96-Primera fase)

222. Alan Shearer (1-0)

En aquesta sèrie de gols ja s'ha parlat d'un davanter anglès que, en l'Eurocopa de quatre anys després, va anotar un gol que no va servir de res a la seva selecció. Però el seu gran torneig havia arribat quatre anys abans, quan era un dels artillers més destacats del continent i, a més, el torneig es jugava al seu país. De fet, va acabar-ne màxim golejador, però va fracassar en l'intent de proclamar-se'n campió. Era Alan Shearer.

En el moment d'afrontar el torneig, Shearer era, als 26 anys, un dels millors rematadors d'Europa i, a més, havia fet realitar un somni, el de fitxar per l'equip de la seva ciutat, Newcastle, amb el qual debutaria la temporada següent. De fet, havia nascut a Gosforth, una àrea benestant als afores de la ciutat del nord-est d'Anglaterra, però va haver de fer una volta molt gran per tornar a casa. Jugant amb l'escola va ser captat per un caçador de talents de l'altra punta del país, de Southampton, i van ser els Saints qui el van reclutar i qui li van donar l'oportunitat de debutar a la Premier amb disset anys. En cinc partits, ja va anotar tres gols, tots a l'Arsenal, en una victòria per 5-3.

El 1992 va ser un punt d'inflexió. Va debutar amb la selecció, en una victòria per 2-0 contra França en un amistós en què va marcar. Això li va obrir les portes perquè Graham Taylor el portés a l'Eurocopa de Suècia, en què va tornar a jugar contra els gals. A més, el va fitxar un dels conjunts que s'estaven enriquint, el Blackburn Rovers, amb el qual va afrontar l'última edició de l'antic campionat anglès i el primer de la nova Premier League.

Van ser quatre grans temporades coronades amb el títol de lliga, la primavera del 1995. Hi va anotar 34 gols en 42 partits. Es va estar un any més a Blackburn per jugar-hi la Champions. Va ser la temporada anterior a l'Eurocopa en què, a més, el Newcastle es va interessar en ell. La temptació de tornar a casa va ser massa forta i els magpies el van fitxar per l'aleshores desorbitada quantitat de 21 milions d'euros actuals (el 1996 encara no existia l'euro).

El gol

Amb el nou contracte sota el braç va dedicar-se a afrontar l'Eurocopa amb un debut a casa, a Wembley, contra Suïssa. L'últim cop que els anglesos havien acollit un gran torneig, el mundial del 1966, l'havien guanyat i això els aportava una gran pressió. Però se la van treure del damunt aviat, amb el primer gol del torneig i de la seva estrella.

Va ser en una gran acció a la frontal de l'área de Paul Ince, que va percebre la desmarcada de Shearer. Li va picar la pilota cap a l'area. Aquest va trencar el fora de joc per la mala sortida del lateral Jeanneret, per l'altra banda, i va etzibar un xut potentíssim que va tocar el primer pal abans de batre el porter Pascolo.

Però Anglaterra no va matar el partit, i Suïssa va empatar en el tram final gràcies a un penal transformat per Türkyilmaz. De tota manera, els anglesos van tenir una gran primera fase, amb victòries sobre Escòcia i els Països Baixos amb un i dos gols de Shearer, respectivament. Només no va marcar en els quarts contra Espanya, malgrat que sí que va anotar el seu llançament a la tanda. En semifinals, el seu gol no va servir, tot i que també va anotar en la loteria dels penals del final, ja que una errada de Southgate va donar la classificació a Alemanya. Va ser l'ocasió en què va estar més a punt d'obtenir un títol de seleccions.

Perquè Shearer també va jugar el mundial de França 98, en què va anotar dos gols i un altre en una tanda però no va poder impedir que Argentina eliminés el seu equip en vuitens de final. També va marcar el gol abans destacat contra Alemanya a l'Eurocopa del 2000, però no va servir de res i va ser el seu comiat de l'equip estatal.

Durant totes aquestes temporades, Shearer es va fer un tip de marcar gols amb el Newcastle, sempre amb bones col·locacions a l'àrea i bones definicions, seguides de la seva típica celebració aixecant el braç dret. De fet, encara és avui en dia el màxim golejador de l'era Premier amb 260 gols. També va obtenir molts trofeus individuals, com ara una Bota d'Or, heretada del seu últim servei al Blackburn, però no va poder aconseguir cap títol en les deu temporades de fidelitat als colors de la seva terra.

Iugoslàvia, 3- Eslovènia, 3 (Euro 2000-Primera fase)

223. Savo Milosevic (1-3 i 3-3)

Molts dels jugadors nascuts als territoris de l'antiga Iugoslàvia amaguen històries més o menys colpidores. A més, en molts casos van haver de jugar a l'estranger mentre a casa tenia lloc un conflicte bèl·lic que encara ara fa difícil d'explicar a quin bàndol pertanyen uns o altres. Va ser el cas d'un rodamón del futbol, que va fer carrera sobretot a la lliga espanyola, i al qual segurament va faltar ser contractat a un equip gran per demostrar fins on podia arribar amb les seves innegables qualitats anotadores. Era el davanter serbi Savo Milosevic.

Perquè tot i néixer a territori de l'actual Bòsnia i Hercegovina, a Bijeljina, aquesta ciutat és troba a l'enclau de la República Sprska, la part del país bosni de majoria sèrbia resultant de les disputes bèl·liques dels anys noranta. El futur davanter va créixer entre aquesta localitat i Johovac, uns quilòmetres a l'oest, i als 14 anys va ser captat per l'escola del Partizan. Va debutar a Primera amb dinou anys i va marcar 35 vegades en les dues primeres campanyes a l'equip blanc-i-negre. Era un davanter que no enganyava. Alt, fort, potent, un ariet dels de tota la vida amb una gran cama esquerra i un fort xut.

El 1994 va debutar amb una selecció iugoslava que havia estat apartada dels grans campionats per la guerra, però que podia disputar amistosos. L'any següent va fer el primer salt i el va contractar l'Aston Villa de la Premier. S'hi va estar tres anys, amb bones xifres, tot i que no va superar mai els 12 gols per campanya. L'estiu del 1998 va ser important per a ell. Va ser convocat per al seu primer mundial, el de França, en què va actuar en les dues victòries iugoslaves de titular, tot i no marcar, i el va fitxar el Saragossa.

A la vora de l'Ebre es va convertir en un ídol. En dues campanyes va marcar 35 gols a la lliga i en la segona va classificar l'equip per a la Champions. Però el títol de campió d'Europa del Reial Madrid no va permetre els aragonesos jugar la màxima competició. El 2000 va tornar a ser un any important, ja que va acceptar l'oferta per jugar al Parma, un dels equips més destacats de la lliga italiana, i hi havia Eurocopa, la de Bèlgica i els Països Baixos.

Els gols

I el debut era interessant. Enfrontava el que quedava de Iugoslàvia, és a dir, Sèrbia i Montenegro, amb una de les exrepúbliques de l'estat federal, Eslovènia. El duel de Charleroi va ser un dels més espectaculars del torneig, que va veure com a l'inici de la segona part els eslovens guanyaven per 0-3 amb dos gols de Zahovic i un altre de Pavlin. Però Milosevic i els seus no havien dit l'última paraula.

La remuntada va començar amb un córner a favor. Una rematada en semierrada sembla que es perdrà per la línia de fons, però Djukic salva la pilota i supera el porter Dabanovic per dalt. En boca de gol, Milosevic només l'ha d'empényer al fons de la porteria. Tres minuts més tard, al setanta, Drulovic anotarà el 2-3 amb un xut de puntera a dins de l'àrea, tres minuts després del segon gol i sis després del primer, arribarà l'empat, novament de Milosevic.

Va tornar a ser Drulovic qui va aparèixer. Va fer una jugada esplèndida per la banda dreta marxant de Ceh i va fer la passada de la mort perquè el ja exdavanter del Saragossa, novament en boca de gol, anotés. Era el seu segon gol al torneig. Marcaria en tots els compromisos, el gol decisiu per vèncer Noruega, un dels de la increïble derrota per 3-4 contra Espanya i el de l'honor en l'eliminació per 6-1, en quarts de final, contra els Països Baixos. Es va convertir en el màxim anotador del torneig empatat amb Patrick Kluivert.

A Parma les coses van anar més o menys correctes el primer any, però en el segon va ser cedit al seu antic club, el Saragossa, amb el qual no va poder evitar el descens a Segona Divisió. Llavors va iniciar un peregrinatge per conjunts de la lliga espanyola, allà on havia rendit bé, amb l'Espanyol, el Celta i l'Osasuna. Va ser al Sadar on es va tornar a veure la seva millor versió, classificant els navarresos en quart lloc la temporada 2005-06.

Aquell estiu va jugar el seu segon mundial amb una selecció que ara es deia Sèrbia i Montenegro. Milosevic, parent llunyà de l'exdirigent serbi Slobodan Milosevic i amb grans inquietuds polítiques, va mostrar-se contrari a la futura independència montenegrina, ja decidida, i va dir que si marcava només dedicaria els gols als serbis. No va fer falta dedicar res a ningú, ja que no va marcar en cap dels tres partits. Van ser els últims abans d'un amistós, el 2008, amb la nova selecció sèrbia, amb la qual va marcar dos gols contra Bulgària.

Els darrers anys de Milosevic van discórrer entre l'Osasuna i el Rubin Kazan, on es va retirar el 2008, ja amb 35 anys, i on ho va fer amb un títol de lliga russa al seu historial. Llavors va dedicar-se a fer l'entrenador i va acabar al seu club de formació, al Partizan, on va guanyar una Copa. Els problemes a la família Milosevic, però, no eren fàcils d'allunyar. El 2011, el seu avi va matar el seu pare amb un tret de rifle després d'una disputa familiar. Com es veu, la trajectòria del davanter, tant a dins com a fora del camp, ha estat de tot menys un camí de roses.