Alemanya Federal, 3- URSS, 0 (Euro 1972-Final)

140. Gerd Müller (3-0)

La selecció alemanya de futbol té una llarga història i grans equips en la seva trajectòria. Seran recordats aquells que van guanyar Copes del Món, com ara el que va derrotar la Taronja Mecànica neerlandesa el 1974. Però dos anys abans, el conjunt de Helmut Schön encara va jugar millor a futbol que en la cita universal. Va ser en tota la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1972 i en la ronda final, disputada a Bèlgica. Eren els millors moments d'un depredador de l'àrea anomenat Gerd Müller.

"El golejador de la nació", era el seu sobrenom a Alemanya perquè els seus registres de cara a la porteria rival encara es mantenen vigents. És l'únic jugador que ha marcat en una final de la Copa d'Europa de clubs, de l'Eurocopa i d'un mundial i ha guanyat els tres títols. El torneig del 1972 el va encarar amb 26 anys i ja havia donat mostres de la seva capacitat en la fase de classificació, en què havia anotat set gols en set partits.

Müller tenia la biometria contrària a la d'un jugador de futbol d'elit que pretenia destacar en la seva posició al camp. No era alt, 1,76 metres, ni ràpid, ni disposava d'un cos atlètic, però tenia un instint per saber-se situar a l'àrea que poques vegades s'ha vist a la història. Nascut a Baviera, va formar part de la fornada de jugadors del Bayern que es va donar a conèixer després de guanyar la Recopa del 1967 al Glasgow Rangers. Ell va destacar amb quatre gols a les semifinals contra l'Standard de Lieja i, a partir de llavors, les seves xifres ja van ser escandaloses. En cap de les catorze lligues que va disputar, totes amb el Bayern, no va baixar dels quinze gols excepte en l'última, en què en va anotar nou. Va ser precisament en la de l'any 1972 quan va aconseguir el seu rècord, amb 40, tot i que dos anys abans, ja n'havia fet 38. Va ser quan va quedar màxim golejador del mundial de Mêxic, del 1970.

En territori asteca, Müller va disputar el seu primer gran campionat. No havia entrat a la llista d'Anglaterra 66 i els alemanys van ser tercers al país centreamericà. Hi va aconseguir deu gols en sis partits. En els vuit anys en què va vestir-se la camiseta de la Mannschaft va acabar amb un rècord obscè de 68 anotacions en 62 enfrontaments. Dos anys després del mundial mexicà, va poder disputar la fase final d'una Eurocopa.

Aleshores, el torneig només el jugaven quatre equips, que havien anat superant rondes d'anada i tornada. Alemanya Federal havia arribat a la fase final de Bèlgica després de vèncer Anglaterra en un doble partit històric, sobretot per l'1-3 a Wembley, considerat una de les exhibicions més grans d'un equip nacional de la història d'una formació que aleshores liderava el díscol Günter Netzer. Els alemanys van ser aparellats amb els amfitrions en les semifinals, i dos gols de Müller, de qui si no, a Anvers van significar l'1-2 que els va donar el passaport per a la final.

El gol

Aquesta es va disputar quatre dies després a l'estadi de Heysel, que tindria un significat molt important per a Müller i el Bayern dos anys més tard. Aquella tarda de Brussel·les, el golejador bavarès va obrir el marcador i els alemanys van deixar mig decidit el partit amb un segon gol, de Herbert Wimmer, a l'inici de la segona part. Cinc minuts després, el tercer gol del partit va demostrar la gana i l'instint d'un assassí de l'àrea.

Els soviètics ja estaven en aquella fase en què veien el partit perdut, però un gol els podia tornar a deixar dins de la lluita. Fins que Breitner va treure una pilota jugada des de darrere cap al central Schwarzenbeck, el mateix que el 1974 anotaria al mateix estadi, però a l'altra porteria, el gol que va permetre al Bayern no perdre la Copa d'Europa contra l'Atlètic de Madrid. Aquest va anar avançant i va combinar amb Müller. La pilota va pivotar en Heynckes i el davanter del Gladbach la va tornar a Schwarzenbeck, però un defensa soviètic, en concret el georgià Khurtsilava, va molestar-lo. Segurament l'alemany hauria pogut arribar-hi igualment i xutar amb l'esquerra, però la gana de Müller, que seguia l'acció, era més gran i, en veure la pilota solta, va disparar, prenent la glòria al seu company i anotant el 3-0 que ja seria definitiu.

Aquella va ser l'única Eurocopa que va disputar un Gerd Müller que deixaria la selecció alemanya massa aviat i que va perdre l'oportunitat d'assolir més títols. Apareixerà més endavant en aquesta llista per seguir gaudint d'un talent poques vegades vist, segurament l'únic que tenia, futbolísticament parlant, però el més important; deixar la pilota a dins de la porteria rival.

Iugoslàvia, 3- Espanya, 4 (Euro 2000-Primera fase) 

i Espanya, 1- França, 2 (Quarts de final) 

141. Gaizka Mendieta (3-3 i 1-1))

Llançar bé els penals és un art. Sovint es parla de la loteria de les tandes, després de les pròrrogues, però no és ben bé així. Cada vegada més, els entrenadors de porters analitzen com els xuten els rivals per tal que els porters els puguin aturar les rematades quan arribi el moment. Però aquests tècnics devien tenir molts mals de cap per intentar discernir quin era el patró d'un superespecialista de la matèria com va ser el centrecampista Gaizka Mendieta.

De tota manera, Mendieta era molt més que un especialista en tirs directes. Durant uns anys, a final de segle i començament de l'actual, va ser el timó d'un València que va arribar dues vegades a la final de la Lliga de Campions. Havia arribat al club procedent del Castelló, ciutat a la qual va créixer perquè el seu pare, originari d'Euskadi, hi jugava. De fet, Gaizka va néixer a Lekeitio, a Biscaia, però des de petit va traslladar-se al Mediterrani i, després de jugar a les categories inferiors del conjunt albinegre, va ser contractat pel filial valencianista per 30 milions de pessetes (180.000 euros), una quantitat apreciable el 1992 per un jugador jove.

Va debutar en el primer equip l'any següent i, poc a poc, es va anar fent un lloc al centre del camp, tot i que la seva progressió va ser lenta. La primera explosió li va arribar la temporada 95-96, amb Luis Aragonés a la banqueta, en què l'equip va quedar segon a la lliga. Hi va actuar en 34 partits. El mateix any va disputar la final de l'Eurocopa sub-21 que Espanya va perdre contra Itàlia en els penals. Curiosament, ell no en va xutar cap, en la tanda, però poc després, a part de disputar també aquell any els Jocs Olímpics, va començar a prendre la responsabilitat de disparar-los amb el seu equip.

La tècnica de Mendieta des dels onze metres era depurada. Cursa lenta, aixecar el cap, esperar que el porter es mogués i xut fluix cap a l'altra banda o al mig. La tranquil·litat que demostrava al camp es traslladava en aquesta especialitat. De fet, Mendieta era un prodigi tècnic i físic. Abarcava molt camp i tenia una capacitat de passada i d'arribada a porteria enorme, que es van reflectir amb Claudio Ranieri a la banqueta valencianista i va debutar amb l'equip nacional de la mà de José Antonio Camacho en un recordat 9-0 contra Àustria. 

En el mateix curs, el València va guanyar la Copa, amb un extraordinari gol seu a la final. En el següent, canvi d'entrenador però encara més protagonisme al costat d'Héctor Cúper. El València va eliminar la Lazio i el FC Barcelona abans de caure per 3-0 contra el Reial Madrid a la final de la Champions del 2000. Poques setmanes després, arribava l'Eurocopa, el primer gran torneig internacional de Mendieta.

Els gols

Les coses no van començar gens bé. Ell va ser suplent i va entrar els últims disset minuts de la derrota contra Noruega. En el segon partit, sí que va arrencar de sortida, i va donar l'assistència del gol a Etxeberria per a l'1-2 favorable davant d'Eslovènia. El tercer partit era contra Iugoslàvia i s'havia de guanyar per ser a quarts de final. L'enfrontament va ser una bogeria. Cada cop que els balcànics marcaven, mitjançant Milosevic i Govedarica, responien els espanyols, a través d'Alfonso i Munitis. A un quart d'hora per al final, Komljenovic anotava el 3-2 i el partit s'endinsava en el temps de descompte. Espanya necessitava dos gols i un va arribar aviat.

Va ser en una centrada cap al segon pal en què Govedarica va agafar Abelardo, que hi va posar molt de la seva part per caure. El col·legiat francès Gilles Vessière va indicar penal. Mendieta va assumir la responsabilitat del xut i no va fallar. Seria un gol vital perquè, poc després, Alfonso anotés el quart i donés la classificació als espanyols de manera agònica. El següent partit, ja d'eliminatòria, va ser contra França. I tampoc no va començar bé, ja que Zidane va avançar el seu equip amb un gran llançament de falta. Cinc minuts més tard, una nova oportunitat per a Mendieta.

Munitis va entrar per l'esquerra de l'atac i va ser objecte d'una clara i imprudent escombrada per part de Thuram. Mendieta va tornar a agafar la pilota, va mirar els ulls del porter Barthez i va esperar que es llancés cap a la seva dreta per fer entrar la pilota pel centre de la porteria. Abans del descans, Djorkaeff va avançar França. Al minut 57, Camacho va retirar del camp Mendieta per fer entrar Urzaiz. Va ser un error, perquè Espanya es va tornar a trobar un penal a favor a l'últim minut de partit.

Sense Mendieta al camp, Raúl va assumir la responsabilitat després d'una falta força absurda de Barthez a Abelardo. El davanter del Reial Madrid va enganyar el porter, però el seu xut es va escapar per un dit a fora. Espanya quedava fora del campionat. Amb Mendieta al camp, és probable que el final hagués estat un altre i potser França no hauria estat campiona d'Europa.

La temporada següent de Mendieta va tornar a ser bona, tot i que el València es va tornar a quedar a les portes de la Champions per culpa dels penals davant del Bayern. Ell havia transformat els seus en el partit i en la tanda definitiva. Aquell estiu, amb 27 anys, va acceptar la superoferta de la Lazio, que va pagar 8.000 milions de pessetes (48 milions d'euros) pel jugador. Però a Itàlia no va triomfar. Hi va ser una sola temporada, en què no s'hi va adaptar. Com a mínim, va ser convocat per al mundial de Corea i Japó, en què va marcar un gol de falta contra Sud-àfrica. Va xutar en la tanda de penals guanyada a Irlanda a vuitens de final, però no en la perduda contra els coreans a quarts. Segurament hauria hagut de fer el cinquè llançament, que no va arribar mai.

Aquell estiu, Mendieta va fitxar pel FC Barcelona buscant el retorn a la lliga espanyola, on havia triomfat, però en plena època de vaques magres de l'equip blaugrana. Hi va ser una temporada i va fitxar pel Middlesbrough anglès, on sí que va tornar a trobar el seu lloc al món. Ja no era convocat per la selecció des de l'octubre del 2002, però a Riverside hi va estar quatre temporades en què van apreciar el seu joc i s'hi va convertir en un ídol. A més, va poder explotar la seva passió per la música. Es va convertir en DJ i, un cop acabada la seva carrera, amb 33 anys, el 2007, va passar a col·laborar amb mitjans de comunicació i ara és ambaixador de la lliga espanyola. L'estrella de Mendieta va durar pocs anys, però són temporades molt recordades, i per més habilitats que la seva gran capacitat per no errar cap penal.

Anglaterra, 2- Gal·les, 1 (Euro 2016-Primera fase)

142. Jamie Vardy (1-1)

Hi ha jugadors de floració més lenta que els altres, que assoleixen l'èxit no quan són joves sinó que necessiten un procés de maduració. Però és difícil trobar el cas d'un futbolista que faci el salt a l'estrellat amb 29 anys i que no sigui flor d'un dia, sinó que continuï sent un dels millors davanters d'un país com Anglaterra un cop superada la novetat. És el que ha succeït les últimes temporades amb Jamie Vardy.

El davanter va passar del gairebé més complet anonimat a l'èxit absolut, confirmat per un títol de lliga amb un club modest i una participació en una Eurocopa, en pocs mesos. De fet, quan va prendre part en l'Eurocopa de França del seu gran any, el 2016, Vardy tenia una experiència de només dues temporades a Primera Divisió. El seu camí va ser llarg i tortuós i això es veu en la gana que demostra amb la seva manera de jugar.

Vardy, que deu dies enrere va fer 34 anys, és una tortura per a qualsevol defensa. Corre totes les pilotes, les llargues, les curtes, aquelles a les quals pot arribar i les que no. A més, és un sensacional rematador i també va molt bé de cap, superant defenses molt més poderosos físicament. El seu èxit tardà té una explicació clara: deixar enrere una vida llicenciosa i de poca disciplina.

I és que no se n'amaga. Fins i tot en els primers anys al Leicester, equip de la segona categoria pel qual va fitxar el 2012 després d'una tortuosa trajectòria en conjunts de cinquena categoria com el Fleetwood Town o el Halifax, apareixia begut als entrenaments i això es traslladava al seu rendiment. En les primeres temporades a l'equip no destacava. Només ho va fer el 2014, l'any de l'ascens a la Premier League, però sense ser res d'exagerat, només amb 16 gols. En el seu debut a l'elit, només en va fer cinc. I aleshores, quan ja havia complert 29 anys, el conte de fades.

El Leicester s'havia salvat de miracle el 2015 i afrontava la temporada següent, amb Claudio Ranieri a la banqueta, amb la intenció de no patir. Però l'equip, format per jugadors de segona fila i alguns de prometedors, com Kanté o Mahrez, es va trobar aviat a les primeres posicions i va gaudir del moment. Pel que fa a Vardy, era una altra persona. El vicepresident del club, el tailandès Aiyawatt Srivaddhanaprabha, li havia fet veure que no podia continuar castigant-se. A més, havia estabilitzat la seva vida privada i el naixement de la seva filla, Ella, va ser l'empenta que necessitava per convertir-se en un professional. La temporada de Vardy, com la de tot l'equip, va ser brutal. Va anotar 24 gols en 36 partits i el Leicester va guanyar la Premier, en una de les sorpreses més impactants dels temps moderns.

Aquest fet es va reflectir a nivell internacional. Vardy va debutar amb la selecció el setembre del 2015, va participar en tres partits de classificació per a l'Eurocopa i hi va ser convocat pel tècnic, Roy Hodgson. El seu gran estat de forma no podia ser deixat de banda. En un any havia passat de tenir un peu a segona a jugar en un gran campionat.

El gol

De fet, va trigar a fer-ho perquè no va disputar cap minut del primer partit, en què Anglaterra va veure com Rússia li empatava a l'últim minut. En el segon, tampoc no va sortir des de l'inici i a la banqueta va veure com Gareth Bale avançava Gal·les tres minuts abans del descans. Hodgson va reaccionar fent entrar al camp Vardy i Sturridge en els llocs de Sterling i Harry Kane. En onze minuts va donar resultat.

Va ser en una centrada per la banda esquerra d'un dels que acabaven d'entrar, Sturridge. La nodrida defensa gal·lesa va intentar rebutjar en la persona del central Ashley Williams, però ho va fer enrere, just a la posició en què es trobava Vardy. El davanter era en fora de joc, però la pilota venia d'un contrari i, per tant, s'anul·lava. Va enganxar l'esfèrica a l'aire, en una acció de caçagols, i va superar Hennessey. El partit tornava a començar i va ser justament l'altre substitut, Sturridge, qui va anotar el segon gol a l'últim minut que donava mitja classificació als anglesos.

Vardy va ser titular en el tercer xoc, contra Eslovàquia, però no va estar afortunat i va tornar a la banqueta en els quarts de final, davant d'Islàndia. Els nòrdics es van avançar per 1-2 i, tot i que ell va entrar al camp en l'última mitja hora, no va estar encertat i Anglaterra quedava fora de la competició abans d'hora.

Però el gran rendiment de Vardy no va durar un sol any. Evidentment, el Leicester, que va vendre alguns jugadors, no va poder repetir el títol el 2017, però va arribar a la segona fase de la Champions i ell, tot i tenir ofertes, va romandre fidel a l'equip que l'havia tret del fang i on encara continua. Quatre anys i mig després d'allò, Vardy continua jugant com si no hi hagués cap altre partit a la seva vida. Va ser present al mundial de Rússia, on va desenvolupar un rol de suplent, amb un sol partit complet. Des de llavors no s'ha tornat a vestir la camiseta dels tres lleons, però d'un guerrer com ell, que sap quant li ha costat tot, no es pot descartar un altre renaixement de cara a l'Eurocopa del 2021.

Anglaterra, 2- Romania, 3 (Euro 2000-Primera fase)

143. Dorinel Munteanu (2-2)

Si es pensa en la gran selecció romanesa de l'última dècada i mitja del segle passat, la millor etapa en la història del país a nivell d'equip nacional, apareixen noms de futbolistes brillants. Des dels Lacatus o Belodedici, que van conduir l'Steaua al títol europeu contra el FC Barcelona al 1986, a d'altres com Raducioiu, Popescu, Dumitrescu, Contra o Mutu, sense oblidar-nos el gran Gica Hagi. Però entre tots aquests futbolistes n'hi ha un que va ser peça fonamental per a tots els entrenadors, tant que va ser el futbolista amb més internacionalitats de la història, tot i que sovint passa desapercebut. Era el centrecampista Dorinel Munteanu. 

Va jugar 134 partits amb la camiseta groga i va ser titular en dues Eurocopes i dos mundials. No va disputar més tornejos internacionals perquè Romania va entrar en una travessa del desert en l'última part de la seva carrera, però la seva presència, sovint actuant de mig centre, i de vegades tirat cap a la banda esquerra, va ser constant durant una dècada. Perquè Munteanu era un esquerrà amb un cos no gaire atlètic, però amb una gran capacitat de sacrifici, una notable visió de joc i un demolidor xut amb la seva cama bona.

Nascut a Gradinari, al sud de Timisoara i molt a prop de la frontera amb Sèrbia, la seva carrera va ser totalment nòmada, amb molts equips, del seu país i de l'estranger, sobretot d'Alemanya, on va passar els seus millors moments. El gran salt el va fer quan el Dinamo de Bucarest el va contractar amb 23 anys, just el 1991, quan el comunisme queia al país, procedent del modest Inter Sibiu, amb el qual havia guanyat una Copa dels Balcans. Amb l'equip històric del ministeri de l'Interior romanès va conquerir una lliga, va jugar la Copa d'Europa, amb eliminació contra el posterior campió, l'Olympique de Marsella, i el va contractar el Cercle de Bruges belga.

Abans ja havia debutat amb la selecció, amb la qual no havia arribat a l'Eurocopa del 1992, però sí al mundial dels Estats Units del 1994. Aquella va ser la millor actuació de l'equip nacional, en què ell va jugar al cinc partits i va quedar a una tanda de penals de les semifinals. El 1995, Munteanu va fitxar pel Colònia, al qual va estar quatre anys, un d'ells a la segona categoria. Enmig, va disputar els tres partits de l'Eurocopa del 1996, amb eliminació a la primera ronda. Dos anys més tard, Romania anava camí de fer un bon mundial a França 98, després d'haver vençut Anglaterra a la primera fase. Però un excés de confiança contra Croàcia, posterior tercera classificada, va significar la seva eliminació. Munteanu, inamovible, hi va actuar en els quatre partits.

L'any següent, va canviar el Colònia pel Wolfsburg, amb el qual va poder tornar a la primera categoria del futbol germànic ja amb 31 anys. I seria convocat per a l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, on tindria protagonisme en un altre duel contra els anglesos.

El gol

Romania va debutar amb un bon empat contra Alemanya i va perdre a l'últim minut davant de Portugal en el segon partit per culpa d'un gol de Costinha. Davant d'Anglaterra, que acumulava tres punts, només valia la victòria i, de passada, calia esperar que Alemanya no vencés Portugal per gaires gols, tot i que per això no va fer falta patir perquè els lusitans es van imposar per 0-3. A Charleroi, Chivu va avançar els romanesos, però Shearer i Owen van capgirar el resultat abans del descans. Als tres minuts de la represa, una jugada va fer tornar a tenir esperança a l'equip de Munteanu.

Va ser en una acció entre Mutu i Petrescu per la banda dreta. La centrada del lateral va ser molt mal rebutjada pel porter Nigel Martyn, un dels mil invents a la porteria que han perpetrat les seleccions angleses al llarg de la història. La pilota va quedar al centre per a Munteanu, que la va aturar amb el pit i va xutar amb l'esquerra. El tir no anava gens col·locat, però com que Martyn no havia pogut tornar al seu lloc va entrar pel mig de la porteria. Amb el 2-2 només faltava un gol, que Romania va obtenir dos minuts abans del final amb un penal transformat per Ganea.

Munteanu va tornar a ser titular en els quarts de final, però un gol de Totti i un altre de Pippo Inzaghi van posar fi al somni de la selecció. Tot i que hi continuaria jugant fins als 39 anys, el 2007, Munteanu no tindria l'oportunitat de disputar cap altre gran torneig de seleccions perquè l'equip nacional va caure en un gran sot i no es va tornar a classificar per a cap fase final fins al 2016.

El centrecampista es va estar al Wolfsburg fins al 2004 abans de tornar a Romania, al gran rival del Dinamo, l'Steaua, amb el qual encara va tenir temps de guanyar una lliga. Va acabar la seva trajectòria encara canviant quatre cops més d'equips, als emergents Cluj i Arges Pitesti i al final amb el Vaslui i la Universitatea Cluj. Però tant o més prolífica que la seva carrera de jugador està sent la d'entrenador. Va preparar set equips del seu país, amb títol de lliga inclòs amb l'Otelul Galati el 2011, abans d'una aventura a Rússia, al Mordòvia i al Kuban Krasnodar, una altra a l'Azerbaidjan, al Qabala, i retorn a casa. Munteanu ha estat d'aquelles persones que sempre hi són, ni que no es notin, tot i que amb el seu gol a l'Eurocopa del 2000 es va fer visible per uns instants, almenys per als anglesos.

França, 2- Anglaterra, 1 (Euro 2004-Primera fase)

144. Zinédine Zidane (1-1 i 2-1)

Va ser un dels jugadors més elegants del darrer canvi de segle i decisiu per als seus equips i la selecció. En arribar l'Eurocopa de Portugal del 2004 estava arribant a l'ocàs de la seva carrera futbolística, que finalitzaria dos anys més tard. Campió del món el 1998 i de l'Eurocopa el 2000, el seu nom apareixerà més vegades en aquesta llista per dues anotacions en aquest darrer torneig. Però ara toca parlar del tram final de la carrera de Zinédine Zidane.

Després de guanyar l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, Zidane, amb 28 anys, es trobava en el zènit de la seva vida esportiva, però la temporada posterior no va anar del tot bé amb la Juventus. Va quedar segon a la lliga, que no guanyava des de feia tres anys, a dos punts de la Roma i la seva formació va quedar sorprenentment eliminada en la primera fase de la Champions a mans del Deportivo i del Panathinaikos. A més, en aquest torneig va ser expulsat dos cops, contra els corunyesos i l'Hamburg, a casa, amb vermella directa, la qual cosa demostrava que no estava centrat. Volia fer un tomb a la seva carrera i va arribar l'estiu del 2001.

En la cursa per omplir de galàctics el seu equip, Florentino Pérez el va fitxar pel Reial Madrid per prop del que avui serien 77,5 milions d'euros. Amb 29 anys era una aposta de risc, però va començar a donar resultat des del primer any. Tot i un inici dubitatiu, i que el Madrid va ser segon a la lliga i va perdre a casa la final de la Copa contra el Deportivo, en el Centenariazo, va acabar l'any guanyant la Lliga de Campions a Glasgow, un torneig que se li resistia després de dues finals perdudes amb la Juventus. A més, ho va fer amb un dels gols més recordats i estètics de la història de la competició. A l'estiu, però, les coses no van anar igual.

França defensava el títol de campiona mundial a Corea del Sud i el Japó i la seva participació va ser un sonat fracàs. Les derrotes contra Senegal i Dinamarca i l'empat contra Uruguai, i sense anotar cap gol, van representar una eliminació dolorosa i inesperada per la forma. Zidane va tornar a Madrid, on la temporada següent va guanyar la lliga i la Supercopa, els últims trofeus que va aconseguir en el futbol de clubs. L'estiu del 2004 era l'hora de defensar un altre ceptre, el de l'Eurocopa, per a la qual els francesos s'havien classificat amb claredat i mantenien el cartell de favorits per fer oblidar el mal regust del mundial.

Els gols

El debut era complicat. Jugaven contra una Anglaterra amb molt talent al mig del camp i a la davantera en un duel a Lisboa que havia de decidir el primer d'un grup que completaven Croàcia i Suïssa. Els anglesos es van avançar als 38 minuts amb un cop de cap de Frank Lampard i haurien pogut sentenciar a la represa si Barthez no hagués aturat un penal a David Beckham. El xoc era a punt d'acabar i s'arribava al temps de descompte enmig de l'alegria de l'afició insular. Aleshores van arribar segons de bogeria.

Que van començar al minut 91, quan el davanter Heskey va cometre una falta totalment evitable a la frontal de l'àrea sobre Makélélé. Era una gran oportunitat per empatar, tot i que el llançament era millor per a un esquerrà. Va ser precisament amb aquest fet amb el qual va jugar Zidane, que va amagar de xutar per damunt de la barrera però que va buscar el pal del porter. Aquest, David James, amb un llarg historial de desastres amb l'equip anglès, va fer la passa que no havia de fer cap a la seva esquerra i es va empassar el gol.

Però encara faltava el millor. Tot just després de servir de centre, Steven Gerrard va cometre una greu errada en passar la pilota enrere cap a James sense veure que hi havia Thierry Henry. El davanter es va avançar al porter i aquest li va cometre un clar penal per evitar el gol. Va aconseguir-ho només durant uns segons, ja que Zidane va fer el llançament i va capgirar el resultat. Cinc anys després del triomf del United contra el Bayern a la final de la Champions del Camp Nou, es repetia la gesta, però ara amb els anglesos com a víctimes.

La victòria va ser important, ja que a la llarga va deixar França com a primera de grup i Anglaterra com a segona. Els britànics es van haver d'enfrontar als amfitrions, Portugal, i van caure per penals. Els francesos semblava que ho tindrien molt més fàcil davant de Grècia, però en una altra gran sorpresa del torneig van caure per 0-1 amb un gol de Charisteas a l'altre estadi lisboeta, el José Alvalade. Va ser l'últim partit de Zidane en una Eurocopa.

Les seves dues últimes temporades al Madrid se les va passar en blanc quant a títols però tenia entre cella i cella el mundial d'Alemanya, que aprofitaria per acomiadar-se del futbol, amb 34 anys i després d'alguns problemes físics durant l'última part de la seva trajectòria. Malgrat tot, hi va poder arribar en forma i va conduir la seva selecció de manera sorprenent fins a la final, derrotant Brasil a quarts i Portugal a les semifinals. Es va convertir en el quart jugador de la història, després de Vavá, Pelé i Breitner, en marcar en dues finals d'una Copa del Món, en anotar a l'estil Panenka un penal contra Itàlia. Però el partit va tenir un altre protagonista, el defensa transalpí Materazzi, que va empatar i que va provocar l'expulsió del francès en un cop de cap icònic. Una mala manera de penjar les botes perquè, a més, un error de Trézéguet, el mateix jugador que havia donat una Eurocopa a França sis anys enrere, donava aquest cop el títol als italians, derrotats el 2000.

La trajectòria posterior de Zidane com a entrenador és prou coneguda. Després de preparar el filial del Madrid va rellevar Rafa Benítez el 2016 i va encadenar tres Lligues de Campions consecutives i una lliga espanyola. Va abandonar la banqueta blanca el 2018, després de guanyar la final de Kíev contra el Liverpool, però hi va tornar l'any següent per celebrar-hi una altra lliga la segona temporada. Com a tècnic mostra la flegma que tenia jugant, però amaga el seu caràcter fort, el que va treure amb Materazzi i el que va demostrar celebrant aquells dos gols en un minut contra Anglaterra en la seva última Eurocopa.

Portugal, 1 (2)- Espanya, 1 (4) (Euro 2012-Semifinals)

145. Sergio Ramos (1-1, 2-3)

Els defenses, sobretot els centrals, han exercit en moltes ocasions dels líders dels equips. La seva situació privilegiada al camp, amb tot el joc de cara, i el caràcter fort que cal tenir per actuar en aquesta demarcació els converteixen en apropiats per a aquesta funció. Un dels més exitosos dels últims anys, tant en el seu equip, el Reial Madrid, com en la seva selecció ha estat un futbolista que, més enllà de fílies i fòbies, se li ha de reconèixer una capacitat d'aprenentatge i de superació personal difícilment comparables. Es tracta de Sergio Ramos.

Nascut a Camas, a prop de Sevilla, Ramos va debutar a l'equip del Sánchez Pizjúan amb divuit anys de lateral dret, però de seguida se li va veure la seva fusta de líder. Molt fort físicament, corria la banda amunt i avall sense parar i, a més, assumir la responsabilitat de llançar les faltes. De fet, el seu segon gol a Primera, en la seva segona temporada a l'equip, va ser un tir lliure contra l'equip que el fitxaria poc després, el Reial Madrid. El 2005, només amb 19 anys, va debutar amb la selecció i el mateix estiu fitxaria pel club blanc. La seva carrera estava llançada.

Aquell primer Ramos era un jugador de banda, sovint massa impulsiu, una qualitat que no ha abandonat. De fet, és el jugador més expulsat de la història de la Primera Divisió. Però seria injust centrar el seu futbol en la duresa. Ramos és l'exemple clar d'algú que s'ha pres les seves flaqueses com una qüestió personal i les ha intentat pal·liar amb el pas dels anys, fins arribar a ser el líder del Reial Madrid i de la selecció. El seleccionador, Luis Aragonés, que el va portar al mundial del 2006 amb vint anys, li va frenar els impulsos excessius per abandonar la seva posició i poc a poc van arribar els èxits, tant amb el club, com amb la selecció.

Ramos té un palmarès difícilment millorable amb cinc lligues, dues Copes, quatre Champions, quatre mundials de clubs i tres Supercopes europees com a màxims guardons amb el Madrid. A més, el 2008 va formar part de la selecció espanyola que va guanyar l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa i va repetir dos anys després amb la Copa del Món de Sud-àfrica. En aquell moment encara era lateral, però va marcar el seu canvi de rol.

En el segon any de José Mourinho com a entrenador del Madrid, la temporada 2011-12, va afiançar la posició de central, en la qual s'havia mogut ocasionalment. La seva més gran comprensió del joc li permetia fer-ho i cada vegada anava guanyant més jerarquia. Va ser una gran temporada amb els blancs, amb el títol de lliga, tot i que li va quedar una espina. Va caure eliminat en les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic en la tanda de penals i la seva errada va donar la volta al món.

Del seu xut tan alt se'n va fer burla. Però com li ha passat sempre, a Ramos li va servir per intentar superar-se i no amagar-se. Poques setmanes després, amb la selecció, i ja de central al costat del blaugrana Piqué, va afrontar l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna. Espanya va passar la primera fase amb certs patiments, amb un empat contra Itàlia i un triomf a última hora davant de Croàcia. Ho va tenir més fàcil en els quarts de final contra França (2-0). Les semifinals aparellarien la selecció amb la Portugal del seu company d'equip Cristiano Ronaldo, un gran xoc a Donetsk.

El gol

El partit va ser molt tàctic, amb poques ocasions, i es va arribar a la tanda de penals. Aquesta no va poder començar de la pitjor manera per als dos equips, amb errades de Xabi Alonso i Moutinho. A continuació van anotar Iniesta, Pepe, Piqué i Nani. Arribava el quart penal espanyol i Sergio Ramos s'enfrontava als seus fantasmes davant del Bayern, el del penal als núvols. Però com ha fet sempre, no va evitar la responsabilitat.

En una gran demostració de responsabilitat, no només va transformar el xut, sinó que ho va fer a l'estil Panenka. Ho va celebrar amb ràbia, recordant les burles passades. Potser la situació va desestabilitzar el següent llançador portuguès, Bruno Alves, que va enviar el seu xut al travesser. Com havia passat quatre anys abans en els quarts de final de Viena, Cesc Fàbregas tenia la responsabilitat de classificar Espanya i ho va fer amb suspens, ja que la pilota va tocar el pal abans d'entrar. Cristiano Ronaldo es va quedar sense llançar l'últim tir i clamant pel que ell considerava una injustícia. Espanya guanyaria la final per 4-0 davant d'Itàlia només quatre dies més tard.

Ramos va començar a viure els seus millors anys i, des del 2014, a encadenar Lligues de Campions amb el Reial Madrid. En la primera, va anotar en l'últim minut el gol que evitava la derrota contra l'Atlètic de Madrid a Lisboa i conduïa a una pròrroga guanyadora. En la del 2016, ell també va marcar a la final conquerida en la tanda de penals davant del mateix rival i en què també va xutar-ne un, el quart, com el número de la seva samarreta. Poques setmanes després, una altra Eurocopa, la de França.

Espanya va debutar amb dues victòries, contra la República Txeca i davant de Turquia. El tercer partit, contra Croàcia, era per ser primera de grup i anar per la banda benevolent del quadre. Amb empat a un gol al marcador, penal a favor d'Espanya per traveta a Silva. En aquell moment, Ramos no era el llançador oficial ni del Madrid, ni de la selecció, però va voler tornar a assumir la responsabilitat.

I aquest cop va sortir creu, tot i que amb la complicitat del col·legiat neerlandes Bjorn Kuipers, que va permetre que el porter Subasic s'avancés de manera il·legal. A més, Perisic va marcar en el tram final i Espanya va quedar segona, va haver de jugar vuitens contra Itàlia i va ser eliminada. 

Els dos anys següents, Ramos tornaria a guanyar la Champions amb el Madrid. El 2018 va arribar després de provocar una polèmica lesió a Mohamed Salah, del Liverpool, en la final de Kíev. Perquè és un jugador que no admet grisos, o se l'adora, o se l'odia, per la seva manera de ser, sempre directa, i per les seves actuacions al camp. Està casat amb una famosa presentadora, Pilar Rubio, i fins i tot se li ha dedicat una sèrie a Amazon Prime Video. Des del 2018, quan Cristiano Ronaldo va marxar a la Juventus, llança tots els penals del Reial Madrid i és gairebé impossible que en falli cap. I molts són a l'estil Panenka, com aquell de l'Eurocopa del 2012, tan important per donar la tercera Eurocopa a la selecció.

Ucraïna, 0- Irlanda del Nord, 2 (Euro 2016-Primera fase)

146. Gareth McAuley (0-1)

La majoria de futbolistes té trajectòries esforçades i lluny del focus mediàtic. No són tants els que arriben a les primeres divisions dels respectius països i encara menys els que poden jugar partits internacionals. Als 36 anys, la carrera d'un jugador arriba al final, si no s'ha acabat ja. Per això, que tinguis l'oportunitat de debutar en un gran campionat amb el teu país a aquesta edat és una alegria, i que hi marquis un gol decisiu, encara més. Tot i que el destí sol ser cruel i t'ho pot prendre gairebé tot amb només nou dies de diferència. És el que li va passar, en una història que veurem en dos capítols, al central nord-irlandès Gareth McAuley.

McAuley tenia només dos anys i mig quan Irlanda del Nord va arribar a la segona fase del mundial d'Espanya 82 i sis i mig quan va disputar el seu últim gran campionat, el mundial de Mèxic. Allà, Colin Clarke va anotar l'últim gol de la formació verda en un torneig important, en una derrota contra els espanyols per 2-1. Trenta anys després, els nord-irlandesos havien aconseguit classificar-se per a un gran torneig, l'Eurocopa del 2016 a França, i aquell havia de ser el brillant punt final a la carrera internacional de McAuley.

El central jugava al West Bromwich Albion des de feia quatre anys i hi estava vivint els seus millors moments, amb continuïtat a una Premier League que no havia tastat fins als 32. Nascut a Larne, al nord de Belfast, es va traslladar a la capital per jugar a futbol al Linfield i després de passar pel Crusaders i el Coleraine, els principals clubs del país, i ja amb 24 anys, va poder sortir-ne i va fitxar pel Lincoln City, un conjunt del quart nivell del futbol anglès. En aquells anys va debutar amb la selecció d'Irlanda del Nord, un conjunt que quedava sempre lluny de classificar-se per a les grans cites. La seva motivació era defensar la camiseta del país i fer-ho el millor possible, però la reduïda quota d'equips que podien entrar en un mundial o una Eurocopa feia inviable la classificació. De fet, el seu equip no va estar mai a menys de cinc punts d'aconseguir-ho.

Dues temporades després d'arribar al Lincoln va anar escalant. Va encadenar cinc exercicis seguits al Championship, la segona divisió del futbol anglès, entre el Leicester i l'Ipswich Town. Destacava també per la seva potència a l'hora de rematar de cap les accions de pilota aturada. Amb aquest últim equip hi va arribar a marcar cinc gols en una lliga. Va ser el 2011, ja amb 31 anys, quan el va fitxar el West Brom i, aleshores, tot el que havia anat lent fins aleshores es va precipitar. Va encadenar cinc temporades seguides a la màxima categoria anglesa jugant-hi regularment i sent clau per a les salvacions, i fins i tot alguna bona posició, del seu equip. A més, la UEFA havia decidit ampliar l'Eurocopa a 24 equips i això donava més opcions a Irlanda del Nord.

La selecció va aconseguir aplegar un bon grup de jugadors. No n'hi havia cap que destaqués, però a les ordres del tècnic, Michael O'Neill, formaven una bona pinya i feien valer l'ambient de Windsor Park en els partits a casa. A sobre, els va tocar un grup assequible de classificació per a l'Eurocopa del 2016 i no ho van desaprofitar. Irlanda del Nord va entrar per la porta gran al torneig com a campiona de grup, davant de Romania, també classificada, Hongria, que ho va fer en la repesca, i les eliminades Finlàndia, Illes Fèroe, a les quals McAuley va marcar tres gols, i Grècia, totalment enfonsada. Als 36 anys, el central de l'esforçada carrera jugaria un gran torneig.

Els gols

El debut es va saldar amb una derrota mínima contra Polònia (1-0), amb un gol de Milik, en un partit en què van demostrar que seria complicat superar la seva entrega i força defensiva. El segon duel era contra Ucraïna, que havia caigut en l'estrena contra Alemanya. Era el partit vital per aspirar a alguna cosa. I als quatre minuts de la represa, va arribar el gran moment de la carrera de McAuley.

Va ser en una falta lateral que, com passa sempre amb els equips britànics, és sinònim de perill. L'acció va ser simple. Oliver Norwood va penjar la pilota i McAuley (1,95 metres) va guanyar l'acció al gegantí Khacheridi (1,98) i va batre un estàtic Pyatov. El gol, el primer dels nord-irlandesos en una fase final des del de Colin Clarke a Mèxic, va ser decisiu perquè Irlanda del Nord controlés el duel fins que, en temps de descompte, va arribar la segona anotació, de Niall McGinn en una contra, que va deixar el duel liquidat. 

Aquesta va ser la primera part de la intervenció de McAuley en l'Eurocopa. Irlanda del Nord va entrar a la segona fase, tot i perdre el tercer partit del grup contra Alemanya per 1-0, per culpa d'un gol de Mario Gómez. Però d'aquí a uns dies s'explicarà en aquesta llista com va ser l'eliminació dels britànics del torneig, en què el central hi va tenir molt a veure.