Noruega, 0- Iugoslàvia, 1 (Euro 2000-Primera fase) i
Països Baixos, 6- Iugoslàvia, 1 (Euro 2000-Quarts de final)

180. Savo Milosevic (0-1 i 6-1)

Iugoslàvia és una denominació que ja no existeix. La unió de les actuals repúbliques de Sèrbia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Kosovo i Macedònia del Nord, que es va mantenir durant gairebé tot el segle XX, el nom de la qual significa "país dels eslaus del sud", va comportar també la creació de les respectives seleccions esportives, que van tenir un paper destacat en moltes disciplines. En futbol, Iugoslàvia no va guanyar mai ni un mundial, ni una Eurocopa, tot i que va disputar dues finals d'aquest torneig. Sí que va obtenir un or olímpic, el 1960, a part de tres plates i un bronze. El 2000, ja delmada i formada només per Sèrbia i Montenegro, va dir adéu a la històrica denominació en un gran campionat. El seu últim golejador va ser Savo Milosevic.

El davanter, la vida del qual ja vam veure en un altre gol d'aquesta llista, va assistir a l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos formant part de la República Federal de Iugoslàvia, que al cap de tres anys es convertiria, simplement, en Sèrbia i Montenegro i que després va desaparèixer per la independència d'aquesta última república. En les seves participacions a l'Eurocopa, Iugoslàvia va seguir un patró particular: va classificar-se per al torneig de manera alternativa. Així, va jugar les del 1960, 1968, 1976, 1984 i li tocava de prendre part en la del 1992, abans de ser exclosa per la Guerra dels Balcans, en una decisió que va suposar la repesca de la posterior campiona, Dinamarca. En canvi, no va ser present en les del 1964, 1972, 1980, 1988 i 1996. A la del 2000, tocava prendre-hi part, ni que fos disminuïda.

A més, en la majoria d'aquests campionats va assolir bons resultats. Va ser subcampiona el 1960 i el 1968, aquest segon cop després que s'hagués de repetir la final; el 1976, va organitzar el torneig i va estar a punt de deixar fora Alemanya Federal a les semifinals i arribar a una final contra Txecoslovàquia que hauria pogut ser assequible. La pitjor participació va ser el 1984, amb eliminació a la primera fase i ple de derrotes. El 1992, amb una lleva de jugadors fantàstica, que havia quedat campiona del món juvenil a Xile cinc anys abans, l'inici de les hostilitats bèl·liques van suposar la seva desqualificació. El 2000, es va classificar per a la fase final de setze equips en un grup en què, a part d'Irlanda, va deixar fora dos països que eren compatriotes fins feia poc, Croàcia i Macedònia. A més, el primer partit de la fase final va ser contra un altre, Eslovènia.

En el debut, els eslovens es van avançar amb un 0-3 favorable, però entre Drulovic i Milosevic van capgirar el resultat en sis minuts. El segon partit dels nous iugoslaus era contra Noruega, que havia derrotat Espanya en el primer partit.

Els gols

I el duel, jugat a Lieja, es va resoldre aviat, en el minut 8. Una falta lateral per als balcànics va ser llançada de manera molt tancada per Drulovic. A l'àrea petita, Milosevic va posar el seu gran cos davant del central Dan Eggen, a qui també va agafar sense que ho veiés l'àrbitre, i va desviar la pilota el suficient per despistar el porter Myhre. Seria l'únic gol de l'enfrontament.

Milosevic va marcar en tots els partits del campionat, també contra Espanya, una anotació que obria el marcador d'un enfrontament embogit que els iugoslaus guanyaven per 3-2 al minut 90 i que van perdre per 3-4 al final del temps de descompte. Això els va deixar en segon lloc del grup i van haver de jugar els quarts de final a Rotterdam contra els Països Baixos. L'últim partit de la denominació Iugoslàvia en un gran torneig va ser una metàfora de la caiguda i la implosió de l'imperi que havia estat. Va perdre per un rotund 6-1. Per a la història, però, passarà el darrer gol, ja amb 6-0 en el marcador.

Va ser en un xut de Mijatovic davant del qual el porter Van der Sar va fer vista. La pilota va rebotar al travesser i va caure als peus de Savo Milosevic, que la va empènyer amb més desgana que cap altra cosa al fons de la porteria. S'acabava una era.

Des de llavors, Sèrbia ha estat present, juntament amb Montenegro, al mundial del 2006 i com a república independent als del 2010 i 2018. No ha aconseguit la notorietat que sí que han tingut els seus veïns de Croàcia, subcampions mundials actuals i tercers en el torneig de França 98. Costa dir quin dels dos països ha heretat més trets del tarannà d'aquella Iugoslàvia que combinava un fort caràcter amb el gust pel futbol de toc, tot allò que es va acabar força anys abans d'aquell últim gol de Savo Milosevic.

 Txecoslovàquia, 0- Alemanya Federal, 1 (Euro 80-Primera fase)

181. Karl-Heinz Rummenigge (0-1)

La vida després de deixar el futbol pot ser molt dura per a alguns jugadors que no s'hi saben adaptar. Molts d'ells inicien carreres d'entrenadors, però els que no ho fan han de lluitar per trobar el seu lloc a la societat. Ara bé, quan ets llegenda del Bayern de Munic, la cosa canvia, ja que el club bavarès té una llarga història d'aprofitar els seus actius al camp per portar-los després als despatxos i que la roda no pari mai. És el que va passar amb l'exestrella del club i de la selecció i actual president, Karl-Heinz Rummenigge.

Originari de Lippstadt, al Rin del Nord-Westfàlia, el més normal és que acabés jugant al Borussia Dortmund, ciutat molt propera, o a d'altres dels molts equips d'elit que hi ha a la conca del Ruhr. Però als dinou anys va ser captat pel Bayern del Borussia Lippstadt, el club de la seva terra, i encara va tenir temps de coincidir amb el mític equip campió de tres Copes d'Europa entre el 1974 i el 1976. Ell era a la plantilla durant les dues últimes i va ser titular en la del 1976, amb victòria contra el Saint-Etiènne per 1-0 a Glasgow.

Aleshores, però, el Bayern no dominava la Bundesliga. Ho feien d'altres equips com el Borussia Mönchengladbach, el Colònia o l'Hamburg i Rummenigge no va guanyar el seu primer campionat fins al 1980. El mateix any de la final guanyada, el 1976, just després de la derrota alemanya en l'Eurocopa de Belgrad amb el gol de Panenka, va debutar amb la selecció. Els alemanys no van haver de disputar fase de classificació per al mundial d'Argentina, com a vigents campions, i per això es va rodar en tot d'amistosos fins al torneig del 1978. Allà, un equip d'entreguerres, entre els campions del 74 i la nova generació, va decebre i va quedar fora de competició a la segona fase, però ell es va començar a mostrar al món amb tres gols.

Rummenigge era un davanter molt complet. Amb una gran facilitat per driblar, era potent i disposava d'una gran intuïció a l'hora de rematar a porteria. Tenia molt gol. De fet, va acabar la seva carrera amb una mitjana molt alta de més de mig gol per partit a nivell de clubs, amb 220 en 425 partits. En la selecció en va marcar 45, entre ells, un en una final d'un mundial. 

El 1980, després de guanyar la primera lliga amb el Bayern, Rummenigge arribava en forma a l'Eurocopa del 1980, a Itàlia, amb 24 anys, i com a un dels líders d'un conjunt renovat, de la mà de Jupp Derwall, que intentaria tornar al camí de la victòria.

El gol

I la primera oportunitat va arribar amb una revenja, la de la final de quatre anys abans, contra Txecoslovàquia. El partit, a Roma, es va jugar en família. El públic italià va donar l'esquena al campionat pels escàndols que castigaven el seu futbol. Als deu minuts de la segona part, el davanter del Bayern va sorgir per resoldre un debut important. Per primer cop, el campionat tenia dos grups de quatre equips i només el primer es classificava directament per a la final. Tot comptava.

Una falta a l'esquerra de l'atac alemany no va ser correctament defensava pels txecoslovacs. La pilota va arribar al talentós Hansi Müller qui, després d'una paret, va fer un barret al defensa Barmos. Va centrar a l'àrea, el porter Netolicka va estar indecís en la sortida i el defensa Stambachr va badar i Rummenigge, amb el cap, una altra de les seves armes importants, va rematar en paràbola i va marcar l'únic gol del partit. Els dos primers punts queien de la banda alemanya i la revenja era un fet.

Rummenigge no anotaria cap més gol en el torneig, però n'obtindria un premi més gran, el del títol europeu, que seria l'únic que guanyaria amb la selecció. Ell només deixaria de jugar 24 minuts del partit intranscendent contra Grècia i va ser peça clau en la final guanyada a última hora contra Bèlgica per 2-1.

Eren els millors anys de la seva carrera, que va seguir amb un extraordinari mundial del 1982, a Espanya. Tot i que l'equip el va iniciar amb una dolorosa derrota contra Algèria (1-2), en el següent partit ell va anotar tres gols davant de Xile (4-1). Això sí, va tenir problemes físics durant tot el campionat i el seleccionador el va haver de reservar en la històrica semifinal contra França. Va sortir al camp, l'equip va rebre el tercer gol (3-1) i, mig coix, va iniciar la remuntada amb un gol. Es va arribar als penals i allà els alemanys van accedir a la final. Ell va anotar el seu xut. Lamentablement, ni ell, ni Alemanya no van estar a l'alçada en una final dominada per Itàlia per 3-1.

El 1984, amb 28 anys, va decidir provar una nova aventura i va fitxar per l'Inter de Milà. Aquell estiu, els alemanys van fracassar a l'Eurocopa de França, en què van ser eliminats per un gol de l'espanyol Maceda a la primera fase. Va deixar empremta al país transalpí durant les tres temporades en què hi va ser, tot i que l'equip no va guanyar cap títol. Arribava un altre mundial, quan ell ja tenia trenta anys, i tot i que el va començar a la banqueta, va ser titular des dels vuitens de final, contra Marroc. Va ser rellevat davant de Mèxic, en un partit amb penals, i França i va disputar la seva segona final, aquest cop contra l'Argentina de Maradona. Quan tot semblava perdut amb el 2-0, ell va iniciar una altra remuntada que va culminar Völler amb el 2-2. El gol de Burruchaga, però, el va deixar novament frustrat.

El 1987 va començar la seva decadència com a jugador fitxant pel Servette suís, on es va retirar jugant a futbol a un nivell més baix, però amb 34 gols en 60 partits. La mitjana es mantenia. Un cop penjades les botes, el 1989, Kalle, com és conegut, va iniciar la resta de la seva vida i va tornar al Bayern, un club que no deixa mai de banda els seus actius. Va entrar-hi com a vicepresident i ara n'és el president, cuidant perquè, passin els jugadors que hi passin, els valors de l'entitat es mantinguin, com li van ensenyar a ell els membres de generació daurada del 1974 quan s'hi va incorporar, ja fa 45 anys.

 Països Baixos, 1- Escòcia, 0 (Euro 92-Primera fase)

182. Dennis Bergkamp (1-0)

Els Països Baixos han estat una de les seleccions amb més mala sort o desencert a l'hora de rematar les seves actuacions en les grans cites. És l'únic equip que ha perdut tres finals de Copa del Món sense guanyar-ne cap, a part de caure derrotat en diverses semifinals de grans competicions. L'única en què van vèncer va ser l'Eurocopa del 1988. Quatre anys més tarda, el gruix de la formació campiona viatjava a Suècia per intentar revalidar el campionat reforçat amb la gran sensació europea del moment, un elegant davanter de 23 anys, Dennis Bergkamp.

Nascut a Amsterdam, i des dels onze anys al planter de l'Ajax, era un genuí producte de la fàbrica de talent de la capital. No era un ariet, sinó un mitja punta amb gran capacitat associativa i d'arribada a l'àrea. Alt i esvelt, es movia amb gran sigil pel camp i rematava els rivals quan menys s'ho esperaven. Bergkamp ja va jugar 23 minuts de la final de la Recopa del 1987, en què un gol de Van Basten va donar el títol a l'Ajax contra el Lokomotiv de Leipzig. Va ser tres dies després de fer divuit anys. La marxa de l'estrella al futbol italià li va deixar espai per anar creixent. Es va estar a l'equip fins al 1993 i hi va guanyar una lliga, dues Copes, la mencionada Recopa i una Copa de la UEFA, el 1992, en què ell va ser decisiu per vèncer el Torí.

La seva trajectòria a l'equip nacional va començar just després del mundial d'Itàlia 90. El seleccionador, el veterà Rinus Michels, li va donar l'alternativa en un duel amistós a Palerm, on els Països Baixos havien estat allotjats durant la Copa del Món del mateix any, davant d'Itàlia. Va ser peça clau en la classificació de l'equip oranje per a la següent Eurocopa, en un grup en què va superar Portugal, amb quatre gols en set partits. En el debut en el seu primer gran torneig, a Göteborg contra Escòcia, Michels va pensar que seria el complement ideal de Van Basten, aleshores estrella del Milan.

El gol

Com era d'esperar, els escocesos van posar l'autobús davant de la porteria de Goram durant tot el partit intentant treure aigua i aguantar com poguessin els atacs neerlandesos. El partit era d'una sola direcció i no es va resoldre fins al minut 77, en una combinació aèria, no habitual en els Països Baixos.

Perquè semblava que per dalt els britànics serien més infranquejables. Però els taronja tenien especialistes en el joc aeri i van anotar en una centrada a l'area de Ruud Gullit i en una acció entre els tres neerlandesos del Milan. La pilota va ser perllongada per Van Basten cap enrere, Rijkaard la va tornar a posar cap a dins en guanyar l'acció a McPherson i Bergkamp, llançant-se a terra, va allargar el peu i va introduir la pilota a la porteria. Serviria per guanyar el partit per la mínima.

Va ser una gran Eurocopa per a Bergkamp, que no va marcar contra la CEI en un trist empat a zero, però sí contra Alemanya en el triomf per 3-1 i davant de Dinamarca en la igualada a dos de les semifinals. Lamentablement, la tanda de penals, en què també va anotar el seu llançament, el deixaria fora del torneig per l'errada del seu ídol, Van Basten.

Bergkamp fitxaria l'any següent per l'Inter de Milà en una operació rendible econòmicament, però no des del punt de vista esportiu. En els dos anys a San Siro no es va adaptar mai a l'estil de joc italià, massa físic, tot i guanyar-hi una altra UEFA en el primer curs. Després d'aquest, va anar al mundial d'Estats Units, on va tornar a destacar amb tres gols en cinc partits i l'eliminació a quarts de final contra Brasil. Va ser allà on es va dir que havia desenvolupat una fòbia a volar en avió que el va acompanyar durant la resta de la seva carrera, per culpa d'un incident en un vol quan un periodista va fer una broma sobre una possible bomba. Després, ell mateix ho va desmentir i va argumentar que la seva por venia de l'etapa a l'Inter, en què els desplaçaments se solien fer en avions petits i amb aparença de poc segurs. Bergkamp es va perdre molts partits de la seva carrera per aquest problema i, en molts d'altres, va haver de fer llargs desplaçaments per carretera.

El 1995, ja amb 26 anys, va trobar el seu lloc al món a nivell de clubs. Va ser a Highbury, amb la camiseta de l'Arsenal. Hi va jugar fins al final de la seva carrera, el 2006, i es va convertir en un ídol per als aficionats gunners. I no només pels seus 87 gols en més de 300 partits, sinó pels grans moments de fantasia amb els quals va delectar els aficionats al costat de grans companys. Recordada és la seva societat amb Thierry Henry, ja en el tram final, i l'any 2004, en què l'equip dels invencibles va guanyar la lliga sense perdre cap partit. Només se li va negar la Champions. El seu últim partit podia haver estat la final de Saint-Denis contra el FC Barcelona, però l'expulsió del porter Lehmann a l'inici i la necessitat de defensar un 0-1 durant molts minuts va provocar que Arsène Wenger no el fes entrar. Tot i això, va guarnir la seva carrera amb tres lligues, tres Copes i tres Supercopes.

A nivell de seleccions, va arribar fins al 2000. En l'Eurocopa del 1996 va marcar un gol, però l'equip va caure a quarts contra França, novament per penals; en el mundial d'aquest país, el 1998, va delectar el món amb un golàs espectacular i ple de tècnica contra Argentina en els quarts de final a l'últim minut, però en les semifinals, els penals van tornar a apartar els Països Baixos del duel pel campionat, novament contra Brasil. Ell va tornar a marcar a la tanda, però van fallar Ronald de Boer i Cocu. Es va acomiadar de l'equip neerlandès en l'Eurocopa del 2000, la de casa, amb un altre trauma i uns altres penals perduts en semifinals, aquest cop davant d'Itàlia. En els seus cinc grans campionats amb la selecció, en quatre va haver de tornar a casa pel desencert des del punt fatídic. Bergkamp va ser un jugador que semblava que actués amb frac en cada partit, una personalitat particular i, fins a cert punt, controvertida, però un luxe per als ulls que segurament no va ser prou ben valorada en el seu moment.

 Portugal, 3- Anglaterra, 2 (Euro 2000-Primera fase)

183. Nuno Gomes (3-2)

Fins a l'arribada de Cristiano Ronaldo, un dels grans dèficits de la selecció portuguesa havia estat no disposar d'un gran rematador que convertís en gol tot el cabal de joc que generava l'equip. Quan en tenia un, com Eusebio, el 1966, o Jordao, el 1984, l'equip nacional arribava a grans fites en els torneigs, però en les llargues èpoques en què no en tenia cap de primer nivell, patia i, fins i tot, de vegades, ni s'hi classificava. Portugal ho va pagar amb l'eliminació a l'Eurocopa del 1996 i no va arribar a la fase final del mundial de França, del 1998. Però en el torneig europeu posterior va semblar que havia trobat la solució als seus mals. Era el rematador Nuno Gomes.

Es tracta d'un jugador que, en el decurs de la seva carrera, va tenir un rendiment irregular i que va viure el seu punt àlgid en l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos. Nascut a la preciosa ciutat d'Amarante, prop de Porto, no va ser captat pels equips inferiors dels Dragoes, sinó de l'altre equip de la capital del riu Douro, el Boavista. La seva presència en les seleccions inferiors portugueses va ser constant un cop els diferents seleccionadors es van adonar de les seves virtuts, entre les quals hi havia el gol. Ho tenia tot per ser un gran davanter: alt, fort, ràpid i oportunista. Campió d'Europa sub-18 el 1994 amb Portugal, va ser tercer en el mundial sub-20 de Qatar de l'any següent, en què va marcar dos gols a Espanya en el partit pel tercer lloc i formava un gran duet amb Dani, una altra gran promesa del futbol lusità.

Nuno Gomes va anar cremant etapes i el 1997 el va fitxar el Benfica. El seu impacte, amb 21 anys, va ser total a la lliga portuguesa. Durant les tres temporades en què va ser davanter centre titular de les àligues va anotar 15, 18 i 24 gols a la competició domèstica i hi va guanyar una lliga i una Copa. En el segon any, a més, va marcar cinc gols en cinc partits de la fase de grups de la Champions. No cal dir que l'alternativa amb la selecció havia d'arribar.

Abans, quan encara era al Boavista, havia disputat els Jocs Olímpics d'Atlanta, en què la selecció havia perdut la medalla de bronze contra Brasil. El mateix any, havia debutat amb l'absoluta en una derrota contra França per 3-2 a París, però li va costar molt obtenir el favor del seleccionador, Artur Jorge. Aquest preferia confiar en jugadors més veterans com Domingos i Pauleta i els resultats no van arribar. El següent seleccionador, Humberto Coelho, tampoc no hi va confiar gaire, però l'equip es va classificar per a l'Eurocopa. Ell va entrar a la llista, amb una experiència de només 12 partits i amb el rol de suplent. Però, com moltes vegades, l'atzar ho va canviar tot.

Perquè el teòric titular, Pauleta, que acabava de guanyar la lliga amb el Deportivo, no podia jugar el primer partit perquè havia estat expulsat contra Hongria en el darrer enfrontament de la fase de classificació. Coelho havia d'apostar per un altre atacant entre el més experimentat Sá Pinto i Nuno Gomes. I després de l'últim amistós, contra Gal·les, ho va fer pel segon. Així doncs, l'atacant del Benfica iniciava com a titular el torneig.

El gol

I el rival era molt dur. L'Anglaterra del tombant de segle es nodria, sobretot, de la gran generació del Manchester United i ho va demostrar a Eindhoven avançant-se amb un 0-2 en disset minuts amb gols de Scholes i McManaman. La situació es tornava complicada, però Figo i Joao Pinto van empatar abans del descans. El partit semblava estabilitzat, però als catorze minuts de la represa va arribar el moment decisiu per a Nuno Gomes.

Estava jugant un bon partit, però havia d'aprofitar la baixa de Pauleta per anotar i mirar de prendre-li el lloc. La jugada decisiva va arrencar després d'un canvi defensiu dels anglesos, l'entrada de Wise per McManaman. En l'acció següent, Joao Pinto va maniobrar al centre del camp i va connectar amb Rui Costa. Amb la seva elegància habitual, l'aleshores jugador de la Fiorentina va avançar i va observar un espai entre la defensa rival. Aquest era el que deixava el lent Tony Adams. Quan es va voler girar, Nuno Gomes li havia guanyat l'esquena i havia rebut la passada a l'espai. Amb rapidesa, el davanter va rematar i va superar Seaman. Era el 3-2 definitiu, oportunitat aprofitada. 

Perquè tot i que Pauleta ja estava disponible per al següent partit, Humberto Coelho no va voler tocar res. Va semblar que havia trobat el complement ideal per als seus generadors de joc i va mantenir Nuno Gomes en l'equip inicial. En el següent partit, no va anotar contra Romania, en un duel decidit en el tram final amb una anotació de Costinha i, fins i tot, va ser reservat en la intranscendent victòria contra Alemanya, en què Pauleta va jugar i en què Nuno Gomes va entrar vint minuts en el seu lloc. Portugal aspirava a tot en el torneig, però els millors moments del davanter fins aleshores del Benfica, que veurem en més gols d'aquesta llista, encara havien d'arribar.

 Itàlia, 2- Dinamarca, 0 (Euro 88-Primera fase)

184. Alessandro Altobelli (2-0)

Els analistes de futbol passen hores disseccionant els partits, discernint de quina manera hauria hagut de jugar aquell equip o aquell altre i buscant claus que expliquin els resultats. Al final de tot, malgrat la complexitat de les tàctiques, el que compta són els gols. I si un club, o una selecció, disposa de jugadors amb facilitat per allotjar la pilota a la porteria contrària té molt de guanyat. A més, hi ha futbolistes amb tendència a anotar en moments decisius. Era el cas del davanter Alessandro Altobelli.

El sisè màxim anotador de la història d'un combina tan gran com la Squadra Azzurra, amb 25 gols en 61 internacionalitats, tant era capaç de marcar en la final d'un mundial en un partit en què havia entrat de suplent i en què, posteriorment, seria substituït, com aconseguir un gol determinant en la primera pilota que tocava. Era un atacant alt i molt elegant, amb un gran joc aeri i unes cames llargues que el feien arribar a pilotes impossibles. Segurament, el fet d'actuar la major part de la seva carrera a un Inter de Milà que no guanyava campionats li va impedir tenir un palmarès més imponent, però cada cop que jugava amb la selecció era sinònim de perill.

Altobelli va néixer entre Roma i Nàpols, a Sonnino, i va començar a jugar a futbol al Latina, l'equip de la seva zona. Es va haver de traslladar a la Llombardia, al nord del país, perquè el va fitxar el Brescia de Serie B i, després de tres anys a l'equip, va fer el salt, amb 21, a l'Inter. La seva trajectòria a l'equip neroazzurro, quant a títols, va anar de més a menys. Curiosament, les victòries arribaven sempre abans de grans campionats de seleccions. Va ser campió de Copa el 1978, tot i que ell no va anar al mundial d'Argentina, ja que no havia debutat amb la selecció; la seva única lliga, la va aconseguir el 1980, abans de l'Eurocopa en què sí que va jugar; finalment, la segona i única Copa va caure en la prèvia del mundial d'Espanya, que Itàlia va endur-se.

Va debutar a la selecció a l'Eurocopa del 1980, sense haver-hi jugat abans ni un amistós. Va ser mitja part en l'intent infructuós de marcar un gol a Bèlgica, la selecció que va desplaçar els transalpins de la final. Després, va jugar tota la final de consolació perduda contra Txecoslovàquia i ell va anotar a la tanda de penals. Però el seu moment més exitós vestit de blau va ser a la Copa del Món del 1982. I no és pas perquè hi disputés un gran campionat. Dels set partits d'Itàlia, se'n va perdre quatre de sencers, els de la primera fase i la històrica victòria contra Brasil a Sarrià. Dels altres, deu minuts davant d'Argentina, vint en les semifinals contra Polònia i la loteria li va tocar a la final. Perquè va haver de substituir Francesco Graziani, lesionat als set minuts, i va entrar a la història en anotar el tercer gol italià del 3-1 definitiu. Encara va tenir temps de ser rellevat per Causio, per perdre temps.

Itàlia no es va classificar per a l'Eurocopa del 1984 i la gran actuació d'Altobelli com a internacional, tot i no guanyar el campionat, va arribar a Mêxic 1986, amb trenta anys. Llavors ja era el davanter titular i va marcar en els quatre primers partits, davant de Bulgària, en el gol inaugural de tot el torneig, contra l'Argentina de Maradona i dues vegades davant de Corea del Sud. El camí es va veure tallat per la derrota contra França per 0-2 a vuitens de final. Era la fi de l'era d'Enzo Bearzot a la banqueta.

Amb 32 anys, l'estiu del 1988 va ser mogut per a Altobelli. Va decidir deixar l'Inter després d'onze anys i fitxar per la Juventus, en un traspàs entre equips grans força comú a la Serie A. El seu registre a la lliga no havia estat res de l'altre món, amb nou anotacions, lluny de les disset que té com a rècord, però havia estat important per al nou seleccionador, Azeglio Vicini, en la classificació per a l'Eurocopa 88. Per això va recórrer a ell com a davanter de relleu en una llista molt renovada.

El gol

Altobelli no tenia lloc en la davantera formada pels atacants de la Sampdoria Mancini i Vialli. Havia d'esperar a la banqueta. En els dos primers partits, només va jugar un minut en l'empat contra Alemanya i 21 en la victòria davant d'Espanya, en què els seus dos rivals per un lloc de titular havien marcat el gol aconseguit en cadascun dels enfrontaments. En el tercer duel, contra Dinamarca, Itàlia tenia la classificació pràcticament assolida i encara podia ser primera de grup si s'enduia el triomf. Però el partit es va encallar i no hi havia manera de marcar. Llavors va passar una cosa de les que passen molt poc.

Tal com havia passat contra Espanya, Mancini va ser el jugador escollit pel tècnic per ser substituït per Altobelli. No se'n va anar del camp amb gaire bona cara mentre el veterà davanter hi entrava. Va ser arribar a moldre, perquè just en la primera acció, Vialli va aprofundir per la banda esquerra en una gran escapada, va centrar a l'àrea i allà, Altobelli va guanyar la posició a Ivan Nielsen, va tocar la pilota un cop amb l'esquerra i, amb la mateixa cama, va superar un jove Schmeichel. Feia només 29 segons que era damunt del terreny de joc. 

Itàlia va guanyar el partit per 2-0, amb un gol al final de De Agostini, però va perdre la semifinal contra la URSS. Altobelli va tornar a substituir Mancini, aquest cop al descans, però no va poder marcar i, en canvi, va veure com els soviètics anotaven dos gols i deixaven l'equip transalpí fora del torneig. Aquells van ser els seus últims minuts com a internacional. La temporada posterior amb la Juventus no va ser gaire positiva. Només va anotar quatre gols en una lliga en què l'equip va ser quart, un torneig en què el campió va ser l'Inter, al qual havia abandonat mesos enrere. La Juventus també va patir una eliminació traumàtica a la Copa de la UEFA davant del Nàpols de Maradona, que va remuntar un 2-0 a Torí amb un 3-0 a San Paolo, pròrroga inclosa. L'equip del sud d'Itàlia acabaria proclamant-se campió. Amb 33 anys va decidir deixar l'elit i tornar a Brescia, a la Serie B, on va marcar els seus últims set gols abans de penjar les botes. 

Després ha fet de comentarista esportiu i, cinc anys després, va fer-se passar les ganes de jugar disputant dos mundials de futbol-platja dels quals va ser màxim golejador. En un d'ells, Itàlia va ser tercera i, en l'altre, va compartir trofeu de millor anotador amb Zico, un coetani seu dels mundials d'Espanya i de Mèxic, en els millors anys de la seva carrera de gran golejador internacional.

 Alemanya, 1- República Txeca, 2 (Euro 2004-Primera fase)

185. Milan Baros (1-2)

Setanta anys en la història del futbol és molt temps, el que separa el joc que es disputava abans de la Segona Guerra Mundial, en una Europa en què el feixisme de Mussolini dominava a Itàlia i el de Hitler ja havia arribat al poder a Alemanya, de l'esport modern que coneixem. Set dècades de diferència són les que van trigar els futbolistes nascuts a l'actual República Txeca a posar un dels seus representants com a màxim golejador d'un gran torneig. El 1934, Oldrich Nejedly ho va ser de la segona Copa del Món, en què Txecoslovàquia va ser subcampiona. El 2004, no en un mundial, sinó en una Eurocopa, el seu lloc el va ocupar Milan Baros.

Les dues fites tenen algunes semblances i algunes diferències, i els seus protagonistes, també. Entre les segones, la seva procedència. Nejedly era de Zebrak, a l'oest de l'actual Txèquia, molt a prop de la frontera amb Alemanya. La seva proximitat amb la capital el va dur a l'Sparta de Praga, on va jugar durant tota la seva carrera, entre el 1931 i el 1941. Va ser, per tant, un home d'un sol club. Baros, en canvi, va néixer a Vigantice, totalment a l'est, prop d'Eslovàquia i al sud d'Ostrava. Per això, la seva trajectòria es va allunyar dels grans equips de la capital, com l'Slavia i l'Sparta, i es va iniciar al Banik. A més, no va ser home d'un sol amor, futbolísticament parlant, sinó que va jugar en nou conjunts diferents.

De tota manera, hi ha semblances. Una d'elles era l'edat. Nejedly tenia 24 anys quan va ser màxim golejador del mundial i Baros, un menys, 23; tots dos van anotar la mateixa xifra de gols, un total de cinc, tot i que Nejedly ho va fer en un partit menys; de la mateixa manera, ho aconseguien en el seu primer gran torneig internacional. Nejedly no havia jugat el mundial anterior, en què Checoslovàquia no havia viatjat a Uruguai, ni tampoc cap partit de Jocs Olímpics. Baros també representava una aparició al Vell Continent. L'última semblança va referida al rival: l'únic adversari en què van coincidir com a víctima va ser Alemanya.

El gol

L'aparició de Milan Baros a l'Eurocopa de Portugal del 2004 va ser fulgurant. Els seus gols contra Letònia i els Països Baixos van servir per empatar partits que la seva selecció perdia i que, al final, va guanyar. Els txecs estaven fent el millor futbol del campionat i volien derrotar Alemanya en el tercer duel per passar amb un ple de punts per primer cop en la seva història en una frase de grups. El partit, a l'estadi José Alvalade de Lisboa no va començar gaire bé. Ballack va avançar els germànics als vint minuts de falta. Però Heinz, que ja havia anotat contra Letònia, va empatar a la mitja hora. El partit no es va resoldre fins a la segona meitat.

El seleccionador, Karel Brückner, va optar per donar-li descans d'entrada, amb l'equip ja classificat, però hi va recórrer al minut 59, en què va rellevar el gegant Lokvenc. Divuit més tard, va dur a terme una acció que va repetir fins a la sacietat durant tot el torneig. Va rebre una passada interior de Heinz i va superar per potència Christian Wörns i Jens Nowotny. Va quedar-se sol davant d'Oliver Kahn i el porter alemany va aconseguit aturar el seu primer xut. Però la pilota va quedar morta i franca en el rebot per a l'atacant i Baros només la va haver d'empènyer al fons de la porteria. Txèquia guanyava i eliminava el vigent subcampió del món.

El 1934, Nejedly havia estat el gran protagonista del duel de semifinals contra els alemanys. Ell els va anotar tres gols que van conduir el seu equip fins a la final de Roma. Allà, ja no va poder marcar i Txecoslovàquia va caure contra Itàlia a la pròrroga. Baros, en canvi, sí que va marcar en el partit posterior, els quarts de final contra Dinamarca. En concret, dues vegades. Però com Nejedly, en el primer enfrontament en què no va perforar la porteria rival, el seu equip va quedar eliminat. Va ser també davant del posterior campió, Grècia, en les semifinals.

Tots dos van jugar més torneigs posteriorment. De fet, Nejedly només ho va fer en el mundial del 1938, a França, en què va marcar dos gols, als Països Baixos i a Brasil, els dos últims com a internacional, abans de la guerra. Baros ja no va anotar en cap altre certamen internacional. Nejedly va morir l'11 de juny de 1990, als 81 anys. El dia abans, Txecoslovàquia havia vençut els Estats Units per 1-5 a Florència en un mundial que, curiositats de la vida, es tornava a jugar Itàlia. En aquell partit, un altre davanter de l'Sparta, Tomas Skurhavy, va anotar dos gols i acabaria el torneig, com Nejedly, amb cinc, tot i que no en seria el màxim golejador. El lloc l'ocuparia Toto Schillaci, amb sis. Encara faltaven catorze anys perquè un compatriota, Baros, l'emulés com a màxim golejador d'un torneig important, quan ja en feia 56 de la seva gesta. 

 CEI, 1- Alemanya, 1 (Euro 92-Primera fase)

186. Thomas Hässler (1-1)

Una de les claus dels grans resultats de les seleccions alemanyes de la dècada dels vuitanta i de la primera part de la dels noranta va ser l'enorme quantitat de talent que va aconseguir ajuntar al centre del camp. Seguint un fil conductor durant tot aquest període, el de Lothar Matthäus, l'equip germànic sempre aportava futbolistes de bon toc de pilota, desplegament físic i imaginació. Molts d'ells, a més, van jugar a la lliga italiana, la més potent d'aquells moments, amb la qual cosa van afegir un component tàctic a les seves virtuts. Un dels més destacats va ser el petit Thomas Hässler.

Hässler és berlinès i va començar a jugar a futbol a un equip de la zona oest de la ciutat, quan encara estava dividida pel mur. Un exemple de la seva procedència és el sobrenom que li van posar, "Icke", referit a la manera com pronuncia la paraula "ich" ("jo", en alemany), amb el dialecte típic de Berlín. Ben aviat, però, va ser captat per les inferiors del Colònia, conjunt potent a l'inici dels vuitanta. Tot i la seva baixa estatura, ja destacava per un gran desplegament físic, una notable tècnica i un demolidor xut des de mitjana i llarga distància. Va debutar amb divuit anys a la Bundesliga i durant les sis temporades que va jugar a l'equip va estar sempre a punt de guanyar els títols, ja que va quedar dos cops segon a la lliga i un, finalista a la UEFA, en perdre a doble partit contra el Reial Madrid.

La seva carrera internacional es pot dir que va començar el 1988, quan va ser cridat per als Jocs Olímpics de Seül, on va obtenir la medalla de bronze. Des de llavors, ja va ser un fix per a Beckenbauer en la fase de classificació per al mundial d'Itàlia. A la cita, en què Alemanya va assolir el seu tercer títol universal, Hässler va començar i va acabar de titular, tot i que es va perdre dos partits, el de vuitens i el de quarts de final. El tècnic el va recuperar per a les semifinals contra Anglaterra, en què va ser rellevat per Reuter, i per la final, que va jugar completa.

Hässler ja no va marxar d'Itàlia perquè va ser fitxat per la Juventus en un traspàs important. Però a Torí no va acabar de triomfar, tot i que hi va jugar molt. L'equip va ser setè a la lliga i van decidir traspassar-lo a la Roma, on sí que es va convertir en un ídol. Jugant a l'estadi on havia estat campió del món va augmentar la seva fama de perdedor de finals de clubs, amb una Copa i una UEFA més. Enmig d'aquest període va arribar la convocatòria per a l'Eurocopa de Suècia, del 1992.

El gol

Alemanya partia com a una de les favorites en la seva condició de campiona del món. Però va patir molt a l'inici. El primer duel era contra la Comunitat d'Estats Independents (CEI), el nom que s'havia posat a la URSS ja desapareguda, però classificada per al torneig. El partit va ser tancat i els exsoviètics es van avançar amb un penal transformat per Dobrowolski. Semblava que la sorpresa arribaria, però a un minut per al final, el col·legiat francès Biguet va indicar una falta a la frontal de l'àrea.

Era l'última oportunitat per rascar un punt a Norrköping, i Hässler no la va desaprofitar. Va treure el canó que tenia a la cama dreta i, amb l'ajut del porter Kharin, que es va deixar sorprendre pel seu pal, va donar un punt important als alemanys. Perquè aquests van patir per classificar-se, ja que aquests van derrotar Escòcia per 2-0 en el segon partit, però van caure contra els Països Baixos en el tercer per 3-1. Això va suposar que haguessin de disputar les semifinals contra l'amfitrió, Suècia. Però en el millor duel del torneig, Alemanya va vèncer per 2-3, amb un gol de Hässler. L'equip que ja entrenava Berti Vogts, però, no convencia i això es va notar a la final, perduda de manera clara contra Dinamarca per 2-0. Hässler va jugar tots els minuts d'aquell campionat.

El 1994 va tornar a casa després del mundial dels Estats Units. En aquest torneig, va jugar tots els partits, va repartir fins a cinc assistències, però va ser eliminat pel Bulgària en quarts de final. L'equip escollit va ser el Karlsruhe, on va perdre una altra final de Copa. Hässler acabaria la seva carrera sent subcampió de set campionats i sense guanyar-ne cap a nivell de club. 

Es va poder treure l'espina a nivell de seleccions el 1996. Només va jugar sencers tres dels sis partits, i va ser suplent amb dos, però amb trenta anys es va proclamar campió de l'Eurocopa a Anglaterra com a aglutinador de tot el joc d'atac de la selecció de Vogts. Encara disputaria el mundial del 1998, amb nova eliminació a quarts de final, i arribaria fins a l'Eurocopa del 2000, on es va retirar amb una traumàtica derrota en primera ronda davant de Portugal.

Quant a clubs, va jugar un any al Borussia Dortmund, la temporada 1998-99, però ja es trobava en la part final de la seva carrera i va decidir matar el cuquet primer al Munic 1860, on va jugar fins als 37 anys a la Bundesliga, per acabar a la lliga austríaca al Salzburg, quan Red Bull encara no hi havia arribat. Hässler va iniciar llavors una carrera d'entrenador amb destins molt poc habituals, com ser assistent de Berti Vogts amb Nigèria, un equip iranià i, finalment, un conjunt de regional alemany. Va ser un dels talents d'aquella Mannschaft que sempre arribava lluny als grans campionats, amb un mundial i una Eurocopa al seu palmarès, però lamentablement sense cap títol de clubs.