Txecoslovàquia, 2 (5)- Alemanya Federal, 2 (3)

1. Antonín Panenka (5-3 en els penals)

La funció d'aquesta llista ha estat divertir, entretenir i aprendre. Cadascú tindrà un gol favorit dels 366 (fins i tot més) que hi han aparegut, o fins i tot algun que no hi ha estat inclòs. L'ordre del rànquing és totalment personal i intercanviable. Sobre el que no hi ha dubtes, de tota manera, és que el número 1 és un gol que va més enllà del partit en concret en què va succeir, d'aquell torneig i gairebé del joc en si. Va ser una genialitat en un moment de màxima tensió, una pràctica que encara s'anomena quan algú la du a terme i ha convertit el seu protagonista en llegenda. Això sí, no va ser un gol de jugada, sinó en una tanda. Es tracta del llançament sorprenent del centrecampista txec Antonin Panenka.

Txecoslovàquia va ser un país particular. Format per persones de diferents nacionalitats, principalment els txecs d'una banda (Bohèmia i Moràvia) i els eslovacs d'una altra, va existir durant 74 anys, excepte en els set de la Segona Guerra Mundial, en què va ser annexionat pel Tercer Reich alemany. Futbolísticament, va ser important. En el seu palmarès hi ha dos subcampionats del món, el 1934 i el 1962, a part d'un or olímpic, el 1980, i una plata, el 1964. Dins dels països de l'est d'Europa, els txecoslovacs sempre van ser dels més creatius, i de la seva factoria va sorgir una figura com la de Panenka.

Com va quedar clar en una altra entrada d'aquest rànquing, mai no va actuar en un conjunt punter, ni tan sols al seu país. Es va mantenir fidel, de vegades per obligació, al Bohemians, conjunt de Praga amb el qual el màxim que va aconseguir va ser quedar tercer de la lliga tres vegades. Panenka no era ràpid, ni físic, però sí molt tècnic, amb gran visió de joc i un gran xut a porteria, sobretot a pilota parada. Ell va debutar a la selecció el 1973, a punt de fer 25 anys, en un període en què l'equip va quedar fora del mundial del 1974 després d'haver disputat el de Mèxic 70, en què havia fracassat.

Txecoslovàquia es basava a mitja dècada dels setanta en la plantilla de l'Slovan de Bratislava, conjunt eslovac que havia quedat campió de la Recopa el 1969. De fet, els eslovacs eren majoria en una selecció comandada per un txec, Vaclav Jezek, però amb un representant de l'altra comunitat, Jozef Venglos, com a segon tècnic, que feia de contrapès i que es convertiria després en seleccionador.

L'equip va arribar a la final a quatre del 1976 després d'haver deixat fora Anglaterra per un sol punt en la fase de grups i d'haver-se desfet del germà gran soviètic en l'eliminatòria de quarts de final. En l'anada d'aquesta ronda, Panenka va disputar un dels dos únics partits en què va aparèixer en tot aquest camí i hi va anotar un gol en el 2-0 final, que ja no seria remuntat pels soviètics a Moscou (2-2). Txecoslovàquia arribava al campionat com a ventafocs al costat del campió del món, Alemanya Federal, el subcampió, els Països Baixos, i l'amfitrió, Iugoslàvia. 

La primera sorpresa va arribar en les semifinals de Zagreb, quan va derrotar els Països Baixos per 3-1 en un duríssim, plujós i controvertit partit que va significar l'ocàs de Johan Cruyff amb l'equip neerlandès. Els problemes interns dels taronja van ser ben aprofitats pels txecoslovacs, molt més sòlids com a equip, que es van classificar per a la final. En el partit decisiu, el rival serien els alemanys, que havien remuntat un 2-0 contrari davant de Iugoslàvia gràcies a tres gols del gegant Dieter Müller a Belgrad. La final semblava tenir clar color teutó, però no va ser així.

Perquè en una primera part sorprenent, els txecoslovacs es van avançar per 2-0, gràcies a l'oportunisme de Svehlik i a un xut llunyà del lateral Dobias. Tal com va passar en les semifinals, Alemanya Federal va reaccionar i ho va fer amb una altra rematada de Dieter Müller a la mitja hora i, posteriorment, en l'últim minut, amb un cop de cap de Hölzenbein facilitada per una mala sortida del porter Viktor. La pròrroga va anar endavant sense gols i es va arribar a la tanda de penals, la primera en tota la història d'un gran campionat de seleccions.

El gol

Els txecoslovacs, i posteriorment els txecs, tenen una gran marca en les tandes dels campionats: mai no han errat cap dels xuts que han intentat. Això, el 1976 encara no se sabia abans d'iniciar una tanda particular en els set primers llançaments.

Va ser perquè mentre el porter alemany Maier, un dels millors de l'època, va encertar la direcció d'alguns dels xuts de Masný, Nehoda, Ondrus o Jurkemík, el txecoslovac, Viktor, no es va ni aproximar a tocar els dels alemanys Bonhof, que va picar al pal abans d'entrar, Flohe i Bongartz. D'aquesta manera es va arribar al vuitè, a peus d'una de les grans estrelles del Bayern campió d'Europa d'aquell moment, Uli Hönness.

Semblava que, donada la poca perícia de Viktor en els penals, si anava a porteria ja seria gol. Però el seu xut va ser terrible. Va empalar la pilota per sota i aquesta va sortir per damunt de la porteria. L'errada deixava l'oportunitat a Txecoslovàquia de ser campiona si anotava el seu cinquè xut. La transmissió televisiva de l'època, plena de talls, gairebé va deixar el món sense poder gaudir d'un moment històric. Un dels txecs de l'equip, el centrecampista Panenka, era l'encarregat de fer el llançament.

I el que va passar després ja ho sap tothom. Va veure com Maier se n'aniria cap a la seva esquerra i, amb gran tranquil·litat, va xutar amb suavitat la pilota que, sense aixecar-se gaire de terra, va entrar lentament pel centre de la porteria. No només havia convertit Txecoslovàquia, per fi, en campiona, sinó que havia inventat una acció que es convertiria en un genèric, en una manera d'explicar un xut que tothom coneixeria a partir de llavors. El penal de Panenka va superar el seu propi autor.

En entrevistes posteriors, el jugador del Bohemians ha declarat que ja feia temps que el practicava, sobretot en partits de la lliga local. Però aleshores no hi havia tan accés a la informació com ara i ningú a l'oest d'Europa no havia vist un xut d'aquest tipus. Panenka explica que l'assajava amb el porter del Bohemians, Hruska, i que el de la selecció, Viktor, sabia que el duria a terme en la final. Va pensar que Maier es movia molt en els penals. De fet, en el segon de la tanda de Belgrad, el de Nehoda, el jugador txecoslovac ja va xutar pel mig, tot i que més fort.

Tot i que es va fer famós amb el gol, Panenka va continuar xutant penals d'aquest tipus, fins i tot en partits internacionals. Com a mostra, aquest duel contra França disputat gairebé tres anys després de la final de Belgrad.

El duel a Bratislava contra els francesos obria la fase de classificació per a l'Eurocopa posterior, la del 1980. Faltaven 25 minuts per al final i el resultat era d'empat a zero, quan el col·legiat, curiosament alemany, Aldinger, va indicar penal sobre Masný. Panenka va prendre la responsabilitat. Semblava que tothom havia de saber que podia fer aquest llançament menys el porter francès Dropsy, de l'Estrasburg. Es va llançar cap a l'altra costat que havia fet Maier el 1976, però es va empassar igualment el xut de Panenka, Txecoslovàquia guanyaria aquell partit per 2-0 i es classificaria per a l'Eurocopa per un sol punt sobre els gals. El penal Panenka havia tornat a ser decisiu.

La trajectòria de Panenka va acabar sent llarga, tant al terreny de joc, com als despatxos porteriorment. Txecoslovàquia ja no existeix com a país unit des del 1993. Més tard, els txecs han arribat a ser subcampions d'Europa, el 1996, i han disposat de grans jugadors de l'escena continental. Però cada cop que arriba una Eurocopa, com la que comença avui, i es recorden els grans moments d'aquest torneig, ningú no pot passar per alt la novetat que va representar aquell penal, una sort encara vigent, arriscada i temerària, que qualsevol jugador pot haver après i executar en el moment menys pensat.

URSS, 0- Països Baixos, 2 (Euro 88-Final)

2. Marco van Basten (0-2)

Per a molts aquest és el millor gol de la història de l'Eurocopa, el més icònic i el que fa pensar en aquest torneig quan es veu una vegada i una altra. No va ser determinant, ni del tot decisiu, però sí fabulós i no hi ha cap manera de trobar un defecte a una rematada perfecta d'un dels davanters més talentosos, però també efímers, de la història del futbol. Al minut 9 de la segona part de la final del 1988 a Munic va arribar l'instant de glòria amb la selecció del genial Marco van Basten.

El cigne d'Utrecht, sobrenom que se li va posar per la gracilitat dels seus moviments, tenia 23 anys en el moment de l'Eurocopa i ja havia viscut molt. Havia arribat al campionat després d'una temporada gairebé en blanc per culpa d'una lesió de turmell, la qual cosa no l'havia deixat brillar en la seva primera campanya en el Milan. Però va recuperar-se a temps i va ser inclòs en la llista de Rinus Michels per al torneig alemany.

Allà, en dues setmanes havia passat del no-res al tot. Els Països Baixos havien debutat contra la URSS a Colònia en un partit que havien perdut per 0-1, amb un gol de Rats, i en què ell no havia estat titular. El tècnic havia apostat per Johnny Bosman i, tot i haver entrat a la segona part, ell no va poder marcar. El seu esclat va arribar en el segon partit, amb tres gols d'una sola tacada que deixaven Anglaterra fora del torneig. Encara va faltar la victòria contra Irlanda, amb una miraculosa rematada de Wim Kieft, i la batalla de semifinals d'Hamburg, en què un gol seu a l'últim minut va suposar la revenja històrica contra Alemanya Federal.

Així, catorze dies després de la derrota contra la URSS, que va arribar en diumenge, arribava la final, en un dissabte a la tarda a l'Estadi Olímpic, amb un conjunt neerlandès molt més reforçat però també amb un combinat soviètic que, malgrat que disposava de baixes en defensa, era molt rocós i difícil de vèncer.

El gol

Els soviètics van pagar la falta del central Kuznetsov i del lateral Bessonov, amonestats en les semifinals davant d'Itàlia, i aviat es van veure superats en el marcador després que Aleinikov, improvisat lliure, trenqués el fora de joc i propiciés el gol de Gullit a passada del mateix Van Basten. El duel estava lluny de quedar finiquitat, però als nou minuts de la represa va arribar la volea de tots els temps.

Va ser en un passada arriscada de Khidiatullin a Zavarov, que no la va controlar bé. El marcador Van Tiggelen li va prendre l'esfèrica i va combinar a l'esquerra, on evolucionava el veterà Muhren. Aquest va enviar una centrada a l'àrea que no era res de l'altre món, molt alta, molt bombada i molt passada cap al segon pal. Allà pujava Van Basten, seguit a distància per Rats, precisament l'autor del gol de la derrota en el debut a Colònia. Semblava que el davanter tornaria la pilota al mig, però sense pensar-ho va deixar anar una volea amb poquíssim angle que va representar la perfecció. Perquè la pilota va anar cap amunt, el just per superar la posició de Dassaev, i caure a pes per picar amb violència amb la part interior de la xarxa de l'altre costat. Ningú no s'ho creia, un golàs descomunal que representava el 0-2.

En la seva recent autobiografia anomenada "Basta", Van Basten ha reconegut que potser si no hagués tingut el turmell lesionat des de feia anys, físicament no hauria estat possible que el seu xut adquirís aquella trajectòria. La realitat és que va entrar i es va convertir en una icona d'aquell títol. Perquè els soviètics van reaccionar i fins i tot van provocar un penal per escurçar la distància, però Van Breukelen va aturar el xut de Belànov i els Països Baixos es van convertir en campions per primera i, fins ara, única vegada.

Aquella Eurocopa va ser l'inici dels grans anys de la trajectòria de Marco van Basten. En concret, van ser quatre i mig, en què va atresorar tres Pilotes d'Or, va guanyar dues Copes d'Europa amb el Milan, va anar a un altre mundial, en què va fracassar a Itàlia, i una Eurocopa, en què una errada seva des del punt de penal va suposar l'eliminació contra els sorprenents danesos i, sobretot, va ser considerat el millor davanter del món.

Va ser el desembre del 1992, però, quan una operació al seu turmell maleït va suposar el principi del final. Van Basten ja no va tornar a ser el mateix i la seva retirada virtual va tenir lloc amb la final de la Copa d'Europa del 1993, perduda davant de l'Olympique de Marsella. A partir d'aquí, un calvari per a una recuperació que mai no va arribar i que va forçar la seva retirada als 28 anys. 

Més enllà de la seva etapa com a futbolista, Van Basten també va viure una altra Eurocopa des de la banqueta. Va ser el 2008, vint anys després de la seva volea i, com que tot torna, els antics soviètics, ara russos, van ser els que es van venjar del gol de Munic. Els Països Baixos estaven duent a terme un torneig sensacional, amb ple de punts a la primera fase, i eren màxims favorits al títol fins que es van creuar amb Rússia en els quarts de final de Basilea. Allà, un equip tocat per afers extraesportius, com la mort de la filla del central Bouhlarouz, o d'altres de desafortunats, com la lesió de Robben, va claudicar i va quedar fora del torneig. Va ser el final de l'etapa de Van Basten a les banquetes, després d'haver arribat als vuitens de final del mundial de dos anys abans.

Com es pot llegir en l'autobiografia abans destacada, que ja és un best-seller, la trajectòria esportiva i vital de Marco van Basten no va ser fàcil a causa d'una personalitat particular i dels problemes amb les lesions. Però hi ha accions en la història del futbol que converteixen en immortal el seu protagonista, més enllà de la importància esportiva que tingués. La seva volea de Munic és una de les jugades més plàstiques i més impossibles de tornar a veure de la història del futbol, un moment únic i impossible d'oblidar.

Portugal, 1- França, 0 (Euro 2016-Final)

3. Éder (1-0)

Aquesta pot ser la història d'un antiheroi, de la persona que va sorgir quan ningú l'esperava i que va donar a un país l'èxit més gran de la seva història sense que ningú no hagués pensat que ell en seria el protagonista. Durant dècades, el futbol portuguès va buscar un gran títol. Sovint es va estavellar en semifinals d'Eurocopa i de mundials i fins i tot va perdre una final a casa. El 2016, quan l'equip no era entre els favorits, va arribar la victòria contra pronòstic del peu dret d'un futbolista que mai no ha passat per cap dels equips grans del país. Va ser el moment d'Ederzito António Macedo Lopes, Éder.

A més, el protagonista d'aquest gol no va ni néixer a Portugal. Ho va fer a Guinea Bissau, una de les antigues colònies africanes del país europeu. De ben petit , als tres anys, va arribar a la metròpoli juntament amb la seva família, però aquesta no el podia mantenir i va haver d'ingressar a un orfenat proper a Coïmbra, la Lar Girassol. Allà va començar a jugar a futbol a un equip anomenat Adémia. Tenia un pacte amb un carnisser de la zona, que li regalava una peça de carn cada vegada que anotava un gol.

Als 18 anys el va contractar el Tourizense, d'uns quilòmetres al nord-est de la seva ciutat adoptiva, i poc després l'Académica Coïmbra, amb el qual va debutar a la màxima categoria, amb vint anys, el 2008. El joc d'Éder no és excessivament tècnic sinó més aviat de potència. Davanter centre de bones qualitats físiques, destaca per la rematada, tot i que tampoc no té xifres de gols altes. En els primers anys va anar jugant i va assolir el títol de Copa del 2012, tot i que ell no va actuar ni en la tornada de les semifinals, ni en la final. Aquell estiu el va fitxar l'Sporting de Braga.

Va ser llavors quan va debutar amb la selecció portuguesa de la mà de Paulo Bento. Amb el Braga va ser campió de la Copa de la Lliga del primer any i el seu perfil, diferent al dels altres atacants de l'equip nacional, el va fer anar convocat per al mundial de Brasil del 2014, en què va ser suplent en els dos primers partits i va entrar en el tercer des de l'inici per la lesió del veterà Hélder Postiga.

Portugal va rellevar Paulo Bento i va situar en el seu lloc, a la banqueta, Fernando Santos, que hi va seguir confiant tot i que les seves dades anotadores tampoc no eren estel·lars. El 2015, l'estiu abans de l'Eurocopa, va fer un gir a la seva carrera i a la seva vida i va ser contractat pel Swansea, de la Premier League. Només va ser mig curs a Gal·les i, en el mercat d'hivern, el va fitxar el Lilla francès. El final de temporada va ser bo, amb sis gols en tretze partits del campionat, i per això Santos el va introduir a la llista per al torneig europeu.

No es pot dir que la seva actuació a França fos enlluernadora. Només va jugar tretze minuts abans de la final, en els empats de la primera frase contra Islàndia i Àustria. No va entrar a terreny de joc en cap de les eliminatòries, ni en el decisiu duel de la primera ronda davant d'Hongria. Tenia a davant Cristiano, Nani i Quaresma que li barraven el pas. Però en la final de Saint-Denis, davant de l'amifitrió, França, un fet el va afavorir. 

Cristiano Ronaldo es va lesionar en la primera part i Quaresma va entrar al seu lloc. Aquest fet obria la porta a l'entrada d'un altre atacant durant el partit. Aquest moment va ser a onze minuts per al final. Santos va buscar un davanter de referència per a les pilotes llargues, amb els dos conjunts ja cansats, algú que fixés els centrals i el va trobar en Éder. El partit va arribar a la pròrroga.

El gol

En el temps suplementari, va semblava que l'empenta dels francesos no era tan forta. Portugal podia sortir més del seu camp i, als tres minuts de la segona part de la pròrroga, un moment del partit en què els lusitans havien perdut dues semifinals contra els francesos en edicions anteriors, va arribar l'instant que ningú va veure venir.

Un servei de banda sense aparent perill va ser ben pressionat per Moutinho, un altre dels suplents, que va trobar Éder molt lluny de la porteria i d'esquena a l'àrea. Aquest es va regirar davant de Koscielny, que no el va poder seguir, i va encarar un Umtiti molt contemplatiu. Quan ningú no s'ho pensava, va deixar anar un xut violentíssim i ras. El porter Lloris semblava que el tenia controlat, però la pilota se li va anar allunyant cada vegada més cap al pal i va foradar la seva porteria. Va ser el gol que França ja no va poder igualar, tot i un pal en el tram final, i que va donar a Portugal el títol que feia dècades que buscava, amb un heroi del tot inesperat.

La tornada a la realitat d'Éder, que llavors ja tenia 28 anys, va ser dura ja que va haver de tornar a Lilla, al país a qui havia pres el campionat. Va dur-hi a terme una temporada correcta i l'estiu del 2017 el va fitxar el Lokomotiv de Moscou, amb el qual ha guanyat una lliga, una Copa i una Supercopa i ha participat a la Lliga de Campions, tot i que amb un rendiment irregular.

Després del seu històric gol, la trajectòria a la selecció va tenir poca continuïtat. Només hi va jugar cinc partits més, tres d'ells oficials, i no va ser convocat per al mundial de Rússia, del 2018. Encara ara, dos dies abans de l'inici de l'Eurocopa del 2021, el seu gol es manté com l'últim del torneig amb cinc anys de vigència. Portugal ha tingut grans jugadors a la seva història, des d'Eusébio, a Jordao, a Figo, Rui Costa, Déco o Cristiano Ronaldo. La majoria d'ells han aparegut en aquesta llista que ja toca a la fi. Però l'únic que li ha donat un títol va ser un nen que va créixer a una casa d'acollida, l'aneguet lleig que un dia, amb un gran xut, es va convertir en cigne.

França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

4. David Trezeguet (2-1)

L'Eurocopa es va decidir en dues edicions consecutives gràcies a una normativa que s'havia canviat a mitjana dècada dels noranta. El 1996, els alemanys es van imposar gràcies al Gol d'Or d'Oliver Bierhoff, que determinava que el partit s'acabava en el moment en què un dels dos conjunts foradava la porteria contrària en el temps suplementari. La norma es va instaurar en el mundial del 1998 i només es va haver d'aplicar un cop, en un triomf a vuitens de final de França contra Paraguai. Aquesta mateixa selecció, precisament, en resultaria beneficiada en el torneig europeu del 2000 i va ser amb l'anotació de David Trézéguet.

L'atacant d'origen argentí, que ja ha tingut una altra aparició en aquesta llista, per un gol que va anotar posteriorment, va tenir en el decurs de la seva carrera una relació d'amor-odi amb les finals, primer, i amb els italians, després. Trézéguet arribava a l'Eurocopa del 2000 amb 22 anys i després d'haver estat campió del món el 1998, on va jugar tots els partits excepte la final. La seva gran temporada amb el Mònaco, amb el qual s'havia proclamat campió de lliga, el van fer consolidar-se en les convocatòries de l'equip nacional, que ara dirigia Roger Lemerre, però no en la titularitat.

Així, en l'Eurocopa, no va disputar cap dels dos primers partits. El tècnic confiava en la nova gran estrella, Thierry Henry, i en un Nicolas Anelka que, tot i un curs irregular, havia estat campió d'Europa amb el Reial Madrid. Va ser en el tercer partit quan va debutar, amb una tripleta estranya amb Wiltord i Dugarry que no van poder evitar la derrota contra els Països Baixos i haver de quedar segons de grup.

Trézéguet va tornar a ser suplent en els quarts de final, davant d'Espanya, en què no va saltar cap minut al terreny de joc. En les semifinals va entrar a l'inici de la segona part de la pròrroga davant de Portugal i va assistir, damunt del camp, al penal que va permetre Zidane classificar l'equip per a la final. De cara al partit decisiu, va tornar a arrencar des de la banqueta. El rival, Itàlia, un país on trobaria el futur.

Perquè aquell 2 de juliol, a Rotterdam, feia poques hores que Trézéguet ja era jugador de la Juventus, a la qual va marcar època i on va arribar per més de 23 milions d'euros. El rival en el partit era el combinat transalpí, que va sorprendre tothom amb un joc molt més alegre que en les semifinals i es va avançar amb una rematada de Marco Delvecchio a la segona meitat. El partit es posava molt d'esquena per als campions del món i Lemerre va haver d'utilitzar el carregament pesant.

El gol

Després que Wiltord entrés per un poc hàbil Dugarry, a 14 minuts per al final Trézéguet va fer el mateix en el lloc de Djorkaeff, jugador més associatiu amb el centre del camp. França buscava el joc directe i, tot i que va estar a punt de rebre un gol de Del Piero, va empatar de manera miraculosa amb una rematada de Wiltord en el descompte, després d'una acció directa que havia guanyat el nou atacant de la Juventus. Començava una pròrroga que trigaria tretze minuts a resoldre's.

És Zidane qui sembla que maregi la pilota a la zona de mitjos i mira de combinar amb Henry, que perd la pilota. Però els centrals italians, els habitualment segurs Cannavaro i Nesta, no s'entenen i aquesta va a parar a peus de Pirès, un altre jove suplent que havia entrat cinc minuts abans dels noranta. Aquest no s'ho va pensar i va realitzar un gran eslàlom per la banda esquerra. Va superar Cannavaro i va enviar una centrada perfecta al cor de l'àrea. Allà, Trézéguet va utilitzar el recurs que el va fer ric, la rematada al primer toc, i sense pensar-s'ho, va deixar anar un obús amb l'esquerra que va foradar l'escaire de Toldo. Segon gol d'or seguit, tant per a França, com en una final de l'Eurocopa, i segon títol per als gals davant de l'alegria  del jugador i dels seus companys.

El gol va consolidar Trézéguet abans d'anar a Itàlia, on va guanyar dues lligues amb els torinesos, amb els quals aconseguiria 138 gols en 245 partits. El de la final de l'Eurocopa va ser un dels moments més importants de la seva carrera, però l'atacant no va tenir una bona relació amb moments decisius de les finals en el futur, sobretot amb les tandes de penal.

Així, el 2003, va arribar amb la Juventus a la final de la Lliga de Campions contra el Milan a Manchester. El partit es va decidir en aquesta ocasió amb la tanda de tirs des dels onze metres. Trézéguet va errar el primer i, tot i que no seria l'únic, ja que se n'errarien quatre més, dos per banda, va ser decisiu en la derrota final. 

Encara va ser pitjor en la final del mundial del 2006. Aleshores, Trézéguet ja tenia 28 anys i no era titular en la formació de Raymond Domènech. En la final va entrar al camp als 10 minuts de la pròrroga, just abans de l'expulsió de Zidane amb el seu cop de cap, i va haver de tornar a prendre la responsabilitat en la tanda. El rival, els italians, els mateixos a qui havia fulminat sis anys abans a Rotterdam. Aquest cop, a Berlín, va sortir creu. Va efectuar el segon xut i el va enviar al travesser. Va ser l'única errada de la tanda, que evitava que França tornés a regnar.

A més, aquell estiu va ser doblement dur per a un Trézéguet que va veure com la Juventus era descendida per l'escàndol Moggigate de compra de partits. Ell, però, es va quedar a la segona categoria i, amb els seus gols, va ajudar l'equip a ascendir de nou on li pertocava. No va ser l'últim cop que ho faria. El 2012, ja en el crepuscle de la seva carrera, va fitxar per River Plate quan l'equip de Buenos Aires havia baixat a la Primera B i també el va ajudar a pujar en una última feina dedicada al país d'origen dels seus pares. Trézéguet, que es va retirar dos anys més tard a la Índia, després d'haver jugat també amb Newell's Old Boys, va ser un davanter centre de primer ordre, amb moments complicats a la seva trajectòria però amb un d'estel·lar, aquella volea amb l'esquerra, aquell gol d'or que va convertir França en campiona d'Europa als Països Baixos. 

República Txeca, 1- Alemanya, 2 (Euro 96-Final)

5. Oliver Bierhoff (1-2)

Un partit pot canviar la carrera d'un jugador. Hi ha hagut casos en el decurs de la història i encara més si són en enfrontaments destacats, decisius o finals. Fins i tot, la trajectòria més aviat mediocre d'un futbolista que ja té 28 anys pot experimentar un gir gràcies a una actuació puntual i passar d'actuar en conjunts de segona línia i no comptar en els campionats internacionals a ser present en totes les llistes de convocats. És el que li va succeir, gràcies als seus dos gols a la final de l'Eurocopa del 1996, a l'alemany Oliver Bierhoff.

Fa unes setmanes ja vam veure com es va gestar la seva arribada a la selecció, amb la qual va debutar el mateix any del torneig europeu. Formava part de la plantilla de l'Udinese, conjunt que no és dels principals d'Itàlia, i voltava lluny del radar del seleccionador Berti Vogts. Però la seva gran temporada al Friuli, amb 17 gols a la lliga, va convèncer el tècnic que potser li aniria bé un ariet de l'estil dels Dieter Müller o Horst Hrubesch, que tant bon resultat havien donat en el passat. Bierhoff, per tant, va entrar a al llista per a Anglaterra.

Allà només va jugar vuit minuts en el primer partit, contra la República Txeca, i 85 del segon, contra Rússia. Vogts va decidir comptar amb d'altres atacants més dinàmics en la resta de partits abans de la final, novament contra els txecs. Però en el partit decisiu el va necessitar. 

El gol

Després de l'anotació inicial de Patrik Berger, el va fer entrar al camp i als quatre minuts va aconseguir el gol de l'empat, que va conduir a la pròrroga. Per primera vegada hi havia gol d'or, és a dir, triomf per a l'equip que marqués primer, i el davanter de l'Udinese va entrar a la història.

No es pot dir que un gol tan històric fos excessivament treballat. Als quatre minuts de la pròrroga, el central Thomas Helmer no es va estar de romanços i va enviar una pilota llarga buscant les seves dues referències en atac, el potent Bierhoff i el veterà Klinsmann. El primer va guanyar l'acció a Rada i el segon va recollir l'esfèrica. Es va girar, davant de l'oposició de Suchoparek, i li va retornar la bola al seu company. Aquest, encara amb Rada, va fer com un pivot de bàsquet, va regirar-se i va xutar amb la cama esquerra gairebé on anés la pilota. Aquesta va passar pel costat del defensa Hornák i és possible que això despistés el porter Kouba, que va posar les mans amb poca força i va permetre que la pilota entrés mansament a la porteria després de tocar el pal. Alemanya era campiona, no hi havia possibilitat de canvi.

Fins als 28 anys, Bierhoff només havia disputat cinc partits amb l'equip nacional. A partir d'aquella Eurocopa en va jugar 61 més en sis anys. Els gols a la final de Wembley i la seva evolució li van donar un estatus que li van permetre, per exemple, marcar sis gols en nou partits en la fase de classificació per al mundial del 1998, a França, en què va fer tres gols més, tot i que l'equip quedés eliminat en els quarts de final per Croàcia.

El 1998, als 30 anys, Bierhoff va fitxar pel Milan i en la seva primera temporada a San Siro va guanyar el seu únic títol a nivell de clubs, la lliga. Va vestir tres temporades de vermell-i-negre i després de la segona va tornar a participar a una Eurocopa, tot i que aquest cop sense tanta fortuna. Només va jugar un partit, el primer, un empat davant de Romania, malgrat que els seus companys no ho van fer gaire millor i el combinat dirigit per Erich Ribbeck va quedar eliminat a la primera fase. El 2001, Bierhoff va deixar la lliga que l'havia catapultat, la italiana, i va provar fortuna en la francesa.

Va estar una sola campanya al Mònaco, amb el qual va estar a punt de baixar a la Ligue 2. Tot i les seves actuacions no gaire bones, un altre davanter mitic, Rudi Völler, ara seleccionador, va confiar en ell per al mundial de Japó i Corea. Miroslav Klose li havia pres el lloc de titular, però ell sortia sempre a la represa i encara va marcar un gol, en el debut contra Aràbia Saudita. Després del torneig, va decidir abandonar la selecció, ja amb 34 anys. Després va tornar a Itàlia i va ajudar el Chievo a ser setè, una de les seves millors classificacions a la lliga.

La carrera de Bierhoff després de retirar-se va seguir molt lligada a la selecció. Des de la seva posició de mànager i de director esportiu és a darrere de l'estabilitat que ha tingut l'equip, amb Jürgen Klinsmann, primer, i amb Joachim Löw, després. I és que per molt tard que arribis als llocs, sempre hi pot haver temps per fer-hi bona feina. Bierhoff va aprofitar els seus dos gols a la final de l'Euro 96 per fer-se un nom, agafar el destí amb les mans i no deixar-lo anar.

Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

6. Marcelino (2-1)

Durant moltes dècades, el futbol espanyol de seleccions va viure de dos èxits, la plata en els Jocs Olímpics del 1920 a Anvers, superada 72 anys després per l'or a Barcelona, i per un triomf en una de les Eurocopes més polititzades de la història. La dicotomia entre el feixisme del general Franco i el comunisme soviètic, que ja s'havia mostrat quatre anys abans, es va resoldre a l'estadi Santiago Bernabéu de Madrid en la final de la segona edició del torneig, determinada per una rematada del davanter gallec del Saragossa Marcelino Martínez.

Espanya va acollir la fase final del campionat després que la seva selecció s'hagués autoexclòs de la del 1960. Franco no va voler jugar contra els màxims representants del comunisme com eren els soviètics en els quarts de final i va facilitar el camí cap al títol dels futurs campions. Quatre anys més tard, els espanyols havien entrat entre els quatre millors del continent i van convèncer el dictador que, per al règim, seria una bona propaganda organitzar l'esdeveniment. Això sí, un dels contendents tornava a ser la URSS, amb la qual cosa una possible derrota contra el comunisme a Madrid preocupava terriblement el Caudillo.

L'equip espanyol venia de decebre en el mundial de Xile i es va entregar les seves regnes a un militar. José Villalonga, que havia guanyat les dues primeres Copes d'Europa del Reial Madrid. La selecció es va convertir en un crisol de jugadors de diversos clubs. Un dels més destacats del moment era el Saragossa, que estava creant el conjunt dels Cinc Magnífics que en les temporades posteriors s'enduria títols com la Copa o la Copa de Fires. L'estilet d'aquell equip era Marcelino.

Nascut a Ares, a Galícia, havia estat seminarista de jove i només tenia un any d'experiència a Segona, amb el Ferrol, i amb dos gols anotats, quan el van fitxar els aragonesos. Als 19 anys va arribar al costat de l'Ebre i gairebé des de l'inici va començar a marcar gols. Es tractava d'un davanter alt, el típic caçagols que acabava les accions dels companys a un toc i, moltes vegades, amb una gran rematada de cap. Va debutar amb la selecció el 1961, en una eliminatòria contra Marroc de classificació per al mundial, però no va entrar a a la llista definitiva d'Helenio Herrera per al torneig. Era massa inexpert per destronar Di Stéfano, Puskas, Adelardo o Collar, els atacants d'aquella formació.

Això sí, va participar en dos partits i amb dos gols contra Irlanda en els quarts de final previs a la fase definitiva del 1964. Aquella temporada, el Saragossa va guanyar la Copa contra l'Atlètic de Madrid per 2-1 i la Copa de Fires davant del València, amb un gol seu al Camp Nou, i tant ell com els seus companys Lapetra i Reija van ser convocats per Villalonga. En el debut, Espanya va vèncer Hongria a la pròrroga per 2-1 amb un gol d'Amancio després d'una deixada de Marcelino. La final contra els soviètics era un fet.

El gol

Els primers minuts van ser molt moguts. Pereda va avançar els espanyols i, tot seguit, Khussaínov va empatar pels soviètics. El partit, durant el qual va ploure, no donava treva i podia caure de qualsevol banda, davant del nerviosisme del Generalísimo a la llotja. Va ser sis minuts abans del final quan va arribar l'acció decisiva.

Una combinació de la davantera espanyola acaba amb una ascensió a zones atacants del defensa Rivilla. Aquest troba Pereda, que havia recorregut tot el front d'atac. El centrecampista del FC Barcelona du a terme una acció fantàstica per la banda dreta, troba espai davant d'Anitxin i envia una centrada perfecta a l'àrea. Allà, el defensa Xustíkov, que ja havia fallat en el primer gol, no toca la pilota i Marcelino, amb els dos peus plantats a terra, deixa anar un terrible cop de cap ajustat al pal que sorprèn Iàixin. 

Seria el gol decisiu que, però, va tenir una història al darrere protagonitzada per Televisió Espanyola. Durant molts anys, aquesta no va ser la imatge del gol que es va difondre, sinó la següent.

El noticiari NODO va mostrar una acció del gol segons la qual la centrada era d'Amancio, jugador del Reial Madrid, i no de Pereda. L'ens públic va argumentar que no havia pogut enregistrar tota l'acció i que havia calgut un muntatge entre una centrada d'Amancio d'una altra jugada i el gol de Marcelino. De fet, en les mateixes imatges es pot veure Pereda, amb el dorsal 8, venint de la banda i anant a abraçar l'autor del gol. Però aquest fet va despertar suspicàcies i es va dir que el mateix Franco havia incentivat el muntatge per enaltir el madridista Amancio, un dels seus futbolistes favorits.

El fet cert és que el gol de Marcelino es va convertir en un símbol de l'Espanya de l'època i fins als tres títols seguits, dues Eurocopes i un mundial, d'aquest segle va ser la gesta més gran de la selecció hispana. Pel que fa al davanter gallec, que aleshores tenia 24 anys, havia de viure les seves millors temporades. Va guanyar una Copa, dos anys més tard, i aquell mateix 1966 va arribar a participar al mundial d'Anglaterra. Va fer una assistència de gol a Fusté en el duel decisiu davant d'Alemanya Federal, però l'equip va perdre en aquell partit, l'únic que va jugar Marcelino, i se'n va haver d'anar cap a casa. Va ser el seu últim gran campionat internacional amb la selecció, amb la qual jugaria un sol partit més, als 27 anys, a Txecoslovàquia.

El final de la seva etapa de futbolista li va arribar d'hora a Marcelino. Als 29 anys, després d'un curs en què només va disputar sis partits en el tram inicial de la temporada, va decidir que ja n'hi havia prou. Va tornar a Ares i es va dedicar als negocis de la construcció fins a la seva jubilació. No en va voler saber res més, de futbol, tot i que apareixia als mitjans cada vegada que es recordava el títol del 1964 i aquell cop de cap decisiu amb el qual Espanya va ser campiona per primera vegada.

Alemanya Federal, 2- Bèlgica, 1 (Euro 80-Final)

7. Horst Hrubesch (2-1)

Tret de la victòria en l'Eurocopa del 1972, totes les finals que ha guanyat la selecció alemanya han tingut un component èpic. En totes elles hi va haver un heroi que va anotar el gol decisiu. En els mundials, Rahn davant d'Hongria, el 1954, Gerd Müller contra els Països Baixos, el 1974, Andreas Brehme enfront d'Argentina, el 1990 i Mario Götze, amb el mateix rival, el 2014. I en les Eurocopes, Oliver Bierhoff va anotar el gol d'or del 1996. El 1980, els teutons també van tenir un estilet decisiu que va aparèixer quan no se l'esperava. Va ser el gegant Horst Hrubesch.

Fa només deu dies s'explicava en aquest rànquing la seva trajectòria, des de l'anonimat gairebé absolut, fins a l'elit i a practicament debutar amb l'equip alemany en un gran torneig. Hrubesch havia estat el davanter de la temporada al campionat alemany i també a la Copa d'Europa, que es va resistir per culpa del Nottingham Forest al Bernabéu. L'atacant de l'Hamburg s'havia anat fent un lloc a la selecció de Jupp Derwall i va esclatar en la final de Roma.

Va anotar el primer gol d'aquell partit, amb un xut gens col·locat però sí fort, davant del qual no va presentar oposició el porter belga Jean-Marie Pfaff. Però la final de l'Estadi Olímpic estava molt oberta i els belgues van aprofitar una greu errada del col·legiat romanès Nicolae Rainea, que va indicar com a penal una falta a fora de l'àrea de Stielike a Van der Elst. El llançament el va transformar Van der Eycken en el gol de l'empat. La final tornava a començar.

El gol

Els alemanys, favorits davant d'un adversari nouvingut a l'elit europea i que disputava la seva primera final, semblaven més obligats a anar a buscar la victòria. No se sap què hauria passat si el duel se n'hagués anat a la pròrroga. I no se sabrà mai perquè una jugada a pilota parada va decidir el partit.

Una bona acció dels germànics va acabar amb un córner cedit per Pfaff a un minut i mig per al final dels noranta reglamentaris. Rummenigge va enviar el llançament al cor de l'àrea petita. Els defenses belgues feien la cobertura en zona i entre Millecamps i Mommens no van poder aturar l'entrada del tanc Hrubesch, que va agafar carrera des de lluny i va rematar amb tota la força. Val a dir, també, que per segon cop en el partit el porter Pfaff va estar desencertat, quedant-se enganxat a mitja sortida i deixant la porteria buida. Alemanya Federal obtenia la seva segona Eurocopa de les tres últimes.

Van ser bons anys per a Hrubesch, que va saldar les temporades següents amb 17 i 27 gols a la Bundesliga i amb el títol el 1982. Tot i el seu èxit a l'Euro, no era un dels fixos de Derwall a la selecció, on competia amb Klaus Fischer, un altre gran anotador i de característiques semblants. Va anar convocat per al mundial d'Espanya, on va ser protagonista d'un dels episodis més lamentables de la història de la Copa del Món, un triomf contra Àustria per 1-0 a Gijón en què totes dues formacions van pactar el resultat per deixar fora Algèria. 

Va ser titular en els tres partits de la fase inicial, però no va jugar en la segona. Va aparèixer en les semifinals, des de la banqueta, contra França i hi va anotar l'últim penal de la tanda guanyadora. En la final, perduda per 3-1 davant d'Itàlia, va entrar al camp quan Paolo Rossi ja havia aconseguit el primer gol i no va tenir cap influència en el resultat. Va ser el seu últim partit internacional, amb 31 anys.

Però el seu últim any a l'Hamburg li amagava una bonica sorpresa. A part de tornar a guanyar la lliga, va arribar de nou a la final de la Copa d'Europa, aquest cop contra la Juventus a Atenes. Ell havia marcat dos gols en el torneig, en les fases inicials. En la final no ho va fer, però l'anotació de Magath va donar el trofeu als hanseàtics. Va ser el seu últim partit a l'equip. Després, va jugar dos anys a l'Standard de Lieja belga i es va retirar als 35 anys amb una última campanya a Dortmund.

Però Hrubesch va seguir lligat al món del futbol com a entrenador. Va preparar un gran nombre d'equips d'Alemanya, Àustria i Turquia i, sobretot, va passar més d'una dècada com a tècnic de les seleccions de base del seu país, amb les quals va assolir bons èxits. Entre ells, va forjar les seleccions campiones d'Europa sub-19 i sub-21 del 2008 i 2009 d'on van sortir molts dels campions del món del 2014 i també va assolir una medalla de plata en els Jocs de Rio, en perdre per penals la final davant de Brasil. El 2018 també va preparar durant vuit partits la selecció femenina, una versatilitat a les banquetes que no demostrava al camp, on amb un repertori força lineal va fer una gran carrera i va portar el seu país a un títol europeu.