Portugal, 2- Turquia, 0 (Euro 2000-Quarts de final)

147. Nuno Gomes (1-0 i 2-0)

Fa unes setmanes en aquesta llista es va començar a parlar d'un davanter centre que va representar una gran aparició per a Portugal en l'Eurocopa del 2000. Un jugador que poc temps enrere no comptava en els plans del seleccionador, Humberto Coelho, però que es va guanyar el lloc a l'equip i que va finalitzar el campionat amb quatre importants anotacions. En un d'aquells enfrontaments en va anotar dos, un partit en què va comptar amb un assistent de luxe i en què el porter del seu equip va ajudar a que la situació no es torcés. Va ser Nuno Gomes.

S'explicava en aquell gol número 183 que l'atacant del Benfica s'havia tret partit de la sanció al teòric titular, Pauleta, per disputar el primer enfrontament d'aquell torneig i que el va aprofitar tan bé que hi va anotar el gol de la victòria en el 3-2 davant d'Anglaterra. Nuno Gomes, que aleshores estava a punt de fer 24 anys, tenia moltes virtuts, com ara potència física, envergadura, oportunisme i també capacitat per relacionar-se amb el joc dels companys. Era un atacant molt complet i el contrapunt ideal a tots els grans futbolistes que Portugal alineava de mitja punta, com Figo, Rui Costa, Joao Pinto o Sergio Conceiçao. Per això, es va mantenir de titular en el segon partit, contra Romania, tot i que no hi va tenir tan encert i va ser rellevat al minut 57. 

Malgrat això, el seleccionador ja el considerava titular i per això va descansar d'entrada en el duel davant d'Alemanya, en què va entrar al camp la mitja hora final i va contribuir a la victòria per 3-0. La selecció anava llançada i afrontava amb molta confiança els quarts de final, a Amsterdam contra Turquia.

El gols

L'equip otomà podia ser un rival dur i havia aconseguit deixar a la cuneta un dels amfritrions, Bèlgica, amb dos gols de Hakan Sükür en el duel decisiu de la primera fase. I així va quedar clar en una primera part molt igualada que semblava que es descantava definitivament de la banda dels lusitans al minut 44.

Va ser en un córner a favor de Portugal llançat per Figo. Es van produir un seguit de rebots, l'últim dels quals del defensa Fatih Akyel, Arif Erdem no es va poder endur la pilota, tallada per Costinha, i aquesta va tornar als peus de Figo, que va centrar a l'àrea amb la defensa rival sortint. L'esfèrica va botar a terra i Nuno Gomes va rematar en planxa no gaire fort. Però el porter Rüstü no va posar bé els peus per impulsar-se i no va arribar a evitar el primer gol. Semblava que seria el resultat del descans, però encara va quedar temps per a una jugada.

Va ser en l'últim atac dels turcs de la primera part. Jorge Costa va refusar malament una centrada cap a la posició de Fernando Couto, que no va poder controlar la bola. Se li va avançar Arif, que se la va endur i Couto, en l'intent de treure-li, li va fer penal. El llançament el va assumir el marteix Arif, que podia restablir la igualtat, però el va xutar pel mig i el porter Vítor Baia li va encertar la intenció. Va ser una jugada psicològica per a un partit que va acabar de decidir-se només onze minuts després de la mitja part.

I l'assistent va tornar a ser Figo. El jugador que aquell estiu canviaria el FC Barcelona pel Reial Madrid no tenia velocitat, però sí molta potència. La va fer servir per fer-se una autopassada davant del lateral Hakan Ünsal a qui, tot sigui dit, va destalonar i va fer caure en una acció que el col·legiat neerlandès Dick Jol hauria hagut de castigar. Però no ho va fer i l'extrem va aixecar el cap i va fer la passada de la mort perquè Nuno Gomes completés el seu gran dia amb el segon gol. Els turcs ja no reaccionarien.

Portugal arribava a les semifinals i en aquesta ocasió la polèmica li va anar en contra. Nuno Gomes va marcar el seu quart i últim gol del torneig a l'inici del partit davant de la totpoderosa França, vigent campiona del món. Henry va empatar a la segona part i va fer falta recórrer a la pròrroga. Només tres minuts abans d'arribar als penals, el col·legiat austríac Günter Benkö va indicar un penal per unes clares mans d'Abel Xavier, que va evitar el gol de Wiltord. Nuno Gomes va protestar amb força, com tots els portuguesos, i va ser expulsat amb vermella directa. Zidane va llançar el penal i va classificar França per a la final. S'acabava així el primer contacte de Nuno Gomes amb l'alta competició. No seria l'últim. Li faltaven anys de carrera i algun altre gol decisiu en les Eurocopes.

Espanya, 1- Bèlgica, 2 (Euro 80-Primera fase)

148. Eric Gerets (0-1)

Els laterals han estat durant dècades els aneguets lletjos del futbol. Durant molts anys, els jugadors amb menys tècnica individual eren situats en aquesta posició perquè no molestessin gaire en la creació del joc i es dediquessin a seguir, amb marcatges sovint individuals, els atacants contraris. Però des de ja fa força temps la figura dels laterals ha crescut tant que ara són els encarregats de dotar de profunditat a l'equip i, a més, alguns tenen tanta qualitat que també se situen en posicions interiors per combinar amb els centrecampistes o els davanters. Un dels precursors de la importància dels laterals en el futbol va ser el belga Eric Gerets.

La carrera de Gerets va discórrer, durant els seus millors anys, a l'Standard de Lieja. Va arribar al club el 1971, just després que aquest sumés la seva sisena lliga, i en la seva segona temporada ja va disputar una final de Copa, perduda contra l'Anderlecht, tot i que no tenia fitxa del primer equip. En una selecció belga d'entretemps, entre la que va disputar el mundial de Mêxic 70 i la que va esclatar a la dècada dels vuitanta, Gerets va debutar-hi el 1975. Era un lateral dret que se sortia de la norma perquè no només es dedicava a marcar i a passar la pilota, sinó que es basava en la seva gran condició física per arribar a zones d'atac. En dels dotze anys que va estar a l'Standard va marcar 23 gols, una bona xifra per a un lateral.

Amb el combinat nacional l'inici no va ser gaire bo. Una derrota contra Alemanya Democràtica i l'eliminació davant dels veïns dels Països Baixos en la prèvia de l'Eurocopa del 76, amb un 5-0 encaixat a Rotterdam. La selecció va tornar a ser eliminada pels oranje en la classificació per al mundial d'Argentina del 1978, però va entrar a l'Eurocopa del 1980 deixant enrere en el seu grup Àustria, Portugal i Escòcia. L'entrenador ja era un Guy Thys que, amb la seva tàctica de reducció d'espais heretada de Raymond Goethals, portaria Bèlgica a una altra dimensió.

Gerets era del tot titular, ja amb 26 anys, en el debut al torneig, un empat contra Anglaterra (1-1) a Torí. El segon partit, a San Siro, era contra Espanya, que també havia empatat contra Itàlia en el duel inaugural i va ser vital per al futur de l'equip en el campionat.

El gol

Els dos equips es van temptejar en els primers minuts, però aviat van començar les hostilitats. Qui guanyés el partit tenia força opcions de lluitar per un lloc a la final, per a la qual només entrava el campió de cada grup, i els belgues van fer servir el seu lateral dret ofensiu per fer el primer pas, just després d'un gol anul·lat de manera controvertida al davanter basc Satrustegui. 

Va ser en una sortida imperial del lliure Walter Meeuws, l'home clau en la tàctica del fora de joc que implantaven els belgues. Va enviar al davanter Vandenbergh i aquest va cedir a Gerets, ja en posició ofensiva. Aquest va tornar a Meeuws i va córrer per tornar a rebre la passada del líder de l'equip en una posició centrada. Va xutar, va vèncer l'oposició de Satrustegui, que havia reculat per tapar la seva pujada, i va batre pel centre de la porteria un Arconada descol·locat. Espanya va empatar dinou minuts més tard, amb un cop de cap de Quini, però Cools va donar la victòria als belgues en aprofitar una pilota solta a la segona part.

Bèlgica va aconseguir, en l'últim partit, contra Itàlia, l'empat que li feia falta per acabar primera de grup i disputar la final. L'equip va estar a punt d'assolir el títol, però un gol de Hrubesch en el tram final del duel contra Alemanya Federal va comportar la seva derrota per 2-1. Però el millor encara havia de venir. I per a Gerets, també.

El lateral va tenir un gran any 1982, en què va classificar-se amb l'Standard per a la final de la Recopa. La va haver de jugar al Camp Nou contra el FC Barcelona i, curiosament, un altre gol de Quini aquest cop el va apartar de l'èxit. Bèlgica es va classificar per al mundial i va sorprendre d'entrada derrotant Argentina en el partit inaugural, tot i que després es va apagar a la segona fase amb dues derrotes contra Polònia i la URSS.

El 1983, l'etern 2 de l'Standard va deixar l'equip, ja amb 29 anys, i va fitxar pel Milan. Però no hi va tenir èxit per culpa d'una greu lesió que el va fer estar un any sense jugar i que li va fer perdre's l'Eurocopa del 1984. Aquell estiu va fitxar per l'MVV Mastricht, un modest equip neerlandès, i en el posterior, el del 1985, amb 31 anys, va arribar al PSV Eindhoven, on va renéixer. L'any següent va ser titular en la fita màxima dels belgues en un mundial fins aleshores, la quarta posició a Mèxic 86. Però encara havia d'arribar el millor any, el 1988. Gerets va ser titular en el PSV que va aconseguir el triplet de lliga, Copa i Copa d'Europa. L'èxit màxim a nivell de clubs li arribava als 33 anys. Però amb la seva gran genètica, encara va aguantar jugant fins als 38, el 1992, dos anys després d'haver participat en tres partits del mundial d'Itàlia 90.

Un cop abandonat el futbol, Gerets va iniciar una llarguíssima carrera d'entrenador que li va fer guanyar la lliga belga amb el Lierse i el Bruges, la neerlandesa amb el PSV i la turca amb el Galatasaray. També va entrenar a Alemanya (Kaiserslautern i Wolfsburg), a França (Marsella), a Orient Mitjà i a la selecció marroquina. Van ser anys en què va poder aplicar coneixements tàctics que no li faltaven a algú que, des de la posició més maleïda del futbol, la de lateral dret, va aportar tanta innovació.

Romania, 0- Portugal, 1 (Euro 2000-Primera fase)

149. Costinha (0-1)

L'equilibri és vital en tots els equips de futbol. No es pot ser excessivament defensiu i no tenir sortida a l'atac, ni esbojarradament ofensiu i deixar descuidada la defensa. Els jugadors que fan la funció de mig centre són essencials en la feina de no deixar que hi hagi massa distància entre les dues parts d'un equip i de corregir errades dels companys. Però això era tan apreciat pels seus tècnics el portuguès Francisco José Rodrigues da Costa, conegut com a Costinha.

La seva carrera no va ser fàcil i va haver de picar molta pedra per arribar al capdamunt. Nascut a Lisboa, de pare angolès, va cridar l'atenció del Mònaco quan ja estava a punt de fer 23 anys i no havia debutat a la màxima divisió del seu país. El seu pas pel Nacional de Madeira, quan l'equip era a Segona, va despertar l'interès dels espies del club del principat. S'hi va traslladar el 1997, la participació, durant quatre temporades, va anar en augment i, fins i tot, el 2000 va guanyar la lliga. Va ser l'època en què va debutar amb la selecció, tot i que va fer-ho esporàdicament, en un amistós contra Eslovàquia en què va sortir 23 minuts al camp. 

Però la seva bona temporada a França va provocar que el tècnic, Humberto Coelho, el fes anar a un parell d'amistosos abans de l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos del 2000. El va convèncer i el va fer entrar a la llista per al torneig. El doble pivot titular era el format per Vidigal i Paulo Bento. Amb ells, Portugal va derrotar per 3-2 a Anglaterra, tot i que va deixar crear moltes ocasions al rival. El segon duel era davant de Romania, i Costinha tornava a iniciar-lo des de la banqueta.

El gol

L'enfrontament va ser molt espès i semblava que s'acabaria amb empat a zero. Als 88 minuts, Coelho va fer entrar Costinha, que aleshores ja tenia 26 anys, al camp en el lloc de Rui Costa, més que res per no perdre el punt ja aconseguit, que no era dolent tenint en compte els tres que la selecció ja tenia al sarró. Però en un minut va canviar tot.

Portugal va tenir la seva última arribada en una falta lateral, per l'esquerra de l'atac. Tothom va anar cap a l'àrea. Figo, amb la tècnica habitual, va posar la pilota passada. El porter Stelea l'esperava al segon pal. Però no va preveure que algú se li avançaria. Va ser Costinha, que va entrar com un tràiler i va introduir la pilota amb el cap al fons de la porteria. Res no seria el mateix per al jugador des d'aquell gol d'Arnhem, que donava els tres punts a l'equip.

Perquè amb la classificació ja aconseguida, Coelho va donar oportunitats als suplents contra Alemanya, i aquests van fer un partit tan bo que el van guanyar per 3-0 i van obligar l'entrenador a repensar l'onze per als quarts de final. Costinha va fer-se un lloc en la titularitat, en el lloc de Vidigal. L'equip va derrotar per 2-0 Turquia, però va perdre en les semifinals contra França per culpa d'un penal transformat per Zidane.

Costinha va jugar un any més a França abans de debutar, el 2001, a la lliga del seu país amb el Porto. El tècnic era Octávio Machado, però els mals resultats van suposar la seva destitució i l'arribada de José Mourinho, amb qui va canviar tot. Costinha no va ser convocat per al mundial del 2002 per António Oliveira, però un cop aquest va deixar el càrrec, després del fracàs del torneig, i hi va entrar Luiz Filipe Scolari, ja no va deixar el lloc de titular. Mentrestant, va guanyar la UEFA amb el Porto el 2003 i la Champions del 2004. També va ser convocat per a l'Eurocopa del seu país, en què va ser titularíssim i subcampió, en perdre la final davant de Grècia. Costinha no era un exemple de gran tècnica, però tallava pilotes durant tot el partit, abarcava molt camp, posava la cama amb força i, malgrat que el seu joc no era lluït, era extraordinàriament útil.

El 2005, després d'un any en blanc sense Mourinho, i ja amb trenta, va deixar el Porto i, després d'un pas pel Dinamo de Moscou d'una temporada, el va fitxar l'Atlètic de Madrid. Aquell estiu va disputar el seu segon mundial, el d'Alemanya, en què va tornar a arrencar de suplent, va ser expulsat en un duríssim partit de vuitens contra els Països Baixos a Núremberg i va acabar jugant la semifinal i el partit pel tercer lloc. El 2007, va fitxar per l'Atalanta, però les continuades lesions el van fer abandonar el futbol havent jugat només un partit amb l'equip de Bèrgam.

Costinha va iniciar una etapa d'entrenador que el va dur a moltes banquetes de la màxima divisió portuguesa, com les del Beira Mar, l'Académica, el Paços Ferreira o el Nacional, on havia jugat abans d'anar a França. Va assolir l'èxit en fer pujar els illencs a la màxima categoria, el 2018. El seu joc tàctic de sempre el fa ser bo per dirigir equips. Tot i començar tard al màxim nivell, es va retirar amb 53 internacionalitats i dos gols, un contra Anglaterra en un amistós però, sobretot, el de l'Eurocopa del 2000, el que li va obrir definitivament les portes de l'elit.

Països Baixos, 1- República Txeca, 0 (Euro 2000-Primera fase)

150. Frank i Ronald de Boer (1-0)

En aquesta llista ja ha aparegut la història de dos germans bessons, els Berezutski, amb la selecció russa. Hi ha hagut d'altres casos més coneguts, com ara el d'uns germans que van coincidir durant força temps amb la selecció neerlandesa. Un era defensa i l'altre, centrecampista ofensiu. Un era esquerrà i l'altre era dretà. I tots dos van participar en un dels gols del seu país a l'inici de l'Eurocopa 2000, que va donar la victòria en el debut, contra la República Txeca. Eren Frank i Ronald de Boer.

Els bessons De Boer van ser dos productes típics del planter de l'Ajax. Un era un defensa esquerrà, amb molt bona sortida de pilota, tant en les seves èpoques de lateral, com en les de central. L'altre era un centrecampista dinàmic, que podia combinar i tenia bona arribada a l'àrea, motiu pel qual en moltes ocasions va actuar de fals nou. A més, fins als trenta anys van seguir una carrera paral·lela i van compartir dos tornejos internacionals amb la selecció. Frank va arribar a disputar més partits amb l'equip nacional i, curiosament, hi van marcar els mateixos gols, tretze.

Nascuts a Hoorn, a prop d'Alkmaar, al nord d'Amsterdam, va ser Ronald qui va debutar primer en l'equip gran de l'Ajax, en una Supercopa d'Europa que va perdre contra el Porto, el 1987. L'any següent s'hi estrenaria Frank i tots dos van completar una dècada seguida al club en què van crear el conjunt que va assolir la quarta Copa d'Europa per a l'entitat d'Amsterdam, el 1995. Tots dos van ser titulars en aquell partit, el punt culminant de l'obra de Louis van Gaal a la banqueta. També van jugar la final de següent, tot i que la van perdre contra la Juventus. En aquells deu anys també van assolir cinc lligues, dues Copes, una UEFA, una Supercopa europea i un mundial de clubs, entre d'altres guardons.

Evidentment, es van convertir en fixos de la selecció. Aquest cop va ser Frank qui s'hi va estrenar, el 1990, i va entrar en la llista de Rinus Michels per a l'Eurocopa del 1992, a Suècia, on va jugar dos partits, entre ells la semifinal en què els Països Baixos van ser eliminats per Dinamarca per penals. Dos anys després, van compartir el seu primer torneig, el mundial dels Estats Units, en què Brasil va fer fora els neerlandesos en els quarts de final. Frank hi va jugar quatre partits i Ronald, tres. 

Ja com a campions europeus de clubs, van disputar l'Eurocopa del 1996, en què els Països Baixos van ser eliminats en els quarts de final, novament per penals, per França. La tanda fatídica també es va creuar en el seu camí el 1998, en el mundial de França. Novament Brasil els deixava fora, ara des dels onze metres, en una sort suprema en què Frank va anotar el seu penal, però Ronald va fallar l'últim, el de l'eliminació.

En el mercat d'hivern del 1999, tots dos van fer un canvi d'aires i van fitxar plegats pel FC Barcelona, on ja hi era Louis van Gaal i una nodridíssima colònia de compatriotes. En pocs mesos van guanyar la lliga, tot i que la temporada següent marcaria l'inici de la sequera de cinc anys dels blaugrana. L'estiu del 2000 seria important per a tots dos, ja que els seus camins se separarien, però abans jugarien un últim campionat plegats, l'Eurocopa que es jugava a Bèlgica i al seu país.

El gol

El debut era contra la República Txeca, vigent subcampiona, a l'Amsterdam Arena. El partit es va anar embolicant per als oranje i l'empat a zero es mantenia en el marcador. Però en l'últim minut, els bessons es van aliar per fer guanyar els Països Baixos.

Va ser justament en una acció iniciada per Frank de Boer des del centre del camp. Va passar la pilota a Davids, que acabaria vestint-se de blaugrana durant mig any, el 2004, i aquest va cedir a l'extrem Overmars, que aquell estiu rellevaria Figo al Camp Nou. Aquest va centrar al segon pal, cap a la posició de Ronald de Boer, però no hi va poder arribar. Va caure a terra i el col·legiat italià Pierluigi Collina no va dubtar a indicar penal. En la repetició s'observa com una agafada de la camiseta del txec Nemec, en tasques defensives, havia estat la causant de la infracció. El seu germà, Frank, va assumir la responsabilitat de xutar el penal i els Països Baixos sumaven els tres primers punts.

Tot i aquesta aliança des dels onze metres, però, els penals serien de mal record per a la família De Boer en aquest campionat. Els Països Baixos es van desfer de Dinamarca per 3-0, amb un gol de Ronald, i de França per 3-2, amb un de Frank, en la primera fase i es van convertir en favorits en apallissar Iugoslàvia per 6-1 en els quarts de final. Però en les semifinals, la desgràcia màxima. Itàlia es va quedar amb deu homes durant la primera part, per expulsió de Zambrotta, però els Països Baixos van arribar a fallar dos penals en el partit, un d'ells a través de Frank de Boer, i l'altre de Kluivert. Ronald no va jugar un partit que va acabar els penals i, en la tanda, una altra errada de Frank va precipitar la derrota més dura. Era la tercera Eurocopa seguida en què les penes màximes enviaven cap a casa els neerlandesos, totes tres amb Frank de Boer al camp.

El 2000, els germans van separar els seus camins. Frank encara es quedaria tres anys a Barcelona, però Ronald fitxaria pel Glasgow Rangers, amb el qual va guanyar dues lligues i una Copa abans de la retirada, el 2004, amb 34 anys. Cap dels dos no va poder ser al mundial del 2002, perquè, amb Louis van Gaal a la banqueta, la selecció no hi va entrar, però Frank, que l'any abans havia fitxat pel Galatasaray, on només hi va jugar 23 partits, sí que encara va tenir temps de disputar dos partits a l'Eurocopa de Portugal. Aquest cop, com a justícia poètica, els Països Baixos van superar una tanda de penals, en els quarts de final contra Suècia, però no tot podia sortir bé i Frank es va lesionar durant el partit. Seria la seva última aparició en el món del futbol. Perquè a nivell de clubs, el 2003 havia fitxat pel Rangers i els dos germans es van poder retirar plegats, tot i que fos en una derrota contra el Hearts en la ronda final de la lliga escocesa.

Posteriorment, les seves trajectòries han estat molt diferents. Mentre que Ronald es va centrar en els equips inferiors de l'Ajax, Frank va iniciar una llarga trajectòria d'entrenador, que el va dur al primer equip i a encadenar quatre lligues seguides. Després no va tenir tanta sort a l'Inter de Milà i al Crystal Palace, va seguir a Atlanta i la renúncia de Ronald Koeman a la selecció li donarà l'oportunitat de preparar-la en l'Eurocopa del 2021. Potser s'hi podrà treure l'espina de les tres disputades com a jugador.

Suècia, 2- Anglaterra, 1 (Euro 92-Primera fase)

151. Tomas Brolin (1-0)

Fa vint dies s'explicava en aquesta llista la primera part de la carrera d'un dels millors jugadors escandinaus de final del segle passat. Va brillar en tres grans tornejos internacionals i va gaudir de bons anys a nivell de club, sobretot al Parma. Però després, va deixar el futbol molt jove i la seva vida va anar per camins no gaire recomanables. Era el suec Tomas Brolin.

El seu anterior gol va servir per derrotar Dinamarca i perquè Suècia sumés tres punts en la fase de grups de l'Eurocopa que jugava a casa. L'equip que aleshores entrenava Tommy Svensson en podia tenir prou amb un empat per entrar a les semifinals. En canvi, una derrota el podia deixar fora. I el partit no va començar gaire bé per als locals.

El gol

Perquè Anglaterra es va avançar en el marcador amb un gol de David Platt quan només havien passat cinc minuts de partit. A la mateixa hora, a Malmö, jugaven Dinamarca i França. Un triomf dels gals podia deixar els suecs fora del torneig. Però les coses van canviar a la segona meitat. El central Jan Eriksson va anotar el seu segon gol del campionat i empatava el partit, un resultat que ja evitava l'eliminació. Però encara faltava l'anotació de l'estrella local.

Va ser en una gran jugada col·lectiva en què Brolin va conduir l'esfèrica i la va descarregar al centrecampista Ingesson. Aquest li va retornar i el davanter va fer una paret vertiginosa amb l'altre atacant de l'equip, Martin Dahlin. Quan li va tornar la pilota, no ho va fer de manera rasa sinó fent un petit bot i això va permetre a Brolin xutar amb la part anterior del peu, que la bola s'aixequés i entrés per l'escaire de la porteria de Chris Woods. Un golàs que deixava fora els anglesos i classificava Suècia com a primera de grup.

Però Suècia va perdre les semifinals contra Alemanya per 2-3, amb un tercer gol en el torneig d'un Brolin que va ser el màxim anotador del certamen al costat de tres jugadors més. Els següents serien els millors anys de la seva carrera. El 1993 va guanyar la Recopa amb el Parma, un torneig en el qual arribaria a la final i la perdria contra l'Arsenal l'any següent, i l'equip nacional es va classificar per al mundial del 1994, als Estats Units. La generació que ja ho havia fet bé a l'Eurocopa va esclatar amb una tercera posició, la millor des del subcampionat del 1958. Ell hi va anotar tres gols, un de decisiu i espectacular, en una acció d'estratègia, en els quarts de final contra Romania i un altre en la final de consolació davant de Bulgària. Tenia 24 anys i aquell 1994 el va finalitzar sent quart en la votació de la Pilota d'Or. Però a final d'any van començar els problemes.

Es va lesionar en un partit de lliga i, malgrat que va anar fent reaparicions puntuals, ja no va ser més el mateix. De fet, només disputaria vuit partits més amb la selecció sueca, en la qual va jugar el seu últim partit el 1995, l'any en què amb el Parma va aconseguir el seu últim títol, una Copa de la UEFA, tot i que ell només va jugar dues rondes d'aquella competició. Aquell estiu havia deixat el club italià i havia fitxat pel Leeds, però no s'havia recuperat bé de la lesió, ja que requeia constantment i se li havien de revisar les cicatrius al turmell. El seu rendiment hi va ser molt baix. Fins i tot va ocupar el segon lloc en una enquesta sobre els pitjors fitxatges de la història de la Premier del prestigiós diari The Times. A causa de la inactivitat, va augmentar la seva tendència a engreixar-se i va ser batejat per algun rotatiu sensacionalista com a "mandonguilla sueca".

El Leeds el va cedir al Zuric i després va tornar al Parma, però no va aixecar el cap. Ho va tornar a provar al Crystal Palace, però el seu cos ja no resistia i va tornar a Suècia per retirar-se al modestíssim Hudiksvalls als trenta anys d'edat. De fet, el seu últim partit el va disputar de porter. 

Després de deixar el futbol professional, la seva imatge, notablement passat de pes i desmillorat, ha aparegut reiteradament als mitjans de comunicació. Va fracassar en una aventura empresarial com a restaurador i des de fa un temps ven peces d'aspiradores. Va aparèixer en un videoclip del raper Doctor Alban al costat d'altres figures sueques com Björn Borg. Va tenir una filla amb una parella de la qual es va separar i ha destacat últimament per bons resultats en campionats internacionals de pòquer. Ell mateix reconeix ara que es va cansar massa aviat del futbol perquè no li agradava entrenar-se i, en canvi, sí anar de festa i no cuidar-se. Tomas Brolin és l'exemple clar que la vida del futbolista d'elit requereix dedicació i mentalitat. Si no, per molt talent que es tingui, un dia o un altre, i més aviat que no pas tard, l'èxit s'acaba.

Croàcia, 0- Espanya, 1 (Euro 2012-Primera fase)

152. Jesús Navas (0-1)

El futbol ha donat grans jugadors que s'han sabut reinventar. Han estat futbolistes que han destacat en una parcel·la del camp però que, en fer-se grans, han aconseguit adaptar-se a d'altres necessitats de l'equip. Hi ha hagut molts casos d'extrems que quan han perdut la punta de velocitat de la joventut, han adquirit més fons físic i s'han reciclat a jugar de laterals. Un dels últims casos, i dels més espectaculars, és el de l'andalús Jesús Navas.

No tanta gent recorda que Jesús Navas, originari de la localitat sevillana de Los Palacios, va pujar al primer equip del Sevilla al costat del seu germà Marco, tres anys més gran, que actuava de migcampista. Ell va destacar de seguida per ser un extrem dret amb un regat sec que deixava els laterals asseguts i amb una qualitat per centrar extraordinària. Era dels jugadors que sempre solia fer la mateixa acció, regat cap a fora i centrada, però que en el seu millor moment era imparable.

Va debutar a la lliga dos dies després de fer 18 anys, el 2003, però en la seva segona pretemporada amb el club va haver de renunciar a una gira pels Estats Units i era incapaç de sortir de Sevilla. Se li va diagnosticar un episodi d'ansietat que, poc a poc, i amb ajuda mèdica, de la família i dels companys, va anar superant. El seu club anava creixent i la primavera següent, amb ell de titular, va guanyar la primera de les tres Europa League, en dues etapes, que ha aconseguit amb l'equip del Sánchez Pizjuán, a part de la Supercopa d'Europa contra el FC Barcelona. De fet, l'any següent, el 2007, va repetir el títol d'Europa League i hi va afegir la Copa i la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid. A més, va estar a punt d'endur-se la lliga.

Eren grans anys però la selecció se li resistia. No va entrar en els plans de Vicente del Bosque fins a dos amistosos el 2009. Un cop va ser a dins del grup, el tècnic valorava molt la seva capacitat per trencar partits, tan diferent a la de la majoria de jugadors, de tall associatiu, de què disposava. Per això se'l va endur al mundial de Sud-àfrica del 2010 on va tenir una participació curta, però intensa. Va entrar en el primer partit, la derrota per 0-1 contra Suïssa, però no va poder fer canviar el signe del partit; va ser titular en el segon, una victòria contra Hondures, en què va fer una assistència a Villa; i, sobretot, va entrar als 60 minuts de la final contra els Països Baixos, després de quatre compromisos seguits sense intervenir, i al minut 116 va iniciar la jugada, amb una llarga conducció, que va acabar amb el gol d'Iniesta que donava el mundial als espanyols.

L'extrem va seguir al Sevilla, amb qui havia guanyat la Copa un altre cop aquell mateix 2010, amb un gol seu a la final contra l'Atlètic de Madrid, i el 2012 va tornar a entrar a la llista per a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna, on Espanya intentaria retenir el títol. No havia comptat gaire en la fase de classificació per al torneig per culpa d'una lesió a un turmell, la més important de la seva carrera, que el va tenir uns mesos parat el 2011. Però quan va estar a punt, va tornar a ser valorat per Del Bosque i va afrontar el seu segon gran campionat.

El gol

Al torneig va tornar a exercir de revulsiu. En el debut contra Itàlia va rellevar Silva just després del gol de l'empat de Cesc (1-1 final). No va jugar en la victòria contra Irlanda i en el tercer partit, davant de Croàcia, va substituir Torres al minut 61. El compromís era complicat i una derrota podia comportar l'eliminació espanyola. Els balcànics pressionaven, però dos minuts abans del final, Espanya va trobar l'espai suficient per guanyar el partit.

Amb els croats molt oberts, Xabi Alonso va trobar la connexió amb Cesc i aquest, aixecant el cap, va enviar una passada en globus que va deixar dos jugadors espanyols sols davant del porter Pletikosa. Qui va rebre la pilota va ser Iniesta qui, amb gran generositat, va donar el gol fet a Navas, que a porteria buida va afusellar la xarxa. Espanya es classificava, però Navas no va jugar els quarts contra França i sí que ho va fer en les semifinals, davant de Portugal. La seva missió tornava a ser desencallar l'atac a partir del minut 60. No ho va aconseguir però l'equip va vèncer per penals. En la final, contra Itàlia (victòria per 4-0), no va jugar cap minut, però afegia el títol europeu al mundial.

Navas va jugar la Copa Confederacions de l'any següent, en què va ser subcampió en perdre per 3-0 la final contra Brasil. En les semifinals havia anotat el penal de la tanda contra Itàlia que donava als espanyols l'accés a la final, després d'una errada de Bonucci. Aquell estiu, amb 27 anys, va emprendre una aventura a l'estranger. L'ansietat ja era lluny i ell va trencar la seva zona de confort en fitxar pel Manchester City. A Anglaterra va guanyar una lliga, la de l'any següent, i dues Copes de la Lliga en quatre temporades, però va desaparèixer de la selecció. No va ser cridat per Del Bosque per a la següent Eurocopa, ni per Lopetegui, el seu actual tècnic, per al mundial de Rússia. Abans, el 2017, havia decidit tornar al Sevilla.

Ja tenia 31 anys i la seva rapidesa a l'extrem no era la mateixa. De fet, al City, Pep Guardiola l'havia utilitzat ocasionalment de lateral. Es recorda un marcatge que li va fer a Alexis Sánchez, llavors a l'Arsenal. En tornar al Pizjuán, el tècnic dels andalusos, Vincenzo Montella, el va posar definitivament en aquesta posició, i el jugador s'hi va acostumar tant que ara està vivint una segona joventut. Ha adaptat al seu joc les característiques defensives necessàries i ara, amb tota la banda per a ell, sol ser el màxim creador d'oportunitats d'un Sevilla amb qui va guanyar l'Europa League la temporada passada. El seu rendiment, ja amb 35 anys, està sent tan descomunal que ha tornat a la selecció de la mà de Luis Enrique, i també de Robert Moreno durant uns mesos, i lluita per la titularitat amb el madridista Carvajal. Navas ja té poc d'aquell jovenet ansiós de l'inici. Ara capitaneja l'equip de la seva vida i ho té tot de cara per afrontar, nou anys després d'aquell gol contra Croàcia a Gdansk, una altra Eurocopa.

Portugal, 3- Alemanya, 0 (Euro 2000-Primera fase)

153. Sergio Conceiçao (1-0, 2-0 i 3-0)

Hi ha jugadors que han dut a terme una carrera notable però no han pogut anar més enllà perquè s'han trobat un mur a davant, sobretot en el terreny internacional. Són futbolistes de bon nivell que no han destacat tant en les seves seleccions perquè els barrava el pas un company, en la seva posició, que era millor. Durant el pas del segle XX al XXI va passar amb l'equip de Portugal, que disposava d'una gran figura mundial, partint des de la banda dreta, com Luis Figo. Segurament això li va prendre protagonisme a un element tan valuós com l'extrem Sergio Conceiçao.

Nascut a Coïmbra i format al planter de l'Académica, va arribar relativament tard al Porto, als 22 anys, després d'haver passat per d'altres conjunts d'inferior categoria i haver debutat a Primera amb el modest Felgueiras. Les seves actuacions van provocar que els Dragoes el contractessin el 1996 i el seu impacte a l'equip va ser immediat. Va guanyar la lliga els dos anys i també una Copa i va arribar als quarts de final de la Champions. Conceiçao era un extrem dels de tota la vida, però amb molta capacitat per arribar a posicions interiors i amb una bona relació amb el gol. En el seu segon any a Das Antas, per exemple, en va anotar vuit a la lliga. 

Des que va fitxar pel Porto, progressivament va entrar a la selecció. No solia ser dels titulars, però hi actuava força. L'equip va quedar fora del mundial de França, del 1998. Per un sol punt no va entrar a la repesca, lloc que li va prendre una Ucraïna que al final tampoc no s'hi classificaria. Però de cara al 2000, l'equip s'havia reforçat i ell també havia fet un canvi a la seva vida. L'any de la Copa del Món havia fitxat per la Lazio, aleshores un dels equips més poderosos d'Itàlia, com va demostrar amb la Recopa i la Supercopa d'Europa del 1999 i, sobretot, amb la lliga i la Copa de l'any següent. Ell era una de les peces claus d'aquell esquema del suec Sven-Göran Eriksson i va ser convocat per a l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, el seu primer gran torneig internacional.

Els gols

Però a l'equip nacional no era dels que iniciaven els partits. El tècnic, Humberto Coelho, preferia un esquema amb tres mitges puntes, Figo, Joao Pinto i Rui Costa, i un davanter centre, Nuno Gomes, que havia pres el lloc a Pauleta per sanció d'aquest en el primer partit. Conceiçao va entrar de suplent en les victòries contra Anglaterra i Romania que garantien el primer lloc del grup. Potser si això no hagués passat, si Costinha no hagués marcat un gol a l'últim minut en el segon dels enfrontaments, no hauria estat titular en el tercer, contra una Alemanya que s'ho jugava tot. I potser no hauria arribat el seu gran dia vestit de vermell.

Un gran dia que va començar al minut 35 d'un duel que els portuguesos van afrontar amb l'equip de teòrics suplents. Una combinació entre el lateral Rui Jorge i Pauleta per la banda esquerra va acabar amb una centrada enverinada per damunt de Kahn. Aquest va perseguir l'esfèrica per l'aire però abans hi va arribar un Sergio Conceiçao molt valent, que es va jugar el físic posant el cap i introduint la pilota a la porteria abans de rebre el cop de rigor de l'irascible porter alemany. Era l'inici d'un festival que s'allargaria a la segona part.

Era el minut 9 quan va rebre un canvi d'orientació de Nuno Capucho i va entrar cap al mig des de la banda dreta. Conceiçao era dretà, però tenia un bon domini de la cama menys hàbil. Així, quan va arribar a la frontal de l'àrea va disparar. El xut anava centrat i semblava fàcil per a Kahn, però aquest va cometre una de les errades que li arribaven de tant en tant per excés de confiança i es va empassar el 2-0. Però encara en faltava més.

Disset minuts més tard, amb un equip alemany mig eliminat i jugant a la desesperada, va ser Sá Pinto qui va entrar entre els migcampistes i els defenses rivals com va voler i va descarregar cap a la dreta, perquè novament Conceiçao creués l'esfèrica sobre Kahn i completés el seu hat-trick més recordat. A més, l'exhibició va tenir efecte, ja que el tècnic va canviar l'esquema per encabir-lo en el partit de quarts de final, guanyat contra Turquia per 2-0, i va prescindir de Joao Pinto en les semifinals contra França. Conceiçao va jugar els noranta minuts contra els otomans i el partit i la pròrroga contra els gals, fins que el gol d'or de penal d'aquests va deixar fora els portuguesos, a un sol pas de la final.

Tot anava bé en la seva carrera, però aquell estiu la Lazio va decidir col·locar-lo en l'operació del traspàs d'Hernán Crespo, provinent del Parma i es va veure obligat a fer les maletes. Amb l'equip parmesà no ho va fer malament i fins i tot va ser finalista de la Copa d'Itàlia, la qual cosa li va valer un traspàs a un altre gran del país, l'Inter, l'estiu del 2001, també com a part d'un altre intercanvi de jugadors, en aquest cas del porter Sébastien Frey. L'any següent jugaria el seu primer i únic mundial el de Corea i Japó. Va entrar des de l'inici en els tres partits, però Portugal va ser eliminat després de dues derrotes contra els coreans i els Estats Units i un sol triomf, davant de Polònia. 

Amb 28 anys, la seva carrera va començar a davallar. A l'Inter cada cop jugava menys. Després del segon any va tornar a la Lazio, intentant recuperar temps passats i millors, però les coses no van funcionar i va buscar refugi al Porto. No cal dir que, amb aquesta situació, la selecció ja no el cridava. El 2003 hi disputaria el seu últim partit i Scolari el va deixar fora de la llista per a l'Eurocopa de casa. A partir del 2004, Conceiçao ja es va perdre en lligues menors. Va estar tres anys a l'Standard de Lieja i dos més al PAOK de Salònica, amb aventura als Emirats Àrabs enmig de les dues, abans de tornar per tercer cop al Porto i retirar-se.

Després dels anys en actiu, Sergio Conceiçao va iniciar una carrera d'entrenador des de baix, tot i que va tenir l'oportunitat de començar-la a l'Standard. Va tornar a Portugal i va anar pujant des de l'Olhanense, fins a l'Académica de Coïmbra, on havia començat, passant pel Braga i el Vitória Guimaraes i arribar el 2017 al Porto, havent superat una experiència al Nantes francès. Ha recuperat l'hegemonia dels seus Dragoes a la lliga portuguesa, en guanyar-ne dues de les tres últimes, i també l'última Copa. Les dues carreres de Sergio Conceiçao han anat progressant amb esforç i pas a pas, però amb moments brillants, com aquells tres gols contra els defensors del títol, els alemanys, en aquell vespre de Rotterdam.