dilluns, 7 de desembre del 2020

 Gal·les, 2- Eslovàquia, 1 (Euro 2016-Primera fase) 

187. Hal Robson-Kanu (2-1)

De vegades, per a alguns jugadors, la participació en un gran torneig és com un conte de fades. Una bona actuació els pot revaloritzar. A d'altres, els treu de l'anonimat i passen a ser coneguts mundialment. I fins i tot n'hi ha que hi van sense tenir equip, sobretot en seleccions que no són de l'elit, i en surten amb un contracte a sota el braç. És el que va passar durant l'Eurocopa del 2016 amb el davanter Hal Robson-Kanu.


L'atacant va defensar la camiseta vermella de Gal·les, però en realitat és nascut a Londres. La seva relació amb el país del drac és llunyana i ve de l'àvia, la mare d'Eva Robson, la mare, que era d'aquest país. El pare, Rechi Kanu, és nigerià. La seva carrera és com la de molts jugadors de les seves característiques, plena d'esforç i batallant des de sota per arribar a tenir un gran premi en un moment determinat de la seva trajectòria.

De fet, Robson-Kanu va formar part del planter de l'Arsenal. S'hi va estar cinc anys, però va ser tallat. Creien que no tenia prou condicions ni físiques, ni futbolístiques, per triomfar. Aleshores va ser captat pel Reading, l'acadèmia del qual conduïa aleshores l'actual entrenador del Leicester, Brendan Rodgers. Va arribar a jugar amb les seleccions angleses de base durant un període en què va anar cedit al Southend End i al Swindon Town, de tercera categoria. Va debutar amb el primer equip del Reading el 2009, amb vint anys, i hi va jugar set temporades de les quals només en una, la 2012-13, va ser a la Premier League. Curiosament, va ser en aquesta en què va marcar més gols, un total de set, xifres que tampoc fan caure d'esquena.

Robson-Kanu és un jugador que, tot i no ser un prodigi, és generós en l'esforç i molt apreciat pels companys pel seu joc sacrificat. Veient que no tindria oportunitats de jugar amb la selecció anglesa, va explorar la possibilitat de fer-ho amb un Gal·les que sempre busca talent d'on sigui, ja que disposa de menys recursos que els seus veïns de l'est. Així, el mateix 2009 va jugar amb la selecció sub-21 i l'any següent va debutar amb l'absoluta. Hi va marcar només dos gols en trenta partits. En la fase de classificació per a l'Eurocopa 2016, que l'agafava amb 27 anys, només en va fer un, contra Xipre, en nou duels. Però el seleccionador, Chris Coleman, hi va confiar per ser a la llista del torneig, tot i que va arrencar des de la banqueta. A més, el seu contracte amb el Reading vencia el 30 de juny, amb la qual cosa va arribar a la cita literalment a l'atur.


El gol

Robson-Kanu va entrar al camp, ja a la fase final, als 71 minuts del primer partit contra Eslovàquia, a Bordeus. El resultat era d'empat a un gol i semblava que seria el definitiu, però deu minuts després de ser al terreny de joc va resultar decisiu.


Va ser en un avanç d'Aaron Ramsey, que va arribar a la frontal de l'àrea. Allà va intentar desfer-se d'un defensa, però se li va anar la pilota llarga. Robson-Kanu, que passava per allà, la va recollir i, de primeres, va fer una rematada en semierrada. No va ser el millor xut de la seva vida, però sí suficient per entrar mansament superant el porter Kozacik. La debutant Gal·les, que no jugava un gran torneig des del mundial del 1958, guanyava el seu primer partit a França 2016.

Robson-Kanu es va guanyar la titularitat per al segon partit, contra el seu país de naixement, Anglaterra, però no va estar afortunat, va ser rellevat al minut 71, el mateix en què havia entrat contra Eslovàquia, i l'equip va perdre per 2-1. El tercer el va veure completament des de la banqueta, en la victòria contra Rússia per 0-3 que garantia l'accés a vuitens de final. Calia tornar a remar i ho va fer contra Irlanda del Nord, en què va entrar durant 35 minuts al camp i va assistir des de primera fila a l'autogol dels verds que classificava Gal·les per als quarts. Allà esperava una de les millors seleccions, Bèlgica, i un gol sortint de la banqueta, que veurem més endavant, va ajudar a entrar a semifinals en vèncer el partit per 3-1. Robson-Kanu va ser titular en les semifinals contra Portugal, però l'equip va perdre per 2-0, amb dos gols consecutius a l'inici de la represa, i ell va ser substituït. S'acabava el seu gran somni però començava un futur millor en el dia a dia. Gràcies a l'Eurocopa, el West Bromwich Albion li va donar feina a la Premier League. I tot gràcies a la iaia gal·lesa

diumenge, 6 de desembre del 2020

Dinamarca, 1- Alemanya, 2 (Euro 2012-Primera fase)

188. Lars Bender (1-2)

La història dels bessons en el futbol és curiosa. No hi ha hagut gaires casos de germans d'aquest tipus que hagin arribat simultàniament a l'elit. Segurament, els més famosos són els neerlandesos De Boer. També hi ha els laterals brasilers Fábio i Rafael da Silva. I hi ha uns alemanys que han iniciat la carrera junts, han acabat al mateix equip i van compartir convocatòria en uns Jocs Olímpics. Un d'ells és Sven Bender, que ha actuat moltes temporades al Borussia Dortmund. Però ell no ha participat en cap gran torneig amb la selecció absoluta. Sí que ho va fer l'altre i, a més, hi va marcar. És el centrecampista, i actualment defensa, Lars Bender.


Nascuts a Rosenheim, a Baviera, prop de la frontera amb Àustria, els germans van començar a jugar a futbol al Brannenburg i a l'Unterhaching, fins que van ser captats per l'històric Munic 1860. L'estil de joc de tots dos és similar. Són centrecampistes defensius, amb bona interpretació del joc i força físics. De fet, segurament s'han fet la competència a l'hora d'arribar a la selecció i als propis clubs, tot i que en l'etapa actual també han endarrerit la seva demarcació i ara Sven sol ser central i Lars juga de lateral en el Leverkusen. Però la majoria de la seva carrera l'han feta com a mig centres recuperadors. El 2009 va ser un any capital en les seves vides. Sven va fitxar pel Dortmund i Lars va rebre una oferta del Leverkusen, que va acceptar. Tots dos es traslladaven a la conca del Ruhr, a equips separats per només 63 quilòmetres.

La carrera de Sven, quant a títols, ha estat millor al Westfalenstadion, on ha sumat dues lligues, dues Copes i va jugar una final de Champions. La de Lars no ha estat tan prolífica, quant a victòries, a Leverkusen, però encara s'hi manté. La seva participació a l'equip va anar pujant després de la seva arribada i el 2012 va ser un any important en la seva vida. Els Bender havien sovintejat les seleccions de base. De fet, el 2008 van ser campions d'Europa sub-19 compartint formació titular. Lars, a més, va anotar el primer gol d'aquella final contra Itàlia (3-1). Tres anys més tard, ell va guanyar la partida al seu germà en la llista per participar a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna.

El gol

No semblava que Lars Bender hagués de ser a la convocatòria de Löw, però finalment hi va entrar com a suplent clar. En el primer partit, va entrar en el temps d'afegit contra Portugal per perdre temps i mantenir l'1-0 favorable. Va tenir la mateixa missió en el segon enfrontament, contra els Països Baixos, el de perdre temps mentre es guanyava 1-2. Contra Dinamarca, en el tercer, va ser titular. I ho va aprofitar.


Els alemanys s'havien avançat amb un gol de Podolski al minut 19 igualat immediatament per Krohn-Dehli. El partit es va obrir. Els danesos necessitaven guanyar per aspirar a passar ronda, vistos els altres resultats, i aquest fet permetia contres alemanyes. En una d'elles, Khedira va treure la pilota jugada amb rapidesa i la va passar a Özil. Aquest, desplaçat a l'esquerra, va centrar buscant Klose, però el davanter no hi va arribar. Darrere, en canvi, arribava Lars Bender des de segona línia. El jugador del Leverkusen va tenir prou sang freda per mirar Sörensen i batre'l d'un xut creuat i fluix que donava la victòria al seu equip. Tot i l'èxit, no va jugar més en tot el torneig, ni en els quarts contra Grècia, ni en les semifinals perdudes davant d'Itàlia.

De fet, Lars Bender només intervindria en set partits més amb l'equip nacional, dels quals només un va ser oficial. El seu germà seguiria una trajectòria semblant, amb quatre partits més. De tota manera, tots dos van rebre un premi en ser convocats per als Jocs Olímpics del 2016 a Rio de Janeiro, torneig en què Alemanya va ser subcampiona després de perdre la final per penals contra la Brasil de Neymar.

El 2017, els germans Bender es van tornar a reunir al mateix equip, en aquest cas a Leverkusen, d'on sembla que amb 31 anys trigaran temps a moure-se'n. Vuit anys de carrera separats en dos clubs que mantenen una important rivalitat no han trencat els llaços que van teixir a Rosenheim, a Unterhaching i a Munic. Són dues trajectòries força paral·leles amb una notable diferència. Lars va marcar en un gran campionat de seleccions absolutes i Sven, tot i que té més guardons al palmarès, no podrà dir el mateix.


dissabte, 5 de desembre del 2020

França, 2- Albània, 0 (Euro 2016-Primera fase)

189. Antoine Griezmann (1-0)

Michel Platini va signar la millor actuació individual d'un futbolista en una Eurocopa. Amb nou gols en cinc partits, marcant en tots ells i aconseguint el títol, va assolir una fita que sembla impossible de superar per ningú més. Avui en dia, les Eurocopes exigeixen disputar dos partits més als conjunts que les volen guanyar, com un mundial. França, que va repetir títol el 2000, el va perdre a casa setze anys més tard, però seria injust menystenir una altra gran actuació individual, segurament tapada per la derrota en la final. És la que va tenir el davanter Antoine Griezmann.


Perquè l'aleshores jugador de l'Atlètic de Madrid va anotar sis gols en els set partits del torneig i va ser decisiu almenys en dues eliminatòries de les quals en parlarem més endavant en aquesta llista. El 2016 hauria pogut ser el seu any, però va caure en les dues finals importants que va disputar. Pocs dies abans de l'inici de l'Eurocopa, el seu equip havia perdut la final de la Lliga de Campions a Milà, per penals, contra el Reial Madrid i ell havia enviat al pal un xut des dels onze metres durant l'enfrontament que podia haver estat decisiu. Tot i això, Didier Deschamps hi confiava com a far de l'equip.

La trajectòria de Griezmann amb l'equip nacional és de manual. Tot i que la seva carrera professional ha transcorregut sempre a l'estranger, a Espanya, ha comptat per a tots els seleccionadors i també va dibuixar un bon itinerari a la base. De fet, va ser campió d'Europa sub-19 el 2010 a Caen en derrotar els espanyols, amb actuals internacionals com Rodrigo i Thiago, a la final. Després, va participar al mundial sub-20 de Colòmbia, en què els francesos van ser quarts després de caure contra Portugal a les semifinals.

Tal com va succeir amb els seus equips, la seva funció va anar variant des de l'extrem esquerre inicial, aprofitant que dominava aquesta cama, fins a convertir-se en un jugador que ocupava tota la línia d'atac. El 2014 hi havia mundial a Brasil i Griezmann encara no havia debutat amb la selecció absoluta, però Deschamps ho va arreglar donant-li minuts al costat de Benzema en un amistós contra els Països Baixos just abans del seu aniversari. El va convocar per a la cita i ell va marcar tres gols en partits de preparació abans del torneig.

Griezmann va viure un estiu molt mogut el 2014, ja que va fitxar per l'Atlètic de Madrid. Va anar al campionat i va combinar la titularitat en partits importants, com en els quarts de final contra Alemanya, perduts per 0-1, amb la suplència en d'altres, com ara els vuitens davant de Nigèria. Li va servir d'aprenentatge pel que vindria després. I el que passaria, per l'exclusió de Benzema de la selecció per motius judicials i de pèrdua de confiança de Deschamps, seria que Griezmann es convertiria en el timó de l'equip en atac. Endarrerint la seva posició solia acompanyar un punta i això el convertia en un element vital per a l'equip. França no va haver de jugar fase de classificació per a la seva Eurocopa i hi va arribar com a màxima favorita.


El gol

Tot i això, el torneig va començar de manera complicada per a Griezmann. França va vèncer Romania en el primer partit, amb un gol de Payet en el tram final. A ell gairebé no se'l va veure, ni tampoc en el segon duel, a Marsella contra Albània. Però un moment d'inspiració li va girar el destí per a tot el torneig.


Era l'últim minut i França assetjava la porteria de Berisha per terra, mar i aire. Es va llançar un córner a la dreta del porter albanès. La centrada de Payet va ser rebutjada per la defensa i va acabar a l'altra punta, on el central Rami, totalment desubicat, va fer una gran jugada d'extrem i va centrar. Griezmann no és gaire alt, només 1,76 metres, però sol trobar bé els espais a l'àrea apartat dels centrals i, en aquesta ocasió, ho va fer per rematar lluny de l'abast del porter. Bogeria al Velòdrom i canvi de xip. Un posterior gol de Payet significaria el 2-0, però el millor per a França va ser haver recuperat el seu líder.

Després d'un empat a zero intranscendent contra Suïssa, França va superar tres eliminatòries, contra Irlanda, Islàndia i Alemanya, amb cinc gols del jugador nascut a Macon. Lamentablement, com havia passat a la Champions, no va estar afortunat a la final perduda contra Portugal de manera dramàtica per als gals.

Tot i la derrota, el projecte estava engegat i es va consolidar dos anys més tard. Griezmann ja sabia què significava dirigir un equip gran com el francès cap a les victòries i va ser el mariscal de camp en el títol mundial a Rússia. En un equip sòlid com el seu ell, juntament amb la velocitat del nouvingut Kylian Mbappé, van ser l'alegria que estabornia els rivals quan menys s'ho esperaven. Al mundial, França va semblar un conjunt poc atractiu però va totalitzar onze gols a les eliminatòries, entre els quals quatre de Griezmann, que també va anotar de penal a la final, un penal com el que havia errat dos anys abans a Milà. Tot i la irregularitat amb els seus equips, sobretot des que va fitxar pel FC Barcelona, Deschamps hi confia i tornarà a dirigir, ja amb trenta anys, l'equip francès que es voldrà treure l'espina del 2016 a l'Euro del 2021.

divendres, 4 de desembre del 2020

Bèlgica, 3- Irlanda, 0 (Euro 2016-Primera fase)

190. Romelu Lukaku (1-0 i 3-0)

L'actual selecció belga de futbol, número 1 del rànquing mundial, ha crescut els últims anys basant-se en un important gruix de jugadors provinents de la migració dels seus pares. En la majoria dels casos, els futbolistes són belgues de totes, totes, perquè ja van néixer al país, però tenen arrels no tan llunyanes en països majoritàriament africans, del Magrib o del centre del continent. Molts, per exemple, provenen de la República Democràtica del Congo, anteriorment anomenat Zaire i, encara abans, Congo Belga. És el cas d'un prodigi físic, el davanter Romelu Lukaku.


Perquè el pare de Lukaku, Roger, va ser un futbolista professional nascut a Kinshasa i que, després de començar la seva carrera a Àfrica, va ser fitxat el 1990 pel FC Boom, un conjunt dels afores d'Anvers. Tres anys després, just la temporada en què va abandonar l'equip i va ser contractat pel Seraing, de la part francòfona del país, va néixer Romelu. La carrera del progenitor es va desenvolupar completament a Bèlgica, excepte una temporada al Gençlerbirligi turc, motiu pel qual tant Romelu com el seu germà Jordan, també professional i internacional i un any més petit, van créixer a Anvers.

Les condicions físiques de Romelu Lukaku, davanter com el seu pare i esquerrà tancat, van ser apreciades ben aviat. Va ser captat pel Lierse i en la seva primera temporada va anotar 121 gols en 68 partits. Aquestes xifres van cridar l'atenció d'un dels grans clubs del país, l'Anderlecht, que el va fitxar. Ell va seguir a la seva, amb 131 gols en 92 partits a l'equip juvenil de Brussel·les. Davant d'aquest potencial, va debutar molt aviat amb el primer equip. I ho va fer en un duel exigent, la tornada d'una eliminatòria pel títol contra l'Standard. Va entrar vint minuts però no va poder aconseguir el gol que hauria conduït a la pròrroga. L'equip de Lieja es va endur el títol.

Però Romelu ja tenia el peu al primer equip. L'any següent debutaria amb la selecció i el novembre marcaria els seus dos primers gols, amb disset anys, en un triomf per 0-2 a Rússia. Mig continent ja parlava d'ell com una estrella de futur. Amb l'Anderlecht va guanyar la lliga i no va disputar abans una gran competició de seleccions perquè Bèlgica seguia una travessa del desert quant a classificacions per a l'Eurocopa o mundials que finalitzaria aviat.

Es veia a venir que Lukaku no podia seguir gaire temps a l'Anderlecht i va ser el Chelsea qui se'l va endur per 15 milions d'euros, una xifra alta per algú tan jove, el 2011. A Londres, però, va pagar un mal any de l'equip a la lliga, amb Vilas-Boas a la banqueta primer, i amb Roberto di Matteo, després. Curiosament, el Chelsea va guanyar de manera inesperada la Lliga de Campions, però el jove Romelu no va intervenir ni un minut en la consecució del títol. Vistos els resultats, va marxar cedit al West Bromwich Albion, on sí que es va fer notar. Va marcar 17 gols i va guanyar-se el retorn a Stamford Bridge.

Però llavors es va trobar de cara amb José Mourinho. La cosa ja va començar malament, perquè un penal errat per ell va suposar la pèrdua de la Supercopa contra el Bayern de Guardiola. Després, el tècnic portuguès el va ignorar i a l'hivern el van haver de cedir a l'Everton, que és on va experimentar el gran creixement. A Goodison Park, durant quatre temporades va anotar 68 gols i es va convertir en un nom de referència a la lliga. La cessió es va convertir en compra per 35 milions d'euros i, a més, va intervenir en un gran campionat amb la selecció.

Perquè ara Bèlgica ja era forta. Amb Marc Wilmots a la banqueta, va jugar al mundial del 2014 amb quatre partits i un gol, en la pròrroga dels vuitens de final contra els Estats Units. Tot i això, l'entrenador no li donava tota la confiança. De fet, en el duel de quarts contra Argentina va preferir Divock Origi com a titular. Wilmots encara va arribar, però, a l'Eurocopa del 2016, on havia de fer un bon paper per continuar al càrrec.

Els gols

Bèlgica ja era una de les favorites al títol i segurament va pagar la pressió en el debut, una derrota per 0-2 contra la rocosa Itàlia en què es van escoltar protestes contra el joc de l'equip. Aquestes van seguir en la primera meitat contra Irlanda, a Bordeus. El 0-0 posava nerviosa l'afició, però tot va canviar en tres minuts.


Bèlgica va trobar durant tota la segona meitat una autopista per la banda dreta del seu atac que va començar a explotar Kevin de Bruyne. Aquest va avançar amb potència en una transició i va cedir a Lukaku, qui va tenir temps de parar la pilota, mirar i xutar col·locat lluny de l'abast del porter Randolph. El segon gol va arribar per la mateixa banda, una centrada de Meunier que va rematar de cap Axel Witsel. I el tercer, també, en una acció espectacular d'Eden Hazard.


L'aleshores jugador del Chelsea es va escapar de poc de l'entrada al límit de Ciaran Clark al centre del camp, va avançar amb potència i va jugar molt bé el dos contra un per descarregar a Lukaku qui, tot sol a l'àrea, va tornar a marcar. Després, ho va anar a celebrar amb l'afició posant-se les mans a les orelles com volent retreure les escridassades anteriors. Bèlgica va passar a vuitens, on va fer el millor partit, derrotant Hongria per 1-4, però va caure en els quarts de manera clara i sorprenent davant de Gal·les per 3-1 en un bany d'humilitat per a l'equip que va costar el lloc a Wilmots.

El 2017, Lukaku va protagonitzar un dels fitxatges més cars del mercat. El Manchester United el va contractar per 84 milions d'euros i allà es va retrobar amb un José Mourinho que aquest cop sí que va comptar amb ell. El seu rendiment a Old Trafford va ser bo, però el nivell general de l'equip no el va acompanyar. Va tancar dues campanyes sense cap títol. A més, Mourinho va deixar el seu lloc a la segona temporada en mans d'Ole Gunnar Solskjaer. Enmig, va participar al mundial de Rússia. Ja com a davanter titular indiscutible, els seus quatre gols van ajudar Bèlgica a acabar en tercera posició, la millor classificació en la seva història en un mundial. L'estiu passat, va pensar que era bo un canvi d'aires i va fitxar per l'Inter de Milà per 74 milions d'euros. El seu rendiment a Itàlia ha estat espectacular. Ha marcat 34 gols en totes les competicions i ha deixat l'equip, que no guanya cap títol des del 2010, a un punt de la lliga i amb una derrota per 3-2, amb un gol seu, en la final de la Lliga Europa contra el Sevilla. Amb 27 anys, i amb l'Eurocopa del 2021 a la vista, encara falta per veure, segurament, el millor de Romelu Lukaku.

dijous, 3 de desembre del 2020

Turquia, 1- Itàlia, 2 (Euro 2000-Primera fase)
i Itàlia, 2- Romania, 0 (Euro 2000-Quarts de final)

191. Filippo Inzaghi (1-2 i 2-0)

Per jugar a futbol i arribar a ser un esportista d'elit es dona molta importància a dues condicions, la tècnica i la física. Si es domina la primera, o s'és un privilegiat en la segona, es pot fer una bona carrera. El problema arriba quan no se'n té cap de les dues. És possible triomfar, aleshores? Sí, en cas que es tingui una fe sense límit en les pròpies possibilitats i un instint depredador insaciable. Aquestes dues qualitats eren pròpies del golejador Filippo Inzaghi.


El gran dels dos germans Inzaghi no era baix, però sí molt prim i semblava que podia caure després de qualsevol xoc amb el rival. Tampoc no posseïa una tècnica individual gaire depurada. Però s'ha de tenir d'altres coses per jugar quatre anys a la Juventus i onze al Milan, disputar-hi cinc finals de Lliga de Campions entre tots dos, amb dos títols, marcar-hi més de 120 gols i reblar-ho amb un títol mundial en un torneig en què hi jugues només mitja hora i hi obtens una anotació. El que li sobrava a Pippo era un instint inusual a l'hora de situar-se a l'àrea i caçar tot el que li queia per introduir-ho a la porteria i unes extraordinàries ganes de ser útil als seus equips.

La carrera d'Inzaghi no podia esclatar aviat. No destacava a ulls dels espies. Va fer-se conegut a còpia de marcar gols, primer al club de la seva ciutat, el Piacenza, després a l'Albino Leffe, més tard en el debut a la Serie A amb el Parma i, sobretot, a l'Atalanta. Al club de Bèrgam es va convertir en el màxim golejador de la lliga amb 24 gols en 33 partits i aquest fet li van valer el fitxatge per la Juventus quan ja tenia 24 anys. Allà s'hi va estar quatre temporades, en què va guanyar la lliga el primer any, a part d'una Supercopa. El seu punt negre, però, va ser la Lliga de Campions. Va perdre-hi les finals del 1997, contra el Dortmund, i del 1998, contra el Reial Madrid, i unes semifinals contra el Manchester United que semblaven guanyades el 1999, amb dos gols seus en una tornada en què es va passar d'un 2-0 a un 2-3. L'any següent no va ser tan bo però Inzaghi, que ja havia jugat dues estones al mundial del 1998, va ser convocat per a l'Eurocopa del 2000. I aquest cop era titular.


Els gols

El nou seleccionador, Dino Zoff, va ser qui va confiar més en ell de tots els tècnics de l'azzurra. Itàlia va debutar a Arnhem contra Turquia. Conte va avançar l'equip i Okan Bürük va empatar. A vint minuts per al final, Inzaghi es va inventar un gol amb intel·ligència del no-res.


Va ser en una mena de contraatac que no anava enlloc. Sortia cada cop més de l'àrea i va aprofitar un petit toc del defensa turc Ogün per llançar-se a terra. El col·legiat escocès Hugh Dallas va caure de quatre grapes en la trampa, va indicar penal i el mateix Inzaghi el va transformar en l'1-2 definitiu, que va celebrar amb força, com sempre. De fet, tant si era en un partit important com en un de menys transcedent, Inzaghi sempre celebrava els gols com si fos el més decisiu de la seva vida. Itàlia va derrotar per 2-0 Bèlgica en el segon partit. El davanter va descansar en el tercer, contra Suècia, i va estar a punt per als quarts de final, contra Romania. Fiore va anotar el primer gol i, ja a la segona part, part, Inzaghi va rebre una pilota a l'espai d'Albertini, va encarar el porter Stelea i el va superar amb facilitat. Tota la força del seu caràcter la convertia en fredor davant dels porters rivals.


El 2-0 va conduir Itàlia a les semifinals. Inzaghi va ser titular contra els Països Baixos, però l'expulsió de Zambrotta a la primera part va obligar l'equip de Zoff jugar de manera defensiva i va ser rellevat al minut 67 per Delvecchio. Seria un canvi premonitori, ja que el tècnic situaria el davanter de la Roma en el seu lloc en la final, perduda contra França a la pròrroga. Ell no hi disputaria cap minut. Seria las seva última Eurocopa, ja que en la del 2004 estava lesionat i en la del 2008 no va ser cridat pel tècnic, Roberto Donadoni.

A nivell de clubs, el 2001, ja a punt de fer 28 anys, va canviar de gran d'Itàlia i va firmar pel Milan. Res no feia pensar que els seus millors anys estaven per venir i que s'estaria a San Siro onze temporades, fins que es va retirar, als 39 anys. Enmig, a part de dues participacions en els mundials, el del 2002 i el del 2006, amb poca presència i només un gol, Inzaghi va ajudar a conduir el Milan a les més altes cotes europees. Hi va guanyar dues lligues i una Copa però, sobretot, dues Lligues de Campions, a part de ser finalista en una altra. En la del 2003 va vèncer la Juventus, el seu antic equip, per penals a Manchester. Va acabar el torneig amb deu gols marcats. En la del 2005, que el Milan va perdre contra el Liverpool a Istanbul, les lesions no li van permetre arribar a final de temporada, però va ser decisiu del tot en la del 2007. A Atenes, contra el mateix rival, va marcar els dos gols del 2-1 final, el primer en desviar una falta llançada per Pirlo i el segon, molt semblant a l'obtingut contra Romania set anys abans a l'Eurocopa, en superar en un cara a cara el porter Reina.

Inzaghi, que aquell setembre es va acomiadar de la selecció, va aguantar dos anys més en actiu abans d'iniciar la carrera d'entrenador. La va començar al Milan, primer a l'equip primavera i després a la primera plantilla, enmig de les ingents crisis del conjunt vermell-i-negre de l'última dècada. Només hi va durar un any. Va aguantar dues temporades al Venècia i un al Bolonya i la temporada passada va assolir un històric i molt folgat ascens amb el Benevento, al qual intenta transmetre tota la seva intensitat i al qual provarà de salvar en el retorn a la Serie A del conjunt del sud d'Itàlia.

dimecres, 2 de desembre del 2020

Polònia, 1- Irlanda del Nord, 0 (Euro 2016-Primera fase)

192. Arkadiusz Milik (1-0)

De vegades, els grans talents no acaben d'explotar del tot. Són jugadors que apuntaven molt alt en la seva època d'equips de formació i que es disputaven grans clubs, però que, tot i que han arribat a professionals i a grans lligues, potser se n'esperava més. En alguns casos, a més, combatre contra una gran figura per ser titular a la selecció tampoc no ajuda i encara menys quan pateixes dues lesions duríssimes en dos anys consecutius. Tot això li ha succeït al davanter polonès Arkadiusz Milik.


I és que "Arek", com també és conegut, va debutar molt jove a la màxima categoria polonesa, amb només disset anys, a un dels grans del país, el Gornik Zabrze. Nascut a Tychy, prop de la frontera amb la República Txeca, quan era molt jove va ser sondejat per dos equips anglesos, el Tottenham i el Reading, per endur-se'l al seu planter. Però va preferir anar cobrint etapes a poc a poc i seguir al seu club de formació, el Rozwój de Katowice, ciutat situada a pocs quilòmetres de casa seva. L'evolució el va dur a Gornik i allà ja només hi va poder aguantar una temporada i mitja, fins que va ser contractat pel Bayer Leverkusen, un club especialista en captar talent a l'Europa de l'est.

Milik ha estat sempre un rematador, un golejador, un home de gran envergadura però no exempt de tècnica, per la qual cosa sempre es pensava que si evolucionava podia ser un projecte de crac important. En la classificació per a l'europeu sub-21 del 2014, per exemple, va anotar nou gols en sis partits. Abans, amb divuit anys havia debutat amb l'absoluta i dos mesos després hi havia marcat el seu primer gol, contra Macedònia.

A Alemanya, Milik no va triomfar, ni a Leverkusen, ni a Augsburg, tot seguit, i va decidir anar a un club en què es respecta la formació de jugadors com l'Ajax. En les dues temporades en què hi va ser va fer una passa endavant important, sobretot en la segona, en què el seu nom es va sentir molt en anotar 21 gols a la lliga. Era un any important perquè aquell estiu hi havia Eurocopa, que ell afrontaria amb 22 anys i en plena forma. A la selecció, havia tingut una bona fase de classificació per al torneig, amb sis gols anotats, però es trobava amb una dificultat. El seleccionador, Adam Nawalka, dubtava de la conveniència d'alinear junts dos davanters purs com Milik i la gran estrella de l'equip, Robert Lewandowski, titular indiscutible. En va sortir de dubtes en el primer partit.

El gol

Polònia va debutar a Niça contra Irlanda del Nord, una selecció combativa, però que havia de ser superada pels polonesos. Davant del poder aeri britànic, el tècnic va apostar pels seus dos atacants, molt forts en el joc aeri. El duel es va complicar perquè Polònia no trobava fluïdesa, però es va desencallar en una transició als sis minuts de la represa.


Va ser en una acció de Blaszczykowski per la banda dreta, que va agafar a contrapeu la defensa nord-irlandesa. La jugada no va poder ser més simple. En arribar l'àrea va centrar cap a la frontal. Milik va rebre amb la cama esquerra, que no és tan hàbil com l'altra, però va exercitar el primer manament de la llei d'un ariet, entretenir-s'hi poc. Un toc, xut, i gol superant l'estirada de McGovern. Va ser suficient per guanyar el partit.

Tot i que el joc no va ser brillant, vist el resultat i la pólvora que tenia a dalt, Nawalka va anar a apostant per la parella durant tots els partits. Els resultats van ser difícils de valorar. Polònia va empatar a zero contra Alemanya i va superar Ucraïna amb un gol de Blazczykowski. Després, va derrotar Suïssa per penals. El gol, durant el partit, havia estat del mateix jugador i Milik havia anotat el seu xut a la tanda. En els quarts de final, empat novament a un gol contra Portugal, amb gol de Lewandowski, i aquest cop derrota en els llançaments finals. És cert que Polònia va passar dues rondes, però també que només va marcar quatre gols en cinc partits i la seva parella de davanters només en va totalitzar un cadascun. No es pot dir que fos una actuació ofensiva brillant.

Aquell estiu, Milik va arribar a una de les lligues punteres d'Europa, la italiana, per jugar al Nàpols. Allà ha tingut molta mala sort. Ha patit dues lesions de lligaments creuats gairebé consecutives en els dos primers anys d'estada a la ciutat transalpina i, sens dubte, això l'ha llastat. Condicionat per aquest fet, va arribar curt de forma al mundial de Rússia i només hi va jugar de titular el primer partit, una derrota contra Senegal. Nawalka va canviar el sistema de cara al segon duel i les coses no van anar millor. Polònia va quedar fora de combat a les primeres de canvi.

Els dos últims anys al Nàpols han estat força bons. El millor, amb Carlo Ancelotti a la banqueta, amb el qual va anotar disset gols a la lliga. En la convulsa última temporada, l'arribada de Gennaro Gattuso a la banqueta sembla que l'ha convertit en un suplent de garanties. Ha acabat amb onze gols al campionat i tres a Europa i és valorat pel seu tècnic, tot i que no arrenqui d'inici. Tenint en compte que només té 26 anys, i que quan ha estat bé de salut ha demostrat que posseeix molt gol, la carrera de Milik encara no s'ha acabat. Segur que va a l'Eurocopa de l'any que ve, on caldrà veure si la seva potent dupla amb Lewandowski, ara sí, es consolida a la selecció i ell fa el pas endavant que molts li suposaven quan era tan jove.

dimarts, 1 de desembre del 2020

Alemanya, 2- Polònia, 0 (Euro 2008-Primera fase)

193. Lukas Podolski (2-0)

En aquesta sèrie hem vist ja alguns casos de futbolistes que han marcat gols en grans torneigs internacionals per seleccions representatives de països on no han nascut. Hi ha moltes situacions de nacionalitzacions i, fins i tot, alguns jugadors que han anotat contra l'equip de la seva terra d'origen. Però és complicat trobar un cas d'algú que fa un gol contra el país on va néixer i que després el va rebutjar. Va succeir el 2008 amb Lukas Podolski.


El futur davanter va néixer el 1985 a Gliwice, a Polònia, però als dos anys, quan el comunisme a l'Europa de l'est encara no havia caigut, la seva família va emigrar a Colònia, a Alemanya Federal. Els Podolski es van acollir al "dret de retorn", una llei que permetia anar a viure a la terra dels avantpassats. De fet, era una mena de trampa legal ja que els avis de Lukas eren alemanys perquè abans del 1945 la ciutat de Gliwice, a Silèsia, rebia la denominació teutona de Gleiwitz i pertanyia al país germànic. De tota manera, els membres de la unitat familiar se seguien sentint polonesos, un fet que ha demostrat el jugador durant tota la seva vida.

Lukas Podolski va créixer a Bergheim, pocs quilòmetres a l'oest de Colònia, i va ser captat per l'equip d'aquesta ciutat amb deu anys. Va anar progressant a les categories inferiors, en les quals va ser internacional per Alemanya, i als divuit anys se li va plantejar l'oportunitat d'arribar al primer equip. La seva intenció, arribat el cas, era jugar amb la selecció absoluta polonesa, però l'aleshores seleccionador, Pawel Janas, no va comptar amb ell, ni la federació es va preocupar de repatriar-lo. Va ser llavors quan va decidir, a contracor, que jugaria amb Alemanya.

I el seu debut a l'elit va ser espectacular. En el primer any a l'equip gran del Colònia va anotar deu gols en dinou partits i va ser convocat per a l'Eurocopa del 2004, en què va disputar 45 minuts d'un partit contra la República Txeca. Va ser convocat per la Copa de les Confederacions del 2005, que Alemanya afrontava com a amfitriona ja que també organitzaria el mundial del 2006. Va anotar tres gols en cadascun dels dos torneigs i va quedar tercer en tots dos. En la Copa del Món, a més, es va enfrontar per primer cop a la "seva" Polònia. No va marcar i els alemanys van vèncer per 1-0 amb un gol del seu substitut, Oliver Neuville.

El mateix 2006, Podolski va fer el típic salt de la majoria de grans jugadors alemanys i el va fitxar el Bayern de Munic. S'hi va estar tres temporades i hi va guanyar una lliga i una Copa, però no hi va arribar a triomfar. De fet, durant la seva carrera s'ha anat reproduint un fet curiós i és que ha donat sempre millor rendiment en la selecció, on ha marcat i ha estat titular en la majoria de campionats, que no pas en el club en què ha estat. El 2008, abans de la seva última temporada al Bayern, va entrar a la llista de Joachim Löw per a l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa.

Els gols

I el debut tornava a enfrontar Alemanya i Polònia, aquest cop a Klagenfurt. Podolski formava davantera amb un altre jugador nascut al país veí, Miroslav Klose. Tots dos contra les seves arrels. I tots dos van ser protagonistes dels dos gols anotats.


Joachim Löw havia apostat per una solució poc repetida, la d'alinear junts dos ariets com Klose i Mario Gómez. Va ser aquest segon qui va servir de boia per rebre i descarregar cap a Klose, qui va entrar sol per la banda dreta. Va aixecar el cap i va veure tot sol Podolski, que havia fet una de les seves habituals diagonals des de l'esquerra. Aquest no va desaprofitar la passada de la mort. Cap dels dos "polonesos" no va celebrar el gol per respecte al seu país de naixement, en contrast amb l'alegria dels seus companys. El duel es va mantenir igual fins al tram final, en què va tornar a aparèixer la connexió.


Va ser en una pressió alemanya al minut 72 gràcies a la qual Schweinsteiger va robar la pilota a Golanski. Va cedir a Klose qui, amb tot a favor, va tocar només de resquitllada la pilota. Aquesta va sortir amunt i va caure perfecta per a la cama esquerra de Podolski, qui va tornar a afusellar Boruc. Tampoc no ho va celebrar gaire efusivament. Alemanya començava un camí mig aturat per la derrota posterior contra Croàcia per 2-1, amb el tercer i últim gol de Podolski en el torneig. Però va entrar a quarts en derrotar Àustria amb una falta marcada per Ballack. En quarts es va desfer de Portugal i en semifinals de Turquia pel mateix resultat, 3-2. L'equip, però, va perdre la final contra Espanya, el seu botxí de l'època, amb el gol de Fernando Torres a Viena.

El 2009, Podolski va tornar a la comoditat de Colònia des d'on va seguir assistint a la selecció. De fet, va formar part de la plantilla que va arribar a les semifinals del mundial de Sud-àfrica, on va anotar dos gols més abans de caure contra Espanya, i de l'Eurocopa del 2012, en què va fer un gol més abans que la Mannschaft fos derrotada per Itàlia en la mateixa fase. Tot i haver viscut tant, només tenia 27 anys i el va fitxar l'Arsenal, on va tenir una trajectòria, com solia ser habitual, irregular durant dues temporades. Enmig de totes dues va formar part de la selecció campiona del món de Brasil 2014, tot i que el seu rol ja hi va ser molt secundari. Només hi va jugar 52 minuts en total.

El 2015, l'any en què en va fer trenta, ja va iniciar un progressiu decliu amb divuit partits a l'Inter i el desembarcament a una lliga menys competitiva com la turca, al Galatasaray, on va obtenir una Copa i una Supercopa. Löw encara va confiar en ell per a una última competició, l'Eurocopa del 2016, en què només va jugar divuit minuts i va tornar a veure com eliminaven l'equip en unes semifinals, en aquesta ocasió contra França. Podolski ha actuat tres anys al Vissel Kobe japonès, on ha guanyat una Copa de l'Emperador al costat de dos dels seus botxins el 2008 i el 2010, David Villa i Andrés Iniesta. Ha tornat a Turquia, a l'Antalyaspor, on esgota els seus dies amb les botes posades mentre deu pensar en un futur molt lligat a organitzacions com la seva fundació i al centre d'atenció als nens desafavorits Arca, a prop de Varsòvia. Podolski és un triomfador en una de les millors èpoques de la selecció alemanya, país que va acollir-lo a ell i a la seva família, però no oblida les arrels i el seu sentiment polonès.