Alemanya, 1-Romania, 1 (Euro 2000-Primera fase)

347. Mehmet Scholl (1-1)

La selecció alemanya de principi del segle XXI va tenir desfetes sonades en les Eurocopes. Després del títol del 1996, la Mannschaft va travessar un període de regeneració que li va suposar dues eliminacions doloroses en les primeres rondes dels torneigs del 2000 i del 2004, malgrat que, enmig, va ser subcampiona mundial a Corea i Japó. En el torneig de Bèlgica i els Països Baixos, Erich Ribbeck entrenava un conjunt en què il·lustres veterans com Matthäus o Hässler, campions mundials deu anys abans, i d'altres que havien triomfat a l'anterior Eurocopa, com Bierhoff, encara havien de tibar del carro. Un d'aquests, tot i que amb no tanta presència a l'equip federal en grans competicions, era Mehmet Scholl.

El talentós centrecampista ja tenia 30 anys en aquesta cita. Tot i formar part d'un Bayern triomfador, multiguanyador de la Bundesliga i que la primavera següent es proclamaria campió d'Europa contra el València, la presència de Scholl a la selecció havia estat irregular. El 1996 havia estat campió després d'una final en què ell havia estat el substituït per Bierhoff, autor dels dos gols del triomf. El 1998, Berti Vogts havia apostat pel múscul d'homes com Hamann, Jeremies i Freund i el talent dels veterans Hässler i Möller abans que per ell. Ara, l'Eurocopa del 2000 li arribava en un bon moment.

Però en el primer partit, Alemanya va haver de remar en contra. Moldovan va avançar Romania als cinc minuts de joc d'un partit disputat sota un sol de justícia a Lieja. Scholl va començar a comandar el joc teutó fins que, al minut 28, va arribar el seu golàs.

El gol

Va ser en una llarga acció conduïda per Babbel i Linke per la banda dreta. L'esfèrica va anar cap al mig. El davanter d'ascendència brasilera Paulo Rink la va prolongar encara més al centre i la va rebre Scholl. Aquest se la va situar a la cama esquerra, va observar la porteria i va etzibar un fort tret que va sorprendre el porter romanès Stelea. El gol es pot veure en el següent video a partir del minut 15.36.

Malgrat disposar d'una hora per davant, Alemanya no va ser capaç de vèncer, presa d'un joc excessivament vertical i poc elaborat. A més, va caure en els dos següents partits, contra Anglaterra per 1-0 i dolorosament contra Portugal per 3-0, i va dir adéu al torneig.

Scholl va tenir l'oportunitat d'anar al Mundial del 2002 ja que Rudi Völler, el seleccionador, el va voler repescar per la baixa de Sebastian Deisler, però ell va considerar que no estava en condicions de participar-hi ja que s'acabava de recuperar d'una lesió. Va ser el principi d'un calvari amb els problemes físics que el va acompanyar fins al final de la seva carrera, el 2007. Va estar quinze anys als bavaresos, el club de la seva vida, tot i que no provenia del seu planter, sinó que va ser fitxat del Karlsruher, l'equip de la seva ciutat, amb 21 anys.

Romania, 1-Espanya, 2 (Euro 96-Primera fase)

348. Florin Raducioiu (1-1)

El davanter romanès Florin Raducioiu ho tenia tot per convertir-se en un dels grans atacants europeus de la dècada dels 90. Presència, velocitat, tècnica i rematada adornaven el joc de qui va ser la punta de llança de la millor selecció romanesa de la història. Amb una notable presència en les cites importants per al seu país, sobretot al Mundial dels Estats Units, Raducioiu, de tota manera, no es va arribar a establir mai en un equip en concret i va viure una agitada trajectòria de clubs que segurament va quedar curta, vista la seva qualitat.

El 1996, Romania arribava a l'Eurocopa d'Anglaterra, la seva primera en dotze anys, després d'un gran Mundial dels Estats Units, el 1994. L'equip preparat per Anghel Iordanescu havia jugat els quarts de final contra Suècia i només els penals l'havien apartat de ser entre els quatre millors. A Anglaterra aspirava a fer-ho bé, però va caure en un grup molt dur i després de dos partits i dues derrotes per la mínima, i sense gols, contra França i Bulgària ja estava eliminat.

Davant d'Espanya, i sense res a fer, Romania volia salvar l'honor, però l'equip de Clemente, que necessitava el triomf per passar a quarts de final, es va avançar als onze minuts amb un gol de l'extrem Manjarín. Va ser a la mitja hora de joc que va arribar l'única anotació romanesa del torneig.

El gol

Va ser una bona sortida de pilota de Stinga per la banda dreta dels romanesos. La defensa espanyola es va avançar, però sense pressionar, i va permetre que el centrecampista enviés una esfèrica a l'esquena dels centrals amb molt camp per davant. Raducioiu va recollir la passada, va entrar a l'àrea, va encarar Zubizarreta i el va superar amb classe i qualitat. El gol es pot veure a partir del segon número 37

https://www.dailymotion.com/video/xysp4n

Romania va posar les coses complicades i només va cedir, per tercer cop seguit per la mínima, per culpa d'un gol d'Amor a la segona part. Aquest, a més, va ser l'últim partit de Raducioiu amb la selecció. Abans, havia tingut bons anys a Itàlia amb el Bari, el Verona i el Brescia i s'havia guanyat un contracte amb el poderós Milan, tot i que no hi va arribar a triomfar. Després va fitxar per l'Espanyol, amb qui va jugar els dos anys anteriors a l'Eurocopa. Un cop acabat el torneig, va fitxar pel West Ham, però no hi va brillar i va tornar a Barcelona. El seu joc, però, ja no era el mateix.

La resta de la seva carrera no va ser gaire exitosa. Va ser cedit a l'Stuttgart i després va jugar al Brescia, va tornar a l'equip en què s'havia format, el Dinamo Bucarest, i va finalitzar a França, al Mònaco i al Creteil, ja amb 34 anys.

França, 1-Dinamarca, 2 (Euro 92-Primera fase)

349. Jean-Pierre Papin (1-1)

França arribava a l'Eurocopa del 1992 en un moment estrany de la seva història. Després de dues semifinals mundialistes en la dècada dels vuitanta, s'havia perdut d'Eurocopa del 88 i el Mundial del 90, però s'havia classificat brillantment per al torneig europeu del 1992 després d'eliminar Espanya en la fase prèvia. L'equip dirigit per Michel Platini apareixia com un dels favorits en el campionat ja que disposava d'una plantilla potent, sobretot en la davantera, formada per l'irascible Éric Cantona, al qual faltaven uns mesos per fitxar pel Manchester United procedent del Leeds, i el golejador Jean-Pierre Papin.

El menut davanter, màxim realitzador de les tres edicions precedents de la Copa d'Europa, havia completat sis grans temporades a l'Olympique de Marsella, equip amb el qual havia estat subcampió continental el 1991. S'havia donat a conèixer amb un gol al Mundial de Mèxic, el 1986, però no havia pogut tornar a participar a cap altra gran cita. Aquell estiu havia posat fi a la seva aventura a casa i havia fitxat pel Milan, que tornava a les competicions europees després d'una sanció. En l'Eurocopa de Suècia, ja havia marcat en el debut, contra els amfitrions, però no havia pogut fer davant d'Anglaterra. Dos empats per als francesos, que en podrien tenir prou amb un altre contra els danesos en l'últim partit per entrar a les semifinals.

El gol

El partit no havia començat gaire bé per als gals ja que Henrik Larsen havia avançat Dinamarca en el marcador, un resultat que els deixava fora. El partit es disputava a Malmö, a només vint quilòmetres de Copenhaguen, i les graderies estaven plenes d'aficionats dels nòrdics, que gairebé jugaven a casa. El duel es va convertir en un atac i gol de França per trobar un empat que va arribar a l'inici de la segona part i que en el següent vídeo es pot veure a partir del minut 1.58

El company de Papin en el Marsella Jean-Philippe Durand va filtrar una pilota entre la defensa danesa, que va sortir malament i va deixar dos jugadors enganxats. El davanter va controlar-la, va observar la posició del porter Schmeichel i el va superar amb un xut creuat. El gol permetia a França classificar-se per jugar contra els Països Baixos en una semifinal.

Però dotze minuts abans del final, Elstrup va marcar un gol que va fer embogir l'afició danesa i que va deixar els francesos fora de combat. Papin, que acabaria la seva carrera amb 30 gols en 54 partits internacionals, una molt bona marca, va deixar el camp sense saber que aquell seria el seu últim partit en un gran torneig de seleccions. França no va entrar al següent Mundial, el dels Estats Units, i en l'Eurocopa del 96, amb 33 anys, el seu rendiment irregular al Bayern de Munic, amb només tres gols en dues temporades, el va deixar fora de la llista.

Espanya, 1-Bulgària, 1 (Euro 96-Primera fase)

350. Hristo Stoitxkov (0-1)

Bulgària arribava a l'Eurocopa del 1996 a Anglaterra després del seu extraordinari paper en la Copa del Món dels Estats Units de dos anys abans, en què havia estat quarta. El conjunt de Dimitar Penev debutava en un torneig europeu amb la intenció d'allargar el seu moment, amb una generació de jugadors única liderada pel màxim golejador del Mundial, Hristo Stoitxkov.

El davanter ja tenia trenta anys i, després d'abandonar el Barça l'estiu anterior, emprendria un retorn al Camp Nou la següent temporada. El primer partit en el torneig de Bulgària era, precisament, contra Espanya, amb la qual cosa tenia davant molts dels seus antics i futurs companys. Entre ells, el porter Andoni Zubizarreta, que havia fitxat pel València dues temporades abans. En el partit, jugat a Leeds, Bulgària va actuar a la contra, però va crear molt perill a l'inici de la segona part. Stoitxkov va marcar un gol invalidat injustament pel col·legiat italià Piero Ceccarini per un fora de joc inexistent. Poc després, però, va tenir una altra oportunitat.

El gol

Va ser en una pilota llarga del mateix Stoitxkov, al minut 20 de la represa, en què l'extrem Emil Kostadinov va guanyar l'esquena a Sergi Barjuán. El lateral va voler recuperar la posició però, ja a l'àrea, va impactar amb el genoll a la cuixa del rival i va fer-li penal.

Stoitxkov va recollir l'esfèrica, la va posar al punt de penal i va anotar el primer gol del partit, amb un xut que va picar a un pal abans de superar Zubizarreta. Però Bulgària només va poder mantenir nou minuts l'avantatge, ja que Alfonso va empatar i va propiciar el just repartiment de punts.

El davanter búlgar va marcar en els tres enfrontaments que el seu equip va disputar en el campionat, un gol en cadascun d'ells, amb una victòria, un empat i una derrota, però no va ser suficient per conduir el seu país fins als quarts de final. Va ser l'única Eurocopa que va jugar el Pilota d'Or del 1994.

Dinamarca, 5- Iugoslàvia, 0 (Euro 84-Primera fase)

351. John Lauridsen (5-0)

Dinamarca va enlluernar tot Europa a mitja dècada dels vuitanta. La Dinamita Vermella va esclatar en l'Eurocopa de França del 1984, en què va arribar a unes semifinals que va perdre per penals. Els nòrdics, que debutarien, i de quina manera, en un Mundial dos anys després, i que només havien estat en una fase final de la competició europea, vint anys abans, va iniciar el torneig amb una derrota ajustada contra França, l'amfitrió. Necessitaven vèncer en el segon partit a Iugoslàvia, que havia caigut en el debut contra Bèlgica, per aspirar a passar endavant.

I vaja si ho van fer. Una pallissa per 5-0, amb un joc vertical i molt físic davant del qual els balcànics no van poder fer res. Arnesen i Berggreen, a la primera part, i el mateix Arnesen i Elkjaer Larsen, a la segona, havien anotat quatre gols. El duel estava acabat però encara faltava el moment per a un mític jugador de la lliga espanyola.

John Lauridsen tenia 25 anys i en feia dos que havia aterrat a l'Espanyol. Centrecampista que combinava la tècnica amb la potència física, molt comparable a Bernd Schuster, amb qui compartia ciutat de residència, i no només per l'aspecte físic, no tenia lloc a l'equip titular de Sepp Piontek. Havia intervingut en la fase de classificació i a França havia jugat la segona part contra els amfitrions en substitució d'Alan Simonsen, que havia patit una fractura de tíbia que gairebé el retirava del futbol. Davant dels iugoslaus va entrar al minut 78 i encara va tenir temps de marcar.

El gol

Faltaven sis minuts per al final quan els danesos encara volien fer més sang. Elkjaer va servir de banda per la dreta i va cedir la pilota a Laudrup. Aquest la va fer arribar com va poder a Berggreen i la passada a l'espai del migcampista del Pisa va anar a parar a Lauridsen. Aquest, entrant per l'esquerra, va encarar el seu defensor i, abans que l'entrés, va col·locar la pilota amb suavitat al segon pal, lluny de l'abast del porter Ivkovic.

Lauridsen ja no va jugar cap més minut en tot el torneig ni en cap altra fase final amb la selecció danesa. De fet, només va intervenir en set enfrontaments més amb l'equip nacional en la resta de la seva carrera, la majoria, amistosos. En canvi, encara va estar quatre anys més a l'Espanyol, equip que va abandonar després de la derrota en la final de la Copa de la UEFA contra el Bayer Leverkusen, i dos al Màlaga, abans de tornar a casa i retirar-se a l'Esbjerg, l'equip que l'havia projectat cap a Barcelona.

Suècia. 2- Anglaterra, 3 (Euro 2012-Primera fase)

352. Olof Mellberg (2-1)

Poques vegades podem dir que un defensa central marca dos gols en un partit i, a més, en deu minuts de diferència. El suec Olof Mellberg ho va aconseguir en l'Eurocopa 2012, però amb dues salvetats: el primer de tots dos va ser concedit al defensa anglès Glen Johnson en pròpia porta i, a més, les dues anotacions no van servir per res a Suècia, ja que va acabar perdent el partit.

Els escandinaus havien caigut en el duel inaugural del seu grup per 2-1 contra Ucraïna i necessitaven vèncer Anglaterra, o com a mínim no perdre, en el segon per mantenir opcions de classificació. El tècnic, Erik Hamrén, apostava en el campionat per una defensa de quatre, tot i que el lateral dret, Granqvist, també podia jugar de central. Un dels dos components del centre de la reraguarda era Olof Mellberg. Amb gairebé 35 anys havia fitxat pel Vila-real, conjunt que acabava de baixar a Segona, després d'una llarga carrera que l'havia dut de la seva Suècia natal al Ràcing de Santander, a set temporades a l'Aston Villa, a la Juventus i a l'Olympiacos.

Mellberg era un jugador sobri, que podia actuar de lateral però que rendia millor al centre, i encara més tenint en compte la seva edat. En el partit jugat a Kíev, els anglesos es van avançar amb un gol d'Andy Carroll. Va ser a l'inici de la segona part quan van arribar els deu minuts fantàstics del defensa suec.

El(s) gol(s)

Així, al minut 4 de la represa, Ibrahimovic llança una falta a la frontal de l'àrea que pica a la barrera. Li torna a caure la pilota, intenta una mena de tisora errada però la pilota cau a Mellberg. Aquest no es troba en fora de joc ja que el lateral Johnson el talla. El suec xuta, supera el porter Hart i el mateix Johnson s'acaba d'introduir la pilota a la seva pròpia porteria.

Deu minuts més tard arriba una altra acció a pilota parada, una falta lateral que no està gaire a prop de l'àrea. Els suecs, però, se senten poderosos en el joc aeri i més disposant d'una cama dreta com la de Sebastian Larsson per penjar la pilota. El centrecampista la posa perfectament i Mellberg trenca la línia anglesa i anota el 2-1 de cap. Un gol i mig que sembla propulsar el seu equip.

Lamentablement per als seus interessos, Anglaterra reaccionarà i s'acabarà imposant per 2-3, amb gols de Walcott i Welbeck superant la lenta reraguarda nòrdica. Suècia guanyarà l'últim partit del grup contra França per 2-0 però els seus errors passats la deixen fora del torneig.

Mellberg, per la seva banda, va ser un sol any al Vila-real però va contribuir decisivament al retorn de l'entitat castellonenca a Primera. Després, va fitxar pel Copenhaguen, on es va retirar abans d'iniciar la seva carrera com a entrenador.

Suïssa, 1-França, 3 (Euro 2004-Primera fase)

353. Johan Vonlanthen (1-1)

La selecció suïssa és una de les que disposen de jugadors d'orígens més diversos d'Europa. En els últims anys, les plantilles que han portat als grans tornejos han estat plenes de futbolistes les famílies dels quals procedien de molts països, sobretot de l'antiga Iugoslàvia, però també d'altres zones del món. El 2004, quatre anys abans de ser seu de l'Eurocopa, juntament amb Àustria, la Confederació Helvètica no era tan mestissa, però sí que disposava d'alguns elements que, fins i tot, no eren nascuts a Suïssa. Era el cas del jove Johan Jarlín Vonlanthen Benavídez.

Amb només 18 anys i 4 mesos, el davanter, de mare colombiana i resident a Suïssa des d'en feia només sis, ja havia deixat els seu conjunt d'origen, el Young Boys de Berna, i formava part de la plantilla del PSV Eindhoven després d'haver refusat una oferta del Reial Madrid perquè els neerlandesos li asseguraven ser de la primera plantilla. El seleccionador, Köbi Kuhn, l'havia inclòs a última hora en la llista per jugar l'Eurocopa de Portugal. Abans del torneig, només un partit amistós contra Liechtenstein i debut a la competició amb una clara derrota per 0-3 contra Anglaterra en el segon partit del grup, un resultat que deixava els suïssos amb un peu fora del torneig. En aquell duel, Vonlanthen només va jugar sis minuts.

El gol

En el tercer partit, el davanter va estrenar titularitat. Suïssa havia de guanyar, però a davant hi havia l'actual campiona, França que, a més, es va avançar amb una rematada de cap de Zidane al minut 20. Només sis després, va arribar l'empat. El central Silvestre comet una de les seves típiques errades en la sortida de la pilota i la dona al suís Gygax. Aquest la cedeix a Cabanas, talentós centrecampista del Grasshopper d'origen espanyol que observa la diagonal de Vonlanthen. Envia l'esfèrica a l'espai i el jove davanter remata creuat, i no gaire fort, fora de l'abast de Barthez.

Amb el gol, anotat a Coimbra, Vonlanthen es convertia en l'anotador més jove d'una fase final de l'Eurocopa amb 18 anys i 137 dies i superava Wayne Rooney, que s'havia situat en la mateixa posició pocs dies abans, precisament en marcar davant de Suïssa. Finalment, França va guanyar per 1-3 el partit i va deixar els helvètics fora de la competició.

La carrera posterior de Vonlanthen no va complir les expectatives. Al PSV no es va consolidar, va ser cedit i va jugar al Brescia, al NAC Breda i al Salzburg. L'equip austríac el va deixar a préstec al Zuric i el 2012 va dir que es retirava per culpa d'una lesió al genoll. Enmig, havia actuat a l'Eurocopa del seu país, el 2008, però els problemes físics li van fer perdre's els mundials del 2006 i del 2010.

Tot i l'anunci, el 2013 va tornar a jugar a l'Itagüí, al país de la seva mare, abans de retornar a Suïssa, on va actuar al Grasshopper, el Schaffhausen i el Wil, que el va cedir un any al Servette, abans de retirar-se, ara sí, definitivament. Era el 2018, catorze anys després del gol que no va ser gaire útil per a la seva selecció però que a ell el va fer entrar a la història.

República Txeca, 2- Croàcia, 2 (Euro 2016-Primera fase)

354. Ivan Rakitic (0-2)

La selecció croata ha atresorat molt talent des que va poder començar a competir com a estat independent durant els anys 90. La primera onada va arribar amb el tercer lloc al Mundial de França i en la segona, en aquesta dècada, amb resultats tan importants com el subcampionat del món del 2018. Alguns dels jugadors que han integrat els diferents conjunts balcànics són fills de l'emigració de la guerra, de famílies que van haver de deixar els seus països pel conflicte i es van integrar a d'altres societats. És el cas d'Ivan Rakitic, tot i que de fet la seva família va arribar a Suïssa el 1985, abans de l'esclat de les hostilitats.

El jove Ivan va arribar a jugar amb les categories inferiors del país helvètic, però quan es va fer més gran va decidir fer-ho per Croàcia, la terra dels seus pares. Va destacar al Basilea, va traslladar-se a Alemanya, on va començar a ser conegut al Schalke i va esclatar quan va arribar a la lliga espanyola, al Sevilla, primer, i al FC Barcelona, després. El 2016, als 28 anys, ja era un jugador consagrat. Afrontava la seva tercera Eurocopa i en aquesta, per fi, va aconseguir el seu primer gol.

El gol

En els últims anys, Rakitic havia endarrerit la seva posició fins a convertir-se en un centrecampista molt complet. A la selecció combina molt bé amb homes com Modric o Brozovic, i aquest fet és clau en els bons resultats de l'equip nacional. A França, Croàcia havia començat vencent Turquia per 0-1, amb gol del jugador del Reial Madrid, i contra la República Txeca, dominava a plaer. Guanyava per 0-1, amb un gol de Perisic, quan va arribar el segon.

Va ser precisament Brozovic qui va recuperar la pilota després d'un servei de porteria massa precipitat de Cech, que va posar en un compromís el seu company Hubnik i va provocar que perdés la pilota. Brozovic la va cedir immeditament a Rakitic, amb la defensa txeca mal situada i aquest, demostrant la seva bona arribada a l'àrea, va fer una picada suau per damunt del porter que va significar el 0-2.

Croàcia no va poder lligar la victòria, ja que els txecs van empatar el partit a dos, però la posterior victòria contra Espanya la deixaria primera de grup. Semblava una bona oportunitat per arribar lluny, però Portugal se li va creuar als vuitens. La consolidació arribaria dos anys després, amb Rakitic com a peça clau en el millor moment de la seva carrera.

França, 4- Iugoslàvia, 5 (Euro 60-Semifinals)

355. François Heutte (2-1)

França ha estat un país cabdal en la creació de les grans competicions, ja sigui a nivell de clubs, o de seleccions. Jules Rimet va promulgar l'organització de la Copa del Món, que va viure la seva primera edició el 1930. La idea de L'Équipe i del seu director, Gabriel Hanot, va ser l'embrió de la Copa d'Europa de clubs i amb l'Eurocopa de nacions va passar el mateix. Va ser propulsada per Henri Delaunay, secretari general de la UEFA, que no va poder veure com se celebrava el seu projecte, ja que va morir el 1955. El trofeu que s'entrega al campió, per aquest motiu, porta el seu nom.

La primera edició, per tant, s'havia de fer a França per força. Va ser un torneig curt, amb dues semifinals i una final. L'equip amfitrió, dirigit per Albert Batteux, va haver d'introduir molts canvis a la davantera, per les baixes de les seves estrelles, Kopa, Fontaine i Piantoni. Van entrar una sèrie de jugadors joves com Michel Stievenard o Maryan Wisnieski, tots dos del Lens, per acompanyar el veterà Jean Vincent. Una altra d'aquestes incorporacions va ser el jugador del Racing de París François Heutte.

Es tractava d'un petit i esmunyedís extrem que va viure, segurament, el seu millor partit internacional en un duel que va acabar en derrota. El rival en la semifinal, la talentosa Iugoslàvia i el partit, el primer de la història de les Eurocopes, un dels més espectaculars. Es van avançar els balcànics amb un gol de Galic que va igualar Vincent. Aleshores va arribar el primer dels grans moments d'Heutte

El gol

Perquè en el minut 18 de la segona part va arribar l'acció que situava França a davant en el marcador. Un atac pel centre és refusat per un dels defenses iugoslaus quan Wisnieski intentava fer-se amb el control de la pilota i entrar l'àrea. Aquesta va quedar morta a la frontal i Heutte, que havia abandonat la banda, va etzibar un tret fortíssim que va entrar amb una gran velocitat a la porteria defensada per Soskic. En el següent video es pot veure el gol entre els segons 51 i 57.

Va ser el primer dels dos gols d'Heutte aquell dia, ja que també va marcar el 4-2, el que semblava que donava la classificació als francesos. Abans, Wisnieski havia anotat el 3-1 i Zanetic havia reduït la distància. Desgraciadament per als gals, però, entre Knez i Jerkovic, aquest en dues ocasions, en només quatre minuts, van capgirar el resultat i van classificar els iugoslaus per a la final.

La carrera d'Heutte a la selecció va ser curta, amb només nou partits i un altre gol. En els seus equips tampoc no va tenir gaire sort. Amb el Racing va ser dues vegades subcampió de lliga, totes dues per només un gol de diferència, i quan l'equip de la capital va baixar a Segona va fitxar pel St. Étienne, on va coincidir amb el seu excompany de la selecció Wisnieski. Als "verts", però, les coses no li van funcionar, hi va estar un sol any i va iniciar un periple que el va portar al Lilla, al Reims i al Chaumort abans de tornar al Racing per retirar-s'hi.

França, 2- Anglaterra, 1 (Euro 2004-Primera fase)

356. Frank Lampard (0-1)

Anglaterra arribava a l'Eurocopa del 2004, la de Portugal, després d'haver-ho fet bé al Mundial de Corea i Japó, amb una eliminació assumible en els quarts de final contra Brasil. El seleccionador, Sven Göran Eriksson, comptava amb una bona fornada de jugadors que unien la veterania de la columna vertebral del Manchester United triomfador dels últims anys, amb Beckham i Scholes a prop de la trentena, amb els nous talents emergents, com el joveníssim Rooney, amb només 19 anys, Owen, Gerrard o Frank Lampard.

El centrecampista del Chelsea, amb 25 anys, es disposava a viure els millors moments de la seva carrera a les ordres d'un José Mourinho que acabava de ser campió d'Europa amb el Porto. Lampard no intervenia excessivament en el joc, però era un centrecampista letal quan s'acostava a l'area. Sabia mesurar quan calia arribar a zona d'atac i acabava les temporades amb unes importants quantitats de gols, gràcies a la seva bona rematada, tant amb els peus, com amb el cap, tot i no ser gaire alt.

Anglaterra afrontava un debut dur a l'Eurocopa de Portugal contra França, conjunt que havia fracassat a l'últim Mundial però que defensava títol. Una victòria podia significar assegurar el primer lloc d'un grup que completaven Suïssa i Croàcia, a priori més dèbils, i evitar els amfitrions en els quarts de final. I en l'enfrontament disputat a l'Estadi da Luz les coses van començar bé.

El gol

El partit de l'estrena al torneig, molt igualat, s'encaminava al descans quan una acció a pilota parada va avançar els anglesos. David Beckham va executar primorosament un llançament de falta lateral des de la banda dreta i Lampard, al primer pal, es va avançar a la defensa francesa, principalment a Silvestre, i va girar el coll per batre el porter Barthez.

El partit hauria pogut acabar de diferent manera si, a la represa, Beckham no hagués fallat el penal que suposava el 0-2, aturat per Barthez, o si els anglesos no haguessin jugat tan malament un descompte en què Zidane va emular el Manchester United de la final de la Lliga de Campions del 1999 i va marcar dos gols que van capgirar el resultat. La derrota suposaria que Anglaterra acabés segona i jugués, i perdés, els quarts contra Portugal.

Pel que fa a Lampard, curiosament, tot i la seva llarga carrera aquesta va ser l'única Eurocopa que va disputar. Anglaterra no es va classificar per a la del 2008 i una lesió a una cuixa el va apartar de la del 2012, l'any en què va guanyar la Champions, per a la qual estava convocat.

Irlanda, 1- URSS, 1 (Euro 88-Primera fase)

357. Ronnie Whelan (1-0)

L'irlandès Ronnie Whelan és tota una llegenda a Anfield. Va arribar-hi el 1979, amb 18 anys, i s'hi va estar una dècada i mitja en la qual els reds ho van guanyar tot, des de dues Copes d'Europa a principi dels vuitanta fins a escampar la seva hegemonia a les illes al final, quan ja no podia disputar competicions europees per culpa de la tragèdia d'Heysel.

Whelan era un mig centre amb molt ofici, cama forta i gran desplegament físic. Fix amb gairebé tots els entrenadors que va tenir, va formar part de la millor generació de jugadors del seu país en tota la història, la que va jugar dos Mundials i una Eurocopa, competicions per a les quals els integrants de l'Illa Esmeralda no s'havien classificat mai.

Irlanda afrontava el segon partit de l'Eurocopa del 1988, a Alemanya, contra la Unió Soviètica eufòrica després d'haver derrotat Anglaterra en l'estrena. El seu adversari també havia donat la sorpresa. Havia derrotat els Països Baixos amb la qual cosa el duel que havien d'afrontar les dues formacions a Hannover podia donar el passaport per a les semifinals al guanyador.

El gol

I tal com va passar contra els anglesos, Irlanda va ser qui va colpejar primer i, a més, d'una manera espectacular. El conjunt que dirigia Jackie Charlton no era d'una qualitat tècnica gaire alta, però ho compensava amb molta entrega i l'aprofitament de les jugades d'estratègia. Aleshores no s'acostumaven a llançar els serveis de banda directes a l'àrea, però l'equip disposava d'un especialista a fer-ho, el jugador del Celtic i posterior seleccionador, Mick McCarthy, un dels dos centrals de l'equip.

Així, l'esfèrica va sortir catapultada fins més enllà de l'alçada del punt de penal, però a la frontal de l'àrea. Whelan, que l'esperava, no s'ho va pensar dos cops, es va situar per rematar de tisora amb la cama esquerra i va empalar un tir que es va anar obrint fins a fer-se imparable per al porter soviètic Dassaev. No seria l'últim gol d'aquestes característiques que encaixaria en el torneig. En la repetició des de darrere de la porteria es pot observar com Whelan no va tocar la pilota amb el peu, sinó amb la canyella, però això no va treure gens de precisió a la rematada, que va entrar com un obús a la porteria soviètica.

El gol donava mitja classificació a Irlanda, però la URSS va empatar a un quart d'hora del final amb una anotació de Protasov. Al final, l'equip de Charlton no es va classificar perquè va perdre contra els Països Baixos en l'últim duel del grup en un partit agònic, però va plantar la llavor per a la bona actuació dels dos Mundials posteriors. Whelan encara va viure el tram final del gran Liverpool dels vuitanta, abans de deixar-lo, el 1994. Va fer d'entrenador-jugador al Southend United i va tenir una curta etapa com a preparador a Grècia i a Xipre, destins molt exòtics per al que havia estat la seva carrera de fidelitat a un equip.

Suècia. 2-Anglaterra, 1 (Euro 92-Primera fase)

358. David Platt (0-1)

La selecció anglesa va prendre part en l'Eurocopa del 1992 després d'una extraordinària participació al Mundial d'Itàlia, en què va estar a una tanda de penals, davant d'Alemanya, d'arribar a la final contra Argentina. L'equip de Bobby Robson disposava d'un molt bon mig del camp en què excel·lia Paul Gasgoigne, acompanyat d'una sèrie de jugadors talentosos entre els quals va destacar David Platt.

Al Mundial, amb 24 anys, va ser decisiu amb un gol a l'últim minut de la pròrroga dels vuitens de final per eliminar Bèlgica i amb un altre per obrir el marcador en el triomf per 2-3 contra Camerun dels quarts de final. Aleshores jugava a l'Aston Villa i la Copa del Món li va valer un traspàs a Itàlia l'any següent. Primer va jugar al Bari i l'estiu del 92 havia fitxat per la Juventus, amb la qual es disposava a debutar després de l'Eurocopa de Suècia.

Anglaterra, ara amb Graham Taylor a la banqueta, no va fer dos partits gaire primorosos en la fase de grups al país nòrdic. Dos empats a zero contra Dinamarca i França van encetar la seva participació. En el tercer partit, un empat contra Suècia el podia deixar fora de combat, depenent del resultat del França-Dinamarca que es jugava a la mateixa hora. Calia marcar algun gol, i aquest va arribar aviat.

El gol

Va ser als cinc minuts de partit quan Gary Lineker, el veterà golejador, va caure a la banda dreta, on va emular la temporada en què hi va haver de jugar al FC Barcelona, amb Johan Cruyff a la banqueta. Després de rebre una esfèrica despenjada per David Batty, va enviar una bona centrada al cor de l'àrea i David Platt va explotar la seva millor característica, l'arribada des de segona línia. Va rematar en semierrada, però la pilota, després de botar a terra, va entrar a la porteria de Thomas Ravelli. 

Però Anglaterra no va aguantar l'empenta local i dos gols suecs a la segona part, d'Eriksson, a l'inici, i de Brolin, en el tram final, el van deixar fora del torneig. L'empat a un tampoc no li hauria valgut després de la victòria de Dinamarca contra França.

Platt no va triomfar a la Juventus, on va ser-hi només un any, però sí que ho va aconseguir en la seva tercera aventura italiana, amb la Sampdoria, on va jugar dos anys. Després, tres a l'Arsenal i final de carrera al Nottingham Forest, a la segona categoria, on va fer d'entrenador-jugador. Allà va iniciar una trajectòria a les banquetes, que el va arribar a portar a la del Manchester City. 

Pel que fa als grans tornejos de seleccions, Anglaterra no es va classificar per al Mundial dels Estats Units, segurament en el moment en què Platt hauria pogut rendir millor, amb 28 anys, i va tancar la seva trajectòria internacional amb la presència a l'Eurocopa de casa, el 1996. Com sis anys abans, va estar novament a una tanda de penals, i una altra vegada contra Alemanya, d'arribar a la final.

Portugal, 2- Països Baixos, 1 (Euro 2012-Primera fase)

359. Rafael van der Vaart (0-1)

La trajectòria de Rafael van der Vaart com a futbolista deixa la sensació que podia haver fet molt més del que va fer. Va actuar a tres de les principals lligues del continent, l'alemanya, l'espanyola i l'anglesa, va jugar a l'Ajax, equip al qual es va formar, i va disputar 17 partits de fases finals de Mundials i Eurocopes. Però gairebé mai no va ser indiscutible. Era un mitja punta amb molta classe i una excepcional cama esquerra, amb capacitat per fer l'última passada i també per disparar a porteria, però també amb poca disciplina defensiva.

Amb la selecció, Van der Vaart va intevenir en tres Eurocopes i dos Mundials, amb el subcampionat a Sud-àfrica 2010. Té el dubtós honor de sortir a la fotografia del gol d'Iniesta. Va ser qui va intentar blocar el xut abans que l'esfèrica entrés. Dos anys més tard, amb 29, acabava de deixar el Tottenham abans de tornar a l'Hamburg, segurament l'equip en què ha donat millor rendiment. A Anglaterra, on va fer bones actuacions, va arribar procedent del Reial Madrid, amb el qual no va poder guanyar res important i on va tenir una participació intermitent.

El 2012, els Països Baixos arribaven a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna després de ser subcampions del món, però les coses no els van anar bé. El joc siderúrgic de Bert van Marwijk, que havia donat resultat a la Copa del Món, no va ser tan efectiu en el torneig. Els oranje van començar amb derrotes mínimes contra Dinamarca (0-1) i Alemanya (1-2). Matemàticament encara no estaven eliminats quan es van enfrontar a Portugal en l'últim partit. Havien de vèncer i esperar esdeveniments. I l'esperança va durar una estona.

El gol

Va ser al minut 11 d'un partit jugat a Kharkiv quan els neerlandesos van entrar per la banda dreta. Van Persie va cedir a Robben, que va intentar la jugada de tota la vida. En veure's sense espai, la va deixar a Van der Vaart qui, des de fora de l'àrea, va deixar anar un tret fortíssim i parabòlic amb la cama esquerra que va superar Rui Patrício, en una acció marca de la casa. A continuació, dues imatges des de la càmera màster i des de darrere de la porteria, des d'on es pot observar millor la paràbola.

Lamentablement per al seu equip, l'avantatge no va durar gaire i Cristiano Ronaldo, amb dos gols, un a cada meitat, va capgirar el resultat i va classificar Portugal. Els Països Baixos, per la seva banda, tancaven la primera fase d'un gran torneig sense cap punt aconseguit per primer cop a la seva història.

Van der Vaart ja no va tornar a jugar cap altre gran torneig de seleccions. Va estar tres anys a l'Hamburg, amb el qual va flirtejar amb el descens i, després de mig exercici al Betis, sense pena, ni glòria, va acabar la seva trajectòria al Midtjylland i a l'Esbjerg de la lliga danesa.

Itàlia, 2- Suècia, 1 (Euro 2000-Primera fase)

360. Henrik Larsson (1-1)

La trajectòria de Henrik Larsson va anar de menys a més en el decurs de tota la seva carrera. A nivell de clubs, és extraordinàriament recordat pels aficionats del Feyenoord, el Celtic de Glasgow i el FC Barcelona. Va ser en l'equip escocès on va mostrar la seva millor versió. Millor jugador de la lliga d'aquest país dues vegades, només va deixar l'equip blanc-i-verd per anar a jugar dues temporades al Barça. Una gairebé se la va perdre sencera per lesió, però en l'altra va ser decisiu, amb dues passades, per guanyar la final de la Lliga de Campions del 2006. Va caure de peus, al Camp Nou i hi va ser estimat.

L'any 2000, Henrik Larsson ja havia triomfat a l'Eredivisie, ho estava fent a Escòcia i havia debutat en un torneig gran a nivell de seleccions en el Mundial dels Estats Units, sis anys abans. Amb 29, era un atacant consolidat per a una selecció sueca que s'havia perdut els dos últims grans torneigs i que no ho tenia gaire millor en l'Eurocopa de Bèlgica i dels Països Baixos. Havia perdut en el debut contra els belgues (2-1) i havia empatat en el segon partit, contra Turquia. Necessitava vèncer Itàlia en el tercer per aspirar a passar a quarts de final.

El gol

En el decurs de la seva trajectòria, Larsson va anar mutant com ho va fer el seu aspecte. El 2000 encara lluïa les rastes que el van acompanyar fins a la trentena d'anys, abans de rapar-se al zero, imatge que l'ha acompanyat fins a l'actualitat. Futbolísticament va anar derivant de ser un jugador amb més mobilitat, en els seus inicis, a convertir-se en davanter centre de referència, sobretot al Celtic, on es va enfortir molt físicament.

En el partit contra Itàlia, els transalpins es van avançar gràcies a un gol de Luigi di Biagio en un córner. Suècia necessitava remuntar i va posar la primera pedra tretze minuts abans del final en una jugada que defineix molt bé com de treballador era Larsson.

Itàlia controlava la pilota a la zona ampla amb tranquil·litat quan una pressió de Larsson sobre Di Biagio va derivar en una pèrdua de pilota. La va recollir Kennet Andersson mentre el jugador del Celtic buscava l'espai a l'esquena dels centrals. La bona passada del seu company va deixar Larsson en un mà a mà amb el porter Toldo que va resoldre perfectament. El va regatejar i, a porta buida, va empatar.

Al final, Suècia no tan sols no va remuntar sinó que va rebre un segon gol, obra de Del Piero, que el deixava fora del torneig. Era la primera de les tres Eurocopes que va disputar un Larsson que va totalitzar 37 gols en les seves 105 internacionalitats.

Dinamarca, 2- Espanya, 3 (Euro 88-Primera fase)

361. Michael Laudrup (1-1)

Michael Laudrup és, amb total seguretat, el millor jugador de la història de Dinamarca. Va viure els millors anys de la Dinamita Vermella de la dècada dels vuitanta i va disputar tots els campionats per als quals es va classificar la selecció nòrdica entre l'Eurocopa de França, el 1984, i el Mundial del mateix país, el 1998. Van ser tots per als quals es va classificar perquè no va ser present al gran triomf de l'equip nacional, el de l'Eurocopa 92. Però Dinamarca no s'hi havia classificat. Només l'exclusió de Iugoslàvia per la guerra dels Balcans li va valer la repesca. I el gran dels Laudrup no va viure aquella alegria, ja que havia abandonat momentàniament l'equip, en part per una mala relació amb l'aleshores seleccionador, Richard Möller-Nielsen.

La carrera internacional de Laudrup no va arribar al nivell de l'èxit aconseguit en els seus equips, principalment al FC Barcelona i també durant la seva primera temporada al Reial Madrid, però va viure-hi grans alegries, com l'accés a les semifinals de l'Eurocopa del 84, la golejada a Uruguai i el triomf contra Alemanya al Mundial de Mèxic, o l'última, la victòria contra Nigèria, en un gran partit, a França 98 i el duel del comiat, un espectacular xoc amb derrota final contra Brasil a Nantes.

Però Michael Laudrup i Dinamarca van ser víctimes d'una gran bèstia negra: la selecció espanyola. El 1984, partit perdut en els penals de les semifinals de l'Eurocopa; el 1986, desfeta per 5-1, amb quatre anotacions de Butragueño, als vuitens de final del Mundial de Mèxic; i el 1993, derrota al Sánchez Pizjuán, jugant contra deu homes per una expulsió de Zubizarreta provocada pel mateix Laudrup, i eliminació a la ronda de classificació per culpa d'un gol de Hierro. I abans d'això, en l'Eurocopa del 1988, es va complir la tradició.

El gol

Dinamarca i Espanya es van trobar en l'estrena de tots dos al torneig que es disputava a Alemanya Federal. El partit, en concret, es va jugar a Hannover, amb majoria de danesos a les graderies. Espanya s'havia avançat aviat, amb un gol de Míchel. Va ser abans de la mitja hora que va arribar el gol de l'empat. En el següent muntatge, en el qual es pot gaudir d'un recull de grans accions de la trajectòria de Laudrup amb la selecció, apareix entre el segon 0.56 i l'1.10,

Va ser Soren Lerby qui va robar una pilota al centre del camp i la va cedir immediatament a Laudrup, a qui faltaven quatre dies per fer 24 anys i militava a la Juventus. Un any més tard aterraria al Camp Nou. En una acció típica seva, va encaminar-se cap a l'area, amb un cop de maluc es va desfer de l'entrada del central Andrinua i va etzibar un fort tret amb la cama esquerra, en teoria la no tan bona, que va superar la feble estirada de Zubizarreta.

Semblava que Dinamarca podria plantar cara als espanyols, però al final no va ser així. Dos gols de Butragueño i Gordillo a la segona part van instaurar un 1-3 que només va poder retallar Poulsen. Tots dos equips quedarien eliminats del torneig en aquella primera fase per Alemanya i Itàlia. Aquest va ser l'únic gol de Michael Laudrup en les seves tres participacions en les Eurocopes.

Portugal, 2- Països Baixos, 1 (Euro 2004-Semifinal)

362. Jorge Andrade, en pròpia porta (2-1)

Portugal es va trobar el vespre del 30 de juny del 2004 amb la gran oportunitat de classificar-se, per primer cop, per a la final d'un gran campionat en categoria absoluta. Enrere quedava la semifinal de l'Eurocopa del 1984, amb la derrota a última hora contra la França de Platini, i encara més la del 1966, davant de l'Anglaterra de Bobby Charlton. Ara, ells eren els amfitrions i havien de derrotar els Països Baixos per disputar el partit decisiu, el diumenge següent.

Els portuguesos havien anat passant rondes amb problemes, després d'una derrota inicial a la fase de grups contra Grècia, dos triomfs, contra Rússia i Espanya, el van classificar per a uns quarts de final que van superar en una llarguíssima tanda de penals davant dels anglesos. L'equip de Scolari no s'havia mostrat gaire efectiu en defensa en dos dels quatre duels, tot i disposar d'una gran parella de centrals.

I és que Ricardo Carvalho i Jorge Andrade s'havien vist les cares en una de les semifinals de la Champions d'aquell any. El Porto, l'equip del primer, va eliminar el Deportivo de la Corunya, el del segon, després que l'àrbitre alemany Markus Merk expulsés de manera injusta el defensa dels gallecs.Va interpretar una agressió sobre Deco, quan realment li va fer una broma amb el peu, fent veure que li donava una puntada al seu excompany, ja que Andrade era del Porto abans de desembarcar a Riazor. La baixa d'Andrade, un jugador que compensava la seva falta d'envergadura amb una excepcional col·locació i amb tranquil·litat per sortir amb la pilota jugada, va ser vital per a la tornada, en què el Porto va vèncer a La Corunya, pas previ per a una final en què derrotaria el Mònaco.

El gol

En la semifinal de l'Euro 2004, les coses van començar a anar molt bé per a Portugal. Cristiano Ronaldo va avançar els lusitans amb un cop de cap en un córner a l'inici i Maniche va semblar sentenciar amb un xut parabòlic que va sorprendre Van der Sar. El partit estava controlat, però es va complicar quatre minuts després del 2-0. En una centrada sense aparent perill del lateral Van Bronckhorst, Andrade va intentar refusar amb força, però va tocar l'esfèrica de resquitllada, aquesta va anar enrere i la vaselina involuntària va superar el porter Ricardo.

La mitja hora que quedava fins al final es va convertir en un patiment per als portuguesos. Els neerlandesos van acostar-se a l'empat amb alguna arribada clara, però al final no el van aconseguir. Portugal era a la final.

La mala sort de la temporada d'Andrade, però, continuaria amb la derrota en el partit decisiu contra Grècia. Aquest va ser l'últim gran torneig de seleccions del defensa, que havia estat a la Copa del Món del 2002, ja que el 2006 es va perdre el Mundial d'Alemanya per una greu lesió que marcaria la seva carrera. Ja no va tornar a ser el mateix. Quan va deixar el Deportivo, el 2007, va fitxar per la Juventus, que acabava de tornar de la Serie B, però només hi va poder jugar cinc partits en dues temporades i es va haver de retirar massa aviat, amb 31 anys. L'autogol del 2004, per tant, no va ser, ni de lluny, el pitjor d'una bona carrera, però massa curta.

Suècia, 2- Alemanya, 3 (Euro 92-Semifinals)

363. Kennet Andersson (2-3)

Suècia ha estat un país intermitent en el seu rendiment com a selecció. Va tenir un gran moment a la dècada dels cinquanta, amb l'equip que va quedar subcampió del món a casa davant del Brasil de l'emergent Pelé. Era el conjunt dels Gre-No-Li (Gren, Nordhal i Liedholm) que van triomfar al Milan. No va tornar a fer res de bo als mundials fins al 1994, quan va quedar tercera a la Copa del Món dels Estats Units. Aquell equip va tenir el seu assaig general dos anys abans, justament en l'altre gran campionat que ha organitzat, l'Eurocopa del 1992. El conjunt escandinau va estar a punt de jugar-se el títol contra els seus veïns danesos, però Alemanya li ho va impedir en la semifinal.

L'equip entrenat aleshores per Tommy Svensson va arribar-hi després d'una primera fase amb dues victòries (Dinamarca i Anglaterra) i un empat (en el duel inaugural contra França). Es basava en un 4-4-2 en què el talentós extrem de l'Arsenal Anders Limpar assortia de pilotes la davantera, formada per Thomas Brolin i Martin Dahlin. Aquest darrer li havia pres el lloc a Kennet Andersson, l'atacant amb el qual Svensson havia afrontat el primer partit i a qui Dahlin havia substituït. Andersson era un espigat ariet, molt de l'estil suec, de gran envergadura, però que mostrava més condicions que el simple joc aeri. Era un fals maldestre, ja que semblava lent però podia moure's amb habilitat en espais curts i arribava a moltes pilotes gràcies a les seves llargues cames.

Per a la semifinal, Svensson va deixar Limpar a la banqueta i va tornar a apostar per Andersson. El fet que els alemanys actuessin amb tres centrals en aquella època li devia fer pensar que ell necessitava tres davanters per igualar la qüestió. Les coses, però, no li van sortir gaire bé i Alemanya va arribar a l'últim minut del partit guanyant per 1-3.

El gol

Amb tot perdut, els suecs van buscar l'heroica i gairebé la troben. En una jugada simple com ella sola, el centrecampista Klas Ingesson va enviar una esfèrica a l'àrea des del centre del camp. Semblava que seria per al porter alemany, Bodo Illgner, però Kennet Andersson se li va avançar, va pentinar l'esfèrica i aquesta va entrar a la porteria.

L'anotació va obrir una llum d'esperança per als aficionats presents al Rasunda Stadion, el mateix escenari que la final del 1958, però va durar poc. El partit va acabar amb 2-3 i Alemanya era a la final. En canvi, va significar l'inici d'una molt bona trajectòria del jove Kennet Andersson, que aleshores tenia 24 anys, amb l'equip nacional. Va esclatar del tot en el següent mundial, al costat de Brolin i Dahlin, en què va anotar cinc gols cabdals per al tercer lloc del seu conjunt. La no presència de Suècia en les següents grans cites, l'Eurocopa 96 i el Mundial 98, va obligar a esperar més actuacions seves fins a l'Euro 2000. Va actuar en tres partits, però ja no va poder anotar. Tenia 32 anys.

Andersson va ser un jugador més conegut per les seves intervencions a la selecció que en els clubs. En el moment de l'Eurocopa 92 era al Malines. Va tornar mig any a casa, al Norrköping, abans d'iniciar una llarga trajectòria en equips de segona fila de França, Itàlia i el Fenerbahçe turc. Després va retornar a la lliga sueca, a la qual es va retirar. L'únic gol d'Andersson a una Eurocopa va servir de poc, però va ser un petit trampolí per al que l'esperava dos anys més tard.

Rússia, 2-Grècia, 1 (Euro 2004-Primera fase)

364. Dmitri Bulykin (2-0)

De vegades hi ha jugadors que estan a punt de passar a la història de manera indirecta i, al final, per l'acció d'un adversari no ho fan. Hi ha molts gols que haurien pogut canviar el signe de tot un campionat però acaben quedant en l'oblit. El que va marcar el davanter del Dinamo de Moscou Dmitri Bulykin a l'Eurocopa del 2004 de Portugal representa un d'aquests casos. Hauria pogut tallar de soca-rel una de les sorpreses més grans de la història del futbol de seleccions a Europa. Però va quedar en un no-res.

Bulykin, un davanter corpulent, amb un rang de moviment no gaire elevat, tenia 25 anys quan va ser seleccionat pel que seria el seu únic gran campionat a nivell de seleccions. Sorgit del planter del Lokomotiv de Moscou feia tres anys que jugava al Dinamo, on se n'hi estaria tres més. Jugador més d'equip que no pas golejador, no va passar mai dels deu gols per temporada excepte en l'etapa crepuscular de la seva carrera, als Països Baixos, quan en va anotar 21 en un exercici amb l'ADO La Haia.

Rússia va quedar matemàticament fora de l'Eurocopa de Portugal després de caure derrotada contra Espanya i Portugal en els dos primers partits. El seleccionador, Georgi Iartsev, havia concedit a Bulykin la titularitat en el primer i l'havia fet actuar només onze minuts en el segon. En l'intranscendent duel, per als russos, contra Grècia, el del comiat, va tornar a l'equip inicial. El partit era decisiu per als hel·lens, que sumaven quatre punts en els dos primers partits i depenien d'ells mateixos per accedir als quarts d final, però aviat se'ls van complicar les coses.

El gol

Perquè una Rússia sense pressió es va avançar als dos minuts amb una rematada de Kiritxenko. I un quart d'hora més tard va arribar el segon gol. Va ser en un llançament des de la cantonada de Gusev. Bulykin va entrar com un tràiler al cor de l'àrea i amb una rematada de cap en planxa va enviar la pilota lluny de l'abast de Nikopolidis.

El gol de Bulykin suposava el 2-0, un resultat que hauria eliminat Grècia del campionat tenint en compte que, en l'altre partit del grup, que es jugava a la mateixa hora, Portugal va derrotar Espanya per 1-0. La diferència de gols hauria donat l'accés als quarts de final a l'equip d'Iñaki Sáez i tota la bogeria posterior de l'equip grec, amb títol inclòs, no s'hauria produït. Però Grècia va marcar abans del descans el 2-1, un resultat que, malgrat la derrota, li va permetre passar de ronda.

El gol de Bulykin, que després va sortir de Rússia el 2007 i va iniciar una trajectòria nòmada al Leverkusen, Anderlecht, Fortuna Düsseldorf, ADO La Haia, Ajax i Twente, abans de retirar-se al Volga del seu país, es va oblidar, però hauria pogut trencar el somni d'un país.

Dinamarca, 2- Portugal 3 (Euro 2012-Primera fase)

365. Nicklas Bendtner (2-2)

El danès Nicklas Bendtner ha mostrat una trajectòria irregular i sempre ha semblat que podia fer més del que ha acabat fent. Reconegut per les seves participacions amb la selecció danesa i també per la seva etapa de nou anys a l'Arsenal (entre el 2005 i el 2014), no és només un rematador pur ja que també té capacitat d'associació amb els centrecampistes i força habilitat per caure a les bandes.

El problema de Bendtner durant anys, però, ha estat un caràcter complicat i erràtic que li ha comportat més d'un problema i no l'ha permès ser una opció fiable per als grans d'Europa. Així, dins del seu cap tenia la qualitat d'Ibrahimovic, però fora dels terrenys de joc s'ha llaurat, sobretot després de marxar dels gunners, una fama de vividor i de poc sacrificat que el van fer sortir cedit al Sunderland o la Juventus (on només va actuar en nou partits) i jugar malament al Wolfsburg i al Nottingham Forest, abans d'acabar al Rosenborg i després al Copenhaguen, on esgota la seva carrera, ja amb 32 anys.

El 2012. Bendtner havia viscut la cessió al Sunderland, però el seleccionador danès, el sempitern Morten Olsen, encara hi confiava. Després d'haver intervingut al Mundial de dos anys abans, era el titular en l'equip que havia començat l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna derrotant els Països Baixos per 0-1. Contra Portugal, en el segon partit, els nòrdics van començar perdent per 0-2, amb gols de Pepe i d'Hélder Postiga, però el propi Bendtner havia reduït la diferència abans del descans amb una rematada de cap.

El gol

El partit esllanguia en la segona meitat. Faltaven només deu minuts a l'Arena de Lviv quan Lars Jacobsen va penetrar per la banda dreta i va enviar una centrada molt passada. Bendtner va explotar una de les seves millors qualitats, el desplaçament cap al segon pal i va enganxar una gran rematada de cap que va superar el porter Rui Patrício. Dinamarca posava, amb l'empat, un peu a la segona fase. I aleshores, el davanter va provocar un dels seus escàndols.

Va córrer a celebrar el gol cap al banderí de córner però pel camí es va abaixar els pantalons i va mostrar la marca dels calçotets per fer-ne publicitat. El gest no va passar inadvertit per la UEFA, que el va castigar amb un partit sense jugar i una multa de 100.000 euros. A més, Dinamarca havia perdut per 2-3, per culpa d'un gol del portuguès Silvestre Varela en el tram final.

Finalment, a Bendtner li van acceptar l'apel·lació i va poder jugar el tercer enfrontament de la primera fase, contra Alemanya, però Dinamarca hi va caure derrotada per 1-2. Aquest va ser, fins al moment, i no fa cara de canviar la cosa, el seu últim partit en un gran torneig.

França, 4- Iugoslàvia, 5 (Euro 60-Semifinals)

366. Milan Galic (0-1)

El primer gol de la història de les fases finals de les Eurocopes va arribar en un dels estadis amb més renom d'Europa. El Parc dels Prínceps de París va acollir una semifinal i la final del primer torneig, el juliol del 1960, en el qual van participar, a part de França, l'amfitrió, tres de les potències de l'Europa de l'est de l'època, Iugoslàvia, la Unió Soviètica i Hongria

En la primera semifinal, el dia 6, francesos i iugoslaus es van veure les cares en un duel espectacular. El conjunt gal venia d'un extraordinari tercer lloc al Mundial de Suècia de dos anys abans. De la mà de les seves estrelles, Kopa, Fontaine i Piantoni, va eliminar Grècia i Àustria i es disposava a convertir-se en campió a casa. Però els seus tres davanters van ser baixa per a unes semifinals en què es va veure les cares amb el rocós conjunt iugoslau. Els "plavi" ("blau" en serbo-croat) estaven formant una selecció que dos anys més tard, a Xile 62, disputaria les semifinals. S'havien desfet de Bulgària i d'una Portugal en què encara no hi havia Eusebio, però on ja despuntaven estrelles del Benfica campió d'Europa del 1961 i el 1962. 

Un dels golejadors de l'últim partit de classificació, que va acabar amb 5-1 per als balcànics davant dels lusitans, va ser Milan Galic. Era un davanter que va fer gairebé tota la seva carrera al Partizan de Belgrad, al qual va arribar procedent del Proleter el 1958. El 1960 va ser un gran any per a ell, ja que va disputar la final de l'Eurocopa i va ser campió olímpic a Roma. En tots dos casos va convertir-se el màxim anotador del torneig, tot i que a l'Eurocopa va ser un honor compartit. També va ser a la formació que va quedar quarta a Xile i va concloure la seva etapa a l'equip blanc-i-negre disputant, i perdent, la final de la Copa d'Europa del 1966 contra el Reial Madrid (2-1). Després, va iniciar una carrera a l'estranger, 

Precisament, durant aquest període crepuscular de la seva trajectòria, a les files de l'Standard de Lieja, es va revenjar dels blancs en els vuitens de final de la Copa d'Europa del 1970. Els belgues van derrotar els madrilenys per 1-0 a l'estadi Sclessin i van donar la gran sorpresa en vèncer per 2-3 a Chamartín, amb un gol del propi Galic per tancar el marcador. Lamentablement per al seu equip, el Leeds es creuaria en el seu camí en quarts. Va guanyar dues lligues i una Copa a Bèlgica abans de disputar els seus tres últims anys amb un altre equip mític de les competicions europees, l'Stade de Reims francès. Ja retirat, va treballar per a la federació iugoslava i va morir el 2014, amb 76 anys.

El gol

Galic va entrar a la història de les Eurocopes amb un gol que no va tenir gaire temps de celebrar, però que acabaria sent important. Va ser als onze minuts del partit contra França. Els dos equips encara s'estaven temptejant quan el davanter del Partizan va recollir una pilota uns quants metres fora de l'àrea i va explotar una de les seves millors qualitats: la rematada. Sense pensar-s'ho dues vegades, va empalar un fort tret amb la cama dreta que va entrar enganxat a l'escaire esquerre del porter gal Lamia. 

Galic i els seus companys no van anar gaire estona per davant en el marcador ja que, tot just un minut més tard, el francès Jean Vincent empataria el duel. Aquest, totalment embogit a la segona part, va acabar amb victòria iugoslava per 4-5, després que els visitants remuntessin un 4-2. Al final, l'anotació de Galic va comptar tant com les altres i la llegenda del Partizan, no tan sols va accedir a la final contra la Unió Soviètica, sinó que va inscriure el seu nom com a primer golejador del campionat.