Hongria, 3- Portugal, 3 (Euro 2016-Primera fase)

209- Balázs Dzsudzsák (2-1 i 3-2)

Els contraris també juguen. Aquesta frase és habitual quan algun futbolista vol justificar que el propi conjunt no hagi aconseguit el resultat adequat. Evidentment, l'oposició de l'altre equip, que aquesta sigui més o menys dura, influeix en els resultats. Però els adversaris també poden servir com a aliats, com algú que, de manera evidentment involuntària, ajuda a aconseguir els propòsits. Això és el que li va passar dues vegades en un sol partit, i amb una diferència de vuit minuts, a l'hongarès Balázs Dzsudzsák.

Ja ha quedat dit en d'altres gols que Hongria ha passat tres dècades de travessa del desert entre dues participacions en grans competicions, la del mundial de Mèxic 86 i a l'Eurocopa de França 2016. La que havia sigut gran potència europea de la primera part del segle XX i dels anys 50 i 60 es va anar apagant i, amb ella, la capacitat per exportar futbolistes importants a les grans lligues del continent. Durant aquest temps, hi ha hagut pocs jugadors que hagin destacat, i gairebé sempre en conjunts de segona fila. Un d'ells va ser el ràpid davanter Dszudzsák, que va afrontar el torneig de França quan estava a punt d'arribar als trenta anys.

D'arrels poloneses, com indica el seu nom, es va formar al Debreceni, conjunt que té la seu propera a la frontera amb Eslovàquia i també amb Polònia, tot i que els dos països no són veïns. Però el jove Balázs, un esquerrà ràpid i esmunyedís, sabia que havia de sortir de territori magiar per progressar i amb 21 anys el va contractar el PSV Eindhoven, un dels conjunts europeus més encertats a l'hora de detectar talent ocult. Després d'una temporada complicada, es va convertir en un titular al Philips Stadion on, en l'últim dels tres exercicis en què hi va jugar, va marcar 14 gols a la lliga.

Paral·lelament, els fracassos anaven arribant a l'equip nacional, que no tenia cap possibilitat de disputar grans tornejos. Dzsudzsák, aleshores, va decidir prioritzar l'apartat econòmic a l'esportiu i va començar a fer carrera a l'emergent financerament, però no tant futbolísticament, lliga russa. Va acceptar l'oferta del nou ric Anzhi Makhatxkala, on va arribar a compartir equip amb Samuel Eto'o. Però una lesió cervical el va deixar fora de combat i, quan va tornar, el projecte s'havia esfumat. Va ser traspassat per 19 milions d'euros al Dinamo de Moscou, amb la qual cosa es va convertir en el jugador hongarès pel qual s'havien pagat més diners. Durant tres temporades tampoc no hi va guanyar res i el 2015, amb la selecció amb moltes possibilitats d'anar a l'Eurocopa, va canviar d'aires.

Va fitxar pel Bursaspor turc a l'estiu i al novembre celebrava la classificació per al torneig de França, ampliat a 24 equips. L'equip magiar s'havia desfet de Noruega en la repesca i tornava a un gran campionat. Amb el conjunt otomà les actuacions van ser discretes, però en arribar el juny s'apressava a ser protagonista de la cita continental.

Els gols

Hongria va debutar amb molt bon peu en derrotar Àustria en el primer partit per 0-2. En el segon, va salvar un punt amb un autogol islandès a última hora. Invicte, afrontava el tercer partit, contra els posteriors campions, Portugal, que va ser un dels més espectaculars del torneig. Perquè els portuguesos, que només havien encadenat dos empats contra islandesos i austríacs, necessitaven com a mínim puntuar per passar ronda com un dels millors tercers. I a més, marcar molts gols. Dzsudzsák i els seus companys els van estar a punt d'eliminar amb dues accions afortunades.

Es van avançar els danubians amb un gran xut de Zoltan Gera al qual va respondre Nani amb l'empat. A l'inici de la represa, l'àrbitre, l'anglès Martin Atkinson, va decretar una falta de Carvalho a Szalai a la frontal de l'àrea. Dzsudzsák va provar sort i va tenir la fortuna que la pilota toqués en André Gomes, instal·lat a la barrera, i despistés Rui Patrício. Portugal va empatar tres minuts després mitjançant Cristiano Ronaldo, però vuit minuts després del 2-1, nova falta a la frontal de l'àrea, un altre cop de Carvalho a Szalai, gairebé a la mateixa posició, per als magiars.

Dzsudzsák va xutar, aquest cop contra el cos de Cristiano, però ell mateix va recollir el rebot, va tornar a encarar l'àrea i va disparar de nou. Aquest cop va ser Nani qui va posar el peu estirat amb tanta mala sort que la pilota va tornar a descriure una paràbola impossible i va tornar a entrar, davant de la desesperació de l'estrella lusitana. Portugal va poder salvar els mobles amb un gol de Cristiano al minut 62 i va entrar com a tercera de grup, a punt de l'eliminació. Hongria ho va fer com a primera i superava una ronda inicial d'un gran campionat per primer cop des del mundial del 1966. Però l'aventura no aniria gaire més enllà, ja que va caure eliminada davant de la superioritat de Bèlgica en vuitens de final per un concloent 1-4.

Després del torneig, Dzsudzsák, un habitual de les accions benèfiques, com ara recaptar diners per la família del seu excompany Milos Fehér, mort damunt d'un camp de futbol, o pagar les entrades els aficionats hongaresos per anar a veure el seu equip a la veïna Romania, va seguir allunyat de la competitivitat europea i se'n va anar a disputar la lliga dels Emirats Àrabs, on encara segueix. Tot i això, ha continuat jugant amb la selecció hongaresa, amb la qual encara podria entrar, a punt de fer 35 anys, en la pròxima Eurocopa si els magiars s'hi classifiquen

Portugal, 1- Espanya, 1 (Euro 84-Primera fase)

210. António Sousa (1-0)

La selecció portuguesa ha encadenat onze classificacions seguides per als grans campionats en les darreres dècades, que disputa de manera ininterrompuda des de l'Eurocopa del 2000. Però fins l'any 1984, només havia intervingut en un gran torneig, el mundial del 1966, en què va ser tercera. Per això era complicat gaudir en el panorama internacional de seleccions alguns dels seus millors jugadors. I un dels centrecampistes més destacats de la dècada va ser António Augusto Gomes de Sousa.

Nascut a Sao Joao de Madeira, al sud de Porto, va dedicar als Dragoes els millors anys de la seva vida, tot i que també va ser protagonista d'un intercanvi que acabaria sent crucial en la història del futbol portuguès. Era un migcampista de no gaire físic, però de bona tècnica individual, dels habituals al país en aquells moments en què triomfaven les seleccions de base, però en què no es consumava la feina en l'absoluta. Va arribar als 22 anys a Das Antas, després d'una bona trajectòria al Beira Mar, i allà va ajudar a ratificar el canvi de domini del futbol portuguès, de Lisboa al nord del país.

Però no va ser en la seva primera etapa. En aquesta, entre el Benfica i l'Sporting es van endur totes les lligues. El Porto va treure el cap el mateix 1984, quan es va classificar per a la final de la Recopa, que va perdre contra la Juventus per 2-1 a Basilea. Sousa hi va anotar el momentani empat, que no va ser suficient. Segurament aquest bon final de campanya va provocar que el seleccionador, Fernando Cabrita, el portés a una Eurocopa de França de la qual Sousa no havia disputat cap partit de la fase de classificació.

El gol

Portugal havia deixat fora del torneig la URSS gràcies a una victòria final a Lisboa amb un gol de penal de Jordao. Va debutar a França amb un meritori empat contra la campiona, Alemanya Federal, a zero gols en què Sousa va ser titular. El segon duel era contra Espanya i, tot i les ocasions dels rivals ibèrics a la primera part, sobretot una de Santillana, Portugal es va avançar.

El millor portuguès del torneig, el poderós centrecampista Chalana, va enviar una esfèrica llarga cap a l'esquerra perquè hi arribés l'extrem Álvaro. Semblava que el lliure espanyol, Maceda, se li avançaria i li prendria la pilota al tall, però no va ser així. Álvaro se la va endur, la va passar enrere cap a Sousa i aquest, aixecant el cap i amb un gran toc parabòlic, va superar per dalt la felina estirada d'Arconada.

Els portuguesos no van poder aguantar l'avantatge per culpa de l'empat de Santillana, però una victòria contra Romania els va classificar per a les semifinals. Allà, en un dels millors partits de la història de les Eurocopes, Portugal va perdre l'oportunitat d'arribar a la final en una trepidant pròrroga contra França per culpa d'un gol al final de Michel Platini. Sousa va disputar tots els minuts del torneig.

En tornar a casa, va protagonitzar un traspàs que va passar a la història. El Porto es va fer amb els drets d'una futura gran promesa provinent de l'Sporting, Paulo Futre, a canvi de dos jugadors, Jaime Pacheco i el mateix Sousa. Fins aleshores, els blanc-i-blaus havien guanyat només sis títols de lliga des del 1939, és a dir, en 45 anys. Des de llavors fins ara, en 36 anys, n'han guanyat 21. Els dos següents van ser per a ells i Sousa es va quedar sense premi a l'Sporting, però el 1986, ell i Pacheco van tornar a casa i el guardó va ser encara més gran, ja que van formar part de l'equip que va quedar campió d'Europa a Viena contra el Bayern. Sousa va disputar tots els minuts de la final del Prater.

L'any anterior, el del segon traspàs, el 1986, també havia disputat tots els minuts de la participació lusitana en el mundial de Mêxic, en què l'equip va començar molt bé, guanyant Anglaterra, però va quedar eliminat amb derrotes contra Polònia i Marroc. Portugal no tornaria a jugar cap altra fase final fins deu anys més tard, l'Eurocopa d'Anglaterra, quan Sousa ja s'havia retirat.

El centrecampista va guanyar, per fi, l'ansiada lliga el 1988 i l'any següent va deixar el club. Va ser també l'últim en què va disputar partits amb la selecció portuguesa, set més des de la cita mundialista, però sense poder entrar ni a l'Eurocopa 88, ni al mundial 90. Dels 32 als 36 anys, fent gala de la seva bona tècnica i posicionament al camp, encara va actuar quatre temporades al Beira Mar i es va retirar de l'elit al Gil Vicente, abans de tornar al Sanjoanense, l'equip de la seva localitat, on va penjar les botes exercint de jugador-entrenador alguna temporada. Va ser l'inici d'una carrera a les banquetes d'equips de segona fila portuguesos, com el mateix Beira Mar, el Trofense, el Rio Ave o el Penafiel.

Txecoslovàquia, 2- Alemanya Federal, 2 (Euro 76-Final)

211. Dieter Müller (2-1)

De manera cíclica, el futbol alemany ha viscut un idili entre el cognom Müller i el gol. És conegut per tothom Gerd Müller, el màxim golejador de la història del Bayern de Munic i de la Bundesliga, un dels rematadors més voraços de la història i qui li va donar a l'equip germànic el seu segon mundial, amb un gol, el 1974. Darrerament, Thomas Müller, també campió del món, en el seu cas el 2014, jugador amb una relació especial amb la porteria contrària. Però no ho és tant un jugador que només va actuar en dotze partits amb la selecció, però que va ser capaç d'anotar nou gols en aquests enfrontaments, i que va marcar quatre gols en dos partits en una Eurocopa quadrangular que no va guanyar Alemanya Federal. Era Dieter Müller.

Tot i la seva fugacitat, apareixerà més cops en aquesta llista, motiu pel qual caldrà dividir la seva carrera en apartats. El 1976 només tenia 22 anys, en feia tres que era al Colònia i dues temporades abans havia estat a punt de quedar màxim golejador de la lliga alemanya. Només el va superar, per tres gols, Jupp Heynckes. Dieter Müller es diferenciava de Gerd en el fet que el primer era més físic, amb 1,83 metres d'alçada, però posseïa el mateix instint per marcar.

Nascut a Offenbach am Main, al costat mateix de Frankfurt, els seus orígens havien estat als Kickers, històric conjunt de la ciutat. En el seu orígen no es deia Müller, sinó Kaster, el cognom del seu pare Heinz, jugador del Sankt Pauli i de l'Eintracht en la dècada dels cinquanta. Però quan va passar a professionals va decidir adquirir el cognom Müller del seu pare adoptiu i així va ser conegut arreu.

Després de deixar el seu conjunt de formació, va estar-se vuit temporades al Colònia, equip amb el qual va anotar 159 gols en 248 partits, va guanyar una lliga i dues Copes i es va convertir en dues ocasions en màxim golejador de la competició. Tots aquests títols, però, van arribar després del torneig que el va donar a conèixer internacionalment, una Eurocopa que Alemanya li hauria de deure en cas d'haver estat guanyada.

De fet, no va ser gaire normal la seva convocatòria per al torneig final bàsicament perquè no havia debutat en la selecció abans del campionat. Va arribar-hi com a suplent i va ser utilitzat per l'entrenador, Helmut Schön, com a mesura desesperada a onze minuts per al final de la semifinal contra Iugoslàvia, que els alemanys perdien per 2-1. No només va empatar al minut següent d'entrar al camp en la primera pilota que va tocar, sinó que va marcar dos gols més a la pròrroga. Ja era heroi nacional.

El gol

Una aparició tan fulgurant el van fer ser titular en la final contra Txecoslovàquia. Els alemanys tenien problemes per trobar un substitut de Gerd Müller, que havia abandonat l'equip nacional després de guanyar la final del mundial del 1974 i ja no hi tornaria més, una decisió de la qual es va penedir després, i les xifres de l'altre Müller eren una bona arma per aspirar a retenir el títol aconseguit el 1972. Però els txecoslovacs no tenien els mateixos plans i es van avançar en el marcador, primer amb un gol de Svehlik al minut 8 i després amb un de Dobias, al 25. Però tres minuts després, Alemanya Federal va aparèixer al partit.

Va ser en una acció per la banda dreta després d'una passada de Schwarzenbeck a Vogts, que va avançar i, quan va ser obstaculitzat, la pilota va caure en Bonhof. Aquest va aixecar el cap i va veure el golejador Dieter Müller sol, al segon pal, en posició dubtosa. Va fer una bona centrada i el rematador va empalmar una volea caient a terra que va fer inútil l'estirada del porter Viktor. Quart gol en 69 minuts efectius de joc.

Alemanya Federal empataria el partit a l'últim minut del temps reglamentari, mitjançant l'extrem Holzenbein. La final va anar fins als penals. Allà, una errada d'Uli Hoeness i el penal famós de Panenka van donar la victòria als txecoslovacs. Dieter Müller no va xutar cap dels trets des dels onze metres. La seva gran actuació no havia servit per assegurar el títol.

El millor de la relació entre aquest Müller i la selecció és que va tornar a ser convocat per a la següent competició, el mundial d'Argentina, el 1978, un altre cop sense haver jugat cap dels partits de la fase de classificació. De fet, després d'un bon 1977, en què va anotar tres gols en cinc amistosos, feia un any que no anava convocat quan Helmut Schön va tornar-hi a pensar. En els quatre partits en què va actuar va tornar a marcar dos gols, però no va poder evitar l'eliminació d'una selecció ja devaluada, però que dos anys després seria campiona d'Europa, en la segona fase. Després d'allò, quan només tenia 24 anys, ja no es va tornar a vestir més la camiseta de l'equip nacional. La història de Dieter Müller és la d'un dels millors rendiments quant a xifres i menys continuïtat que es coneix.

Països Baixos, 2- República Txeca, 3 (Euro 2004-Primera fase)

212. Jan Koller (2-1)

Disposar d'un davanter de més de dos metres d'alçada, 2,02 en aquest cas, pot determinar el sistema de joc d'un equip. Es pot tendir més a enviar pilotes altes perquè aquest atacant les baixi en detriment del futbol més ràpid i de contraatac per les seves limitacions quant a velocitat. Però la selecció txeca de principi de segle i també els equips que en van disposar, no van notar que haguessin de canviar gaire la manera de jugar i, en canvi, es van beneficiar de les moltes virtuts que tenia el gegant Jan Koller.

Avui en dia segueix sent el màxim golejador de la història de la selecció amb 55 gols en 91 partits. La seva presència va ser innegociable durant tres Eurocopes i un mundial i la seva habilitat i bons moviments el convertien en un fals lent, ja que es movia amb rapidesa. De fet, havia començat la seva carrera a l'Sparta de Praga com a porter. Un cop situat com a ariet, la seva trajectòria va avançar lenta, però segura. Va haver d'esperar als 23 anys per sortir del país. S'hi va fixar el Lokeren belga, amb el qual va completar tres temporades in crescendo que van finalitzar amb 24 en l'última. El 1999 va ser contractat per un dels grans del país, l'Anderlecht.

L'any anterior havia debutat amb la selecció, amb la qual va marcar sis gols en sis partits de classificació que van contribuir a entrar en la seva primera gran cita, l'Eurocopa del 2000. Koller hi va jugar els tres partits de titular, però dues derrotes contra França i els Països Baixos el van enviar cap a casa. A l'Anderlecht s'hi va estar dos cursos, en què no va baixar mai dels 20 gols i hi va conquerir dues lligues, i el 2001 va fer un altre salt a una lliga més important quan el va contractar el Borussia Dortmund.

A la conca del Ruhr es va convertir en un ídol, sobretot en la seva primera temporada, en què es va guanyar la lliga i es va estar a punt de fer el mateix amb la Copa de la UEFA. Els alemanys la van perdre contra el Feyenoord a Rotterdam per 3-2 en un duel de gegants en què ell va marcar, però en què van sortir guanyadors els 193 centímetres de Pierre van Hooydonk.

Koller s'estaria cinc temporades més al Dortmund, fins al 2006. En aquest trajecte, el 2004, va afrontar la seva segona Eurocopa, la que va estar més a punt de guanyar per la gran qualitat de la selecció txeca, la de Portugal, que ell encarava ja amb 31 anys.

El gol

A l'equip de Karel Bruckner li va costar d'arrencar, ja que va haver de remuntar davant d'una sorprenent Letònia. El segon partit, a Aveiro, va marcar un punt d'inflexió. Els neerlandesos van situar-se amb un 2-0 favorable, gràcies als gols de Bouma i de Van Nistelrooy en només 19 minuts. Però quatre després cometrien una errada fatal.

Va ser culpa de l'habitualment seguríssim Phillip Cocu, que va voler passar la pilota a un dels seus companys i la va donar al davanter Milan Baros, que finalitzaria el campionat com a màxim golejador i es trobava en una gran forma. Aquest va avançar perseguit per Stam, que no li va permetre disparar a porteria, però tampoc no li va poder prendre la pilota. Veient que no podia xutar, Baros va descarregar cap a la dreta, on Koller acompanyava la jugada i aquest només va haver d'empènyer l'esfèrica al fons de la porteria de Van der Sar.

Era el clic que necessitaven els txecs, que van remuntar el partit amb gols de Baros i Smicer a la represa. Ja classificats, van fer descansar Koller en el triomf contra Alemanya per 1-2. Aquest va tornar per anotar en la victòria en quarts de final contra Dinamarca per 3-0, però com la resta dels seus companys es va estavellar contra la muralla grega en una semifinal que era una gran oportunitat per arribar al partit pel títol. El gol del central Dellas va tombar tota una generació.

El 2006, Koller va disputar el seu únic mundial, ja amb 33 anys. Només hi va jugar 45 minuts en el triomf contra els Estats Units, en què va marcar als cinc minuts de ser al camp, però Txèquia va quedar eliminada en la primera fase d'un grup molt dur per Itàlia, posterior campiona, i Ghana.

A nivell de clubs, va abaixar el nivell, però va seguir en una lliga potent, marcant gols pel Mònaco durant dues campanyes no gaire positives a nivell d'equip. Ja amb 34 anys va tornar a Alemanya i va fitxar per un Nuremberg que acabaria baixant, tot i que ell no ho veuria. L'estiu següent hi tornava a haver Eurocopa i ell volia tenir més minuts per entrar a la llista. En el mercat d'hivern el va fitxar el Krylia Sovetov rus, amb el qual va marcar setze gols en dos anys.

Al final, entraria a la convocatòria per al torneig europeu del 2008, que va disputar amb 35 anys i en què encara va aconseguir un gol contra Turquia, tot i que va ser un duel de record agre, ja que els otomans van remuntar i van fer fora la selecció del campionat. Koller acabaria de jugar un any i mig més a Rússia abans de baixar definitivament el nivell al Canes francès, al qual va continuar sent futbolista fins als 38 anys, tot i que els últims mesos van ser complicats. El seu gran cos, l'aliat durant tota la seva carrera, ja li fallava en forma de lesions.

Espanya, 1- Dinamarca, 1 (Euro 84-Semifinals)

213. Soren Lerby (0-1)

La Dinamita Vermella, la gran selecció danesa de la dècada dels vuitanta, es basava en una perfecta barreja entre una bona qualitat tècnica i una extraordinària capacitat física. Al costat del talent del jove Michael Laudrup, s'ajuntaven una sèrie de futbolistes de cama forta i de molt caràcter, crescuts a les principals lligues europees, que destacaven per la capacitat d'ocupar molt terreny de joc i d'arribar amb potència a les àrees rivals. Un dels grans exponents d'aquesta generació va ser l'esquerrà Soren Lerby.

El principi de la seva carrera va anar de la mà d'un altre jugador que l'acompanyaria durant molts anys a la selecció, Frank Arnesen. Tots dos es van formar a l'Amager i van sortir molt joves per triomfar als Països Baixos. Lerby va ser captat per l'Ajax, amb el qual va debutar amb disset anys a l'Eredivisie, amb tres gols aconseguits en els primers vuit partits. A Amsterdam va jugar vuit temporades i hi va assolir sis lligues i dues Copes.

Tres anys després de debutar amb els neerlandesos ho va fer amb una selecció que aleshores ocupava un segon o un tercer nivell en l'escenari europeu. En la classificació per a l'Eurocopa del 80, per exemple, Dinamarca va ser última en un grup amb Anglaterra, Irlanda del Nord, Irlanda i Bulgària. Però la federació nòrdica va tenir confiança en la feina del seleccionador, Sepp Piontek, conscient que pujava una lleva de bons jugadors que ja actuaven a les principals lligues. Dinamarca tampoc no va anar al mundial d'Espanya'82, però les seves prestacions ja havien millorat, amb victòria i tot a casa contra la posterior campiona del món, Itàlia.

En la següent fase de classificació es va fer el salt definitiu. I això que era més exigent, ja que només el campió de grup entrava a l'Eurocopa de França. En aquest període, Lerby va fitxar pel Bayern de Munic per suplir una llegenda com Paul Breitner. La selecció va superar Anglaterra per un sol punt i, per primer cop des de les semifinals del 1964, entrava en una fase final d'un torneig, en el qual causaria sensació.

El gol

Perquè tot i caure en el debut contra l'amfitriona, França, per culpa d'un gol de Michel Platini, Dinamarca va començar a mostrar les seves credencials d'equip total en esborrar del mapa Iugoslàvia per 5-0 i en remuntar un 0-2 contra Bèlgica per acabar imposant-se per 3-2. L'entrada a les semifinals era un fet i el rival seria una Espanya que havia passat ronda a l'últim minut, eliminant Alemanya Federal.

Els espanyols havien de ser més assequibles i les coses van començar molt bé. Va ser als set minuts del partit de Lió quan una centrada de Berggreen per la banda dreta va ser rematada per Elkjaer-Larsen des del punt de penal. La pilota va descriure una paràbola, Arconada la va refusar com va poder amb l'ajut del travesser, però va quedar morta perquè Lerby, a l'aguait, anotés el primer gol del partit.

Dinamarca va dominar el duel durant molts minuts, però Maceda va empatar a la represa, es va disputar una pròrroga sense gols i es va anar a la tanda de penals. Lerby va anotar el seu, el quart dels danesos, però Elkjaer-Larsen va errar el posterior i Espanya es va classificar per a la final. Seria la primera de les tres vegades consecutives que la mateixa selecció derrotaria Dinamarca en els tres tornejos posteriors.

Lerby ja havia jugat al Bayern en la temporada anterior i ho va fer fins al 1986, just abans del mundial de Mèxic, al qual va arribar amb 28 anys. Amb els bavaresos va fer créixer el palmarès, amb dues lligues i dues Copes, però el 1987, i després d'un any al Mònaco, va tornar als Països Baixos, en aquesta ocasió al PSV Eindhoven, on segurament jugaria els millors anys de la seva carrera. En la primera temporada, va ser peça clau del triplet del conjunt de Guus Hiddink, que va guanyar la lliga, la Copa i la Copa d'Europa, en una final en què va derrotar el Benfica a Stuttgart per penals. Lerby va disparar el cinquè dels sis que van executar els neerlandesos.

Amb la selecció també va jugar l'Eurocopa del 1988, però la seva carrera no duraria gaire més. Amb 32 anys va deixar el futbol i va iniciar primer una carrera com a entrenador, que el va portar a ser ajudant de Jupp Heynckes al Bayern, i després com a agent de jugadors, principalment de futbolistes neerlandesos, del país al qual va dedicar tants anys de la seva carrera.

Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

214. Michael Owen (0-1)

Hi ha hagut una bona quantitat de davanters en el decurs de la història que han destacat tot i no tenir un físic privilegiat. Habitualment, els entrenadors els han acostumat a arraconar a una banda i a fer-los actuar d'extrems, perquè són ràpids, però quan tenen instint golejador, habilitat i intel·ligència, cal situar-los el més centrats possible per fer més mal a l'equip rival. Quan les lesions el van deixar, aquestes van ser les principals virtuts de l'anglès Michael Owen.

Pilota d'Or de l'any 2001, en una temporada en la qual el seu equip, el Liverpool, va guanyar totes les competicions petites que va disputar, però no la lliga, ni la Champions, Owen es va formar a la ciutat costanera, on va arribar procedent de molts pocs quilòmetres al sud, de Chester, on va néixer. Va ser un talent precoç. Va debutar amb els reds amb disset anys i va marcar en el seu primer partit, una derrota al camp del Wimbledon, el 1997. El mateix any va anotar dos gols al mundial sub-20 i el següent ja va ser convocat per Glenn Hoddle per disputar el mundial de França, on va aconseguir dos gols, un d'ells extraordinari en la derrota per penals en vuitens de final contra Argentina. Va ser el jugador més jove de debutar amb la camiseta dels tres lleons i també el de menys edat de foradar la porteria rival.

La mateixa temporada i la següent va ser màxim golejador de la Premier, amb 18 gols en cadascuna d'elles. En les poc més de set temporades que va jugar a Anfield va anotar 118 gols en 216 partits, tot i que els títols van costar d'arribar. De fet, els primers van ser els cinc del 2001 (Copa, Copa de la Lliga, Supercopa anglesa i europea i Copa de la UEFA), als quals es va unir una altra Copa de la Lliga el 2003.

Amb la selecció, era un fix. Va participar en l'eliminació a la primera ronda en l'Eurocopa 2000, en què va anotar un gol, i també en va fer dos en la bona posada en escena del conjunt que aleshores entrenava Sven Göran Eriksson en el mundial de Corea i Japó del 2002. Van arribar a quarts de final i ell hi va anotar dues vegades, una de les quals en la derrota definitiva contra Brasil per 2-1. El 2004 seria un any important per a Owen. Als 24, canviaria d'equip i de país i també afrontava la seva segona Eurocopa.

El gol

Anglaterra presentava una molt bona selecció a Portugal, amb un gran centre del camp, amb homes com Beckham, Scholes, Gerrard i Lampard en bona forma i una davantera que era la sensació del moment, amb el joveníssim Rooney i el mateix Owen. La seva participació, però, va venir condicionada per la derrota en l'afegit del primer partit contra França. Aquesta la va empènyer a ser segona de grup i haver-se de creuar amb l'amfitriona, Portugal, en quarts de final. Owen no va poder marcar en cap dels partits de la primera fase, però es va redimir als tres minuts del que va tenir lloc a l'Estadi Da Luz.

Va ser en una acció molt directa, resolta amb una gran qualitat. El porter, David James, va fer un xut avall buscant l'àrea rival. Semblava que Costinha podria refusar amb claredat, però va arribar just a la pilota i només la va tocar enrere. L'acció va agafar a contrapeu el central Andrade i va afavorir Owen, tot i que aquest estava d'esquena a la porteria. Aleshores, amb una reacció de geni, es va girar en un moviment totalment antinatural i amb un toc amb l'exterior, sense veure el porter Ricardo, el va batre de manera sorprenent. Tot un golàs.

Hauria pogut servir per donar el triomf a Anglaterra, però Hélder Postiga va empatar vuit minuts abans del final del partit i va dur el duel a una pròrroga en què també van encertar Rui Costa i Lampard. Els penals eren un fet. Owen va anotar el seu, el segon de la tanda, però les errades de David Beckham i de Darius Vassell van deixar els anglesos a la cuneta.

Aquell estiu Owen va fitxar pel Reial Madrid i es va unir a la nòmina de galàctics de Florentino Pérez, però mai no es va fer amb la titularitat, tot i que va anotar-hi tretze gols amb algunes bones actuacions, com un gol contra el FC Barcelona en el clàssic. Mai no va desbancar Raúl, ni Ronaldo en els esquemes de Camacho, García Remón, ni Luxemburgo i va tornar a la Premier, en aquest cas al Newcastle. Encara era jove, tenia 25 anys, però la segona part de la seva carrera no va ser tan brillant com la primera.

En les dues primeres temporades al nord del país va tenir molta mala sort amb les lesions. En la primera es va trencar un os del peu es va recuperar per anar al mundial d'Alemanya, el 2006, però al minut 4 del tercer partit, contra Suècia, es va trencar els lligaments d'un genoll i es va passar gairebé tota la temporada següent en blanc. Aquesta seria la seva última aparició en un gran campionat, amb només 26 anys.Anglaterra no entraria a l'Eurocopa del 2008 i, el 2010, els seus millors dies ja havien passat . Tot i això, es va refer i dos bons anys als magpies el van portar a fitxar pel Manchester United, el gran rival tradicional del Liverpool, en una contractació que no va agradar a Anfield.

Però ja no era el mateix. A Old Trafford només va anotar disset gols en tres temporades, en què va ser un jugador molt suplent en els esquemes d'Alex Ferguson. Hi va estar a punt de guanyar una Lliga de Campions, la del 2011, en què no va jugar la final en què el FC Barcelona va derrotar per 3-1 el United a Wembley. El 2012, amb 32 anys, va sortir en direcció a l'Stoke City, on només va disputar nou partits abans de retirar-se. La lluïssor de l'estrella d'Owen va ser fugaç, però sempre quedaran per al record grans accions com aquell gol de Lisboa, només a l'abast de grans jugadors.

Anglaterra, 0- Itàlia, 1 (Euro 80-Primera fase)

215. Marco Tardelli (0-1)

Molts jugadors italians, sobretot els defenses i els centrecampistes, han destacat per la perseverança i la capacitat de lluita. Han estat futbolistes que no s'han donat mai per vençuts i la seva lluita constant han provocat que la selecció arribés a fites, en el decurs de la història, que potser per qualitat no li haurien correspost. Tots aquests ideals, i en el seu cas també una notable capacitat tècnica, van acompanyar la carrera de tot un campió del món i també una llegenda de la Juventus, el racial Marco Tardelli.

En la història del futbol hi ha jugadors la imatge dels quals va lligat ineludiblement a un moment. La de Marco Tardelli és clara. La seva celebració en anotar el segon gol d'Itàlia en la final del mundial d'Espanya 82, un partit que els transalpins acabarien guanyant per 3-1, és icònica. En el moment en què veu que el seu xut ha entrat a la porteria de Schumacher, arrenca a córrer en direcció a tribuna amb els punys premuts i amb els ulls sortint-li de les conques, celebrant la fita. Aquesta era la força d'un pulmó que va jugar una dècada a la Juventus, amb la qual va arribar a les seves màximes fites.

Nascut a la Toscana, va iniciar-se en el Pisa, però la seva carrera va anar recta, i no torta com la torre que hi ha a la ciutat. Va debutar a la Serie C (tercera categoria) amb aquest equip, l'any següent era al Como, a Serie B, i va debutar a la màxima divisió de la mà de la Juventus que aleshores entrenava Carlo Parola.

Tardelli era un centrecampista total, amb qualitat a l'hora de conduir la pilota i d'arribar a l'àrea, però amb força, duresa i capacitat de robar la pilota quan calia. Era elegant en alguns moments, i dur en d'altres. Aquesta versatilitat va ser sempre molt valorada pels seus entrenadors. En els tres primers anys a la Juve, hi va guanyar dues de les cinc lligues que se n'emportaria i una Copa de la UEFA, en una vibrant final a doble partit contra l'Athletic de Bilbao. El 1978 va ser convocat per al seu primer mundial, el d'Argentina, on va jugar els sis primers partits i va catapultar la selecció fins al quart lloc. No va poder disputar la final de consolació per targetes.

Dos anys més tard, arribava la seva primera Eurocopa, que els transalpins jugarien a casa. I Tardelli hi va ser tan important, en la decebedora imatge dels amfitrions, que va anotar l'únic gol de la seva formació en la primera fase d'un torneig marcat per la falta de públic als estadis arran d'escàndols al futbol del país.

El gol

El format del torneig presentava, per primer cop, dos grups. El campió de cadascun jugaria directament la final. Itàlia es va estrenar amb un empat a zero gols contra Bèlgica i afrontava el segon enfrontament l'habitual estadi de Tardelli, el Comunale de Torí, contra Anglaterra. El duel va ser molt igualat i no es va desequilibrar fins onze minuts abans del final.

Va ser en una arrencada del virtuós mig de la Fiorentina Giancarlo Antognoni pel centre del camp. Va obrir a l'esquerra, on Graziani es va escapar de la marca de Phil Neal i, quan hi arribava Phil Thompson, va enviar una centrada al cor de l'àrea petita on Marco Tardelli, amb gran força, es va avançar a tothom i va superar Peter Shilton. Itàlia sumava tres punts en dos partits i tenia a la mà arribar a la final. Però en el darrer partit del grup, només va poder empatar a zero contra Espanya i va ser Bèlgica la que va arribar al partit decisiu. A més, els italians no van poder ser tercers, en perdre per penals contra Txecoslovàquia en la consolació.

Tardelli tenia 26 anys i es trobava en el seu millor moment. Va guanyar dues lligues més amb la Juventus, tot i que se li resistia la Copa d'Europa, i va intervenir en la classificació dels italians per al mundial d'Espanya. Allà, com tot l'equip, va anar de menys a més. La formació de Bearzot no va guanyar cap partit a la primera fase, però va disputar una gran segona fase, vencent Argentina per 2-1, amb un gol seu, i Brasil, en un duel històric. Un triomf contra Polònia els va dur a la final en què va arribar el famós gol de Tardelli, el segon contra Alemanya Federal, i el títol mundial.

La Copa d'Europa va caure al palmarès de Tardelli en el seu últim partit amb la Juventus, després que Itàlia no es classifiqués per a l'Eurocopa 1984. Va ser un darrer duel tràgic, la final de Heysel contra el Liverpool, amb victòria per 1-0 però amb 39 morts i desenes de ferits. Amb una Recopa i una Supercopa, conquerides l'any anterior, en el seu palmarès, va abandonar deu anys vestint de blanc-i-negre. Amb 30 anys va fitxar per l'Inter, amb el qual no va guanyar res. Va ser convocat per al mundial de Mêxic 86, però no li van donar cap minut de joc. De fet, des de l'any anterior no hi jugava cap minut.

Tardelli va iniciar una llarga carrera d'entrenador amb equips menors, com el Como i el Cesena, abans de ser reclutat per la selecció italiana sub-21, amb la qual va guanyar l'Eurocopa 2000 amb elements com Pirlo o Gattuso a la plantilla. Va fer de tècnic assistent de Giovanni Trapattoni a la selecció irlandesa, va preparar l'egípcia i abans havia arribat a entrenar l'Inter de Milà, amb el qual tampoc no va guanyar res. El gol de Tardelli contra els anglesos de l'any 1980 no serà mai tan recordat com el de dos anys després a la final del mundial, però va definir el seu caràcter.