Eslovènia, 1- Espanya, 2 (Euro 2000-Primera fase)

242. Joseba Etxeberria (1-2)

Alguns jugadors es troben còmodes en un entorn i no el deixen en tota la seva carrera esportiva. És possible que fitxant per un equip de superior categoria, per qualitat, haguessin arribat més lluny, però també hi ha casos en què passa tot el contrari. Hi ha molts exemples de jugadors bascos que fan tota la carrera a Euskadi i no necessiten res més, tot i que hagin hagut d'afrontar un canvi d'aires traumàtic dins del mateix ecosistema. Va ser el cas de Joseba Etxeberria.

Conegut com "El poltre d'Elgoibar", per la seva potència concentrada en un cos de no gaire alçada, Etxeberria era el diamant del planter de la Reial Societat. Va debutar-hi la temporada 1994-95 amb dos gols en set partits i aquella primavera, a Qatar, es va proclamar màxim golejador del mundial sub-20, amb set gols en sis partits i formant una dupla amb molt futur amb el madridista Raúl. Però l'estiu del 1995 va arribar el que molts van considerar una traïció. L'Athletic de Bilbao, el gran rival de la Reial, va pagar 550 milions de pessetes, 3,3 milions d'euros, una quantitat aleshores desorbitada, per un jugador juvenil de 17 anys. I així, Etxebarria va passar de ser la perla d'Anoeta a convertir-se, amb els anys, en un símbol a San Mamés.

Perquè hi va estar quinze temporades, en què no va aconseguir cap títol i, en algunes ocasions va estar més a punt del descens que del cap de la classificació. Però no va deixar de ser mai un lleó, malgrat les oportunitats de marxar de Bilbao, que no li van faltar. Es tractava d'un fals extrem, un jugador ràpid en les pilotes a l'espai, però també amb una bona relació amb el gol, tot i que intermitent. En el seu millor any a la lliga, la temporada 2002-03, va arribar-ne a marcar catorze.

Amb la selecció tampoc no hi va tenir una presència constant. Hi va debutar, de la mà de Javier Clemente, en el mundial de França 98, amb una suplència i dues titularitats en l'eliminació en primera ronda del campionat. Per a l'Eurocopa 2000, tampoc no va jugar sempre amb Camacho, entrenador amb més tendència a actuar amb jugadors que la demanaven al peu i no a l'espai. Però va entrar a la llista per a la seva primera Eurocopa, la del 2000.

El gol

Etxeberria va ser titular en el primer partit, amb derrota sorprenent contra Noruega. Calia vèncer Eslovènia en el segon duel, que va començar bé, amb un gol de Raúl. Però Zahovic va empatar a la segona part i va amenaçar de deixar els espanyols en una molt mala situació. El neguit va durar dos minuts i es va acabar després d'una gran jugada del millor jugador d'Espanya en aquells moments.

Era el valencianista Gaizka Mendieta, que havia conduït el seu equip a la final de la Champions d'aquell any, perduda contra el Reial Madrid. Va recollir una deixada d'Alfonso i va iniciar una conducció en què es va desfer de tres defenses que estaven junts primer. Després va fer un túnel a Milanic i va enviar l'esfèrica a l'espai per on entrava Etxeberria. Aquest, sense pensar-ho gens, va disparar al primer pal i va superar el porter Dabanovic. Seria el seu únic gol en un gran torneig internacional absolut.

Espanya va guanyar el partit. Va derrotar agònicament Iugoslàvia per entrar als quarts de final. Etxeberrria, tot i el gol del partit anterior, hi va ser suplent però va entrar de seguida en substitució del lesionat Fran. També va entrar des de la banqueta en la derrota contra França, en la primera eliminatòria, que va deixar l'equip fora del campionat.

No va comptar per a Camacho de cara al següent mundial, el de Japó i Corea, però el seu protagonisme amb l'equip estatal va créixer en el següent cicle. Amb un altre entrenador de l'escola de l'Athletic, Iñaki Sáez, va disputar vuit partits, amb dos gols, de la fase de classificació per a l'Eurocopa de Portugal del 2004, en què Espanya va haver d'entrar-hi guanyant una repesca.

En aquesta eliminatòria va anotar un gol contra Noruega, en la revenja de l'anterior torneig continental. En la fase final va jugar en el debut, amb curta victòria contra Rússia, i va pagar els plats trencats del mal joc. En el segon enfrontamen, contra Grècia, va jugar només mitja part i en el tercer, contra Portugal, ja no va saltar al camp. Espanya tornava a quedar eliminada en una primera fase d'un gran torneig. Dels tres que va jugar Etxeberria, va passar en dos. Només va arribar a jugar un partit d'eliminatòries en tota la seva carrera.

No havia ni fet 27 anys, però no tornaria a ser cridat més per la selecció en el posterior període, amb Luis Aragonés a la banqueta. Es va dedicar durant sis anys més l'Athletic, on ja en el seu crepuscle va arribar a disputar la final de la Copa del Rei del 2009, perduda per 1-4 contra el FC Barcelona. Es va retirar l'any següent i va iniciar una carrera d'entrenador que, de moment, l'han fet passar per l'Amorebieta i el Tenerife, en la seva primera aventura personal fora d'Euskadi. Ara entrena el Bilbao Athletic, tornant a casa, on sempre s'ha sentit més a gust i ha estat més valorat.

França, 2- Països Baixos, 3 (Euro 2000-Primera fase)

243. Boudewijn Zenden (2-3)

A la història hi ha hagut molts futbolistes que han començat jugant d'extrem i que, a mesura que han anat perdent velocitat i han millorat en resistència i comprensió del joc, han evolucionat cap a posicions més endarrerides, sobretot de lateral. Tot i que la seva carrera no va ser de primera figura mundial, aquest va ser el cas d'un jugador neerlandès que va actuar en grans clubs europeus i que va ser 54 cops internacional en una selecció de les més importants del món. Era Boudewijn Zenden.

Nascut a Maastricht, en una llengua de territori que els Països Baixos ocupen entre les fronteres amb Bèlgica i Alemanya, Zenden va començar la seva trajectòria esportiva fent de judoka seguint les passes del seu pare, però també va començar a jugar a futbol al club de la seva ciutat i aviat va entrar a formar part del planter del PSV Eindhoven, dels tres grans del seu país, el que quedava més a prop geogràficament. Esquerrà tancat, va explotar la seva velocitat per actuar d'extrem a banda natural i amb 18 anys va debutar amb l'equip de la Philips.

Hi va passar quatre temporades a ritme ascendent, amb moltes titularitats i gols. En va arribar a anotar tretze durant l'últim any. La seva explosió, durant la qual va ser triat jugador neerlandès de l'any el 1997, el va dur a ser convocat, amb 21 anys, per al mundial de França 98, en què va ser titular en la semifinal perduda contra Brasil i va marcar el gol taronja en la derrota contra Croàcia en el duel pel tercer lloc. Aquell mateix estiu va rebre l'oferta d'un dels grans d'Europa, el FC Barcelona de Louis van Gaal.

Al Camp Nou va tenir problemes per entrar en una davantera formada per Figo, Kluivert i Rivaldo. El seu primer any va ser dur, no va marcar cap gol i, a més, el nou tècnic va sorprendre mostrant a tothom com li ensenyava a centrar en els entrenaments, a un internacional neerlandès que tota la vida havia fet d'extrem. Llavors, Van Gaal li va buscar una nova posició. Ja que Rivaldo tendia a entrar cap al mig, necessitava laterals profunds i per això el va endarrerir. Amb la nova demarcació assumida va afrontar l'Eurocopa del 2000, a casa.

I no li va anar malament. El seleccionador, Frank Rijkaard, va assumir el canvi i el va situar de lateral en tots els partits. Els Països Baixos van arribar classificats a l'últim partit, a Amstedam, després de vèncer la República Txeca i Dinamarca. Amb França es jugava la primera posició del grup i el duel va ser espectacular.

El gol

Dugarry va avançar els gals i Kluivert va empatar tot seguit. A la mitja hora, Trézéguet va tornar a posar per davant els campions del món, però Frank de Boer, de falta directa, va tornar a igualar a l'inici de la represa. Només vuit minuts més tard, va aparèixer Zenden explotant la seva aparició a l'espai. Va ser en un xut llarg d'un porter de gran potència com Sander Westerveld. Buscava Kluivert, però no hi va arribar. La pilota va anar cap a l'àrea i Zenden va guanyar l'esquena a Karembeu, que l'havia de tapar, i va batre Bernard Lama, que substituïa l'habitual Barthez. El 2-3 ja no seria remuntat pels francesos i els locals van ser primers de grup.

Els Països Baixos van superar els quarts de final, apallissant Iugoslàvia per 6-1, però van caure en les semifinals davant d'Itàlia en la tanda de penals, en què Zenden va ser rellevat pel davanter Van Vossen en el setge infructuós dels amfitrions davant d'un rival amb deu homes. Amb la selecció només jugaria un partit més en un gran campionat, en l'Eurocopa de quatre anys després a Portugal, i en una posició més avançada. El fet que els Països Baixos no entressin al mundial del 2002, amb Van Gaal a la banqueta, el va perjudicar.

A nivell de clubs, no va ser mai ben valorat al FC Barcelona i el 2001 va iniciar un periple de sis anys a la Premier League, en què la seva condició física era molt tinguda en compte pels entrenadors. Primer va jugar al Chelsea pre-Mourinho, amb el qual va ser finalista d'una Copa. Després va fitxar per un Middlesbrough que tenia molts diners, amb el qual va guanyar una Copa de la Lliga. Finalment, va recalar al Liverpool de Rafa Benítez just després que els reds haguessin guanyat la Lliga de Campions en la remuntada d'Istanbul contra el Milan. Hi va guanyar una Supercopa d'Europa i una Copa i va disputar, de titular, la final de la Champions del 2007. Ja tornava a ser extrem, o en aquest cas centrecampista de banda. La va perdre contra el Milan per 2-1.

Als 31 anys, n'hi quedaven uns quants de futbol que va gastar entre dues temporades a l'Olympique de Marsella i dues més al Sunderland, en el qual es va retirar. I ho va fer de la millor manera, marcant contra el West Ham en el seu últim partit de professional. L'any següent, es va tornar a trobar amb Rafa Benítez, que entrenava el Chelsea, per ajudar-lo com a tècnic assistent. Zenden és un més dels jugadors que potser no van ser prou valorats en el seu moment per certa part de l'opinió pública, però que quan et pares a mirar, va acabar amb una carrera prou respectable i plena d'èxits i d'experiències en clubs grans.

Grècia, 1- Rússia, 0 (Euro 2012-Primera fase)

244. Giorgos Karagounis (1-0)

Grècia va viure el seu millor moment futbolístic de la història amb el sorprenent títol de campió de l'Eurocopa del 2004. Alguns dels seus jugadors ja actuaven en equips estrangers i, fins i tot, en alguns d'importants, però per a molts d'altres es va obrir un camí insospitat abans d'aquell èxit. De tots, segurament, qui va tenir una carrera més sòlida va ser un centrecampista que, sota un cos de futbolista rocós i dur, amagava una gran qualitat. Era Giorgos Karagounis.

Els vuit anys entre el títol del 2004 i el campionat del 2012, que ja va enganxar Karagounis amb 35, van ser força moguts per al jugador. Quan es va proclamar campió europeu jugava a l'Inter i, en els anys posteriors, va actuar també al Benfica, amb el qual va ser protagonista amb Ronald Koeman i Fernando Santos a la banqueta, però sense guanyar cap títol. El 2007 va fitxar pel Panathinaikos, l'equip del qual havia sortit per iniciar l'aventura italiana, i allà s'hi va estar fins al 2012. Enmig, participació a l'Eurocopa del 2008 i al mundial del 2010, tots dos amb eliminacions a la primera fase.

L'estiu del 2012, ja amb una avançada edat en què molts pensen en la retirada o, directament, ja han plegat, havia iniciat un pas arriscat. El Fulham, equip de la Premier League, el fitxava per a la següent temporada i ell va voler demostrar, a l'Eurocopa, que es trobava en forma. Grècia hi assistia per tercer campionat consecutiu, ara amb el seu exentrenador del Benfica, Fernando Santos, a la banqueta. El torneig va començar un empat a un contra un dels amfitrions, Polònia, en un partit en què Karagounis va ser el dolent de la pel·lícula. Amb 1-1 al marcador, va fallar un penal aturat pel porter suplent dels locals, Tyton, en una acció que havia acabat amb l'expulsió del titular, Szczesny. El torneig va seguir amb una derrota davant de la República Txeca per 1-2. Calia superar Rússia en el tercer partit per arribar als quarts de final.

El gol

Els russos, que havien iniciat el campionat apallissant Txèquia i acumulaven quatre punts, en tenien prou amb un empat. Però al llindar del descans, quan tothom ja pensava en la mitja part, van cometre una errada que, fins i tot, va sorprendre el realitzador televisiu. Quan aquest va connectar amb l'acció, Karagounis ja s'havia plantat sol davant de Malafeev, al qual va superar amb un xut creuat. En la repetició es va poder observar que havia estat el centra Ignashevich qui havia intentat salvar una pilota que sortia per la banda amb tan poc encert que la va deixar franca perquè Karagounis avancés davant del lateral Zhirkov i marqués el que seria l'únic gol del partit. D'aquesta manera es redimia del penal errat en l'estrena.

Perquè ja se sap que si Grècia ha de defensar, ho farà amb ungles i dents. La mala notícia per al futur jugador del Fulham va ser que a la segona part va veure una targeta groga que li va impedir disputar els quarts de final contra Alemanya. El duel contra els teutons va tenir rebombori mediàtic perquè va tenir lloc durant la gran crisi econòmica a Grècia i contra el país que manava a la Unió Europea i que més restriccions li volia imposar. El duel entre l'Europa rica i la pobra el van acabar guanyant els alemanys per 4-2, tot i que l'orgull hel·lènic va aguantar fins ben entrada la segona meitat.

L'incombustible Karagounis encara va aguantar jugant a futbol dos anys més al Fulham, amb 39 partits i un gol en una competició tan exigent com la Premier. Volia resistir fins al següent mundial, el de Brasil. Grècia s'hi va classificar després de desfer-se de Romania en un play-off. I ell ja tenia 37 anys. Va veure com, per primera vegada, Grècia es classificava per als vuitens de final d'una Copa del Món gràcies a una agònica victòria sobre Costa d'Ivori amb un gol de penal de Samaras a l'últim minut. En la segona ronda, empat a un, també agònic, amb gol a l'últim minut de Papastathopoulos contra Costa Rica. Però la tanda de penals va ser contrària. Els centreamericans es van classificar per culpa d'una errada de Gekas en el quart penal. El cinquè segurament l'hauria llançat Karagounis. Hauria estat una bona manera d'acomiadar-se del futbol, però aquell xut no es va arribar a produir mai.

Gal·les, 2- Eslovàquia, 1 (Euro 2018-Primera fase)

245. Gareth Bale (1-0)

Els futbolistes de gran potencial ho tenen tot per esdevenir estrelles del futbol mundial. Això sí, avui en dia, sense esforç i professionalitat, el graó que els pot convertir en icònics i històrics és impossible d'ascendir. Als entrenadors, segurament, aquests futbolistes són els que els treuen més hores de son, aquells que podrien aconseguir-ho tot posant-hi interès, perquè ja ho han fet en el passat, però que no acaben d'explotar al màxim, tot i que el seu palmarès llueixi ple de títols i hagin mostrat aparicions brillants. Pocs futbolistes en els darrers anys lliguen tant amb aquesta definició com el gal·lès Gareth Bale.

Bale té gens de futbolista ja que un tiet seu és el màxim golejador de la història del Cardiff City. Ell va començar a jugar a la capital gal·lesa i als deu anys va ser captat per un dels planters més prolífics d'Anglaterra, el del Southampton. En aquest equip va debutar com a professional a la Segona Divisió, The Championship, quan encara no havia fet ni disset anys i en la segona temporada ja es va consolidar com a lateral esquerre titular en uns Saints que es van quedar a una passa de la Premier. No va fer falta debutar a la màxima categoria per ser fitxat pel Tottenham per 14,7 milions d'euros, comptant incentius. A White Hart Lane es va convertir en estrella des del lateral.

Amb una potència brutal i una cama esquerra que era un canó, Bale es va convertir en un jugador determinant partit des de darrere, un fet poc habitual. Va ser en el tram final de les seves sis temporades al Tottenham quan se li va començar a buscar una posició més avançada davant de les seves ganes de fer gols i del cada cop menor sacrifici defensiu que mostrava. En l'últim curs a Londres va anotar 21 gols a la Premier. Dos anys abans havia debutat a la Champions, en què l'equip havia estat eliminat pel Reial Madrid. L'estiu del 2013, els blancs pagarien 101 milions d'euros per ell en el traspàs més gran de la història fins aleshores.

Però el cor de Bale és amb el seu país. Amb Gal·les és quan actua més motivat, però jugar en una selecció petita dificulta molt la classificació per als grans tornejos. El seu lideratge en l'equip nacional cada cop era més gran i la seva fama, també. En el seu primer any, un gol seu va ser decisiu per al triomf del Reial Madrid en la final de la Champions de Lisboa per 4-1. Va marcar el 2-1 a la pròrroga. També va marcar el gol que va determinar la victòria dels blancs en la final de la Copa contra el FC Barcelona (1-2). Aquests bons moments puntuals els barrejava amb grans etapes lesionat i amb una indolència penalitzada pel públic del Bernabéu en moltes ocasions. Ara ja s'havia establert com a atacant, preferiblement per la banda dreta per disparar amb l'esquerra.

Va ser en aquest moment quan va poder preveure que jugaria un gran torneig de seleccions. L'Eurocopa es va ampliar a 24 seleccions i Gal·les, per fi, es va classificar per al torneig aprofitant un grup dèbil, en què va ser segon darrere de Bèlgica, completat per Bòsnia i Hercegovina, Israel, Xipre i Andorra. Amb una altra Champions al sarró, la del 2016 a Milà, amb gol seu a la tanda de penals decisiva, va afrontar el torneig a França.

El gol

El primer partit de Gal·les en un gran campionat des de la participació en el mundial del 1958 va ser a Bordeus contra Eslovàquia. Les grades eren plenes de compatriotes i els britànics van trigar deu minuts a inaugurar el marcador en una de les accions preferides de Bale. Amb el temps va anar perfeccionant els llançaments de falta, tant amb potència, com aprofitant els estranys que fan les pilotes actuals. Va explotar aquestes virtuts en la primera ocasió de què va disposar.

Jonathan Williams va ser obstaculitzat i Bale va saber que la pilota era seva. Va apuntar, va xutar fort, l'esfèrica va superar la barrera i va fer un estrany que va sorprendre el porter Kozacik, que havia fet un pas fatal cap a la seva esquerra. Gal·les inaugurava el marcador. El partit va acabar amb triomf per 2-1 gràcies a un gol final de Robson-Kanu, després de l'empat momentani de Duda. Bale va marcar un gol en cadascun dels partits de la primera fase, amb derrota contra Anglaterra i triomf davant de Rússia. Després, el seu país va avançar fins a semifinals derrotant Irlanda del Nord i Bèlgica i va haver de claudicar contra Portugal. Les semifinals en el seu primer gran torneig no estaven malament.

Bale va tornar al Reial Madrid, on cada any semblava que en sortiria, però no ho feia mai. La seva relació tempestuosa amb Zinedine Zidane, el tècnic madridista, el va fer ser suplent en la final del 2018 a Kíev. En la del 2017, només havia jugat 17 minuts en la final guanyada contra la Juventus per 1-4 perquè sortia d'una lesió que, precisament, va coincidir amb el millor joc del seu equip d'aquella èpòca. En la final contra el Liverpool, va ser decisiu ja que, amb 1-1 al marcador, va anotar dos gols, un amb errada del porter Karius i un altre de xilena. Novament apareixia en els grans moments.

Gal·les no va anar al mundial de Rússia, però després de molts entrebancs sí que va entrar en l'Eurocopa del 2021. En aquesta fase, la seva desafecció pel Reial Madrid, al qual s'ha mantingut durant set temporades, el va fer aparèixer amb una pancarta en què anteposava la seva selecció i el seu passatemps favorit, el golf, al Reial Madrid. Fins que la pandèmia va fer marxar els aficionats dels camps, les escridassades contra ell eren habituals. Als 31 anys, la carrera de Bale és important, els moments estel·lars, enlluernadors, però tothom sap que, amb una mica més de sacrifici, ho hauria pogut ser molt més.

Països Baixos, 3- Itàlia, 0 (Euro 2008-Primera fase)

246. Wesley Sneijder (2-0)

Ja fa molts anys que el futbol neerlandès no es fixa en les característiques físiques dels seus jugadors per saber si poden triomfar o no a l'elit, sobretot a l'escola de l'Ajax, Des de fa dècades, aquesta factoria exporta al món quantitats industrials de talent, tant del país com de l'estranger. Un dels millors de les últimes dècades, tot i que un punt irregular en les seves prestacions, ha estat un centrecampista que, tot i que només feia 1,70 metres, tenia un xut temible amb les dues cames. Era Wesley Sneijder.

El seu talent va ser molt precoç. Nascut a Utrecht, des de molt petit entusiasmava els amics i els pares d'aquests jugant pels carrers d'aquesta ciutat. Als set anys va ser captat per l'escola de l'Ajax. Els seus rectors van comunicar als pares que el veien molt petit, però que tenia tanta qualitat que l'acceptaven. A més, tenia força de voluntat. Aleshores només dominava una cama, la dreta. Amb l'esquerra tenia grans mancances. Va ser posant-hi hores i xutant la pilota moltes vegades contra un mur, quan acabava els entrenaments, que Sneijder va perfeccionar una tècnica de llançament amb els dos perfils que es va convertir en una de les seves senyes d'identitat com a futbolista.

Va anar passant per les categories inferiors del club i va debutar en el primer equip amb 18 anys, el 2002. Ja en la seva primera temporada va aconseguir quatre gols i va debutar a la Champions. Va ser titular en un partidàs de quarts de final de la competició, en què el Milan, posterior campió, va estar a punt de ser eliminat. El 2-2 de San Siro classificava l'Ajax, pel 0-0 de l'anada, però un gol de Tomasson, ex del gran rival, el Feyenoord, en el descompte va deixar els neerlandesos fora de la competició.

Gairebé al mateix temps va debutar amb la selecció, amb la qual va jugar sis partits entre l'Eurocopa del 2004 a Portugal i el mundial del 2006 a Alemanya. A l'Ajax va acabar la seva trajectòria el 2007, després de guanyar una lliga i dues Copes i el va fitxar el Reial Madrid. La primera temporada amb els blancs va anar molt bé, amb el títol de lliga i 9 gols en trenta partits. Va encaixar de seguida en el combinat de Bernd Schuster, on formaven una gran tripleta de neerlandesos amb Robben i Van Nistelrooy. En aquest context va arribar l'Eurocopa del 2008.

El gol

Els Països Baixos estaven en un grup complicat, amb Itàlia, França i Romania. Només en passaven dos. Amb Marco van Basten a la banqueta, en la primera fase els taronja van sublimar el joc de contraatac. Davant dels transalpins, vigents campions del món, es van avançar en una acció d'oportunisme de Van Nistelrooy al minut 26 i, només sis després, van protagonitzar una acció fulgurant que va representar el 2-0.

Va ser en un córner llançat per Pirlo que es va estar a punt de convertir en un autogol de Van Nistelrooy, situat al primer pal. Van Brockhorst, el lateral esquerre, va treure la pilota de sota la porteria i aleshores es va iniciar la contra perfecta i, segurament, el pitjor replegament defensiu de la història de la selecció italiana. El rebuig el va agafar el propi Sneijder, que va cedir l'esfèrica a Van der Vaart. Aquest va aixecar el cap i va veure tres sagetes desplegant-se. Una era el propi Van Bronckhorst, que no en va tenir prou de salvar el gol sinó que va iniciar una gran cursa i va recollir la passada. Va mirar al segon pal, ja a camp contrari, i va enviar una centrada llarga. Kuyt, que corria per la dreta, va arribar-hi i va deixar la pilota amb el cap al mig per tal que Sneijder, la punta de llança del contraatac, superés el porter Buffon en una acció d'ariet. Entre el gol salvat i el gol anotat, només 17 segons de diferència.

Els Països Baixos van guanyar el partit per 3-0, amb un tercer gol de Van Bronckhorst, precisament. Van derrotar França per 4-1 i Romania per 2-0 i es convertien en favorits al torneig. Però es van topar amb Arxàvin en estat de gràcia i Rússia els va deixar fora del torneig en els quarts de final. La segona temporada de Sneijder al Reial Madrid ja no va ser tan bona. Moltes lesions, acusacions de baixa forma i mals resultats, coincidint amb el creixement del primer Barça de Guardiola, el van empényer fora del club l'estiu del 2009. Ell no sabia que afrontaria el millor any de la seva carrera.

Perquè va fitxar per l'Inter i s'hi va trobar un José Mourinho que el va catapultar com a catalitzador del joc de l'equip que va guanyar el triplet. Insubstituïble per al tècnic portuguès, quan estava en condicions, va dirigir els neroazzurri a la lliga, a la Copa i a la Champions, en la final guanyada al Bayern a Madrid. A més, l'estiu següent va fer un gran mundial a Sud-àfrica. Només el gol d'Iniesta a Johannesburg va evitar l'any perfecte. Increïblement, va ser quart en la cursa per una Pilota d'Or que es va endur un Messi que no havia aconseguit cap dels grans títols de l'any, no com ell (Champions) o Xavi i Iniesta (el mundial).

Es va estar tres anys més a l'Inter, però sense Mourinho les coses ja no van ser igual. Com l'equip, va anar caient víctima de l'ascens al tron de la Juventus. El seu físic li fallava cada cop més. Va ser a l'Eurocopa del 2012, amb eliminació a la primera ronda, i va fitxar pel Galatasaray. A Turquia, sense tanta exigència, sobretot física, va tornar a rendir bé durant cinc temporades, més gràcies a la qualitat i al xut que no pas a un cos que ja no cuidava tant. Després de la segona, a més, va col·laborar amb sis partits jugats i un importantíssim gol contra Mêxic en els vuitens de final, al tercer lloc de la selecció al mundial de Brasil. Al 2017 va fitxar pel Niça, ja amb 34 anys, però només hi va jugar vuit partits abans d'iniciar un retir daurat a Qatar.

Dinamarca, 5- Iugoslàvia, 0 (Euro 84-Primera fase)

247. Frank Arnesen (1-0)

Una de les claus de la gran generació danesa de mitjans de la dècada dels vuitanta, la que va esclatar en l'Eurocopa del 1984 i en el mundial del 1986 i que es va batejar com Dinamita Vermella, van ser els seus extraordinaris centrecampistes. Amb l'ajut de Morten Olsen, un futbolista total que actuava de lliure i que se sumava a la zona ampla, la fortalesa física dels nòrdics aguantava l'equip i permetia un ritme altíssim durant els noranta minuts. Un dels jugadors més destacats d'aquesta zona del camp va ser Frank Arnesen.

Igual que va passar amb companys seus, com Soren Lerby, Jens Bertelsen o Klaus Berggreen, Arnesen era un prodigi físic. Jugador de registre més ofensiu que els dos primers d'aquesta llista, acabava la temporada amb xifres molt altes de gols, ja que a part del joc combinatiu i de la potència física, tenia una bona arribada a l'àrea rival. Nascut a Copenhaguen, jugava a l'Amager, un conjunt de la ciutat, quan va ser captat amb dinou anys per l'Ajax post-Cruyff. S'hi va estar cinc temporades en les quals va guanyar tres lligues i una Copa. El 1981 va ser fitxat per un València que sortia de l'època liderada per Kempes. Va estar a punt de fitxar per l'Atlètic de Madrid, però els blanc-i-vermells van preferir Hugo Sánchez. La primera temporada va ser fluixa a nivell d'equip, tot i que personalment va anar de menys a més i va acabar-la amb 13 gols. En la segona, no va jugar. Es va lesionar el menisc i va acabar l'any en blanc. L'estiu del 1983, totes dues parts van separar els camins.

Paral·lelament, la selecció danesa anava creixent. No havia disputat mai cap mundial i tan sols unes semifinals de l'Eurocopa, el 1964. Però la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984 va ser un abans i un després. Arnesen només va poder intervenir en un partit de la fase de classificació, però va ser el definitiu, la victòria per 0-2 contra Grècia que donava el bitllat la selecció per al torneig europeu de França i deixava fora Anglaterra per un punt. Els danesos fins i tot havien vençut a Wembley, amb un gol de penal d'Allan Simonsen.

El 1983, Arnesen es va ajuntar a un Andelecht que acabava de guanyar la Copa de la UEFA i que la primavera següent perdria la final per penals contra el Tottenham. Havia recuperat les bones sensacions i es disposava a afrontar el seu primer gran torneig. En el debut, Dinamarca va caure contra França per culpa d'un gol afortunat de Platini. A més, havia perdut Simonsen, amb una lesió que el retiraria del futbol. Calia superar-ho tot en el segon duel, contra Iugoslàvia.

El gol

A Lió es disputava un partit a vida o mort, ja que els balcànics també havien perdut el primer partit, contra Bèlgica. Però aquella va ser la primera exhibició de l'equip de Sepp Piontek. I la va iniciar Arnesen amb una jugada afortunada. Era el minut 8 quan va recórrer la banda, en una acció de potència es va fer una autopassada i només ell sap si va voler centrar o va rematar a porteria gairebé sense angle. Va tenir la sort que el porter Ivkovic no s'esperés que la pilota prengués aquella direcció i se la va acabar introduint a la porteria. Ara seria gol en pròpia porta, però aquell se li va donar a Arnesen.

El jugador de l'Anderlecht encara marcaria un altre gol en aquell partit, de penal, el 3-0. Abans, Berggreen havia fet el segon i entre Elkjaer Larsen i Lauridsen van tancar la golejada. Arnesen va tornar a transformar un penal decisiu, el momentani 2-2, en la remuntada contra Bèlgica, 3-2, en el duel crucial de la primera fase. Dinamarca semblava llançada, però Espanya se li va creuar al camí i va caure per penals, també a Lió, en les semifinals. En la tanda, Arnesen no en va xutar cap perquè havia estat substituït.

El centrecampista es va estar a l'Anderlecht fins a l'any posterior, en què va guanyar la lliga. Llavors va iniciar una altra gran era al PSV Eindhoven, ja als 29 anys. El 1986 també va formar part de l'equip danès que va disputar el mundial de Mèxic. Allà va jugar els tres partits de la primera fase, però una estúpida expulsió contra Alemanya Federal dos minuts abans del final, quan els danesos ja guanyaven per 2-0, el va deixar sense disputar els vuitens. No es va poder enfrontar a Espanya i va veure des de la graderia els quatre gols de Butragueño que el deixaven fora del seu últim gran torneig. La selecció ja no entraria a l'Eurocopa del 88, ni al mundial del 90.

Però aquella època va ser positiva perquè el PSV es va passejar als Països Baixos amb tres lligues i una Copa i ho va amanir amb la Copa d'Europa del 1988. A causa d'una lesió, no va poder disputar la final contra el Benfica, decidida per penals, però va ser una peça clau en les eliminatòries de quarts de final i semifinals decidides per diferència de gols contra el Girondins i el Reial Madrid. Aquell PSV és l'únic equip de la història que ha guanyat la Copa d'Europa sense vèncer en cap dels últims cinc partits. Tot van ser empats, a zero i a un.

Vist el seu estat físic, aquell estiu es va retirar, amb 33 anys. Després ha desenvolupat una destacada tasca de despatxos, com a director esportiu d'entitats del continent tan destacades com el PSV, on va descobrir Ronaldo, el Tottenham o el Chelsea. També ho va ser de l'Hamburg, del Metalist Kharkiv, del PAOK Salònica, d'un dels seus equips de jugador, l'Anderlecht, i del Feyenoord. El talent organitzatiu al camp el va saber portar després als despatxos, tot i que corrent molt menys que en els desplegaments que feia en la seva època de jugador.

Suècia, 5- Bulgària, 0 (Euro 2004-Primera fase)

248. Fredrik Ljungberg (1-0)

Sovint es diu que els millors futbolistes són aquells que procedeixen de les classes baixes, que s'han hagut d'espavilar per sortir endavant i han madurat més de pressa. Però és un estereotip de les èpoques en què el futbol era menystingut per aquests estrats socials. Alguns d'aquests, fins i tot, han tingut l'oportunitat de provar d'altres disciplines i iniciar estudis universitaris, fet que els pot ajudar a gestionar millor la seva vida un cop se'ls acaba la carrera esportiva. És el cas del centrecampista suec Fredrik Ljungberg.

Nascut a Vittsjö, un petit poble de poc més de 1.000 habitants situat a la part central del triangle que marquen les tres grans ciutats sueques, Malmö, Göteborg i Estocolm, als cinc anys va veure com els seus pares es traslladaven a viure a Halmstad. pràcticament a la costa. A ell no li va agradar gens, però aquesta mudança va ser molt bona per a a la seva formació. Perquè aquesta localitat, de poc més de 60.000 habitants, és reconeguda per la molta tria d'esports que hi ha. Ell va començar jugant a handbol, i com amb tot el que feia, va ser reconegut i, fins i tot, internacional en categories inferiors. Paral·lelament, els estudis li anaven més que bé, amb grans notes. Però ell tenia el futbol entre cella i cella i els seus pares li van permetre que el practiqués.

Així, el jove Freddie va començar a jugar amb les categories inferiors del Halmstads. Amb 17 anys va debutar com a professional amb vuit minuts disputats a l'estadi de la selecció, el mític Rasunda, contra l'AIK Solna. Tot anava molt ràpid. Ell pensava que podria compaginar estudis i esport. De fet, va iniciar tecnologia de la informació i economia, però ho va haver de deixar perquè tot era incompatible.

Jugador sobretot de banda, era molt vàlid en el centre del camp, en tàctiques de 4-4-2 tan usuals al futbol escandinau i també a Anglaterra en aquella època. Més endavant es va acostumar a un joc més associatiu. Li va venir donat pel seu fitxatge per l'Arsenal, el 1998. Buscava sempre l'espai i la seva velocitat li permetia desequilibrar. Als gunners hi va jugar nou temporades. La seva millor va ser la 2003-2004. Els londinencs ja havien aconseguit la lliga dos anys abans, en què el suec va ser triat millor jugador de tota la Premier League, però en aquell van entrar a la història ja que se la van endur sense perdre cap partit. Ljungberg va ser un dels imbatibles d'Arsène Wenger. En aquest entorn, i amb una gran edat, els 27 anys, li va arribar l'Eurocopa de Portugal.

El gol

Ljungberg ja havia participat en dos grans campionats, l'Eurocopa del 2000 i el mundial del 2002, amb presència irregular i sense haver anotat. De fet, no era un golejador. En el seu millor any en aquest aspecte a la Premier, el de la primera lliga guanyada, va arribar a les dotze dianes. Suècia havia arribat a l'Eurocopa superant la sorprenent Letònia, també classificada, Polònia i Hongria a la fase prèvia i va debutar a l'Estadi de l'Sporting de Lisboa contra Bulgària. El partit era una mena de revenja de la final de consolació del mundial del 1994, amb 4-0 per als escandinaus. En aquesta ocasió, els búlgars no s'assemblaven gens la seva millor selecció i ho van pagar des de l'inici.

El primer gol va trigar 32 minuts a arribar i va ser contra natura. En aquesta ocasió va ser el teòric davanter centre, Ibrahimovic, qui es va veure corrent la banda després d'una passada a l'espai de Svensson. La jove estrella de l'equip, acabada de fitxar per la Juventus, va aixecar el cap i va veure l'arribada de Ljungberg, que en aquell partit, com en molts, va ser alineat a l'esquerra. La passada de la mort va ser empesa pel jugador de l'Arsenal amb facilitat a la xarxa. Va ser el primer i únic gol de Ljungberg en una Eurocopa. En els grans campionats només en va anotar un altre, dos anys després, al mundial d'Alemanya contra Paraguai.

El partit el va guanyar Suècia amb facilitat per 5-0. Un empat contra Itàlia i un altre de molt polèmic contra Dinamarca, amb l'ombra del pacte, va classificar els nòrdics per als quarts de final. Va ser una bona opció per arribar a les semifinals, però van caure per penals contra els Països Baixos. Suècia també va ser eliminada a quarts, per Alemanya, en el següent mundial i l'últim gran torneig de Ljungberg va ser l'Eurocopa del 2008, amb eliminació a la primera ronda.

Però a l'Arsenal encara li faltava molt per fer. El 2006 va estar a punt de ser campió d'Europa, però va perdre la final contra el FC Barcelona. L'any anterior, l'equip havia guanyat la Copa i ell era portada a tot el món en convertir-se en model per una coneguda marca de roba interior. La seva imatge va traspassar les fronteres de l'esport.

En deixar l'Arsenal va jugar un any al West Ham i va iniciar molt aviat, amb només 31 anys, l'aventura de la lliga dels Estats Units, primer a Seattle i després a Chicago, Els darrers anys van ser d'experiències diverses, primer al mític Celtic de Glasgow, després al Japó, al Shimizu S-Pulse i finalment a l'exòtica lliga índia, al Mumbay City.

Ljungberg va iniciar una carrera d'entrenador com a assistent al Wolfsburg alemany el 2017 abans de tornar a la seva casa esportiva, a l'Arsenal, on va entrenar l'equip sub-23 i, fins i tot, el 2019, va agafar les regnes del primer equip després de la destitució d'Unai Emery i fins a l'arribada de Mikel Arteta, durant sis partits.